IluroSport » Pere Robert tres vegades olímpic, mentre el CN Mataró debuta a la màxima categoria

Pere Robert tres vegades olímpic, mentre el CN Mataró debuta a la màxima categoria

Records… núm 73

En el número anterior parlàvem de l’ascens aconseguit pels jugadors mataronins a la màxima categoria del waterpolo estatal, aconseguit sense el concurs del millor waterpolista mataroní, que ja feia uns anys havia deixat el club buscant un equip que li permetés mantenir-se al nivell més alt, i que tindria una carrera plena d’èxits.

Pere Robert fitxa pel CN Montjuïc

Parlem de Pere Robert el jugador mataroní que ja havia destacat notòriament quan encara militava al Centre Natació Mataró, arribant a la titularitat de la selecció espanyola. Però a finals de l’any 1977 quan la Federació Espanyola va suprimir les beques al waterpolistes, va veure complicat poder seguir en l’alt nivell, mentre continuava els seus estudis d’ESADE, i a més es complicava el seu accés a la selecció estatal perquè l’equip mataroní havia baixat a 2a divisió catalana.

Pere Robert a les instal·lacions del CNM, poc abans de marxar al CN Montjuïc / Foto: Ilurosport

Tot plegat va fer que decidís acceptar l’oferta del CN Montjuïc, club on les seves possibilitats de progrés eren més importants. Però com sol passar quan marxa un esportista local després de deu anys al club, hi havia gent que ho entenia i gent que no, però amb el temps es va veure clarament que la seva decisió havia estat l’encertada.

No és fàcil resumir la gran quantitat d’èxits aconseguits per Pere Robert després de deixar el club on es va formar i on ja n’havia aconseguit molts, i val la pena fer-ne un petit recull, tot i no ser aconseguits en un club mataroní.

Aquell mateix any 1978 en Robert va assolir el subcampionat d’Europa de clubs, jugant amb el CN Montjuïc, que en aquells moments era el club més potent de Catalunya i d’Espanya.

L’any 1979 va anar a Split als Jocs del Mediterrani on va obtenir la medalla de bronze, repetint la classificació obtinguda quatre anys abans a Alger.

Era l’antesala del seu somni de ser olímpic, que va veure complert l’any següent als Jocs de Moscou 1980, on amb la selecció espanyola va quedar en quart lloc per darrere l’URSS, Iugoslàvia i Hongria. Pere Robert ja s’havia fet amb un lloc en l’equip titular i el mantindria durant molts anys, gràcies sobretot a la seva eficàcia en les tasques defensives.

També va continuar col·leccionant títols de Lliga i Copa en l’àmbit estatal, i l’any 1982 va ser nomenat el millor jugador de la lliga espanyola, i va ser subcampió de la Recopa d’Europa amb el CN Montjuïc.

L’any 1983 va col·laborar en la consecució de la primera medalla a escala internacional del waterpolo espanyol. Va ser en els campionats d’Europa de Roma i la selecció espanyola va aconseguir el bronze europeu en un campionat on la fase final es va jugar en forma de lligueta. Per davant quedaren la Unió Soviètica i Hongria i un triomf davant Iugoslàvia va ser vital per aconseguir el tercer lloc.

L’equip espanyol que va aconseguir la primera medalla europea l’any 1983 a Roma / Foto: Esportiu Maresme

L’any 1984 va repetir el quart lloc als Jocs Olímpics a Los Angeles per darrere de Iugoslàvia, Estats Units i Alemanya Federal. Pere Robert ja era el capità de la selecció i la medalla havia estat ben a prop, però encara s’haurien d’esperar uns anys per col·locar l’equip espanyol entre els primers del món.

L’any 1986 va obtenir el cinquè lloc al Mundial celebrat a Madrid i d’aquesta manera la selecció es va classificar per anar a Seül dos anys després.

S’acostava la seva tercera cita olímpica i abans en Pere va tenir l’oportunitat de jugar a Mataró amb la selecció estatal en un amistós contra l’URSS que va acabar amb empat a 10 gols, i en el qual els aficionats varen vibrar veient a dues seleccions candidates a les medalles olímpiques. Al costat del mataroní formaren l’equip estatal: Rollán, Chillida, Gonzàlez, Rodríguez, Estiarte, Jordi Sans, Payà, Moya, Gómez, Neyra i García.

La selecció espanyola que va jugar a Mataró contra l’URSS / Foto: El Tot Esport

L’any 1988 en els Jocs Olímpics de Seül, i quan en Pere comptava amb 32 anys, va repetir en el privilegi de ser el capità de la selecció estatal, i és que ja era el més veterà amb cinc anys d’avantatge sobre en Manel Estiarte. L’equip va ratllar novament a un grandíssim nivell i es va guanyar a Xina, Estats Units i Grècia i es va empatar amb Hongria. Però va caure davant Iugoslàvia, i la derrota dels hongaresos contra Estats Units va apartar a Espanya de la lluita per les medalles. Pere Robert va tancar la seva actuació olímpica com a jugador amb un sisè lloc derrotant Itàlia.

Precisament en aquells Jocs, en la cerimònia de clausura, es va enlairar un “Cobi” (la que seria la mascota de Barcelona-92) en forma de globus gegant que havia estat construït per un mataroní Joaquim Guixà i la seva esposa Sumsi Fulladosa, i és que els mataronins sempre han estat molt vinculats als Jocs Olímpics…

Encara que no fos per jugar, el mes de febrer de 1987 Pere Robert va tornar a vincular-se directament amb l’esport mataroní. La crisi oberta entre Patronat i Centre Natació Mataró per l’usdefruit de la piscina municipal va acabar amb el trencament de l’acord que hi havia fins aquell moment, i la gestió de la instal·lació municipal va passar a dependre directament del Patronat, i Pere Robert va actuar-ne com a director. I abans d’acabar aquell mateix any ja va substituir a Agustí Valdé en el càrrec de director del Patronat d’Esports, càrrec en el qual ha estat molts anys fins a la seva jubilació el 2021.

Pas efímer per la màxima categoria

Hem fet un parèntesi en la vida del waterpolo mataroní per comentar els triomfs del que havia estat el millor jugador de waterpolo de la nostra ciutat, i ara reprenem la història on l’havíem deixat en el número anterior, quan el Centre Natació Mataró havia pujat per primera vegada a Divisió d’Honor l’any 1986.

A finals d’aquell mateix any, i abans de debutar en la màxima categoria, Jordi Flaqué, que tan bé havia dirigit l’equip en els dos darrers anys, va decidir plegar de forma sorprenent quan es va trobar amb moltes dificultats a l’hora d’entrenar a la Piscina Municipal i també en fracassar la possibilitat de reforçar l’equip amb Pere Robert.

Això va portar a un jove Joan Masriera al càrrec d’entrenador amb la responsabilitat que suposava dirigir a uns jugadors que dues temporades abans eren companys seus i en la màxima categoria del waterpolo estatal: Alvarez, Cambray, Cot, García, Gil, Jiménez, Toni Palomino, Plana, Serra, Tarrés, Vicent i els porters Eduard Sànchez i Albert Palomino. Havien plegat els germans Fernàndez.

Estava clar que l’equip era jove, ja que només Josep Serra i Joan Garcia tenien experiència de jugar contra els millors, i la seva inexperiència es va veure en el debut que es va saldar amb derrota a la piscina de la Barceloneta per 16-2. I tota la primera fase va ser un calvari amb derrotes successives contra CN Barcelona, Martorell, Hospitalet i Montjuïc, i d’aquesta manera es va iniciar la fase de permanència amb zero punts.

Remodelació de la piscina Municipal

Per fi el dia 28 de febrer, es van inaugurar la primera fase de les obres de remodelació de la Piscina Municipal, amb un partit entre una selecció estatal, i el Centre Natació Montjuïc, que era el campió estatal i on va jugar Pere Robert. La victòria va correspondre a la selecció per 14-8 i en ells i van figurar Vicenç Tarrés, que va marcar dos gols, i David Cambray.

A partir d’aleshores es va “restablir una mica l’ordre” pel que fa a entrenaments i partits i en la segona fase de la lliga el Centre Natació Mataró va aixecar una mica el cap, guanyant els dos partits jugats contra La Latina de Madrid per 9-14 i 12-7. Però serien les dues úniques victòries, i es va perdre la categoria i per tant el pas per la màxima categoria va ser efímer. El darrer partit jugat a la Piscina Municipal va servir per donar el comiat a Joan Garcia i Josep Serra que decidien deixar el waterpolo d’alta competició.

Joan Garccia i Josep Serra en el dia del seu comiat esportiu / Foto: El Tot Esport

Retorn a la màxima categoria

La temporada 87-88 es va jugar novament al campionat de 2a Estatal. Continuava d’entrenador Joan Masriera, i jugadors com Sànchez, Tarrés, Gil, Cambray, Marcel Tarrés, passaven a ser els més veterans, i al seu costat s’incorporaven joves promeses com Góngora, Serracanta, Vinardell i Rovira.

L’equip del CN Mataró que va retornar a la màxima categoria l’any 1988 / Foto: Llibre “La Història de la natació esportiva a Mataró”

La primera fase, només amb rivals catalans, situà el CN Mataró en tercer lloc per darrere de Sabadell i Sant Andreu, que passaven directament a la fase d’ascens, mentre que els mataronins havien de jugar una promoció contra equips de fora de Catalunya. Aquesta es va jugar a la Piscina Municipal i enmig d’un gran ambient es va superar el Rubí (16-8), el Martiànez canari (12-6) i el Concepción de Madrid (12-11).

En la fase d’ascens es va acabar en quart lloc per darrere novament de Sabadell i Sant Andreu, i també de l’Helios Saragossà, i per davant de La Latina, Boadilla i Quijote de Madrid i del GEiEG gironí. Una clara victòria sobre el GEEG per 17-7 combinada amb una sorprenent derrota de La Latina, va proporcionar el quart lloc final.

Aquesta posició d’entrada no tenia premi, però finalment en va tenir, quan al mes de novembre va arribar la confirmació que la Divisió d’Honor s’ampliava de 12 a 16 equips. Es tornava a estar entre els millors… Com entre els millors, en aquells anys vuitanta, va estar un esportista mataroní en una especialitat ben diferent, cosa que veurem en el próxim número.