IluroSport » Superant una barrera mítica (1976)

Superant una barrera mítica (1976)

Records… núm. 27

Si en el número anterior parlàvem de la gimnàstica, on tant influeixen les puntuacions dels jutges, en aquest ho fem de l’atletisme on l’actuació arbitral, excepte en casos puntuals, té poc a dir, ja que l’esportista lluita contra el cronòmetre o contra la cinta mètrica. Aquesta lluita contra el temps i contra la distància, fixa unes barreres que de vegades es converteixen en mítiques, tant simbòlicament com psicològica, per als atletes. Tots els que han practicat atletisme han lluitat contra alguna d’aquestes barreres que venen marcades per una xifra “rodona”, més gran o més petita, segons les condicions de cadascú, i que sovint es travessen com un obstacle insalvable al mig en la cursa esportiva d’un atleta, sigui de més o menys nivell. Així podem citar, en diferents nivells, els 10 segons en els 100 m, els 50 m en disc, els 15 m en triple salt, els 7 m en llargada, els 15 minuts en 5.000, o els 4 metres en perxa… Però pel simbolisme que té com a efecte superar una tanca sense més instrument que les cames, possiblement una de les més emblemàtiques són els 2 metres en salt d’alçada i és que no és fàcil saltar per damunt d’una alçada equivalent a la d’una porta…

Jordi Vilà Viñas s’aixeca per damunt dels 2 metres

El dia 26 de setembre de 1976, l’Estadi Municipal d’atletisme acollia la 29a edició del “Trofeu Clausura”, una competició atlètica que durant molts anys havia portat els millors atletes catalans i espanyols a les velles pistes de l’Stàdium per tancar la temporada atlètica, i que ara es disputava per segona vegada al nou Estadi Municipal. D’entre tots els guanyadors el que va destacar més va ser en Jordi Vilà Viñas.

Aquest atleta mataroní de 21 anys era ja un dels saltadors més complets en l’àmbit català i estatal, i destacava sobretot en els salts de llargada i triple. Però, igual que en aquestes dues proves, també tenia el rècord de Mataró de salt d’alçada amb 1,93 m. I com que en el Trofeu Clausura no hi havia ni llargada ni triple va preparar especialment en aquella ocasió el salt d’alçada. La competició es va allargar molt i quan ja s’havien corregut els relleus, que normalment tanquen els festivals atlètics, en Jordi Vilà encara estava saltant i després de millorar el rècord de Mataró amb 1,95 m es va trobar amb forces suficients per atacar el llistó situat a 2,01 m.

Jordi Vilà saltant per damunt del 2 metres, amb el seu entrenador Xavier Consegal, a l’esquerra, saltant d’alegria / Foto: Ilurosport

Es va fer un gran silenci, que es va convertir en grans aplaudiments quan en Jordi va superar clarament el llistó, amb l’estil “Fosbury” no molt depurat, però sí ple de potència. El saltador mataroní s’havia aixecat 25 cm per damunt de la seva alçada.

Primer títol català absolut

L’any 1976 era any olímpic i Jordi Vilà havia somniat en anar a Montreal, sobretot arran de convertir-se l’any anterior en el segon especialista espanyol en salt de llargada.
Ell havia destacat ja en l’àmbit català, però va entrar en l’elit espanyola l’any 1975, amb l’arribada al Centre Atlètic Laietània de l’entrenador Xavier Consegal. Aquell any 1975 ja a la temporada de pista coberta va aconseguir el títol de campió de Catalunya de triple salt amb 14,25 m, acompanyat del subcampionat en llargada. En la temporada a l’aire lliure, i ja considerat com un dels millors saltadors catalans, va actuar en un Catalunya – Ginebra, guanyant en llargada amb 7,19 m, i en un Barcelona – Madrid – Lisboa, on va quedar segon en llargada amb 7,35 m i tercer en triple salt amb 15,27 m, dues marques que significaven nous rècords de Mataró.

En una competició a les pistes de l’Stàdium el 1975 / Foto: Història del CA Laietània en imatges

En els campionats de Catalunya júniors es va proclamar campió en les seves dues especialitats preferides i mostrant la seva polivalència va quedar tercer en perxa amb 3,80 m, i poc després va repetir títols en els campionats d’Espanya de la mateixa categoria amb 7,22 m i 15,29 m, amb nou rècord de triple salt.

En els Campionats d’Espanya absoluts es va mantenir al mateix nivell, amb marques de 7,18 m i 15,22 m, que li reportaren dos quarts llocs, que haurien pogut ser dues medalles d’haver pogut estar en els seus millors registres, dels quals tampoc va estar tan lluny.

Rècord de Catalunya absolut en salt de llargada

Pocs dies després, el 5 de juliol, a l’Estadi Serrahima de Barcelona en unes proves de control en Jordi va “volar” fins a 7,54 m, un registre que era el nou rècord de Catalunya absolut i que significava la segona millor marca estatal d’aquell any a Espanya, només superada pel valencià Rafa Blanquer, que va ser el primer atleta espanyol en superar la també mítica barrera dels 8 metres.

Després unes proves de control per entrar a la selecció espanyola, li van privar de dues medalles més en els Campionats de Catalunya absoluts, però en Jordi Vilà va participar amb la selecció espanyola “B” en un encontre contra Algèria, on quedà segon en les dues proves amb 15,18 m i 7,21 m superat per Solanas. Després va anar com a suplent amb la selecció “A” i finalment actuà en un míting internacional a Stuttgart, d’on va tornar gairebé al·lucinat després d’haver competit davant de 60.000 espectadors. A la tornada i demostrant un cop més la seva versatilitat va batre els rècords de Mataró de salt d’alçada (1,93 m.) i d’una prova poc habitual com eren els 200 m tanques amb 26.4.

Jordi Vilà en una prova de salt de llargada / Foto : Butlletí 75 anys CA Laietània

No es compleix el somni olímpic

La temporada 1976 en Jordi Vilà estava becat a la Residència Blume i entrenava a les ordres de Miquel Consegal, el germà de Xavier, però no va començar bé per al saltador mataroní, ja que als Campionats d’Espanya de pista coberta, prenent un excés de risc a causa de la seva ambició, va cometre tres salts nuls tant en triple salt com en llargada. I a la temporada a l’aire lliure va estar molt atacat per les lesions que li impediren rendir a un nivell alt i així se li esfumà el somni olímpic que tant li havia passat pel cap. Ja al mes de juliol, sense temps per fer la mínima, ja que els Jocs se celebraven aquell mateix mes, començà a recuperar-se i en l’encontre internacional Ginebra – París – Barcelona va batre el rècord de Mataró de triple salt amb 15,63 m que li donaren el triomf en aquest esdeveniment internacional.

Aquell any sí que va poder participar en el campionat de Catalunya i va obtenir els dos títols, en llargada amb 7,14 m i en triple amb 15,36 m. I en el mes d’agost ja va poder pujar al podi en els Campionats d’Espanya absoluts celebrats a Madrid, ja que va ser tercer en llargada i en triple salt amb marques de 7,34 m i 15,36 m. Posteriorment a Sant Sebastià en el Gran Premio Federaciones i amb participació de les vuit millors províncies estatals va guanyar el triple salt amb 15,39 m.

Aquest bon estat de forma el portà a superar, tal com hem parlat al començament, la barrera dels 2 metres en salt d’alçada, i per confirmar que era un atleta complet va realitzar en una sola sessió a l’Estadi de Montjuïc els quatre salts amb quatre marques magnífiques: 1,96 m en alçada, 3,65 m en salt amb perxa, 7,06 m en llargada i 15,03 m en triple salt. Això li va servir de preparació per afrontar el seu primer decatló a Madrid, en el qual va batre àmpliament el rècord de Mataró que posseïa Antoni Gomà. Va sumar 6.552 punts amb marques de 11.0 en 100 m, 7,34 m en llargada, 9,97 m en pes, 1,96 m en alçada, 55.2 en 400 m, 15.9 en 110 m tanques (batent també el rècord local en aquesta prova), 30,02 m en disc, 3,90 m en perxa, 42,62 m en javelina i 4:54.0 en 1.500 m. Millorant una mica en els llançaments podria caure una altra barrera: la dels 7.000 punts, i és que a la vida esportiva d’en Jordi Vilà la lluita contra les “barreres” va ser constant…

Gran èxit als Campionats d’Espanya a Granollers

La temporada 1977 començà com sempre amb gran ambició de superació per part de Jordi Vilà, i als Campionats d’Espanya en pista coberta celebrats a Anoeta a Sant Sebastià, va pujar novament al podi, guanyant la medalla de bronze amb un salt de 15,64 m i en lluita amb dos grans saltadors com eren Santamaria (15,79) i Cid (15,74). Poc després encara va fer el rècord català de triple en pista coberta amb 15,87 m i de llargada amb 7,26 m. Això donava esperances per a una gran temporada a l’aire lliure i així va ser… El mes de juny va pujar un centímetre la seva marca de salt d’alçada fins als 2,02 m i després va guanyar en llargada en un Lisboa – Madrid- Barcelona amb 7,12 m. Poc després en el Torneig Federaciones sobre el nou tartan de Granollers va trencar una altra barrera amb 16,03 m en triple, però invalidats a causa del vent a favor. S’hauria d’esperar…

Primer van venir els campionats de Catalunya, amb victòria amb 15,93 m, en un any en què en Jordi ja s’havia gairebé dedicat de forma completa a aquesta duríssima especialitat on els turmells pateixen moltíssim, i demostrant un cop més la seva aptitud per diferents proves col·laborà al fet que el quartet del Laietània, que completaven Santi Siquier, Josep M. Larraz i Josep Gomà, millorés el rècord local en 4×100 metres amb 43.6, guanyant la medalla de bronze.

Tot seguit es van celebrar els Campionats d’Espanya a Granollers on, ben a prop de casa, va fer tot un recital: va ser tercer en triple amb 16,04 m, superant per primera vegada la barrera dels 16 metres i quedant a només 12 cm del primer que fou Santamaria, cinquè en llargada amb 7,36 m i sobretot subcampió d’Espanya en salt d’alçada amb 2,10 m… aixecant-se 34 cm per damunt de la seva altura!

Jordi Vilà amb la samarreta d’Espanya / Foto: Velasco

Després dues internacionalitats, en un Espanya – Suïssa- Grècia celebrat a Madrid, on quedà segon amb 15,79 superat només pel grec Kasthiniotis, i després en el Campionat d’Europa de decatló a Gotzis (Aústria) on la prova quedà suspesa pel mal temps després de set proves. Al costat del famós Rafael Cano, el primer gran decatleta de l’atletisme espanyol, Jordi Vilà havia estat el millor de tots els participants en salt d’alçada amb 2,07 m i portava 4.731 punts. No va poder acabar aquest, però si ho va fer en el Campionat d’Espanya de decatló celebrat a Saragossa i on va quedar tercer amb 6.708 punts (11.0, 7,33, 9,99, 2,04, 53.4, 15.8, 30,18, 4,00, 37,54 i 4:44.2 en el mateix ordre citat més amunt), amb nou rècord.
Acabava l’any com a 3r en el rànquing estatal de triple, 4t en decatló, 5è en llargada i alçada, i la seva gran il·lusió es xifrava en els Jocs Olímpics de Moscou de 1980 per al triple i en els de 1984 per al decatló, però quedava un llarg camí.

Els guanyadors de la Nit de l’Esport del 1976, amb Jordi Vilà, guanyador absolut el primer per l’esquerra, junt amb Mercè Boixet, Ma Luisa Novo, Alba Mauri, Joan Tolrà i Josep M. Bona / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Tot aquest reguitzell de grans actuacions van fer que el Jurat Qualificador de la Festa de l’Esport considerés a Jordi Vilà el Més Destacat Esportista de la ciutat dels anys 1975 i 1977, i després ho repetiria l’any 1978.

En el pròxim número farem un repàs a com estava la resta de l’atletisme mataroní masculí durant aquests tres anys en què Jordi Vilà se situava entre l’elit estatal.