Actualment al Parc Central hi ha una bona extensió on hi havia hagut unes pistes d’atletisme, com ho recorda un podi on hi ha una placa que diu que des del 1925 fins al 1998 van ser utilitzades pel Centre Atlètic Laietània. Anem a veure la història d’aquesta instal·lació esportiva, però on va passar una gran quantitat de jovent de la nostra ciutat per practicar diferents esports.
Mossèn Plandolit i l’Stàdium
Ben a prop d’allà, a l’actual Parc Central, també hi ha el Passeig de Mossèn Josep Plandolit i Riera, a qui se cita com promotor de l’esport juvenil i responsable de l’Stàdium. Havia nascut el 1884 a Mataró i va morir a Sabadell el 1978, després de ser rector de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres a la ciutat vallesana des de l’any 1942 fins a la seva mort.
L’any 1916 va ser el principal impulsor de la primera representació dels Pastorets al Cafè del Círcol Catòlic, però també ho era de l’equip de futbol de l’Stàdium, que jugava en un camp que hi havia al Passeig de la Geganta, on ara hi ha el Parc Central.
Aquest equip estava vinculat al Círcol Catòlic d’Obrers del Patronat de Sant Josep (actualment Centre Catòlic). No van arribar a jugar cap campionat oficial, però van jugar amistosos (alguns contra l’Iluro SC i contra el Mataró FC), i en algunes ocasions aprofitaven viatges de la Secció Dramàtica per fer també partits de futbol fora de Mataró.
L’equip va anar perdent força, davant la que tenia l’Iluro SC, i més quan va aparèixer l’equip de bàsquet de l’Associació Esportiva, que va passar a ser l’esport predilecte del jovent d’aquella entitat, que també va tenir durant un temps una secció de futbol.
L’activitat atlètica arriba a les pistes de l’Stàdium
En aquell camp, conegut aleshores pel camp d’esports del “Patronat Sant Josep per a obrers”, l’any 1918, al mes de maig, ja s’hi va celebrar també un festival atlètic, que també va incloure una exhibició gimnàstica a càrrec dels alumnes de les Escoles Pies dirigida pel professor Sr. Bricard, un partit de futbol i curses de bicicleta.
En les proves atlètiques els triomfadors foren Adrián en els 100 metres i el salt d’altura (amb 1,40 m.), Albert Gnauk en llançament de javelina i salt amb perxa (amb 2,48 m.), Jiménez en llançaments de disc i Esquerra en els 1.000 metres.
Des d’aleshores s’hi va començar a practica l’atletisme de forma més regular, per part de joves mataronins de diverses entitats, que tenien secció atlètica, com el Club Natació Mataró, i aviat s’hi afegirien els atletes del Grup Excursionista Laietània (club que acabaria sent l’actual Centre Atlètic Laietània), fundat el 1925.
Els atletes laietanencs compartien el terreny amb l’equip de futbol del Patronat de Sant Josep, que aleshores ja era una secció de l’Associació Esportiva creada l’any 1927. En el llibre d’actes d’aquesta entitat es pot llegir que s’havia de comprar un pany i cadena per tancar el camp, repartint costos amb el Laietània.
Està clar que el Laietània, com diuen Xavier Agustí i Jordi Buscà en el llibre Història del Centre Atlètic Laietània (1925-2000), disposava de les pistes gràcies a la generositat del Patronat de Sant Josep del Círcol Catòlic d’Obrers i del seu consiliari Mossèn Plandolit. S’aprofitava també del fet que s’havien trencat relacions entre l’equip de futbol de l’Stàdium i l’entitat propietària del camp. De tota manera durant un temps se’n va continuar dient el Camp de l’Stadium.
En aquell camp, que era de futbol, on no hi havia les habituals voreres delimitant la pista atlètica, s’hi pintaven les ratlles quan hi havia competició atlètica, el mes de setembre del 1927 s’hi van disputar els primers campionats socials del Laietània. Aviat van començar els encontres contra equips de fora de Mataró, i l’any 1933 van rebre els Primers Campionats del Maresme. Uns campionats que després, en alguna ocasió, també es van celebrar al camp de futbol de l’Iluro.
Amb tot això que hem vist, tenim que aquell camp va ser nomenat sovint com el camp de l’Stàdium (perquè hi havia jugat l’equip de futbol amb aquest nom), de vegades també com el camp del Patronat Obrer de Sant Josep (que estava lligat amb el Círcol Catòlic, que n’era el propietari), i després també va ser batejat com camp de Mossèn Plandolit (per l’impuls que ell donava a l’esport dintre del Cercle Catòlic).
Ben aviat el Centre Atlètic Laietània va anar convertint-se en el principal usuari d’aquella instal·lació i en els seus butlletins (quan encara era Centre Excursionista Laietània) sempre es deia “el nostre camp”, i de vegades posava el camp “ex-Stàdium”, però mai deien el camp de Mossèn Plandolit.
De tota manera, fins a la guerra, va continuar també allà l’activitat futbolística, amb l’equip de l’Associació Esportiva, que jugava, amb el nom de “Grup Sant Jordi”, en el campionat de la Federació de Joves Cristians (els Fejocistes).
Amb la guerra civil les pistes queden molt deteriorades
Però quan va acabar la guerra civil el club, que ja era Centro Atlético Layetania, amb nom castellanitzat, es va trobar aquell camp ocupat per una caserna de soldats dels voluntaris italians de la División Littorio. I després el va ocupar l’exèrcit espanyol instal·lant-hi uns barracons amb paviment. No les van abandonar fins a l’any 1944, i les van deixar en una situació lamentable sense dutxes ni vestidors, i amb el terreny presentant l’aspecte d’autèntiques muntanyes russes.
Aleshores els festivals atlètics s’havien d’organitzar en altres indrets: al parc, al camp de futbol del Mataró, o al camp de la Mataronina.
Quan l’any 1945 va començar la construcció del Velòdrom, es va pensar en la possibilitat d’encabir-hi unes pistes d’atletisme, però això no va arribar a bon port i els atletes van anar temporalment a entrenar i a competir al camp de futbol del CE Mataró.
Es recuperen les pistes per a l’atletisme
L’any 1949 el Centre Atlètic Laietània va arribar a un acord amb l’Associació Esportiva. Aquesta entitat era l’usufructuària del camp, dit també per ells de Mossèn Plandolit, i hi havia construït una pista de bàsquet. Però amb l’acord van tornar-hi també les competicions atlètiques. Durant les Festes de Les Santes de 1949 es va inaugurar la pista de bàsquet de l’Esportiva amb un partit contra l’Stade Bordeaux (guanyat per l’Esportiva per 35-25) i el programa ja presentava unes proves atlètiques.
A finals d’aquell any ja va acollir el IV Trofeu Clausura, una competició que havia començat disputant-se al camp del Mataró i que durant molts anys, quasi sempre en el dia de Tots Sants, portaria destacadíssimes figures, catalanes i estatals, a aquelles pistes. Era la cloenda de la temporada atlètica i hi assistia molt de públic.
Però la pista encara tenia molt de pendent. De cara a la celebració dels encontres del Campionat de Catalunya es va haver de fer una anivellació, que va ser possible gràcies a la col·laboració d’atletes i directius. Les pistes, amb els seus 200 metres de corda, van quedar en perfectes condicions a principis de l’any 1950, i es deia que eren de les millors de Catalunya. El dia 4 de març ja s’hi va disputar un encontre entre el Laietània i el FC Barcelona corresponent al Campionat de Catalunya per equips.
Un dels esdeveniments amb més impacte que es van celebrar en aquesta instal·lació va ser una exhibició que el gran gimnasta Joaquim Blume hi va efectuar l’any 1953, junt amb el suís Fritz Lehman, amb una assistència de públic impressionant.
El bàsquet de l’Esportiva ja havia abandonat les pistes i jugava a la nova pista del Centre Catòlic des del 1953 i el Laietània n’era l’únic usuari. Però els problemes van tornar l’any 1954, quan el propietari del terreny, el Sr. Antoni Coll, va voler signar un contracte que lligués millor la utilització dels seus terrenys per part del Laietània.
L’entitat atlètica va passar a ser l’únic usufructuari i a part de pagar el lloguer (que el primer any era de 800 pessetes mensuals) havia de cuidar de la conservació de les instal·lacions. Després es va anar prorrogant el contracte. Aleshores pràcticament tothom, a part dels laietanencs que ja ho deien abans, va començar a dir que aquelles eren les “pistes del Laietània”, com bé ho indicava el rètol que hi havia a l’entrada a les mateixes.
Durant els anys cinquanta i seixanta del segle XX, gràcies al format amb què es disputava la lliga catalana de clubs, semblant a la dels altres esports, amb enfrontaments directes entre només dos clubs, les pistes van viure interessants encontres. També s’hi van disputar un parell d’atractius encontres internacionals amistosos, el juliol de 1961 contra el Helsingborg suec i l’agost de 1964 contra l’ASUP de Perpinyà francès, que va tornar a venir l’any 1972.
Recuperant el tema del nom amb que es coneixia aquesta instal·lació hi ha una altra informació interessant. Els anys 1964 i 1965 allà s’hi van disputar els Jocs Infantils de Mataró, coneguts com Olimpiades Infantils. Cal dir que en el butlletí de la segona edició deia clarament: “es convida a tots vostès a la Inauguració d’aquests segons Jocs Infantils de Mataró que tindrà lloc el dissabte 24 d’abril a les 5:30 de la tarda en les Pistes del CA Layetania”. Res de camp de l’Stàdium o pistes de Mossèn Plandolit… Val la pena remarcar que això estava escrit en català, cosa sorprenent en aquells temps, on poca cosa es podia escriure en el nostre idioma. De fet tot el butlletí havia estat escrit en castellà, igual que els butlletins del Laietània, que fins la guerra eren completament en català. El perquè va passar això, tothom qui ho vulgui saber ho sap.
També durant els anys seixanta va haver-hi molta afició pel voleibol, i a primers dels anys setanta el CA Laietània primer va organitzar un torneig local, i després durant dues temporades, va tenir un equip federat, que la primera temporada també va jugar en aquestes pistes. En la segona temporada va passar a jugar al Palau d’Esports.
També es va anar disputant el ja citat Trofeu Clausura d’atletisme, organitzat pel CA Laietània, fins a l’any 1974. Ja en el tram final la competició era força nostàlgica, en unes pistes que ja eren tota una relíquia, al costat dels estadis de 400 m que anaven proliferant a tota Catalunya… però que continuava portant grans figures. Aquí en els 400 m tanques s’havien de donar dues voltes a la pista… però a més, a causa de la distància entre tanques, s’havien de moure les tanques de lloc una vegada havien passat els atletes perquè les trobessin bé a la segona volta; els 100 metres es corrien en corba, i els 200 metres amb dues tancades corbes, on atletes forans de gran categoria passaven moltes dificultats per girar-les, quan en aquells moments a l’estadi de Montjuïc, abans de ser olímpic, es podien córrer els 200 metres en recta.. I feia por veure les javelines, els martells o els discs, travessar les pistes d’un costat a l’altre, amb el perill que significava per al públic o per als atletes que estaven corrent. I no parlem del material rudimentari per als salts d’alçada i perxa… quan n’hi van començar a haver, perquè primer queien a la sorra directament.
El 14 de setembre del 1975 s’hi va disputar un festival de Cloenda, que es va tancar amb un gran registre en salt d’altura a càrrec del barceloní Martí Perarnau, que es va aixecar per damunt dels 2,05 m.
Dues setmanes després (el 28 de setembre) es va inaugurar oficialment l’Estadi d’Atletisme a la part alta de Cirera. A l’Estadi ja s’havien disputat competicions l’any 1972, entre elles el Trofeu Sant Jordi, però després va quedar abandonat, ja que la superfície d’una mena de terra batuda era desastrosa per a l’atletisme. Posteriorment, tot i la inauguració de l’estadi, les pistes del Laietània es van continuar utilitzant per a l’Escola d’Atletisme, fent-se també competicions escolars, fins l’any 1991 quan es va instal·lar el Tartan a l’Estadi.
L’any 1984 va morir el propietari del terreny, i els hereus van demanar que es deixés lliure el camp, però això no va succeir, sobretot perquè l’Ajuntament va començar a pensar en la construcció del nou Parc Central, que es va aprovar l’any 1998.
En aquells últims anys les pistes encara les van utilitzar alguns veterans i algun atleta de forma esporàdica.
El mes d’octubre del mateix any 1998 ja es van demolir les pistes del Centre Atlètic Laietània, o del camp de l’Stàdium o de Mossèn Plandolit, com es vulgui, però sempre quedaran vius els records de tots aquells esportistes que durant més de vuitanta anys hi van fer esport i amistats.
