IluroSport » Vuit anys d’Antonio Rubio dedicats a l’objectiu dels Jocs Olímpics, amb medalla europea pel mig (1969-1976)

Vuit anys d’Antonio Rubio dedicats a l’objectiu dels Jocs Olímpics, amb medalla europea pel mig (1969-1976)

Records… núm 178

Tot esportista té a la seva ment el somni de disputar els Jocs Olímpics, però són pocs els que hi arriben. Antonio Rubio, el boxejador mataroní, va ser preseleccionat per anar als de Mèxic l’any 1968, com ja n’haviem parlat a Records-5, però la seva joventut (només tenia 19 anys) va fer que el deixessin fora en uns temps en què Espanya restringia molt la participació. Ell ho va entendre i va preparar-se seriosament per poder anar als següents que s’havien de disputar a Munich l’any 1972.

Esbroncada als Europeus de Madrid

A començaments de l’any 1971 el diari madrileny “Marca” va citar a Antonio Rubio a la llista de més destacats esportistes espanyols, i a la nostra ciutat se’l va distingir com el “Més destacat esportista de Mataró de 1970”, un guardó que més endavant rebria també pels seus mèrits dels anys 1972 i 1976.

Aquell any 1971 li va quedar una mica trencat pel seu ingrés al servei militar, que li va privar de poder participar en els Jocs Mediterranis, però abans sí que va participar en els Campionats d’Europa, que se celebraven al Palau d’Esports de Madrid, on va caure eliminat davant l’hongarès Botos, en una injusta decisió –la boxa sempre amb aquest problema!– que va provocar una fenomenal esbroncada per part del públic que volia abandonar el local.

Rubio a l’esquerra en un combat / Foto: Arxiu JGC

José Luis Marco periodista de “Dicen” deia “Rubio ganó, sí, ganó bien. Ganó porque fué un jabato, porque se lo jugó todo, para contrarrestar la mayor técnica del húngaro. Si alguna vez se ha dicho que uno es vencedor moral, esto con letras de oro, se debe repetir para Rubio. El ganó, sólo él.”

Dos jutges van donar triomfador al mataroní, uns altres dos a l’hongarès i el cinquè havia donat empat i finalment va decantar-se a favor del de l’Est d’Europa, una boxa que en aquell temps dominava el context europeu a tots els nivells, inclòs l’arbitral. S’ha de dir que Botos seria subcampió d’Europa perdent per un sol punt davant del campió polonès.

Rubio frega la medalla olímpica a Munic

L’any 1972 ja va quedar concentrat amb l’equip estatal que preparava Palenque de cara als Jocs de Munic i ni tan sols va participar en els Campionats d’Espanya. Amb la selecció va participar en encontres contra Gal·les, França i Irlanda, derrotant als seus campions Jones, Lasala i Morgan. Era evident que afrontava els Jocs essent possiblement el millor pes ploma de la boxa occidental, però això tampoc era una garantia perquè en aquest esport destaquen competidors de qualsevol racó del món. Abans dels Jocs portava 115 combats amb només 8 derrotes, la majoria discutides.

Antonio Rubio amb l’uniforme olímpic de Munic-72

I el boxejador mataroní va anar a Munic. Allà va viure de prop aquells tràgics Jocs, amb la matança d’esportistes israelites a mans d’un comando palestí, i en ells va superar la primera ronda derrotant a Tangata de Malawi, després a la segona a Kinyogoli de Tanzània per plantar-se a quarts de final on li va correspondre com a rival el colombià Rojas.

El combat es va disputar el 7 de setembre. El rival del mataroní tenia bon estil, però picant molt a l’aire, i al seu davant es veia un Rubio dominador durant tot el primer assalt amb cops precisos. Rubio guanyava per punts, quan al segon assalt, en un cos a cos, el mataroní va treure’s un ganxo curt que va doblegar a Rojas. Però l’àrbitre rus Savin va considerar de forma molt rigorosa que havia estat un cop baix, i va desqualificar a Rubio, privant-lo així d’una medalla olímpica que quasi tenia a la mà.

Possiblement, fins i tot hauria pogut lluitar pel títol, ja que el colombià va perdre ajustadament en semifinals. Però així és la boxa, i així va ser per Antonio Rubio…

Més presència mataronina a Munic

Ja havíem parlat  en els Records-26 que a Munic també hi va ser Pepita Sánchez participant en gimnàstica, però va haver-hi un altre nom mataroní que es va lligar amb els Jocs.

Antonio Rubio amb Pepita Sánchez, en una simpàtica imatge, abans d’anar als Jocs de Munic / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Va ser el de Purita Angoña, una nena que vivia a la barriada de Cerdanyola i estudiava a l’Institut Alexandre Satorras i que va veure premiat un dibuix seu en un Concurs celebrat amb motiu dels Jocs a la localitat de Kiel on se celebraven les proves preolímpiques de vela. El seu dibuix va ser editat com a pòster dels Jocs, i fins i tot va ser entrevistada al programa televisiu “Estudio Abierto” que presentava José Maria Iñigo.

El dibuix premiat i Purita Angoña fent una sacad d’honro al Camp del Camí del Mig en un partit de futbol / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Continua la seva “desventura” internacional

Tocava ja decidir-se pel camp professional o per continuar com a amateur fins a Montreal-76. I Antoni Rubio després de rebre un homenatge al velòdrom va optar per aquesta segona opció. L’any 1973, continuant amb la seva “desventura” internacional, va participar en els Campionats d’Europa a Belgrado, on novament en una decisió plena d’interrogants va caure derrotat davant del búlgar Kountchev… i l’àrbitre era el mateix que l’havia desqualificat a Munic!

Rubio a la dreta, en un Catalunya – Ghana que es va celebrar al Velòdrom l’any 1973 / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Durant aquell any i el següent Rubio va participar en encontres internacionals amb la selecció espanyola, contra Algèria, Bèlgica, Tunísia i Dinamarca, guanyant a Allik, Meganck, Hammani, Sorensen, tot preparant el Campionat del Món de l’Havana on el sorteig li va ser desfavorable, proporcionant-li ni més ni menys que el campió cubà Mariano Martínez, davant del qual Rubio no va poder passar. La “màfia arbitral” va fer de les seves novament i l’àrbitre, després d’una caiguda de Rubio, el va comptar fins a deu “deixant-lo K.O.”, quan el mataroní estava perfectament per continuar.

Medalla de bronze europea a Katowice abans de Montreal

Semblava que la història seria sempre igual, però per fi va canviar l’any 1975. En els campionats d’Europa celebrats a Katowice (Polònia), Rubio va començar guanyant el francès Serge, després va derrotar el suec Lundby, i tot i perdre en semifinals davant del veterà hongarès Badari va guanyar la medalla de bronze, que feia honor a la ja llarga trajectòria del boxejador mataroní, i que el feia omplir d’esperances de cara als Jocs de Montreal.

Rubio amb la medalla europea / Foto: Ilurosport

A la ciutat canadenca en els Jocs Olímpics i a punt de complir 27 anys, ja era un veterà en el món amateur. Ja en pes lleuger, va topar amb un altre cubà, Reinaldo Valiente. El mataroní va caure al primer assalt i, tot i refer-se superant en molts moments al cubà, va arrossegar aquella caiguda a la decisió final als punts, que li va ser desfavorable.

Debut professional

Tornant de Montreal, ara sí, va arribar el moment de debutar professionalment. Ho va fer de la mà de Renzo Casadei, el promotor italià gairebé establert a Mataró, debutant a Segòvia amb victòria sobre Jofre. Després es va presentar a Mataró amb dues victòries més.

Rubio en el seu debut professional, amb Renzo Casadei al costat / Foto: Ilurosport

Però més tard, i a causa de l’embolic dels promotors, es va quedar gairebé inactiu durant un llarg període, reapareixent momentàniament l’any 1980 amb dues victòries més al Palau, però allà es va acabar la història boxística de Tony Rubio.

Pinto campió estatal dels galls

Rubio va ser el màxim exponent de la boxa mataronina durant aquella dècada dels setanta, però no va ser l’únic en destacar. En el camp professional Pedro Pinto va viure un moment estel·lar el juliol del 1972, quan al Velòdrom de Mataró es va proclamar campió d’Espanya del pes gall, derrotant Bisbal per lesió d’aquest al novè assalt, en un combat en què l’almerienc ja havia estat comptat tres vegades al sisè.

Pedro Pinto es proclamà campió d’Espanya aquí a Mataró / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

Lamentablement, quatre mesos més tard i també al Velòdrom va perdre el seu títol davant Tenza en perdre per K.O. Pinto es va mantenir als rings durant un llarg període i l’any 1974, va guanyar el títol català, superant el també mataroní Morales al Velòdrom.

Altres boxejadors mataronins destacats

Altres campions mataronins van ser Peña, l’any 1972, i Julio Rubio que va ser campió català dels plomes l’any 1975. Altres noms rellevants són els de Salvador, amb diversos intents d’obtenir el títol català, Antín II, el ja citat Morales o Tavares, un campió portuguès que vivia a la nostra ciutat.

En el camp amateur Fortes va quedar subcampió català l’any 1971, Mateo, en el pes superlleuger, va aconseguir el títol català els anys 1972 i 1973, i junt amb Pedro Calero, que havia estat subcampió, van actuar amb la selecció catalana diverses vegades.

Mateo i Calero, campió i subcampió de Catalunya / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

L’any 1974 Esport Ciclista Mataró va guanyar la primera Lliga Regional i poc després el preparador Joaquim Alís es va retirar del món de la boxa, rebent un homenatge l’any 1975, amb el qual es tancava una època de la història de la boxa mataronina.

En el pròxim número recordarem com un esportista mataroní va ser a Kiel, disputant aquelles proves preolímpiques de vela de les que hem parlat abans.