IluroSport » Una temporada complicada per al CE Mataró, que acaba amb un títol de prestigi (1965)

Una temporada complicada per al CE Mataró, que acaba amb un títol de prestigi (1965)

Records… núm 128

La llarga trajectòria esportiva del CE Mataró ha estat, com és lògic, solcada per moments bons i per moments dolents, i de vegades això ha passat dintre d’una mateixa temporada, com va succeir en la 1964-65, quan es va iniciar la Lliga amb molta il·lusió després d’un canvi a la presidència i els resultats van ser molt discrets, però després va acabar la temporada amb un títol de prestigi. Va semblar que el CE Mataró, que ja feia un bon grapat d’anys que estava a la 3a Divisió, recuperava el seu lloc entre els millors equips catalans, que havia aconseguit als anys cinquanta quan, fins i tot, va estar a punt de pujar a 2a Divisió.

Canvi a la presidència i retorn de Visa a la porteria

El mes de juny de 1964, va ser elegit president del CE Mataró el senyor Antoni Solà, substituint al dimitit Joaquim Gual. La temporada 1963-64 havia estat crispada i l’equip mataroní va patir moltes baixes, entre les quals poden destacar les de Mis, Meya, Benaiges, Tosca, Lagunas, Celestino, Mauri, Jové, Sànchez i Peñalver. Quasi tot un equip. Dels titulars només quedaven Celaya, Roca, Xirau, Esindi i Polo.

Antoni Solà, president del CE Mataró / Foto: Ilurosport

La nova Junta Directiva es va espavilar i va retornar un dels molts grans porters que ha donat el futbol mataroní, en Joan Visa, que arribava procedent de l’Osasuna. Nascut a Mataró l’any 1936 i format a la pedrera groc-i-negra, l’any 1955 havia fitxat pel Real Madrid. A l’equip blanc només va jugar alguns amistosos i després de passar pel filial, el Plus-Ultra, la temporada 60-61 va fitxar per l’Espanyol. A l’equip blanc-i-blau es va trobar amb el mataroní Ernest Pons com entrenador, i va jugar 27 partits a la 1a Divisió. Posteriorment va formar part al Saragossa en l’època de “Los Cinco Magníficos” (aquella davantera formada per Canario, Santos, Marcelino, Villa i Lapetra) on, tot i ser suplent d’un porter que era tota una institució com Yarza, va poder inscriure una Copa i una Copa de Fires al seu palmarès.

Joan Visa quan va fitxar pel Real Madrid / Foto: realmadrid.com

També retornava al Mataró, Mariano Roy, un jove que, com havíem vist en els Records -127, havia sortit de la Penya X i havia estat a la selecció catalana juvenil, i que la temporada anterior havia estat fitxat pel FC Barcelona. Arribaven també el defensa Vila, el mig Pons i els davanters Castillo, Antonio i Jurado. S’encomanava la direcció de l’equip a Jaume Hospital, entrenador de tan bon record pels seus triomfs amb l’equip groc i negre anys enrere (veure Records-109 i Records-68), amb Pere Tort com a secretari tècnic.

Mariano Roy va ser un dels reforços de la temporada / Foto: Santi Carreras, arxiu JGC

L’equip no funciona a la part inicial de la lliga

Des del començament de campionat i com era habitual en aquells temps el Mataró es va mantenir fort a casa, superant Lleida i Sant Andreu, però a fora no era capaç ni de marcar un gol. L’alarma va sonar quan a la setena jornada el Tortosa va guanyar aquí a Mataró per 0-1 i van caure lesionats Pons, Castillo i Jurado. Això va propiciar la incorporació a l’equip de Salvador Rodón, jove jugador sortit de la Juventus AC i que havia començat la temporada a la Mataronesa. El seu debut va ser prou afortunat perquè va col·laborar en la primera victòria fora de casa, per 0-1 amb gol de Roy, en un camp sempre complicat com el del Reus.

Però va ser un miratge perquè l’equip anava de mal en pitjor, perdent a casa contra Manresa, Terrassa i Sants. Aquesta darrera derrota deixava el Mataró amb 7 negatius, pràcticament a la cua, i això que s’havia produït un fet prou destacat com que el porter Visa aturés dos penals en dos partits consecutius.

Canvi d’entrenador i salvació

Antoni Falguera va substituir Jaume Hospital, i això va significar un revulsiu, ja que l’equip groc-i-negre va encadenar set partits sense perdre, gràcies sobretot a la inspiració d’Esindi i Xirau de cara al gol.

Esindi en l’empat a un gol contra el Condal, equip que seria el campió / Foto: Santi Carreras

Tot i això, a falta de sis jornades per al final el Mataró estava en zona de descens, en l’antepenúltim lloc i es va buscar un altre revulsiu amb el fitxatge de l’extrem esquerre Antoni Camps, que havia jugat al FC Barcelona i havia estat internacional “B”, però que havia vist truncada la seva carrera per una forta lesió.

El debut de Camps era notícia de portada en el primer número de la revista Ilurosport

En el seu debut, el Mataró va perdre a Vic, però després el Mataró va encadenar tres victòries fora de casa a Terrassa (0-2), Sants (0-1) i a Gironella en l’últim partit (0-1, gol de Polo i gran actuació de Visa), aconseguint al final esquivar la promoció.

La classificació final va ser aquesta: Condal 48, Lleida 47, Tarragona 46, Sants i Balaguer 45, Calella 42, Girona i Reus 41, Granollers 40, Terrassa, Sant Andreu i Tortosa 39, Vic i MATARÓ 37, Manresa 35, Palafrugell 33, Fabra Coats i Olot 32, Vilafranca 30 i Gironella 12.

Un equip d’aquella temporada amb Visa, Villanueva, Vila, Celaya, Rodón, Pons, Roy, Xirau, Esindi, Polo i Camps / Foto: Ilurosport

L’alineació bàsica, amb molts mataronins a l’equip, que jugava amb l’aleshores tradicional 4:2:4, havia estat aquesta: Visa; Villanueva, Vila, Celaya; Roca, Rodón; Roy, Xirau, Esindi, Polo i Jurado. Altres jugadors amb participació important van ser Pons, Serra, Villegas, Antonio i Camps. Els màxims golejadors foren Esindi i Xirau amb 12 gols. Visa va encaixar només 33 gols en 32 partits, mantenint 17 vegades el zero al marcador i sent un dels menys golejats de la categoria.

Fins a la final del “Moscardó” tombant Sant Andreu i Girona

Acabada la lliga començava un torneig de força prestigi que, una vegada acabat el campionat de lliga, aplegava els equips catalans de 2a i de 3a Divisió que no jugaven promocions. S’havia creat la temporada 1957-58 i portava el nom de Trofeu “General Moscardó”. Venia a ser com el que més endavant seria la Copa Catalunya, però amb un nom més d’aquells temps franquistes.

En la primera eliminatòria el Mataró va quedar emparellat amb el Sant Andreu. A l’anada es va perdre per 2-0, però a la tornada el Mataró va jugar un dels millors partits de la temporada. Roy i Polo ja havien igualat el marcador als vint minuts, i abans del descans Xirau va donar avantatge a l’eliminatòria. Després Polo i Esindi van posar el 5-0, per quedar el marcador final amb 5-1 amb gol de l’honor visitant poc abans del final.

Possiblement, aquest triomf va donar moral per afrontar el torneig amb més empenta en el tram final de la temporada. En els quarts de final va caure el Girona amb un 0-2 a l’anada i un 2-0 a la tornada, i en la semifinal el Vilafranca amb 1-3 a l’anada i 3-3 a la tornada. El Mataró ja era a la final, en la qual es trobava amb el Balaguer, que havia eliminat Montcada, Reus i Granollers.

Final a doble partit i títol groc-i-negre

La final es jugava a doble partit amb l’anada a Mataró. Era important treure un bon resultat. El Mataró va presentar un equip format per Visa, Villanueva, Vila, Villegas, Serra, Pons, Roy, Xirau, Esindi, Polo i Camps. Faltaven Celaya, Roca i Rodón a causa del servei militar.

Balaguer i Mataró abans del partit jugat a la nostra ciutat / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

El Mataró va jugar una extraordinària primera part que hauria hagut d’acabar en golejada, però es va quedar en un 2-0 amb gols de Camps i Roy. A la represa els de la Noguera van reduir el marcador final a un ajustat 2-1, que no donava excessives garanties de cara a la tornada.

El partit decisiu, disputat al camp del Lleida per possibilitar una afluència més gran de públic, es va jugar el dissabte 3 de juliol a una hora ben intempestiva: a tres quarts d’onze de la nit. El Mataró va jugar amb el mateix onze. El Balaguer va sortir amb molta empenta i es va avançar als 4′ de joc. El Mataró va reaccionar i Xirau va empatar de llançament de falta. Als 2′ de la represa una altra vegada va marcar el Balaguer, igualant la final, amb una jugada assajada a la sortida d’una falta.

El Mataró va pressionar de valent, va tenir ocasions, però el gol de l’empat i que donava el títol, no va arribar fins al darrer minut, quan en una jugada iniciada per Roy, i continuada per Esindi i Camps, va permetre a Polo, que estava jugant lleugerament lesionat, marcar un gol d’aquells que s’anomenava “gol del coix”, ja que en aquells temps només podia ser reemplaçat el porter i els jugadors aguantaven fins al final tot i estar “tocats”.

Foto després del triomf on veiem a dalt al periodista Ferran Ferrer, l’entrenador Falguera, Visa, Pons, Vila, Villanueva, Villegas, Camps i el porter suplent Carrillo, i a baixa a Mariano (encarregat de material), Antoni Solà el fill del president, Polo, Roy, Xirau, Esindi, Serra, el fotògraf Toni Salvà, el delegat Ponce i el massatgista Martínez/ Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Després de l’alegria… un fort ensurt a la carretera

L’alegria pel triomf es va convertir en un fort ensurt a la tornada quan a l’altura de Sant Andreu de la Barca, per la N-II prop de Barcelona -encara no hi havia autopista!-, l’autocar va trencar la direcció i va patir un accident xocant amb un mur de contenció. Pràcticament, tothom anava dormint, però els seients se sortiren del seu lloc quedant tots apilotats. L’únic accidentat de gravetat va ser l’entrenador, Sr. Falguera, que anava al davant i que va patir ferides a la cara i fractura d’una cama. Poca cosa tenint en compte la fatalitat que hauria comportat si l’avaria s’hagués produït uns quilòmetres abans baixant el port del Bruc.

El Club Esportiu Mataró per fi aconseguia el títol en un torneig del qual havia estat finalista uns anys abans i on la victòria s’havia escapat després d’una llarga lluita, celebrada en el gran coliseu del futbol català. Aquesta és una altra història de la qual parlarem en el pròxim número.