Records… núm. 31
La temporada 1933-34 havia portat un títol de campió de Catalunya de bàsquet per a l’Iluro SC, tal com havíem vist en el número 2 d’aquests “Records…”, i l’afeccionat ja s’identificava molt amb la secció de bàsquet. Però curiosament l’ambient es va refredar molt, ja que la nova temporada oficial no començà fins entrat l’any 1935 i en ella es varen viure una sèrie de fets polèmics que junt amb la guerra que vindria ben aviat deixaria el bàsquet mataroní una mica “tocat” i a punt d’enfonsar-se.
Un any 1935 farcit d’incidents i polèmiques
El campionat de Catalunya de 1a Categoria de la temporada 1934-35 era el de màxim nivell en aquells temps, quan encara no hi havia lliga estatal. En ell l’Iluro SC havia de defensar el títol. El campionat, que es jugà amb un nou format, amb un sol grup de 8 equips, no va començar fins al mes de febrer i no va ser un camí de roses per al campió, ja que a les altes instàncies federatives no havia caigut massa bé que el títol sortís de la capital.
En el primer partit, primera decepció, ja que es va perdre davant del Laietà per 19-20. I atenció perquè amb aquest resultat la premsa deia que “el més flac havia estat la defensa, que s’hauria de reforçar”. Havien jugat, amb un cinc fix i sense canvis, com es practicava a l’època, sense canvis igual que en el futbol. L’equip el van formar Bonet, Baró, Arenas, Cordon i Xivillé. De l’equip campió de l’any anterior només faltaven Raimí i Canal.
A la cinquena jornada, en el partit Patrie – Iluro, l’equip mataroní va patir una parcialíssima actuació arbitral, que acabà amb les expulsions de Cordon i Arenas, que foren sancionats per diversos partits. En el següent es rebia a Mataró al subcampió de la temporada anterior, l’Espanyol, que possiblement venia confiat a sumar els dos punts a causa de les absències locals. Però Mauri i Costa les van cobrir molt bé i en un partit jugat amb gran apassionament l’Iluro va guanyar per 15-13. L’alegria es desbordà i després hi hagué enfrontaments entre els jugadors visitants, que no havien paït la derrota, i alguns seguidors locals. La Guàrdia Civil hagué d’intervenir i la conseqüència fou que la pista de l’Iluro va ser clausurada per tres mesos, quedant la sanció reduïda a la meitat després d’una apel·lació.
Un fitxatge que porta molta polèmica
L’Iluro, afeblit per les sancions, va fitxar al que era l’ídol de l’Esportiva, en Rafael Berga, aprofitant que l’equip esportivista passava una època de crisi, en la qual s’havia separat de la Federació Catalana i jugava en el campionat de la Federació de Joves Cristians, els “Fejocistes”, que ja havíem citat fa dos números, quan parlàvem de l’atletisme. Aquest fixatge va suscitar una gran polèmica i va enrarir molt les relacions entre les juntes directives i les afeccions dels dos clubs mataronins. En una carta a la premsa, l’Esportiva acusava l’Iluro de ser el culpable de l’afebliment d’altres clubs de la ciutat, arribant a culpar-lo fins i tot de la desaparició d’equips com l’Iris i el Llevant.
Tan forta va ser la tensió que Berga només jugà dos partits amb l’Iluro i tornà ràpidament a l’Esportiva. Aleshores va reaparèixer Gaspar Canal, però sense poder fer res tampoc per col·locar l’Iluro entre els primers, tot i haver guanyat a la pista del FC Barcelona per 23-33, en el resultat més destacat de la competicióLa classificació final va ser: Patrie de Barcelona 21; FC Barcelona 20; Laietà 20; Espanyol 18; Intendència 15, Iluro 14, Júniors Hospitalet 2, Joves Cristians 2. Aquesta vegada quedaren per davant tots els equips de la capital.
En segons equips, que jugaven amb el mateix calendari en un campionat que tenia una alta consideració, l’Iluro va quedar subcampió per darrere de l’Espanyol, que el superà en un partit de desempat jugat a Badalona. Formaven aquest 2n equip: Roldós, Mauri, Costa, Duch, Junqueras, Montasell i López. Alguns d’aquests jugadors, segons les circumstàncies, formaven part del primer equip.
S’ha de dir que el bàsquet espanyol estava eufòric, ja que el mes d’abril Espanya havia quedat subcampiona d’Europa en perdre la final contra Letònia per 24-18, però a la vegada hi havia molta tensió i molts incidents en la majoria de partits per la duresa de les defenses, ja que aleshores no hi havia encara el control de faltes personals, ni tampoc el temps màxim de possessió.
L’Esportiva guanya un títol i es juga el primer partit nocturn
Per la seva part l’Esportiva, que des de l’any 1934 jugava amb el nom d’Associació Esportiva del Grup Sant Jordi, va jugar la final del campionat dels Fejocistes derrotant el Badalona per 34-17. Van jugar: Saurí, Pujadas, Dòria, Riera, Serra i Mora.
El dia 15 de juliol d’aquell any es va jugar el primer partit nocturn, en el 3r Aniversari de la Penya Oratam, amb la presència a les files d’aquest equip de Canal, Bonet, Xivillé, Duch i Cordon, enfrontats al Juventus de Sabadell, en un partit que acabà 17-21 favorable als sabadellencs. La premsa deia que la il·luminació era a “l’estil de verbena” i “per ser el primer assaig no fou desafinat”.
Continuen els incidents la temporada 1935-36
El campionat 1935-36 tampoc va ser tranquil per a l’Iluro. Les obres d’obertura de les Rondes obligaren a modificar la situació del camp de futbol, al costat del qual també jugava el bàsquet. De moment es va fer una pista en un tros de camp que quedava intacte i començà el campionat.
Però la tensió no baixava, fins al punt que l’Espanyol va cedir els punts a l’Iluro per no haver de venir a Mataró… i a més l’equip blanc-i-blau feia campanya perquè els altres equips fessin el mateix. La pista mataronina s’havia cobert d’una llegenda, plena de fantasmes, però també amb part de realitat, per l’actuació d’una part d’afeccionats mataronins, força radicals, que no feien cap bé a l’esport mataroní.
I tornaren els incidents. L’Iluro tampoc aniria a la pista de l’Espanyol, com a signe de protesta, i després d’un partit contra el Júniors que no acabaria el camp mataroní tornaria a ser tancat per tres mesos. Amb l’equip mataroní fregant els llocs de promoció de descens, es veia obligat a jugar els últims partits lluny de Mataró, mentre al terreny de joc ja hi creixien les herbes, com a senyal de la inactivitat i el pessimisme que envaïa la secció.
Així l’Iluro amb pràcticament la mateixa plantilla de la temporada anterior, amb l’única baixa d’Arenas, es veia abocat a la promoció junt amb la Manresana. Però aquella promoció, que s’havia de jugar a finals d’estiu del 1936, no s’arribaria a disputar a causa de l’inici de la guerra.
La guerra impedeix una final… i talla l’activitat
L’altre equip de la ciutat, l’Esportiva del Grup Sant Jordi, que tenia nou president en la persona de Josep Travesa, va arribar a la final del campionat de la F.J.C., amb el mateix equip de la temporada anterior. Aquesta final contra el Camí curiosament s’havia de jugar al Gran Price de Barcelona el dia 18 de juliol de 1936 i hi havia prevista una gran expedició d’autocars per anar-hi a veure-la. Però tothom sap que va passar aquell dia i naturalment tampoc es va jugar.
Durant els anys de guerra, al contrari que en el futbol, del que havíem parlat en el número anterior, no hi hagué competició oficial, però sí que es jugaren partits i festivals benèfics. Es tancà el Círcol Catòlic i aleshores la majoria de jugadors de l’Esportiva passaren a l’Iluro, mentre que els ja més veterans d’aquest club passaren a la Penya Oratam, que és l’equip que podem veure en la foto de portada.
Es reprèn l’activitat amb una fusió
Acabada la guerra l’activitat es va reprendre amb partits entre jugadors de la milícia local, i a poc a poc començà l’activitat a la “Deportiva”, com es passà a dir des d’aquell moment. S’acostava ja la celebració d’un nou campionat de Catalunya de 1a categoria i com que la Junta Directiva del CD Mataró (nou nom de l’Iluro SC) prou feina tenia en posar en marxa el seu equip de futbol, es va produir una fusió que facilità l’entrada d’un equip mataroní al campionat català.
En una nota a la premsa del 14 d’octubre de 1939 es va presentar l’Asociación Deportiva PSJ del CD Mataró, que seria l’entitat que, jugant al camp del Mataró, donaria continuïtat a l’antic Iluro SC a la 1a categoria catalana.
l campionat començà ja dins del 1940 amb la participació de 8 equips que eren, amb els seus noms actualitzats al “nou idioma”, Layetano, Sabadell, Español, CC Hospitalet, Manresana, BC Hospitalet, Deportiva CD Mataró, i Atlético, i jugant-se només a una volta. L’equip mataroní només guanyà dos dels set partits i el nou i indiscutible campió va ser el BC Hospitalet, que després quedaria també campió d’Espanya i que apallissà l’equip mataroní per 72-16. A les files de la Deportiva CD Mataró jugaren Montasell, Pujadas, Mora, Xivillé, Riera, Cosme, Rodon i Soler.
Tornen els vells sentiments
En el mes de febrer l’Asociación Deportiva del CD Mataró va tirar endavant un torneig local on participarien a part de l’equip organitzador, el SEU, l’OJE i els equips dels col·legis de Valldemia, Salesians i Santa Anna. A poc a poc el bàsquet mataroní ressorgia…
Però també a poc a poc tornaren els vells sentiments i el mes d’agost en el partit inaugural de la nova pista de la Deportiva (situada davant del Teatre Monumental, del Bosque, com se’n deia aleshores) ja jugaren novament separats els dos equips locals i la victòria va ser per al CD Mataró per 30-39. El derbi es repetiria dues vegades més durant l’estiu, sempre amb victòria del Mataró, la darrera per 66-24, en el comiat a Xivillé, que anava a viure a Palma de Mallorca.
La nova temporada 1940-41 ja la jugarien per separat amb el CD Mataró a 1a categoria (junt amb BC Hospitalet, Atlético, Español, Barcelona, Manresa, Layetano, Ripollet i CC Hospitalet) i amb l’Esportiva a 3a categoria.
El CD Mataró formà un equip on jugaven Montasell, Esperalba, Baró, Arenas, Mauri, Raimí, Cordon, Nogueras i Junqueras. La temporada va ser una mica irregular, però sense els incidents que hi havia abans de la guerra civil. L’equip mataroní es va veure obligat a jugar una promoció junt amb el Layetano, l’històric del bàsquet català, i el Sabadell, que acabà amb un triple empat, obligant a nous partits.
La temporada acabà amb un homenatge a Enric Badia, delegat de la secció, i un viatge a Palma on jugava Xivillé, i finalment arribà la notícia que la Federació havia decidit una ampliació, que no s’havia d’acabar la promoció, i el CD Mataró continuaria a 1a la temporada 1941-42.
En el pròxim número parlarem d’un esport que arribà després de la guerra a Europa i que en els seus primers passos depenia de la federació de bàsquet.
