IluroSport » Als anys seixanta del segle XX, la boxa viu un bon moment a Mataró

Als anys seixanta del segle XX, la boxa viu un bon moment a Mataró

Records… núm 93

Si en el número 91, dèiem que s’havia parlat de portar el tir dels Jocs Olímpics 1992 a la nostra ciutat, també en alguns moments s’havia comentat, sobretot degut a la gran tradició i a la gran quantitat d’afeccionats que hi havia a la nostra ciutat a aquest esport, de portar-hi la boxa, que finalment va anar a parar a Badalona. I és que Mataró ha estat una plaça molt important durant molts anys en l’esport de la boxa i els anys seixanta van ser un d’aquests bons moments. En la part final d’aquesta dècada va aparèixer una gran figura com Antoni Rubio dels primers passos del qual ja vàrem parlar en “Records núm 5”, però quan ell començava va tenir alguns bons campions dels quals va poder aprendre.

La boxa passa del Tívoli al Velòdrom

L’any 1960 la boxa mataronina, ja amb el “boom” Galiana, del que ja tindrem ocasió de parlar, una mica allunyat, passava per uns certs moments d’inquietud. El Saló Tívoli, situat al carrer Bonaire, darrere de l’actual Foment, i que era el local on es feien més vetllades boxístiques, volia tancar les portes a aquesta activitat. Unes converses amb Esport Ciclista Mataró van demorar aquest fet, que finalment es va produir a finals de l’any següent, quan va convertir-se en l’Astòria. Aleshores va quedar el Velòdrom com a únic espai boxístic, amb l’inconvenient que era descobert i a mercè de les inclemències del temps.

De feia ja molts anys la boxa mataronina estava lligada al nom de Joaquim Alís, el més destacat preparador i mànager que ha tingut la boxa mataronina, i que en aquells temps ja li feia costat el seu fill Miquel Alís. De les seves mans havien sortit, i seguirien sortint, els més destacats boxejadors mataronins. En aquells inicis dels anys seixanta, dos noms, encara en el camp “amateur” centraven l’atenció: Manuel Garcia i Rafael Fernández. Però a finals de l’any 1960 va debutar Josep Cabrera (el mateix de què la setmana passada parlàvem com a campió de tir avantcàrrega) i que ben aviat arribaria també al cim.
Debuts professionals

En els Campionats de Catalunya de 1960 Manolo Garcia, guanyant a Cullell es va proclamar campió, mentre que Rafael Fernández, en pes gall, va quedar subcampió. El primer va anar amb la selecció catalana a València als campionats d’Espanya, però va caure en vuitens de final. Tots dos varen debutar al camp professional aquell mateix any, i el mes d’agost Manolo Garcia va disputar el títol del campionat d’Espanya dels lleugers a “Fred” Galiana, que ja residia a Badalona en aquells temps, perdent de forma clara a la plaça de toros de Las Ventas a Madrid, d’on el campió va sortir aixecat a les espatlles.

Manolo Garcia / Foto: Arxiu JGC

Durant l’any 1961 Fernández va passar temporalment a l’esquadra d’Artero, per tornar ràpidament a Esport Ciclista Mataró. Va disputar el campionat de Catalunya del pes gall a Carbajo, perdent per punts al Gran Price barceloní, el local més emblemàtic de la boxa catalana.

Fernández el millor “gall” català

Poc després, el mes de maig de l’any 1962 al Velòdrom mataroní, Rafael Fernández va aconseguir el títol català del pes gall derrotant a José Luís Martínez per punts, i poc després, el mes de juliol, es va enfrontar amb l’italià Burruni, que era campió d’Europa, perdent per punts.

El mes de gener d’aquell any 1962 José Cabrera va ser cridat a l’equip estatal “amateur” i va anar a Basilea (Suïssa) on va perdre en combat del pes superlleuger contra Schoene, en un encontre on Espanya va derrotar l’equip suís per 6-4.

Cal destacar també, com a fet curiós, l’encontre que el mes d’abril es va celebrar al Velòdrom entre Esport Ciclista Mataró, i la secció de boxa del Real Madrid, que va acabar amb victòria madrilenya per 2-4.

Joaquim Alís, a l’esquerra del tot, i el seu fill Miquel Alís, a la dreta, amb un grup de boxejadors que tenien a les seves ordres: Espín, Pinto, Cabrera, De Paco, Sedano, Flaqué i Fernández (any 1963) / Foto: Arxiu JGC

El mes de maig en els campionats de Catalunya “amateur”, Cabrera es va apoderar del títol català derrotant el reusenc Gutiérrez, mentre que el mataroní Margalef i el vallesà Flaqué, tots dos també d’Esport Ciclista Mataró, quedaven subcampions. En els campionats d’Espanya, Cabrera va caure en primera ronda, però un altre mataroní, De Paco, va arribar fins a semifinals on va caure derrotat per l’aragonès Aiza.

A finals d’aquell any i principi de l’altre Margalef, Cabrera, De Paco i també Juan Pinto, un altre destacat boxejador mataroní, van fer el seu debut professional, amb força èxit.

L’any 1963 i 1964 dos mataronins viurien el seu gran moment, quan assoliren el títol estatal, però el seu estrellat va ser com el d’un estel fugaç…

Fernández fugaç campió d’Espanya

El mes de març de 1963 Rafael Fernández, que a primers d’any ja havia fet alguns “bolos” a França, va disputar el títol estatal del pes gall a Ben Alí, un veterà boxejador de procedència marroquina que va imposar la seva superioritat davant del jove mataroní, però ben aviat Ben Alí va deixar vacant la corona quan es va proclamar campió d’Europa i Rafael Fernández va poder lluitar per ella amb Càrdenas. Aquest boxejador, molt més potent, no va poder amb la mobilitat del mataroní que va acabar guanyant per punts, aconseguint el títol estatal del pes gall. Aquest títol li duraria poc, ja que de forma precipitada el va posar en joc poc després i el va perdre davant Bisbal a Almeria. Havia viscut per pocs dies el seu gran moment esportiu. Després s’hauria de conformar amb el títol català que va retenir derrotant Carreño per punts.

Rafael Fernàndez / Foto: Arxiu JGC

L’estiu d’aquell any els Alís van deixar Esport Ciclista Mataró i van obrir una nova sala- gimnàs al Camí Ral, i amb ells van marxar, entre altres, Cabrera i De Paco. A l’Esport Ciclista Mataró es quedaren Fernández, Pinto i Espín entrenats per José Ribas, que era el nou mànager de l’entitat.

A finals d’aquell any també Cabrera, Juan Pinto i De Paco optarien al títol català, però els tres perdrien davant Riba (amb molts aplaudiments per a tots dos), Carvajal i Ballester, respectivament. De Paco va patir una lesió de fractura de clavícula que seria factor important per acabar apartant-lo de la boxa d’alt nivell.

El moment estel·lar de José Cabrera

El mes de febrer de 1964, Cabrera va arribar al cim de la seva carrera. En un saló Gran Price de Barcelona ple de gent, i amb molts afeccionats mataronins, s’enfrontava al famós “Sombrita”, un dels grans boxejadors espanyols d’aquells temps, en què els combats retransmesos per TVE eren cosa habitual. Cabrera el va derrotar per abandó en el vuitè assalt, guanyant el títol de campió d’Espanya del pes superlleuger.

Cabrera, campió d’Espanya / Foto: Arxiu JGC

Però igual que li havia passat a Fernández, el posaria en joc de forma massa precipitada, intentant aprofitar el moment, i el perdria a Tenerife en combat de revenja davant del mateix rival a primers de març. Enmig encara va guanyar un combat a un altre famós boxejador com era Boby Ros, i posteriorment faria nul amb Riba pel títol català, sense poder apoderar-se del títol que tenia el seu rival.

Aquell títol estatal va eclipsar una mica un altre fet destacat de l’any com el títol català dels lleugers aconseguit per Juan Pinto davant Carvajal, títol que va retenir diverses vegades, aquell any i el següent.

A nivell “amateur” dos boxejadors del Gimnàs Alís, Sedano i Marcial Urrea, varen guanyar el títol català, demostrant el bon treball que s’anava fent. Tots dos varen veure obertes les portes del camp professional on van debutar abans d’acabar l’any.
En aquest camp professional es movia en Rafael Fernández, que tenia un bon cartell a escala internacional gràcies a la seva combativitat al ring. Va passar tot l’any per Europa enfrontat, amb poca sort en els resultats això sí, als millors pesos galls europeus com l’anglès Caldwell o l’italià Tomasso Gallo, entre altres.

El mes de juny, va arribar al càrrec de mànager d’Esport Ciclista Mataró, Josep Campeny, que a poc a poc aniria revitalitzant la secció de boxa d’aquella entitat. Però les forces a Mataró seguien dividides i calia treballar per unificar-les…