IluroSport » La 3a divisió, una quimera per al CE Mataró que, sent campió, es queda sense ascens (1948)

La 3a divisió, una quimera per al CE Mataró que, sent campió, es queda sense ascens (1948)

Records… núm. 68

En qualsevol esport, i a qualsevol nivell, els equips solen marcar-se uns objectius que, de vegades, solen convertir-se gairebé en quimeres, i per als jugadors i afeccionats de l’Iluro SC i després del CE Mataró ho va ser la consecució de la 3a Divisió Estatal. Possiblement per aquest motiu el Camp Municipal el dia 4 d’abril de 1948 va omplir les seves grades per un Mataró- Tàrrega que podia proporcionar el títol de campió de Catalunya a l’equip mataroní, a part de donar-li l’ascens a la 3a Divisió.

El naixement de la 3a Divisió Estatal

La categoria de la 3a Divisió Estatal havia celebrat la seva primera edició la temporada 1928-29, el mateix any en què es va celebrar la primera edició de la 1a i 2a Divisió, i amb la participació d’un únic equip català, la UE Sants. El seu format no era l’actual, ja que se celebrava després dels campionats regionals, que fins aquells moments havien estat les úniques competicions de lliga que s’havien celebrat.

Una vegada acabada la Primera Categoria Regional, els equips més destacats jugaven la 3a Divisió, deixant a part el Barcelona, Espanyol, Europa i Sabadell, els quatre equips catalans més potents del moment, que anaven a la 1a i 2a Divisió. I així va funcionar fins a la temporada 1933-34. Però resulta que en aquella època l’Iluro no figurava a la màxima categoria catalana, i així mai el nostre club va tenir la possibilitat d’entrar a la categoria de bronze del futbol estatal, quan sí que ho feien equips com Badalona, Sants, Júpiter, Martinenc, Girona, Granollers, Sant Andreu, Vic i Palafrugell.

El darrer campionat de Catalunya amb participació de tots els millors equips es va celebrar la temporada 39-40 amb títol per a l’Espanyol. La temporada 1943-44 es reprendria la 3a Divisió en un format que duraria molts anys. Però el CE Mataró no va poder entrar-hi, ja que la temporada anterior no havia estat excessivament afortunat en la competició regional que va servir per classificar els millors per al nou campionat estatal. Durant uns anys l’equip groc-i-negre lluitaria sense èxit per arribar a la seva quimera, i encara l’avançarien equips com Nàstic (que ben aviat pujaria a 2a i 1a), Reus, Tortosa, Terrassa, Lleida i Igualada. Però algun dia s’havia de fer realitat el somni de tota la ciutat i semblava que una esplèndida temporada 1947-48 ho faria possible.

Joan Matons president del CE Mataró

Des del mes de febrer de 1947 ostentava la presidència del club el Sr. Joan Matons, i la temporada 46-47 havia finalitzat amb el CE Mataró fregant les places d’ascens però sense aconseguir-les. La màxima preocupació de la Junta Directiva era econòmica, ja que no era fàcil fer front a les pretensions dels jugadors. Finalment es va poder mantenir el bloc base de la temporada anterior. Havia deixat el futbol un puntal dels darrers anys com era el mig dret Pere Tort i també marxava Blay, que havia jugat aquí cedit per l’Espanyol, però faltaven reforços.

La Junta del CE Mataró, amb el seu president Joan Matons al mig a la fila de davant. També hi són dos dels fundadors de la revista Ilurosport, Josep Gomà Carol (1r de sota a l’esquerra) i Ferran Ferrer Casals (darrere del president, una mica a la dreta) / Foto: Arxiu JGC

Ja en els partits amistosos de Les Santes, estigueren a prova diversos jugadors i finalment es va fitxar el lateral Roura procedent de l’Horta, Joan Riera “Riereta” mig dret mataroní que havia actuat al Girona, els extrems Ricart (Gràcia) i Álvaro (Unión) i el mataroní Palomer que havia estat jugant a l’Horta. Jaume Hospital continuava sent l’entrenador.

El club tenia 2.000 socis, i a poc a poc es va anar millorant l’aspecte del camp: es varen reconstruir les llotges, es va construir la tanca exterior, amb un acord amb Publicitat Fermalli, i també les grades del gol de l’entrada. I va començar l’esperat campionat de 1a Regional. Hi havia llargs desplaçaments, sobretot en aquells temps en què hi havia pocs cotxes i restriccions de gasolina, però els seguidors mataronins feren sempre costat a l’equip.

El camp del Mataró era una fortalesa inexpugnable

El campionat es va iniciar al camp de l’històric Europa, i es va aconseguir un valuós empat a zero, amb gran actuació del porter Villa. Els afeccionats se sabien l’equip de memòria (encara amb el 2-3-5, amb porter, dos defenses, tres mitjos i cinc davanters): Villa; Roura, Garriga; J. Riera, Niubó, Pla; Pitarch, López, A. Riera, Vela i Álvaro. Durant el campionat molt pocs canvis hi hagué, amb algunes actuacions d’Hernàndez, Ricart, Palomer, Peyri i Castellà.

El camp ple a vessar en un partit d’aquella memorable temporada / Foto: Caballé, Arxiu JGC

Però la clau d’un gran campionat, en el qual el Mataró va agafar el lideratge en l’onzena jornada, va ser que el camp mataroní es va convertir en una fortalesa inexpugnable. Ja en el primer partit jugat a casa es va derrotar el Manresa per 5-1, i després anirien caient un darrer l’altre tots els altres equips: Valls (3-1), Vilanova (3-1), La Bisbal (8-0), Figueres (4-2), Vic (2-0), Vilafranca (3-1), Europa (2-0), Olot (3-0), Cervera (5-1), Horta (7-1) i Palafrugell (6-0).

El CE Mataró va guanyar els 13 partits de lliga, després en va guanyar 3 més de la Copa Catalana, i la temporada següent guanyaria els 5 primers del campionat, per totalitzar 21 partits seguits guanyats a camp propi. Tot un rècord!

A fora el Mataró havia tingut certs problemes en camps on l’ambient era duríssim, com a Tàrrega a la primera volta, on s’arribava amb els dos equips empatats en el lideratge i on es va poder esgarrapar un punt, tot i la “pressió ambiental”, o a Vilanova on jugadors i seguidors varen haver d’aguantar tota mena de coaccions, insults i agressions, que portaren a una derrota per 2-0, però, per sort, sense cap lesionat.

En arribar a la penúltima jornada el Mataró es mantenia líder amb 34 punts i el Tàrrega era segon amb un punt menys. Per tant el partit que havien de jugar el dia 4 d’abril els dos equips a Mataró podia donar el títol als groc-i-negres en cas de victòria.

Ambient indescriptible en el Mataró- Tàrrega

Les grades en el partit Mataró – Tàrrega / Foto: Caballé, Arxiu JGC

Ja ho hem dit en començar, el camp va registrar un ple de solemnitat. A Mataró encara es recordaven els incidents a Tàrrega en la primera volta. Això i la transcendència del partit a jugar, feu que aquest encontre fos considerat històric. Tota la ciutat i la comarca estava pendent del mateix i parlant tota la setmana d’una sola cosa: del Mataró – Tàrrega del diumenge, que es convertia en una vertadera obsessió, fossin o no fossin afeccionats al futbol. Es bateren tots els rècords d’expectació, d’entusiasme, d’ambient, d’emoció, d’assistència i de taquilla.

Una pancarta d’ànims escrita en català, cosa prou destacada en aquells temps / Foto: Arxiu Ferran Ferrer, Llibre “Més de Cent Anys d’Esport a Mataró”

Per damunt dels sis mil espectadors, un ple colossal, mai vist a Mataró. S’ampliaren les grades del camp i l’aspecte sorprenia: no s’hi podia fer un pas. Es van repartir xiulets per rebre el Tàrrega quan sortís al camp, i després l’aplaudiment va ressonar quan va aparèixer l’equip groc-i-negre. Mai el Mataró havia tingut el títol tan a prop. Una hora abans del partit la grada ja estava plena, i gent que havia pagat per seure va haver de veure el partit dret…

Un atac del Mataró en el partit contra el Tàrrega / Foto: Caballé, Arxiu JGC

Però hi havia, no cal dir-ho, nerviosisme, ja que el Mataró havia afluixat la marxa en els darrers partits perdent a Vic per 5-2 i a Figueres per 4-3. I els cors s’encongiren i les goles emmudiren quan el Tàrrega va marcar al cap de deu minuts de joc. Però hi havia tot un equipàs, que no havia cedit ni un sol punt a casa en tot el campionat, i ho va demostrar. Els gols d’Antoni Riera, López i dos del golejador Vela varen capgirar el marcador i el Mataró va acabar en pla de campió… com el que era! Pràcticament, com ja hem dit, amb un equip “intocable” i amb Vela (26 gols) i Antoni Riera (19) com a grans golejadors d’un equip que en va marcar 77 en els 26 partits jugats.

Prat (massatgista), Villa, Roura, Garriga, J. Riera, Niubó, Plà, Hospital (entrenador), Pitarch, López, A. Riera, Vela i Álvaro / Foto: Caballé, Arxiu JGC

La classificació final va ser aquesta: CE Mataró 36 punts, Tàrrega 33, Vilanova 30, Manresa 30, Cervera 29, Valls, 26, Europa 26, Palafrugell 26, Horta 26, Figueres 23, Vilafranca 22, Vic 21, Olot 20, La Bisbal 10.

Dubtes… però festa de celebració

Ja es pot suposar l’eufòria i l’alegria de tota la ciutat en acabar el partit, a la vegada que tothom es començava a fer la pregunta clau: Podria pujar el Mataró a Tercera Divisió? Es va demanar entrevista amb el president de la Federació Catalana, Agustí Pujol, que va veure “possible” l’ascens a condició de portar a terme reformes en el camp, consistents a sembrar-hi gespa, fer un pas soterrani per als jugadors i fer una tanca d’obra al voltant del terreny de joc.

El capità Niubó amb la Copa de Campions , amb l’entrenador Hospital al darrere/ Foto: Caballé, Arxiu JGC

El dia 18 d’abril es va celebrar la festa de celebració, que començà amb una missa a la Basílica de Santa Maria a les 10 del matí, va continuar amb sardanes, vermut popular, lliurament del Trofeu de Campions a la mitja part del partit Mataró- Júpiter de Copa Catalana (en el qual els mataronins liquidaren per 3-0 a tot un 3a Divisió), recepció a l’Ajuntament amb una gran gentada vibrant quan Niubó va sortir al balcó a oferir el triomf, sopar de gala a l’Hotel Suís i ball dedicat als jugadors al Casal Mutualista. Una jornada que els qui la van viure recordarien durant molt de temps… i en la qual la nostra ciutat demostrava merèixer un equip a categoria estatal!

Obres… i terrible decepció

Només acabar la Copa Catalana, on el Mataró va caure sorprenentment eliminat per l’Ibèria, tothom es va posar mans a l’obra, però va resultar que l’Ajuntament, ficat en l’organització del Centenari del primer tren, veia difícil poder ajudar el club. Sort va haver-hi que els directius Valldeperes, que va procedir a la construcció del pas soterrani, i Busqué que es va encarregar de sembrar el camp de gespa, varen sacrificar-se començant l’obra. Durant les Fires es va fer el comiat del camp de terra amb la visita de la SD Huesca, equip de 2a Divisió que va guanyar per 1-3, i immediatament es va procedir a la remoguda de terres i el llaurat del terreny. El dia 23 de juny acabava la instal·lació del sistema de reg…

Tot i les millores fetes al camp no es va fer efectiu l’ascens a 3a / Foto: Arxiu JGC

Quan tot semblava anar bé, a primers d’agost va explotar la bomba! Es va fer pública la reducció de la Tercera Divisió a només sis grups a tot Espanya i això feia impossible l’ascens. La decepció fou terrible, perquè el grup que quedava era com una 2a Divisió “B” d’ara, amb sis equips catalans (Martinenc, Sant Andreu, Terrassa, Júpiter, Igualada i Lleida), cinc aragonesos i tres balears.

En quatre mesos s’havia passat de l’èxtasi il·lusionat al desengany més profund. Com a consol es van aixecar veus dient que la situació econòmica del club possiblement no hauria pogut sostenir el cost de la nova categoria, però evidentment la Junta Directiva va treballar a fons per retocar l’equip i en la temporada 1948-49 es tornaria a intentar, com veurem en el pròxim número.