IluroSport » Segon títol consecutiu i tren especial cap a Tarragona (1924)

Segon títol consecutiu i tren especial cap a Tarragona (1924)

Records… núm 51

La temporada 1922-23 havia estat molt llarga i es pot dir que els jugadors de l’Iluro SC no havien parat en tot un any, i ja tenien al damunt la nova temporada, que, per sort, va portar una reforma de les categories, amb la creació de dos grups Preferents a 2a Categoria. D’aquesta manera, la temporada 1923-24, l’equip groc-i-negre s’estalvià de jugar la primera fase, amb partits contra rivals comarcals, als quals ja superava molt àmpliament.

L’Iluro entra a la 2a Catalana Preferent

L’Iluro S.C. va quedar enquadrat en un grup amb grans al·licients, ja que s’enfrontaria a Racing Club de Barcelona, Andreuenc, Llevant Catalunya de Badalona, Poble Nou i Granollers. Amb un detall curiós: junt amb els primers equips jugaven també el seu campionat els segons i els tercers equips. L’Iluro a més tenia fins i tot un quart equip i dos infantils (equivalents per edat als juvenils d’avui en dia).

La temporada seria comparable a l’anterior, i l’luro va mantenir el seu nom ben alt com podrem veure i en l’àmbit social es mantenia la seva potència, ja que hi havia més de 1.000 socis.

Segon títol provincial consecutiu

De tota manera la nova temporada va començar amb una decepció quan es va perdre per 3-1 al camp de l’Andreuenc, però la reacció arribà ràpidament. Va reaparèixer el porter Florenza i la porteria mataronina es va convertir en infranquejable i en els nou partits restants només va encaixar dos gols més, mentre que la davantera en marcava 29, i s’anotaven golejades d’importància com les assolides al camp del Racing per 0-8 i davant del Poble Nou i Andreuenc per 4-0. Naixia també la gran rivalitat amb el Granollers, resolta, però, amb dues clares victòries mataronines per 5-1 i 0-4. En aquest darrer partit, que tancava el campionat, centenars d’afeccionats en automòbils, tartanes, bicicletes, camions, i alguns fins i tot a peu, es desplaçaren fins a la capital del Vallès Oriental per veure l’exhibició mataronina.

Florenza, que anava ampliant el seu prestigi, en acció amb les Caputxines al fons / Foto: L’Abans

L’equip no havia variat gaire i funcionava com una màquina de precisió. Només Piqué havia deixat l’equip i s’havien incorporat Bentanachs, Danís, Morell i Salas, que permutaven el seu lloc amb Pons i Verdier. Els altres eren pràcticament intocables: Florenza a la porteria, Vila i Comas a la defensa; Lleonart de mig centre, Clos i Felisart d’extrems i Huesca i Canet de golejadors. De moment encara no hi havia entrenador tot i que ja es començava a demanar…

Imatge d’un partit amb el cementriri al fons / Foto: Llibre “Història de l’Iluro SC”

Una vegada assolit el títol de campió de grup, s’afrontà la final del Campionat provincial. S’esperava que seria contra el Manresa, campió de l’altre grup de Preferent, però al final la Federació va afegir-hi el Catalunya de Les Corts, com a millor campió dels altres grups de Segona. Es va jugar en terreny neutral (això vol dir a Barcelona, clar!) i en forma de triangular. El Catalunya derrotà el Manresa per 2-1, però després l’Iluro derrotà els barcelonins per 2-1, amb gols de Canet i Morell, aquest últim, que seria vital, a dos minuts del final. En el darrer partit Iluro i Manresa empataren a zero al camp del Martinenc, amb una gentada immensa de la nostra ciutat, i amb gran actuació a la porteria d’un Llàtzer (Lázaro encara oficialment) Florenza, que anava augmentant dia a dia el seu prestigi. L’empat fou suficient per obtenir per segon any consecutiu el títol de Campió provincial.

El primer tren especial del futbol català porta fins a Tarragona

Com a campió provincial l’Iluro va disputar altra vegada el títol regional. En aquesta ocasió a més dels campions de les quatre províncies (Iluro, Port-Bou, Lleida i Reus) s’hi afegia l’Alfonso XIII de Palma de Mallorca. Però abans es disputaren uns amistosos contra equips de 1a categoria, com el celebrat contra l’Europa, que havia estat finalista de la Copa d’Espanya contra l’Athlètic de Bilbao l’any anterior. Els jugadors graciencs varen donar mostra de la seva qualitat guanyant per 1-6, però el més curiós és que la premsa destacava que “els més sorpresos foren aquells que volien presenciar el partit des dels garrofers de la “Font del Primer de Maig” en veure que s’havia instal.lat una tela que els tapava la visual (!!)”.

L’equip de l’Iluro al camp del Nàstic abans del partit contra el Lleida / Foto: Arxiu JGC

El sorteig no va ser massa favorable, ja que l’Iluro va quedar emparellat amb el Lleida, per a la primera eliminatòria prèvia a semifinals. Es va designar Tarragona com a seu del partit. L’entusiasme era impressionant a la ciutat i es va organitzar un tren especial, que segons sembla era el primer que es feia en la història del futbol català, i que portà més de 400 seguidors fins a la capital tarragonina. S’hi anava amb temor perquè es deia que el Lleida era un equip molt potent, però a l’hora de la veritat la qualitat mataronina va lluir i el marcador ho va assenyalar amb un contundent 5-0, amb dos gols de Canet i de Huesca i un de Clos.

El bitllet a Tarragona i les medalles de campions provincials / Foto: Arxiu JGC

Tot seguit en la semifinal l’Iluro s’enfrontà a l’Alfonso XIII de Palma al camp del Júpiter amb nova exhibició i victòria per 7-1, amb gols de Danís, Clos, Pons, Canet i Huesca (3). Això portava a una nova final contra el Reus Esportiu, ja que aquest equip s’havia desfet del Port-Bou per 2-0.

Nova final contra el Reus a Les Corts

El dia 15 de juny, el camp de Les Corts, que no feia ni un any que s’havia inaugurat, va ser l’escenari de la nova final Reus- Iluro. Els ilurencs sortiren molt nerviosos i no els va sortir res. El rival es va avançar per 0-2, Huesca va fallar dos penals i el Reus un altre, Canet va reduir, però ben aviat l’1-3 va deixar sense esperances, tot i que Canet de penal posés el 2-3 definitiu ja prop del final.

La decepció inicial ja feia sortir veus demanant la renovació de l’equip, rebent moltes crítiques Huesca, i més tenint en compte que el segon equip també progressava quedant campió provincial amb un onze format per Organ, Puig, Anastasi, Canadell, Faura, Casals, Galceran, Cerdà, Morell, Vila i Reniu, que va superar en la final l’Atlètic del Turó.

I ben aviat ja es pensà en la temporada següent… No es feien vacances. Viatge a Mallorca amb dues victòries davant del Regional i del Baleares, tots dos per 1-3, i després els partits de Les Santes, amb una visita de l’Espanyol amb Zamora a la porteria i que guanyà també per 1-3.

Reforma del camp

Ja a primers de l’any 1924 s’havia llançat la idea de reformar el camp de l’Iluro, a causa del fet que les mesures del camp eren massa petites per un equip que cada vegada tenia més categoria. Es varen emetre uns bons (de 25 pessetes cadascun!!) que varen ser molt ben acollits pels associats i d’aquesta manera es va poder pensar a tirar endavant la reforma que va agafar forma durant l’estiu. Va consistir a ampliar el camp, que es va mantenir enganxat a les Caputxines, però s’allunyava una mica de la Llar Cabanellas, guanyant-se 11 metres de llarg i 9 d’ample, quedant en 102 m i 64 m respectivament. A la vegada, es va començar a construir una graderia a la part nord del camp, amb unes llotges per a sis persones cadascuna i amb un preu de 125 pessetes per a tota la temporada.

La reforma del camp de l’any 1924 / Llibre “Història de l’Iluro SC”

També es reformen les categories i l’Iluro puja a 1a B

Però aquesta no va ser l’única bona notícia d’aquell estiu per al club, que reelegia Josep M. Fradera i Pujol com a president, ja que en l’Assemblea extraordinària de la Federació celebrada a Reus a finals d’agost, es va aprovar l’ampliació de les categories de 1a A i 1a B, passant de sis equips a vuit cada una. D’aquesta manera Barcelona, Espanyol, Europa, Terrassa, Sabadell, Sants, Martinenc i Gràcia (com es pot veure amb 6 equips de la capital) jugarien a la 1a A i Atlètic Sabadell, Avenç, Júpiter, Badalona i els ascendits Reus, Port-Bou, Lleida i Iluro jugarien a la 1a B, una fita històrica en aquells moments per al futbol mataroní.

Debut en la nova categoria

Aquell any els amistosos de pretemporada es van haver de jugar tots fora de Mataró i també els dos primers partits del campionat. El dia 12 d’octubre es va produir el debut en la nova categoria al camp de l’Atlètic Sabadell i es va empatar a dos gols, amb aquest equip: Florenza; Mauri, Comas; Verdier, Carbó, Lleonart; Clos, Solé, Serra, Canet i Reniu. Hi havia força canvis respecte a la temporada anterior, però ja la setmana següent retornaren a l’equip Bentanachs i Felisart, i l’Iluro guanyà a Lleida per 1-2.

Els dos resultats ajudaren a augmentar l’expectació per al tercer partit del dia 27 d’octubre de 1924, en el qual s’inauguraven les obres de remodelació del camp, perquè a part d’aquest fet s’unia el que el visitant era ni més ni menys que el Reus Esportiu, l’equip que per dues vegades havia derrotat l’Iluro en la final del Campionat de Catalunya de 2a categoria i que per primera vegada venia a Mataró. La gent es preguntava si continuaria el malefici perseguint l’equip groc-i-negre.

Festival ilurenc en la inauguració del camp

L’expectació pel partit va portar moltíssima gent al camp, tant de la nostra ciutat com dels pobles de la rodalia. Va arbitrar un col·legiat de prestigi com el Sr. Arribas i que res tenia a veure amb aquell Sr. Ferrer Elies de mal record per a tothom. L’Iluro alineà aquest equip: Florenza: Mauri, Comas; Bentanachs, Carbó, Lleonart; Clos, Solé, Serra, Canet i Reniu. De la temporada anterior havien caigut Vila, de la defensa, i Huesca, que pagà els dos penals fallats en la final, en la davantera.

Dues fotos on es pot veure el desplaçament del camp. A la primera del 1922 la porteria es veu molt més a prop de l’absis de l’església del Convent de les Caputxines, que no pas a la segona / Fotos. Arxiu JGC

El partit fou tot un festival groc-i-negre. Quina millor inauguració es podia demanar, no feien falta actes de cap mena. Això era el que tothom volia i l’equip ho va donar. Solé, anomenat “València”, que ja havia fet el primer gol a la nova categoria, també marcà el gol que inaugurà el marcador del nou camp, i després en va fer dos més, i junt amb Serra, Lleonart i Clos feren pujar sis gols al marcador, per a un 6-1 final.

Semblava que la temporada estava ben encarrilada i l’Iluro continuava en un moment dolç i l’època daurada s’allargava…