IluroSport » Després d’una escissió neix un nou club ciclista a Mataró (1986)

Després d’una escissió neix un nou club ciclista a Mataró (1986)

Records… núm 95

En els dos últims números hem parlat d’un esport com la boxa, fortament arrelat a la nostra ciutat, i on vàrem veure com en molts moments va haver-hi dos clubs treballant-hi a la nostra ciutat. La tradició ben mantinguda en Esport Ciclista Mataró, les escissions, la duresa tant d’un com de l’altre esport, i els moments tràgics que de vegades s’hi viuen, ens porten a encadenar amb el que va passar en el món del ciclisme als anys vuitanta…

Revifalla a Esport Ciclista Mataró

A finals de l’any 1984 va haver-hi relleu en la presidència d’Esport Ciclista Mataró quan el Dr. Josep Maria Gil va substituir el Sr. Carles Mons, buscant una revifalla en un club que en els anys anteriors havia quedat una mica estancat. La temporada 1985 es va afrontar només amb equips de veterans, d’infantils i de cadets. El Velòdrom estava molt deteriorat i l’Ajuntament començava unes obres de remodelació, però això no va frenar la tasca que s’estava realitzant en aquella instal·lació.

Carles Mons havia presidit EC Mataró fins l’any 1984

S’havia posat una bona llavor i durant aquell any ho demostraren joves com Joan Carles Sal (nascut l’any 70), que va quedar vuitè als Campionats d’Espanya de persecució (i primer entre els ciclistes de 15 anys) i va quedar subcampió català en persecució i fons, i tercer en el quilòmetre amb sortida parada (amb un temps de 1:20.61) en els campionats celebrats al mateix Velòdrom mataroní. A part va tenir també bones actuacions en proves de carretera, Joan Manuel Alonso (any 71) que va quedar subcampió català infantil en fons i tercer en velocitat i quilòmetre, o Josep Antoni Gil (mascut l’any 73) que també començava a destacar en proves infantils tant en ruta com en pista, sent un dels més destacats en la primera edició de les “Sis Hores Ciclistes” que va organitzar Esport Ciclista Mataró el mes d’octubre d’aquell any 1985, guanyant les proves de velocitat i, la que en aquell època era novedosa prova del keirin. Sal va guanyar la prova de fons i Esport Ciclista Mataró va ser el guanyador per equips.

Arriba la inesperada escissió i neix Club Ciclista Iluro

Però quan tot semblava anar d’allò més bé, unes discrepàncies entorn del funcionament de la secció, va portar a una escissió, apareixent en el mes de gener de 1986 el Club Ciclista Iluro. El presidia Antonio Granados, un corredor de categoria veterans fins poc abans a Esport Ciclista Mataró i que també havia presidit la secció de ciclisme d’aquell club a principis d’aquella dècada dels vuitanta.

Antonio Granados primer president del Club Ciclista Iluro / Foto: El Tot Esport

Al seu costat seu costat tenia persones com Luciano Gonzàlez (vicepresident), Alfredo Gonzalo (secretari) o els vocals Jordi Valés i Joan Medina. Aquest últim era un exciclista dels anys setanta, que sempre estava al peu del canó treballant en aquest esport, i que, ja desvinculat de Club Ciclista Iluro, després seria el responsable tècnic del Centre de Tecnificació del Maresme, que l’any 1986 crearien la Direcció General de l’Esport, el Patronat Municipal i EC Mataró.

Canvi de president a l’Esport Ciclista Mataró

El club Esport Ciclista Mataró, que rebria el patrocini de l’empresa UMA (Unió Mútua Asseguradora), va mantenir la seva activitat, però també amb importants canvis, ja que es va fer càrrec de la presidència Òscar Ubach.

Òscar Ubach va agafar la presidència d’EC Mataró l’any 1986 / Foto: El Tot Esport

Ubach era una persona vinculada des de feia molts anys a l’entitat. Tot i ser tècnic- entrenador, durant una època de “vaques magres” per al ciclisme mataroní hi havia desenvolupat les més diverses tasques per tirar endavant l’esport que portava a dins. I és que el seu pare Valentí Ubach havia estat secretari del club en la seva fundació allà pels anys vint i també havia format part de la comissió que va construir l’actual Velòdrom a finals dels anys quaranta. Al seu costat cuidava de la preparació tècnica en Josep Pineda, un exmarxador. Però, un cop més la nostra ciutat, pels motius que sigui, havia de viure aquesta duplicitat d’esforços en gent que estima un esport determinat, en aquest cas el ciclisme.

Els components d’EC Mataró de l’any 1986 / Foto: El Tot Esport

Cursa a l’avinguda Amèrica

El Club Ciclista Iluro va fer la seva “presentació en societat” amb una cursa “open” en un circuit de l’Avinguda d’Amèrica disputada el dia 23 de febrer i que va prendre el nom de “Memorial Juan de Dios Ruiz” en record d’un ciclista “amateur” de Mataró mort en un entrenament. El guanyador va ser Monturiol (Premià), segon va ser José Luís Cano (Premià), un nom del que després se sentiria a parlar en el món dle triatló. El millor representant d’un club mataroní va ser Gerard Ros (ECM). Aquest ciclista va ser un dels destacats de l’any en ruta, amb un desè lloc a la Volta a Girona i un tercer lloc a l’escalada a Montjuic (i primer espanyol), tot en categoria juvenil.

La cursa disputada a l’Avinguda d’Amèrica, que va ser la primera organització del CC Iluro

El mes de juliol el nou club va organitzar una reunió al Velòdrom, amb participació, després de molt de temps, de professionals reconeguts, i entre ells José Maria Moreno, de la família “Morenito” tan coneguda dintre de l’ambient ciclista mataroní, que tot i que residia a Terrassa, era l’únic ciclista professional del moment nascut a la nostra ciutat. Primer va ser homenatjat per l’organització… i després va ser el més ràpid sobre la pista. Cal dir que dins l’àmbit “amateur” destacaven ja en el camp sènior els germans Manuel i Víctor Gonzalo, socis de CC Iluro, però que actuaven en clubs de fora de la nostra ciutat. El primer va guanyar una prova en Circuit Urbà a Barcelona i el mateix dia el segon es proclamava campió de Catalunya en pista en la prova del quilòmetre sortida parada.

EC Mataró va intervenir novament, després d’uns anys d’absència en el Torneig Intervelòdroms, una competició de ciclisme en pista per equips, que en les dècades anteriors havia fet furor. Ara l’equip mataroní estava format pràcticament per juvenils i va ser batut clarament pels corredors més experimentats de Montroig i Barcelona.

Però els joves agafaven experiència i ho demostraven en els Campionats de Catalunya davant dels de la seva edat: Joan Carles Sal va quedar campió cadet en persecució (amb un temps de 4:06.73) i 2n en fons, Joan M. Alonso va quedar subcampió en cadets “B” en persecució, velocitat i fons, i Josep Antoni Gil va quedar campió en infantils en quilòmetre i fons i subcampió en velocitat.

Joan Carles Sal

En els campionats d’Espanya cadets, Sal va quedar en tercer lloc en persecució amb el millor temps de tota la competició fet en les sèries (4:01.16) i amb l’equip català on també formava part Alonso, es van proclamar subcampions.

Durant l’any 1987 van continuar destacant aquests dos ciclistes, però sobretot Joan M. Alonso, que va aconseguir el títol de campió de Catalunya cadet en fons- puntuació, quedant a més 2n en persecució (amb un esplèndid temps de 3:54.65 en les sèries classificatòries, segona millor marca espanyola de tots els temps) i tercer en el km amb sortida parada (1:16.28). També va arribar en el pilot capdavanter en el campionat de carretera.

Joan M. Alonso

En els campionats de Catalunya aficionats en pista, va destacar per part d’ECM, Gerard Monturiol, cinquè amb 1:16.0 en el km i quart en velocitat. Posteriorment guanyaria la prova d’eliminació de la Reunió de la Mercè al Velòdrom de Barcelona i també participaria en el Campionat del Món de “Mountain-Bike”.

El triatló comença a fer-se un lloc

Cal dir que aquell any va fitxar per ECM- UMA, José Luís Cano, que ja havia sortit citat abans, i que va començar a destacar en les proves de triatló, guanyant entre altres una a Mallorca i una altra a la futura “Vila Olímpica”. D’aquesta manera es convertia en el millor triatleta català, com demostraria amb un onzè lloc en el triatló “Le Coq Sportif” tot i haver fet per error 10 km de més en la part de ciclisme.

A poc a poc la bona tasca que s’estava fent a Club Ciclista Iluro va anar captant algun jove talent, com fou el cas de Josep Antoni Gil que aquell any 1988, quan era encara cadet, deixaria EC Mataró per fitxar per l’altre club de la nostra ciutat, al costat de companys com David Rambla, Ivan Granados i sobretot el corredor de Pineda de Mar, Jonathan Garrido. Però també Esport Ciclista Mataró continuava viu, i això permetia que el ciclisme mataroní recuperés la seva força… i el que és més important amb l’aparició de joves valors que ben aviat demostrarien les seves possibilitats.