IluroSport » Duet d’or al ciclisme mataroní amb èxits, Jocs Olímpics… i un fatal accident (1988-1993)

Duet d’or al ciclisme mataroní amb èxits, Jocs Olímpics… i un fatal accident (1988-1993)

Records… núm 96

En el número anterior parlàvem de com el ciclisme mataroní vivia uns moments interessants, amb l’aparició de Club Ciclista Iluro i la revifalla d’Esport Ciclista Mataró. A l’inici de la temporada corresponent a l’any 88, un jove valor d’ECM, el mataroní Josep Antoni Gil, conegut per Toni, va passar a les files de CC Iluro, i allà s’hi va trobar amb un jove procedent de Pineda, Jonathan Garrido. Durant uns anys col·leccionarien nombrosos títols, fent-se un lloc en l’elit estatal, arribant a ser presents en els Jocs Olímpics de Barcelona-92.

Garrido i Gil comencen a col·lecionar èxits

Tot va començar en els Campionats de Catalunya cadets d’aquell any 1988, on Jonathan Garrido va obtenir el títol de persecució, mentre que Josep Antoni Gil era segon en velocitat i 3r en el km amb sortida parada. Classificats per als Campionats d’Espanya, a València, tots dos varen pujar al segon graó del podi. Gil en el quilòmetre sortida parada, amb un temps de 1:14.10, i Garrido en la prova de persecució.

El mes de desembre, al velòdrom de Barcelona, es va celebrar una jornada per establir rècords oficials en proves de pista, fins aquell moment oficiosos. Josep Antoni Gil va fer el del quilòmetre amb 1:14.369 i Jonathan Garrido el de 3 km amb 3:59.961, i tots dos, junt amb David Rambla i Daniel Llorente, també de CC Iluro, el de persecució olímpica (3 km) amb 3:53.619.

EC Mataró s’esforça… però el públic falla

Aquell any 1988 va portar altres notes destacades. Esport Ciclista Mataró va participar en un Torneig Intervelòdroms, amb equips formats per corredors “amateurs” i juvenils, destacant Monturiol, Almela, Sal i Alonso, en un equip mataroní que només va caure davant del potent equip de Barcelona, però va superar els de Montroig i Tortosa. En els campionats aficionats de pista, Óscar Velasco (ECM) va quedar subcampió de Catalunya de velocitat i Manuel Almela va quedar quart en persecució i quilòmetre sortida parada. A més Almela i Alonso es proclamarien guanyadors de la Challenge Catalana en pista en les categories afeccionats i juvenil respectivament.

Esport Ciclista Mataró, celebrant els quaranta anys del Velòdrom, va esforçar-se de valent per tal que les “Sis Hores Ciclistes” tinguessin una esplendor especial. Es va retre un homenatge a Carles Mons, ex-president d’ECM i a Emilio Moreno “Morenito”. Van venir les seleccions amateurs de València, Euskadi i Aragó, i la competència va ser magnífica, donant com a guanyadors absoluts la parella Barea- Mancebo (València). Els millors mataronins foren Velasco- Alonso (ECM). En aquella jornada també es va disputar el campionat de Catalunya de l’especialitat de darrere moto, i el campió va ser Manuel Almela (ECM) entrenat pel motorista Joan Alonso. L’únic que va fallar va ser el públic, que havia perdut feia anys el contacte amb el ciclisme en pista… Una autèntica llàstima!!

Noves modalitats: “mountain-bike” i triatló

En “noves modalitats” cal citar també la participació de Monturiol, Almela i Velasco en el Campionat del Món de “Mountain-Bike” i les bones actuacions de José Luis Cano en les proves de triatló, on es va proclamar segon en el Circuit Català. Ben aviat passaria a les files del CN Barcelona, d’on, uns anys més tard, tornaria a Mataró per entrar a formar part de la secció de triatló del CN Mataró, de la qual passaria a ser aviat el seu motor.

Primers títols estatals

Durant l’any 1989 Toni Gil, encara cadet, va començar a destacar també en proves de ruta, amb triomfs en la Copa Catalana i en el Campionat de Barcelona celebrat a Mollet imposant-se a més de 200 participants, amb subcampionat en el Campionat de Catalunya i un quart lloc (empitjorat per una avaria a cent metres de l’arribada) en el Campionat d’Espanya. En pista en els Campionats de Catalunya, Gil es va proclamar campió en velocitat, km amb sortida parada i fons, mentre que el seu company de Club Ciclista Iluro, Jonathan Garrido, aconseguia el títol de persecució, el subcampionat en km i el tercer lloc en fons. L’espectacular lot de medalles de CC Iluro el va completar Daniel Llorente amb el subcampionat en velocitat.

Gil i Garrido amb la samarreta de Catalunya / Foto: El Tot Esport

Posteriorment en els estatals de pista celebrats a Saragossa, els dos ciclistes varen obtenir el seu primer títol estatal: Gil en la prova del km sortida parada amb un nou rècord estatal cadet de 1:13.0, i Garrido en persecució individual, completant la seva actuació amb el títol en persecució olímpica, amb l’equip català junt amb Arribas (Tarragona) i Gallego (Montroig). Amb aquests títols ja entraven a formar part de la llista de possibles olímpics per Barcelona-92.

El bon moment porta nous patrocinadors

Els dos clubs mataronins anaven agafant adeptes i trobaven més suport: EC Mataró obtenia el patrocini d’Indesit per a l’equip juvenil, afegit al d’UMA per als afeccionats, mentre que Club Ciclista Iluro obtenia el d’Esports Granados i Finques Funy.

Als èxits de Gil i Garrido cal afegir els aconseguits per Joan M. Alonso (ECM) que a Tortosa es va proclamar campió de Catalunya juvenil “darrere moto” i a Anoeta, formant amb l’equip català, va obtenir el campionat estatal de persecució olímpica també en categoria juvenil. També cal destacar el subcampionat de Rosa Farreras (ECM) en velocitat i fons, en la primera participació mataronina en proves femenines en pista.

Però els ciclistes mataronins buscaven nous camins per al seu progrés i així l’any 90 va veure la marxa de Josep Antoni Gil al Montcada i de Joan M. Alonso que també anava al Sants (on ja hi era Joan Carles Sal), quedant com a corredor més emblemàtic del CC Iluro en Jonathan Garrido… i aquell va ser el seu gran any.

Èxits als europeus i als mundials júniors

L’any 1990 Jonathan Garrido va anar a Hyeres (França) als Campionats d’Europa júniors en pista i va quedar en quart lloc en persecució individual amb un temps de 3:38.5. En els mateixos campionats, Josep Antoni Gil, formant part de l’equip estatal, es va proclamar campió d’Europa júnior en persecució olímpica.

Posteriorment Garrido es va proclamar campió d’Espanya de persecució amb 3:42.0 i formant part de l’equip català (on també hi figurava Gil) va obtenir el subcampionat en persecució olímpica. Va ser seleccionat per anar als Mundials Júniors en pista que se celebraven a Middlesborough, i a la ciutat anglesa Garrido, va tenir una actuació sensacional aconseguint el subcampionat mundial juvenil.

Garrido amb la medalla de plata europea / Foto: ciclo21.com

El CC Iluro el va homenatjar al Velòdrom i en acabar l’any s’incorporava a l’equip Seat- ADO per preparar els Jocs Olímpics de Barcelona-92, i gràcies als mèrits aconseguits posteriorment seria proclamat el millor esportista absolut de Mataró de l’any 1990.

Experiment amb una cursa urbana de mal record

Durant aquell amy 1990 es va celebrar una cursa urbana, amb carácter una mica experimental, organitzada pel Patronat Municipal d’Esports amb la col·laboració dels clubs locals. Tenia sortida i arribada davant l’Ajuntament i constava de 15 voltes a un circuit pels carrers més cèntrics de la ciutat. La va guanyar Daniel Sánchez de Benicassim, però el fet més destacat i menyspreable, va ser que una colla de vàndals van llançar xinxetes a la calçada i van provocar una caiguda massiva, que per sort no es van haver de lamentar lesions, però sí moltes retirades.

La cursa urbana passant per la Riera encara amb llambordes / Foto: El Tot Esport

Fent camí cap als Jocs Olímpics

Durant l’any 1991, el ciclista de Pineda va revalidar el seu títol de campió d’Espanya en persecució a Alcàzar de San Juan, i també va ser subcampió en el quilòmetre, prova en la qual Josep Antoni Gil va quedar en tercer lloc. Altra vegada tots dos junts formaren part de l’equip català que va obtenir el títol en persecució olímpica. Garrido continuava la seva preparació olímpica i amb l’equip espanyol, junt amb Alperi, Aymat i Mancebo establiren un nou rècord estatal en persecució olímpica amb 4:26.36 en els 4 km.

Precisament aquell any 91 el gran èxit de l’any va ser per a Josep Antoni Gil, que entrenava encara al Centre de Tecnificació del Maresme, i que comença-va a decantar-se més per la carretera. Als Mundials júniors de carretera celebrats Estats Units va aconseguir una extraordinària tercera plaça en la prova de contrarrellotge per equips, fent equip amb Igor González, Victoriano Fernández i Valentín Zubieta, quedant per darrere de la Unió Soviètica i Estats Units.

Un altre títol de campió d’Espanya va ser per Antonio Granados que, fent de guia de Soledad Ibáñez, van obtenir el títol de campions d’Espanya de tàndem per a deficients visuals, quedant preseleccionats per als Jocs Paralímpics.

Víctor Gonzalo destaca en el camp professional

Cal destacar que en aquells anys va destacar Víctor Gonzalo, nascut a Vic, però resident a Mataró, que va competir en l’àmbit professional. Ja havia estat un dels amateurs més destacats dels finals de la dècada dels vuitanta, amb bones dots d’escalador i també fent bones cronos.

Víctor Gonzalo amb la samarreta del Banesto / Foto: sport.es

L’any 1989 va fitxar per Reynolds, després per Banesto, on va ser company d’Indurain i Perico Delgado, i finalment per Clas-Cajastur. L’any 1990 quedà setè a la Volta a Aragó, sisè en la Vuelta a los Valles Mineros i va guanyar el “Circuit de Getxo” en prova d’un dia. Durant l’any 1991 va quedar 11è en la Setmana Catalana i 8è en la Volta al País Basc.

Víctor Gonzalo corrent una marató amb la samarreta de l’Espanyol / Foto: sport.es

Cal dir que Víctor Gonzalo deixaria el ciclisme l’any 1992 i es dedicaria a la marató aconseguint un temps sensacional de 2:21.:55. Com a dada curiosa dir que després va fer d’entrenador de Luís Enrique, l’exentrenador del Barça i seleccionador estatal de futbol, en el seu objectiu de baixar de les tres hores en la marató.

Arriba l’any olímpic, amb els Jocs de Barcelona-92

Jontahan Garrido a Atenes preparant els Jocs de Barcelona / Foto: trackpiste.com

L’any 1992 era l’any olímpic i tots els ulls del ciclisme mataroní, que tenia el Velòdrom gairebé en estat ruïnós per l’aluminosi, estaven posats en el sue duet d’or, ara a l’equip Seat-ADO de preparació per als Jocs. En els Campionats de Catalunya de pista i ja en la categoria d’aficionats, tots dos van donar mostres de la seva superioritat i Garrido va dominar en la “seva prova” de persecució, mentre que Gil ho feia en fons, i tots dos junts guanyaven la prova de l’americana.

L’equip d’Espanya de persecució en els Jocs de Barcelona-92 / Foto: ciclo21.com

Van arribar els Jocs de Barcelona-92, i ja en la primera setmana començava el ciclisme. Jonathan Garrido va formar part de l’equip de persecució olímpica junt amb Alperi, Aymat i Santos Gonzàlez, cobrint la distància en un temps de 4:23.013, classificant-se en la desena plaça, a 15 segons dels guanyadors que foren els alemanys. Els ciclistes espanyols, tot i els durs entrenaments amb l’entrenador rus Alexandre Nietzigorostev, patien com sempre un cert “dèficit” tècnic en algunes proves respecte a nacions molt més “desenvolupades” en aquest esport, i només va poder destacar José Manuel Moreno que va guanyar l’or en el quilòmetre sortida parada. Josep Antoni Gil no va poder actuar en cap prova, quedant com a reserva.

Junt amb els més grans a la reunió de la Mercè a Barcelona

Toni Gil amn Indurain /Foto: El Tot Esport

Poc després dels Jocs demostrarien les seves possibilitats en la reunió de la Mercè celebrada al Velòdrom de la Vall Hebron, on compartiren cartell amb un encara jove Indurain que acabava de guanyar el seu primer “Tour”, amb Melcior Mauri i amb Gianni Bugno. Toni Gil va ser el segon classificat per darrere de Gianni Bugno en la classificació global. A la premsa es deia que possiblement els Jocs de Barcelona havien agafat massa joves als nostres ciclistes i que possiblement a Atlanta tindrien millors oportunitats.

Gil amb Melcior Mauri, Bugno i al costat Josep Lluís Vilaseca, vicepresident del comitè organizador del Barcelona-92 / Foto: Arxiu El Tot Esport

Malauradament, no seria possible… El dia 20 de febrer de l’any següent, en una cursa ciclista Perpinyà- Salt, quan marxava en el grup capdavanter prop de Figueres, Gil va xocar amb un altre corredor que havia rebentat i va caure colpejant a terra amb gran violència. Res es va poder fer per salvar la seva vida i d’aquesta manera, als 20 anys, deia adeu un dels grans ciclistes de tots els temps forjat a Mataró, que no va tenir l’oportunitat d’acabar de demostrar-ho. Poques setmanes després el Club Ciclista Iluro, on havia començat a destacar i on va deixar una profunda empremta, va celebrar el “Memorial Toni Gil” al Polígon de Pla d’en Boet, on es va retre homenatge pòstum a un jove que havia perdut la vida fent el més li agradava: córrer en bicicleta…