IluroSport » Un 0-5 importantíssim per a l’hoquei patins mataroní (1966)

Un 0-5 importantíssim per a l’hoquei patins mataroní (1966)

Records… núm 67

Com vam veure en els “Records núm. 19”, l’any 1960 un novell equip d’hoquei sobre patins d’Esport Ciclista Mataró, dirigit per Manuel Ramos, va aconseguir l’ascens a 2a Categoria. Es va debutar en aquella categoria tot pensant en que fos una ràpida transició cap a la màxima categoria catalana, però el camí no va ser tan fàcil.

1960-61: Debut a la 2a Divisió

El primer partit a la 2a Divisió Catalana es va jugar el dia 11 de setembre de 1960 a la pista del Laietà i es va perdre per 5-4. Formaren l’equip el porter Roure, Falqués (que va marcar el primer gol a la nova categoria), Roselló (que va marcar els altres tres), Gamell, Damont, Sanfeliu, Vinardell i Comas. L’equip mataroní estava format per la base que havia pujat l’any anterior i els fitxatges havien estat els jugadors premianencs Roc Roure, Salvador Gamell i Jaume Comas. El DC Mataró va acabar en 11è lloc amb 26 punts, un campionat que s’emportaria el Lista Azul de Lleida amb 52 punts, per davant del Vic amb 50. A l’estiu es va rebre el Darmstadt alemany que va fer tota una exhibició al Velòdrom guanyant per 1 a 7.

Partit EC Mataró – Darmstadt jugat al Velòdrom el 1961 / Foto: L’Abans

1961-62: L’alegria la dona l’equip juvenil

La temporada 61-62 s’iniciava amb reforços, ja que tornava Castany, el porter de l’ascens, i venien els barcelonins Lacalle i Muntaner (procedents de l’equip Faema que es desfeia aquella temporada). De tota manera a mesura que avançava la temporada cap dels tres aportarien massa, Roure s’anava consolidant a la porteria, Gamell, un gran defensor, era escollit el jugador més regular, i amb Falqués, Roselló, Damont i Comas, formaven un equip molt compacte, que en l’últim partit jugat a la pista del Seat, que ja era el campió, va assolir un brillant empat a dos gols. Al final els mataronins acabaren novament en 11è lloc, amb 27 punts. A dalt havien quedat Seat (45), Calafell i Vendrell (40) que pujaven a la màxima categoria catalana.

Aquella temporada la gran alegria la va donar l’equip juvenil que va quedar subcampió de Catalunya en l’Agrupació Regional. Van formar l’equip: Ingolf Ortner porter; Mañach, Rodón, Borrell, Alemany, Buixeda, Sanfeliu, Coll i Borràs. L’entrenador era Manuel Ramos.

L’equip juvenil subcampió de Catalunya, Agrupació Regional / Foto: Llibre “50 Anys d’Hoquei a Mataró”

1962-63: Es pugen dos llocs, però lluny de l’ascens

La temporada 62-63 va començar amb un il·lusionant 0-6 a la pista d’un històric que havia baixat de la màxima categoria i ple de jugadors experimentats, com era el Girona. La plantilla mataronina no havia variat massa i a l’equip base de la temporada anterior s’afegien intervencions esporàdiques del masnoví Maristany. Després es va aconseguir alguna altra victòria destacada, com a la pista de l’Artilene de Sabadell per 0-3, però la veterania de la majoria d’equips s’imposava i la irregularitat portava a ensopegades greus, com la patida a casa contra el Vilassar, que acabaria baixant, per 1-2. El DC Mataró acabava la temporada en 9è lloc amb 30 punts. El campió havia estat altre cop el Lista Azul de Lleida, convertit en equip ascensor, amb 51, i també assolia l’ascens el CN Reus Ploms amb 49, superant el Reus Esportiu i l’Artilene.

1963-64: L’ambient es desinfla

Ja es portaven tres temporades en aquesta categoria i l’ambient s’anava desinflant, perquè a més l’equip a la pista del Velòdrom no acabava de rebre un suport massa gran dels afeccionats. La temporada va començar malament, el porter Roure per motius particulars havia anat a Alemanya i s’havia hagut de pujar Ingolf Ortner, porter del juvenil, i també Valentí Rodón ja havia pujat al primer equip, suplint la baixa de Falqués, que ho havia deixat. L’equip novament va patir molts alts i baixos i al final va acabar en 12è lloc amb 19 punts, salvant-se per ben poc del descens. Van pujar de categoria el Calafell, un altre equip ascensor, Laietà, Reus Esportiu i Barcino.

1964-65: Arriba un entrenador de prestigi

Presidia en aquells temps Deporte Ciclista Mataró el Sr. Eloi Català, però la flama de l’hoquei patins l’havien mantingut viva Vicenç Lleonart, que presidia la secció, Manuel Ramos i Jordi Solà, que dirigien els aspectes tècnics, tres pioners de l’hoquei allà pels anys quaranta, i també Antoni Montserrat, que era el fill de Josep Montserrat, president del club quan es va construir la pista de la “pelousse” del Velòdrom l’any 1952. Aquests directius a finals de la fluixa temporada 1963-64, van decidir donar una empenta l’hoquei patins mataroní, proposant al contractació d’un tècnic de reconegut prestigi com era Antoni Camps, que havia ascendit a la màxima categoria, el Noia i el Voltregà, i la Junta Central del club ho va veure amb bons ulls. Aquella decisió significaria una inflexió en la marxa de la secció.

Es va treballar molt la pedrera, i bona idea d’això ho dona el fet de disputar-se un torneig quadrangular entre escoles de Mataró, amb la participació de Salesians, que va ser guanyador, Valldemia, Santa Anna i l’Institut Satorras.

Un equip de la temporada 1964-65, amb Rodón, Roselló, Camps (entrenador), Buixeda, Ortner (drets) Comas, Roure i Alemany (ajupits)

La vinguda del nou entrenador va fer que Roselló i Damont, que volien plegar, es quedessin, incorporant-se a més els jugadors procedents del juvenil Buixeda i Alemany. Però la temporada no va començar bé: derrotes a casa davant el Girona per 1-6 i a Igualada per 8-1 no donaven bones vibracions. Es va continuar treballant i la primera victòria va arriba a la sisena jornada davant l’Inriva per 4-2. D’altra banda sorgien nous inconvenients: el servei militar de Gamell i la baixa per motius laborals de Damont, deixaven l’equip una mica “coix”, tot i que havia tornat el porter Roure. A falta de dos partits l’equip estava en situació dramàtica, però guanyant a Puigcerdà per 2-4 i aquí al Piera per 4-0, es va assegurar la permanència, amb un bon vuitè lloc. Havien aconseguit l’ascens l’Inriva i el Sardañola (com en deien aleshores a Cerdanyola del Vallès). La temporada següent havia de ser la del DC Mataró…

1965-66: Fitxatge d’un jugador internacional

La temporada 65-66 es va prendre una altra decisió important, la de fer un fitxatge que pogués donar experiència dins la pista. Va venir un jugador internacional, com José Lorente, veterà de 33 anys, però que va venir amb la il·lusió d’un principiant i va contagiar la resta de la plantilla que formaren Roure, Gamell, Roselló (l’únic supervivent de l’equip que havia pujat a 2a feia sis temporades), Rodón, Comas, Alemany i Serra.

“Tinet” Rodón, amb Lorente al fons / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

La competició va començar brillantment, amb cinc victòries consecutives que situaren l’equip en el lideratge solitari, una d’ells davant del Vic per 9 a 2. Les derrotes a les pistes de dos dels equips més complicats, Igualada i Girona, no varen fer defallir l’equip, i la victòria per 5-3 en el primer derbi comarcal contra l’Arenys de Munt, que acabava de pujar a 2a categoria, va catapultar l’equip, que va sumar 7 victòries consecutives. Però el Girona havia fet el mateix i els dos equips estaven igualats al capdavant amb 26 punts a falta de deu jornades per al final, amb clar avantatge sobre el tercer i pujaven dos equips…

Camps (entrenador), Gamell, Rodón, Roure, Roselló (drets) Alemany, Comas, Serra, Lorente (ajupits) / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

La Junta Directiva de DC Mataró ja havia decidit instal·lar la coberta de la pista del Velòdrom, que en principi es posava per als mesos d’hivern, però que allà quedaria durant uns bons anys i l’únic que es feia era retirar les parets laterals, i això va permetre jugar alguns partits el dissabte a la nit. Un insòlit empat a zero davant el Nerva, en el primer partit que es jugava en el nou horari, una derrota a Vic per 4-1 i una altra aquí contra el Girona per 2-3, posaren pressió, i aquesta es va accentuar quan els mataronins en el pitjor partit de la temporada varen perdre a Arenys de Munt per 5-1, perdent a més el golaverage particular…

Un partit amb la instal·lació de la coberta encara no completada / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

Tot s’havia de decidir el cap de setmana del 19 i 20 de març. El dissabte es jugava la 23a jornada i el diumenge la 24 i última. La classificació en els primers llocs estava així: Girona 39; DC Mataró 35; Igualada 33 i Arenys de Munt 31. Els mataronins descansaven el dissabte, jornada en la qual l’Arenys de Munt rebia el Girona, que ja era campió, i l’Igualada jugava a Terrassa contra l’Espona, pista que els mataronins visitaven el diumenge, mentre l’Arenys de Munt rebia l’Igualada.

Poques vegades s’haurà viscut un final de campionat de tal intensitat en només dos dies. Els igualadins no varen poder guanyar a Terrassa (6-3), mentre l’Arenys de Munt derrotava el Girona per 3-2. Per tant la darrera jornada s’afrontava amb DC Mataró amb 35 punts i Igualada i Arenys de Munt amb 33, però amb els d’Antoni Camps depenent d’ells mateixos, gràcies a la derrota igualadina. Però necessitaven puntuar perquè el golaverage el tenien perdut amb els arenyencs…

Un 0-5 a Terrassa dona l’ascens a 1a Categoria

El dia 20 de març de 1966, a la pista de l’Espona de Terrassa, es jugava el darrer partit del campionat de 2a Catalana d’hoquei patins entre l’Espona i l’Esport Ciclista Mataró. Els mataronins depenien d’ells mateixos per assolir l’ascens a 1a categoria, però la davallada en els darrers partits i la victòria dels egarencs sobre l’Igualada el dia abans pesava en els ànims.

Gol de Lorente per obrir el marcador/ Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Va ser Lorente el que va trencar el desànim amb el primer gol del partit en jugada individual. Amb el forat obert tot va ser fàcil i Roselló, Rodón i Lorente, per dues vegades més, posaren un 0-5, que va assegurar el subcampionat, i va col·locar el DC Mataró en la màxima categoria de l’hoquei patins per primera vegada en la seva història, en uns temps en que no hi havia encara lliga estatal. S’ascendia a 1a Divisió, junt el campió, tot un històric com el Girona, que havia estat fundador i punter d’aquella màxima categoria. L’alegria de jugadors, directius i seguidors va ser incontenible a Terrassa.

Euforia de jugadors, directius i seguidors al final del partit a Terrassa / Foto: Toni Salvà, Ilurosport

La classificació final va ser: Girona 41, DC Mataró 37; Arenys de Munt 35; Igualada 33; Nerva 32; Espona Terrassa 24; Artilene Sabadell 21; Barcino 18; Caldes 18; Picadero Barcelona 16; HEPS 14; Vic 14; Molins de Rei 7.

José Lorente, amb 43 gols, i el jove Valentí Rodón, amb 28, catapultaren l’equip cap amunt, tot ben combinat amb una bona defensa formada per Gamell i Roselló i un gran porter com Roure, que només va encaixar 48 gols en els 24 partits jugats. A casa només es va perdre un partit davant del Girona per 2-3 i es va cedir un empat a zero gols davant del Nerva, però fora de casa es varen guanyar 8 partits i només se’n van perdre quatre a Arenys de Munt, Girona, Igualada i Vic.

Està clar que els ascensos, sobretot quan fa anys que es busquen, desencadenen una gran alegria en jugadors, directius i seguidors. En els dos pròxims números parlarem d’un altre ascens de categoria molt desitjat a la nostra ciutat i que va acabar arribant.