IluroSport » Una noieta fa despertar la gimnàstica a Mataró i arriba a olímpica (1966- 1972)

Una noieta fa despertar la gimnàstica a Mataró i arriba a olímpica (1966- 1972)

Records… núm. 26

Fins als anys seixanta l’ambient gimnàstic a la nostra ciutat va estar polaritzat pel Grup Gimnàstic Lluïsos i per algunes actuacions que va fer a Mataró Joaquim Blume i que havien causat sensació. Però la primera gran figura que arribà a la fama a nivell individual i que va fer despertar l’interès per la gimnàstica esportiva a la nostra ciutat va ser una noieta descoberta a Sant Andreu de Llavaneres per Conchita Frediani, que era aleshores la professora de gimnàstica del col.legi de la veïna població. Ella va convèncer els pares, quan la nena tenia set anys, perquè es dediqués a la gimnàstica esportiva, i els seus pares es varen sacrificar portant a la seva filla al gimnàs de Francisco Frediani. Allà aquest professor cuidà de donar-li bones lliçons, però sense trobar possibilitat de competir durant set anys, ja que la Federació s’excusava dient que les competicions eren per equips. La família Frediani, procedent del circ, on havien adquirit aquesta magnífica base gimnàstica, varen gairebé convertir a aquella nena en una filla més, i ben aviat els va donar satisfaccions…

Ben aviat campiona d’Espanya juvenil

El dia 24 d’abril de 1966 se celebraren els Campionats de Catalunya de Clubs en la categoria juvenil i competia una joveníssima Pepita Sánchez, que encara no havia complert els 14 anys, i que el Gimnàs Frediani de Mataró havia inscrit a títol individual. Va meravellar a tothom, i amb pràcticament totes les puntuacions per damunt del “9” va obtenir un total de 75,20 punts en la suma dels quatre aparells, en exercicis obligatoris i lliures. Va quedar campiona de Catalunya, amb 13 punts d’avantatge. En aquells moments Pepita Sánchez ja vivia a Mataró, i no entrenava només amb el Sr. Frediani, sinó que va obtenir una beca i també anava a Barcelona, on rebia classes de ball, i també de tècnica.

Després de l’impacte d’aquell títol en el campionat català, Pepita Sánchez va anar al Campionat d’Espanya a Múrcia. El seu triomf va ser claríssim i es va proclamar Campiona d’Espanya juvenil. I ben aviat va ser cridada a la seleccció espanyola. Va debutar a Begles, a prop de Burdeos, en un França – Espanya, on Pepita Sánchez va ocupar el quart lloc per darrere de dues franceses, que guanyaren per equips, i de la campiona d’Espanya absoluta Anelen Sánchez Blume… però la mataronina va captivar el públic francès.

L’any 1967 va repetir els títols de campiona de Catalunya i d’Espanya juvenils, aquest últim aconseguit a Sevilla amb una puntuació de 71,25, deu punts per sobre de la segona classificada. Ja es començava a parlar de la possibilitat d’anar als Jocs Olímpics de Mèxic i va ser concentrada en un “stage” preolímpic i va ser internacional absoluta a Saragossa en un Espanya – Itàlia, quedant en tercer lloc i sent la primera espanyola classificada. Va guanyar en terra amb un exercici nou, acompanyat de música d’Albéniz, pel qual va rebre 9,43 punts. Pepita Sánchez va sortir consagrada com la millor gimnasta espanyola.

Decepció: no va a Mèxic

A primers de l’any 1968, Pepita Sánchez va anar a l’estació francesa de Font-Romeu per a preparar la cita olímpica adaptant-se a l’altitud de la capital mexicana, amb la búlgara Stancheva com a entrenadora. El mes de març, Pepita Sánchez es proclamà novament campiona de Catalunya juvenil amb quatre puntuacions per damunt del 9,50, i a primers d’abril a Saragossa, va tornar a guanyar el campionat d’Espanya amb un total de 71,86 punts, 15 més que la segona classificada.
Sánchez estava instal·lada a Madrid preparant els Jocs Olímpics, i a primers de setembre es va muntar a Madrid un “Critèrium Internacional” retransmès per TVE i en el qual només va ser superada per la iugoslava Sijepica, guanyant en terra i barra. Però al final arribà la notícia negativa: Pepita Sánchez no anava a Mèxic. I va tancar la temporada amb la seva exhibició en la memorable jornada de la inauguració del Palau d’Esports de la nostra ciutat.

Gràcies als mèrits acumulats, durant tres anys seguits va rebre el guardó de millor esportista femenina absoluta de Mataró dels anys 1966, 1967 i 1968.

La temporada 1969 no va ser bona per a Pepita Sánchez, ja que una lesió la va tenir apartada de totes les competicions importants. Però el gimnàs Frediani sí que va triomfar i es va proclamar campió de Catalunya per equips alevins i el menut Jordi Fàbregas va ser segon individual.

Jordi Fàbregas i Pepita Sánchez / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

Als campionats del món

No s’acabava de curar la lesió i el mes de juny de l’any 1970, Pepita Sánchez, que continuava becada a Madrid, va passar pel quiròfan i va reaparèixer amb temps per poder participar en els seus primers Campionats del món a Ljubljana. Dominava el concert mundial l’equip soviètic amb la portentosa Turisheva al davant, i Pepita Sánchez va ser la millor de les tres espanyoles (acabà en el lloc 99 de 150 participants).

Pepita Sánchez amb Joan Antoni Samaranch, amb Frediani al darrere, en ocasió d’una visita del que després seria president del COI a Mataró /Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Pel que fa als jovenets alevins repetiren la seva actuació de l’any anterior i el gimnàs Frediani es va proclamar campió de Catalunya, amb Jordi Fàbregas (segon individual amb els seus 9 anys), Francisco Casas i Juan Ramón Ruiz.

A Esmirna arriba el seu gran èxit internacional

L’any 1971 tenia dues cites importants els Jocs del Mediterrani i els Campionats d’Europa. Pepita les va preparar a consciència, i va guanyar un encontre internacional Espanya – Dinamarca, destacant els seus triomfs en terra (9,35) i barra (9,10).
El mes d’octubre a la ciutat turca d’Esmirna se celebraren els Jocs del Mediterrani. Allà la gimnasta mataronina va brodar un gran exercici al terra, i als acords d’una música molt espanyola va captivar el públic, que en acabar la seva actuació va brindar-li una ovació eixordadora. Els jutges la varen qualificar amb un 9,55 que li donà el primer lloc, aconseguint el seu més gran èxit internacional i portant cap a Mataró una medalla d’or, que era la primera en l’àmbit femení i la segona des que Bonareu l’havia guanyat a Barcelona 16 anys abans en bàsquet. En la resta d’aparells no va estar tan brillant i va acabar en setè lloc en la classificació individual, que va dominar la italiana Alberti, però va ser la millor espanyola.

Tot i que la imatge sigui de poca qualitat val la pena: Pepita Sánchez recollint la primera medalla d’or femenina per a Mataró en els Jocs del Mediterrani

D’Esmirna la gimnasta mataronina va anar directament cap a Minsk (Bielorússia actual, URSS aleshores) per participar en els Campionats d’Europa. Allà va ser una altra cosa. Enquadrades les espanyoles (Pepita Sánchez i Dolores Tello) en un grup on hi havia soviètiques, alemanyes orientals i txeques, varen actuar molt nervioses i Pepita Sánchez va acabar en el lloc 29è amb puntuació global de 34,05 i sense superar en cap nota els 9 punts, mentre que la seva companya acabava en el lloc 42è. I en tornar una nova intervenció quirúrgica a Madrid per tal de solucionar un problema a la columna vertebral…

El Palau s’omple en ocasió d’una competició gimnàstica internacional

El Palau d’Esports es va omplir en ocasió del Trofeu Internacional de Gimnàstica / Foto: Ilurosport, Santi Carreras

L’any 1972 tenia un objectiu clar: els Jocs Olímpics de Munic. Però l’any, gimnàsticament parlant, va començar amb un gran esdeveniment a la nostra ciutat, el Trofeu Internacional de Gimnàstica que la Federació Catalana portà al Palau d’Esports, que s’omplí de gom a gom per presenciar un festival que guanyà la búlgara Atanasova, davant de gimnastes de 7 països. Pepita Sánchez que tenia la mirada posada en els Jocs de Munic no hi va participar encara, a causa de la recuperació de la seva lesió.

Per fi als Jocs Olímpics!!

Pepita Sánchez va portar bé la seva preparació olímpica, superant la “mínima” que li havia imposat la Federació Espanyola per tal d’anar als Jocs, i finalment va ser present a Munic.

Pepita Sánchez a Munic en l’exercici de barra / Foto: Marca

A la ciutat alemanya, on també hi estigué el boxejador mataroní Antonio Rubio, Pepita no va estar massa afortunada. Per televisió se la va veure sola enmig d’aquelles grans figures i actuà molt nerviosa, i fins i tot en terra es va quedar en un inusual 8,55 quedant molt endarrere a la classificació… però havia estat als Jocs Olímpics.
Això sí, una vegada acomplert el seu somni de ser a uns Jocs Olímpics, Pepita Sánchez, molt castigada per les lesions, es va retirar de la competició.

Article de dues pàgines que li va dedicar el diari esportiu Marca en ocasió de la seva retirada

Els anys 1972 i 1973 va rebre novament el premi de millor esportista de Mataró, corresponent als seus mèrits dels anys anteriors, i d’aquesta manera va arribar als cinc guardons absoluts de més destacada esportista femenina de la nostra ciutat.

Pepita Sànchez en el podi de guanyadors de la Festa de l’esport del 1973, amb Manel Terra, Antoni Rubio, Jordi Vilà, Conxita Terra i la també gimnasta Margarida Alsina / Foto: Ilurosport

El relleu no s’acaba de consumar

Seguint les petjades que Pepita Sánchez havia donat, i també en el gimnàs Frediani, començaren a destacar altres bones gimnastes com Margarida Alsina, que va ser campiona de Catalunya infantil l’any 1972, Marta Ruiz, quarta als campionats d’Espanya juvenils d’aquell mateix any o, sobretot, Maria Carme Xalabardé, que l’any 1973 es va proclamar campiona de Catalunya i campiona d’Espanya en categoria infantil, obrint-se-li un futur esperançador pel davant, que quedà truncat l’any següent per una forta lesió, que al final li tallà la seva carrera esportiva.

Maria Carme Xalabardé / Foto: Ilurosport

També ben aviat acabà la carrera de Jordi Fàbregas i el seu darrer triomf va ser el Trofeu Diputació per alevins, encara amb una gran nota de 9,20 en terra. Posteriorment sortirien altres nens com Joan Xalabardé, Julio Domínguez (que fou campió de Catalunya aleví en terra l’any 1976) o David Estaragués, però cap d’ells es podria mantenir massa temps a l’alt nivell…

En el pròxim número parlarem d’un esportista mataroní que també va tenir a prop la participació olímpica, però es va quedar a les portes.