IluroSport » Un llarg camí des dels inicis fins a la consolidació  del Club Tennis Mataró (1909-1965)

Un llarg camí des dels inicis fins a la consolidació  del Club Tennis Mataró (1909-1965)

Records… núm. 8

El dia 13 de desembre de l’any 1950 el Sr. Jaume de Torres Profitós, com a president, enviava a la Real Federació Española de Tenis els estatuts del Club Tennis Mataró, que poc després vindrien legalitzats per l’organisme federatiu presidit pel Marquès de Cabanes i per la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes. Aquest club naixia gràcies a la possibilitat de comptar amb unes instal·lacions pròpies que després, amb el lògic creixement, s’acabarien fent petites, però que en aquells moments foren molt importants. Per tal d’arribar-hi es va haver de cobrir un camí molt llarg…

Els inicis del tennis a la nostra ciutat

Aquest camí havia començat l’any 1905 quan es va constituir una nova societat anomenada “Centre Mataroní”, amb local al n. 33 de la Riera. La presidia el Sr. Fernando Klein. Aquesta societat naixia amb la finalitat de cultivar la literatura, les arts, les ciències, l’esport i tot el que significava progrés i cultura. Només néixer ja comptava amb 130 socis.

Atents al que passava pel món, els “sportmen” del Centre Mataroní clavaren els seus ulls en un esport que a finals del segle XIX començava a jugar-se a Anglaterra: el tennis. L’any 1876 s’havia fet el primer reglament amb ocasió del torneig de Wimbledon, l’any 1899 es fundà el Club de Tennis Barcelona i l’any 1903 se celebrà el primer torneig internacional a Barcelona. Fins a l’any 1912 no hi hauria Federació Internacional, però un fet demostratiu de la “precocitat” dels mataronins, és que l’any 1909 ja es van disputar els primers partits de tennis a la nostra ciutat.

El dia 16 de desembre de 1909 al “Diario de Mataró y la comarca” apareixia un comunicat anunciant que diversos socis del Centre Mataroní havien construït una pista de “law-tennis” en uns terrenys que tenien entrada pel carrer Iluro n. 14 i per al diumenge dia 19 de desembre hi havia prevista la seva inauguració amb un partit de dobles que jugarien els jugadors Witti, Leastre, Balcells i Ducasse, proclamats campions en els darrers concursos celebrats a Barcelona.
La festa, que acabà amb un ball al saló del “Centre Mataroní”, va tenir un gran èxit i molts dels concurrents (sens dubte de la classe benestant) van manifestar el seu desig d’iniciar-se en aquell aristocràtic joc, tan de moda a França i Anglaterra en aquells moments. Destacaven a la premsa de l’època: “El juego resulta muy higiénico y sus movimientos, sumamente elegantes, le dan al cuerpo agilidad y soltura. No dudamos que con el éxito que ha tenido la primera fiesta, seguirán las otras en aumento, pudiéndose decir que el “Parque de los Sports” será un centro de reunión de la buena sociedad mataronesa”.
Però no va ser així. Tot i que per les Festes de Nadal d’aquell any va haver-hi partits, a la premsa no se’n tornà a parlar fins uns anys més tard…

No s’acaba de trobar el lloc adequat

Hem de suposar que la flama no s’apagaria del tot i que quedarien alguns afeccionats que jugaven els seus partits, perquè tres anys després quan el “Sport Mataronès” projectava la construcció d’un parc d’esports (que per cert s’anomenaria “Iluro Parc” i s’inauguraria l’any 1914) als plànols inicials es pensava en una pista de tennis. Al final no es va construir, però sens dubte l’interès pel tennis estava latent i l’any 1917 va renéixer. Els Srs. Luís i José Tuñí, Santiago Clavell i Francisco Baladia, varen oferir un lloguer de 100 pessetes pel solar de l’antiga caserna derruïda (a l’Antic Cafe Ateneo) per construir-hi una pista de “law-tennis”.

El dia 28 d’abril de 1917 la premsa destacava: “Tenemos noticia de que mañana por la tarde se jugarán interesantes partidos de lawn-tennis en el hermoso campo de Lawn Tenis Club Mataró, en el cual figuran las señoritas y señoritos Fábregas Carrau, Clavell Borrás, Esquerra, Fábregas de Caralt, Cabañas Borrás, Luisa Badia, Juan Imbern, Juliá de Caralt, Fábregas Juncadella, Maldonado, Rosita Peradejordi, Manuel Viladevall, Juan Martínez, Marchal i otras distinguidas familias. Felicitamos a la Junta Directiva per el celo que ha demostrado en la organización de tan higiénico sport”. Així queda constància d’alguns dels primers noms de les primeres persones pioneres del tennis mataroní.

L’activitat es limitava a partits entre els associats i el recinte de joc es va convertir en lloc de relació de les famílies més benestants de la ciutat, però a poc a poc va anar perdent força i desaparegué la pista.

Però no acabava d’apagar-se la flama i el dia 16 de març de 1924 es va inaugurar una nova pista del Mataró Lawn Tenis Club situada darrere de la presó i de la Unió de Cooperadors, on hi havia hagut el Teatre Euterpe. Varen prendre part en la inauguració Dolors de Palau, Dolors Fábregas de Caralt, Joaquim Boter, Pere Catà, Josep Fábregas i Lluís de Castro. En aquella pista s’hi reunia la joventut aristocràtica de Mataró, entre la qual s’incrustava part de l’oficialitat del regiment establert aleshores a la ciutat.

En el campionat local disputat l’any següent s’imposaren Dolors Fábregas, que guanyà a Lucia Straël, i Manuel Cruzate que guanyà a Narcís Clavell.

Poc després un grup de socis del Club Natació Mataró (no confondre amb l’actual Centre Natació Mataró) format per Miquel Roca, els germans Miquel i Toni Spà, els germans Viladevall i Jesús Quadrada, entre altres, van iniciar-se en una altra pista, la del Cercle Catòlic, fent un pas decisiu cap a la “democratització” del tennis a la nostra ciutat, i formant una secció del seu club l’any 1926.

La vida a la pista del Cercle Catòlic va ser curta, ja que el solar va ser absorbit per la construcció de la Sala Cabanyes i va haver-hi moltes “desercions”, i altres van anar cap a l’altre club, que estava en certa decadència. Allà, el tennis mataroní va sobreviure uns anys més fins que la Unió de Cooperadors, cap a l’any 1933, va fer-se amb el solar on hi havia la pista i els jugadors mancats de suport social i econòmic es van haver de resignar a la pèrdua de la mateixa i a l’extinció del club. Els dos darrers campionats locals disputats allà se’ls emportà Emili Viladevall derrotant en la final a Jesús Quadrada. Aquest precisament, junt amb Antoni Fontdevila, van continuar mantenint viva la pràctica del tennis a Mataró… però jugant en pistes de Caldetes i Argentona, afegint-se a poc a poc altres entusiastes que havien de patir els inconvenients del desplaçament per poder practicar el seu esport.

L’empenta final cap al nou club

I així fou com a finals de l’any 1948, l’advocat Jaume de Torres va inserir al diari “Mataró” un anunci demanant la col·laboració dels afeccionats al tennis per formar una nova entitat. I dotze entusiastes (que serien coneguts com els “dotze apòstols”) varen aprofitar les facilitats donades pel Sr. Guerau Coll, que els va llogar els terrenys del Camí de la Geganta (aleshores Ronda Carlos III), sota del camp de Mossèn Plandolit, on feia les seves activitats el Centre Atlètic Laietània, per tornar a encendre la flama apagada.

Jaume de Torres Profitós va ser el primer president / Foto: Butlletí 25 anys de CT Mataró

Eren Jaume de Torres, Jesús Quadrada, Joaquim Gallifa, Josep Fábregas de Caralt, Josep Manté, Antonio Matheu, Juan Masjuan, Agustí Pera, Miquel Roca, Joaquim Spà, Buenaventura Subirà i Emili Vilardell. Inicialment les seves impressions eren més aviat pessimistes, en respecte a la possible vida de l’entitat, però ben aviat van ser cent cinquanta socis i els ànims van créixer.

La quota d’entrada inicial per fer-se soci va ser de 100 pessetes i les quotes mensuals eren de 15 pessetes per als homes i 10 per a les dones.

Però el que era més important, que era la construcció de les pistes, es va anar endarrerint, perquè els costos anaven pujant més de l’esperat. Va haver-hi baixes, però també aportacions voluntàries i es va començar a jugar a les pistes, tot i que no hi havia vestidors i el terreny no estava tancat.

Inauguració de les noves pistes

Però a poc a poc es va anar fent i el dia 18 de juny del 1950 a les 5 de la tarda es va procedir a la inauguració de les instal·lacions. A les pistes jugaren una exhibició destacades figures del moment. En partit femení, Alicia Gurri va guanyar a Mercedes Solsona en dos sets, i en partit masculí, Pedro Castellà i Manuel Aixelà van guanyar un set cadascú. Finalment es va disputar un partit de dobles mixtes entre els quatre jugadors guanyant la parella Gurri- Aixelà.

A part del desenvolupament social del Club Tennis Mataró que, com hem dit a dalt, va enviar els seus estatuts a la Federació a finals d’aquell any, va anar augmentant l’interès esportiu i a finals d’any es va celebrar un torneig, amb Joan Fábregas de Palau i Miquel Roca com a màxims protagonistes, que va portar a la inscripció d’un equip al Campionat de Catalunya per equips de 3a Categoria.

El capità no jugador era Lluís M. Marfà. Com a jugadors “cavallers” figuraven Joan Fábregas de Palau (número 1), Miquel Roca, Joan Masjuan, Salvador Comas, Enric Calvet, Jesús Quadrada, Josep Fábregas de Palau, Agustí Pera i Jaume de Torres, i com a “dames” Mercè Vallmajor (número 1) , Dolors Mas, Mercè Marfà, Montserrat Vallmajor i Mercedes Fábregas de Palau.

La presidència del Sr. Jaime de Torres va durar fins a l’any 1956 quan el va substituir el Sr. Agustí Pera, i aquest va dirigir el club fins a l’any 1965. Aquests anys marcaren la primera època del club en aquelles pistes de la Ronda, en uns moments en què el tennis encara era bastant minoritari i no havia arribat el “boom” que va portar la generació de Santana i la lluita per la Copa Davis.

En aquells moments va ser molt beneficiosa la vinguda a Mataró de Pere Viñolas, un bon jugador gironí que destacava en l’àmbit català, i que establert a la nostra ciutat va ser un bon estímul per als jugadors locals. Avançant-se en el temps, s’ha de dir que la seva afició s’acabaria traspassant molts anys després al seu net Albert Ramos Viñolas, un dels més destacats tennistes mataronins de la història.

Inicialment només el veterà Miquel Roca li podia fer ombra en alguna edició, com la de 1955, de la “Copa Nadal” que se celebrava cada any, i que tenia característica de campionat social. Aviat, però, va sorgir un nom destacat, el d’Andreu Soler, que dominaria a escala mataronina fins als inicis dels seixanta, i fins i tot l’any 1958 guanyaria el Trofeu de la Salud de Barcelona.

Pere Viñolas i Andreu Soler / Fotos: Butlletí 25 anys del CT Mataró

En l’àmbit femení la gran dominadora durant aquests anys va ser Mercè Vallmajor, que arribaria a ser la jugadora núm. 10 de Catalunya de 3a categoria, i arribà al campionat regional de 2a, i que els anys 1957 i 1959 va ser proclamada la més destacada esportista de Mataró.

L’equip va participar anualment en el Campionat de Catalunya de 3a Categoria, i en alguna ocasió amb dos equips. L’actuació més destacada va ser l’any 1957 en què es va perdre contra el Terrassa la final per 3-6 aquí a Mataró, i l’any següent quan, empatats Terrassa, Mataró i Manresa, el títol fou novament per als egarencs per average. Als noms citats com a jugadors del primer equip que es formà al club, s’hi anirien afegint altres de destacats com Pere Viñolas i Andreu Soler primer, Joaquín Recoder i Josep Campoy després, i ja a l’inici dels anys seixanta, Antoni Campoy, Josep Montasell i Salvador Crespo. Ells obrien una nova etapa del club on, amb el pas del temps, es veuria la necessitat de crear un club més gran, amb millors instal·lacions..

Campionats socials del Club Tennis Mataró (any 1965), amb A. Campoy, Agustí Pera, J. Campoy, Calvet, Montasell, Casals, Ferrer, Crespo, M.S. Cot, E. Cot, Pacheco / Foto: Butlletí 25 anys CT Mataró

I en aquells moments que el tennis anava creixent, no molt lluny d’allà, en un altre recinte esportiu, ara ja desaparegut, començava a resplendir una altra estrella del nostre esport i que estava molt vinculada a alguns dels primers jugadors de tennis que hem citat avui. D’ella i dels moments que es vivien en el seu club en parlarem en el pròxim episodi d’aquests Records..