Records… núm 41
Feia ja cinc anys que el bàsquet masculí mataroní s’havia acostat al seu sostre amb la tornada d’Antoni Serra a la banqueta del CE Mataró, quan el patrocinava Procesator, i es feren magnífiques campanyes a la 1a Divisió B, que era el segon nivell estatal. Però es va acabar renuncianta la categoria i l’ambient va decaure. L’any 1991, va tornar a reanimar-se amb l’arribada a la banqueta de Joan Martínez, el gran jugador mataroní que havia estat puntal en l’època daurada a la pista descoberta, allà pels anys seixanta, i que havia arribat a ser internacional.
Neix el Club Bàsquet Mataró
El CE Mataró acabava de dissoldre la seva secció de bàsquet a finals de la temporada 90-91, en un dels episodis més tristos de la història de l’esport local i que ja tindrem ocasió de recordar.
El mes de maig d’aquell any 1991 va néixer el Club Bàsquet Mataró sota la presidència de Manel Dalmau i amb la mateixa Junta que ja havia portat els destins del Club Bàsquet Femení- Eurojet durant la temporada anterior, després d’haver-se escindit del CE. Mataró a finals de la temporada 1989-90. El club, amb el recolzament de l’Ajuntament, va adquirir els drets esportius del CE Mataró i per tant va poder jugar d’entrada a la 2a Divisió Estatal. El nou club va contractar a Joan Martínez com entrenador formant un bloc molt compacte i s’intentava novament l’assalt a la 1a Divisió B…
Bona plantilla, amb un patrocinador potent
La temporada 90-91, la darrera del CE Mataró, l’equip groc-i-negre havia acabat amb l’equip situat en el penúltim lloc de la fase d’ascens, o sigui en l’11è lloc de la 2a Divisió Estatal, que havia dominat el CB Calella de la mà del tècnic mataroní Joan Martínez.
La renúncia del club calellenc a pujar de categoria i el bon projecte que li oferia la junta directiva del nounat Club Bàsquet Mataró, portaren a Joan Martínez a acceptar l’oferta, i junt amb ell varen venir dos jugadors mataronins, com l’escorta Josep M. Lluch (escollit millor jugador de 2a Divisió la temporada anterior) i el pivot David Homs que havien fet excel·lent campanya a Calella i que “portaven” amb ells l’aler Toni Homs. Es quedaren els bases Claus i Ribas i els alers Rovira i Gallemí de la temporada anterior, i tornaven també al club l’aler Francesc Triola, després d’una estada a Palma de Mallorca, i els pivots Jordi Gibert, procedent de l’Esportiva, i Francesc Bosch, del Cabrera. Semblava una plantilla molt compensada i l’ambient s’animava com es demostrà amb una presentació de l’equip amb “estil NBA”, amb el patrocini de la cadena hotelera NH, a la qual pertanyia l’Hotel Ciutat de Mataró.
A més, tot i jugar a la mateixa categoria els seus equips sèniors, semblava que milloraven les relacions amb l’altre club local, l’Esportiva, per tal de treure’n el millor profit pel bàsquet local. En l’equip esportivista, que entrenava Isidoro Carmona, formaven la plantilla Jordà, Díaz, Jover, Corona, Mora, Masferrer, Ràfols, Flores, Comas, Herreruela, Serra i Alarcón.
La temporada 1991-92 comença amb desil·lusió… que dura poc
En la pretemporada els dos clubs locals havien mostrat la seva força guanyant, el CB Mataró, al Reus i al Manresa amb claredat, i l’Esportiva guanyant un Torneig a Granollers davant Ripollet i Granollers. Però la primera jornada portà la desil·lusió: l’Esportiva cedia aquí davant del Vic (75-87) i el CB Mataró NH perdia a Mollet per 77-69 amb l’agreujant de la forta lesió de Triola, que no podria reaparèixer fins al mes de febrer.
La primera fase amb quatre grups de sis equips era molt curta i no es podien permetre més errades que complicarien l’entrada en la fase d’ascens. El CB Mataró NH, jugava contra Mollet, Calella, Granollers, Montcada i SESE de Barcelona i l’Esportiva contra Vic, Salle Maó, Montgat, Sant Cugat i Castellar.
La situació canvià ràpidament per a l’equip de Joan Martínez que començà a encadenar victòries: les de casa aclaparadores i amb bàsquet espectacular (115-89 davant del Montcada, 106-69 contra el Calella o 99-73 contra el Mollet), i destacant el potencial anotador de Lluch i Rovira; les de fora ajustades però amb gran eficàcia defensiva (63-70 a Granollers, 71-76 a Montcada). A falta de dues jornades ja s’havia aconseguit la classificació per a la fase d’ascens i l’equip va acabar campió de grup per davant de Mollet i Montcada.
No li anaren tan bé les coses a l’Esportiva i quedà a expenses del partit Salle Maó- Vic de la darrera jornada. Una victòria local classificava els dos equips i evidentment fou el que passà. L’Esportiva fou quarta per darrere d’aquests dos equips i del Montgat, campió del grup.
Fase d’ascens complicada
La fase d’ascens del grup “català- balear” de la 2a Estatal, amb 12 equips il·lusionats per accedir a la 1a B, va començar amb una ajustada victòria sobre el Cornellà (69-67) que ja donà idea que la cosa no seria fàcil, després d’una primera fase en la qual l’equip mataroní (que per cert lluïa els colors de la ciutat, el blau i el vermell, oblidant per tant el groc i negre del CE Mataró) havia apallissat a tots els seus rivals al Palau Josep Mora.
La trajectòria de l’equip en la primera volta va ser força irregular: Vic- CB Mataró 73-95; Sant Josep- CB Mataró 71-68; CB Mataró- Mollet 80-87; Reus- CB Mataró 75-83; CB Mataró- Montcada 94-73; Valls- CB Mataró 79-100; CB Mataró- Montgat 86-72; Salle Maó- CB Mataró 89-83; CB Mataró- Tarragona 78-82; Alcúdia- CB Mataró 73-76. Amb aquesta darrera victòria a les Illes, l’equip de Joan Martínez arribava al final del primer tram d’aquesta fase d’ascens en quart lloc per darrere de Tarragona, Sant Josep i Salle Maó, però encara hi havia esperances perquè la competició era molt igualada.
Sensacional segona volta
La segona volta començà bé amb tres victòries: Cornellà- CB Mataró 58-73 i CB Mataró- Vic 91-74 i CB Mataró- Sant Josep 89-84, destacant aquesta última que va permetre l’equip mataroní situar-se ja en segon lloc i en la qual ja es va veure a Triola completament recuperat anotant 29 punts i fent costat a Lluch i Rovira en la tasca anotadora.
Els àrbitres foren decisius en el partit següent jugat a Mollet i es va relliscar perdent per 85-80, baixant l’equip novament al tercer lloc. Però la reacció va ser ràpida amb cinc victòries seguides abans de visitar la pista del líder que era el Tarragona: CB Mataró- Reus 93-76; Montcada- CB Mataró 72-85; CB Mataró- Valls 91-81; Montgat- CB Mataró 82-99, CB Mataró- Salle Maó 87-72.
Classificats per anar a Gandia, amb el títol de campions de grup de 2a
A la capital tarragonina el CB Mataró NH potser va tenir la sort de jugar contra un equip que ja estava classificat per anar a Gandia per lluitar per l’ascens. De tota manera encara buscava el títol i es va demostrar en una primera part molt igualada que acabà amb 37-36. A la represa l’equip mataroní va estar impressionant en defensa i eficaç a més no poder en el tir exterior (amb 30 punts de Lluch) i es va aconseguir la victòria per 69-93. El passaport a Gandia s’havia aconseguit, i la setmana següent al Palau Josep Mora davant l’Alcúdia es va obtenir el títol de campió català de 2a Divisió, tot i que l’alegria pel triomf quedà una mica enfosquida per la lesió patida, uns dies abans, en un ull en accident de treball per Xavier Gallemí que el deixà impossibilitat per jugar.
Al final la classificació de la fase d’ascens del grup català- balear de la 2a Estatal va ser aquesta: CB Mataró NH 39; Tarragona 38; Alcúdia 36; Salle Maó 35; Cornellà, Sant Josep, Valls 33; Mollet 32; Montcada i Reus 30; Vic 29 i Montgat 28.
L’Esportiva salva la categoria
Mentre el CB Mataró quedava campió de grup, l’Esportiva va fer una bona segona fase i acabà en quart lloc de la fase de permanència guanyant-se el dret a continuar en aquesta categoria, després d’un partit èpic davant del Castellar, al qual es derrotà després de dues pròrrogues per 103-92. Els 10 triples havien estat claus per a la victòria i també el gran partit de Jover amb 35 punts.
Dura competència a Gandia per a un merescut ascens
A Gandia li esperaven al CB Mataró vuit dies de gran competència davant d’equips que procedien la majoria de capitals de província i que buscaven ficar-se en la nova 1a Divisió “B” que per la temporada 92-93 constaria d’un grup B-1 i un B-2. Al grup B-1 hi anirien els quatre primers classificats a Gandia i al grup B-2 els classificats en els llocs del 5 al 10. Sis equips es quedaven sense el premi de l’ascens…
El CB Mataró començà bé, guanyant clarament el Porriño de Pontevedra per 84-61 i el Digsa de Granada per 66-61. En el tercer encontre es jugava contra la Salle Deusto de Bilbao, que havia perdut els dos primers partits, i un 25-8 inicial encara donà més confiança, però els bascos no es rendiren i l’equip mataroní, que acusava les lesions de Toni Homs i Bosch, va acabar perdent per 70-79. S’acusà la derrota i en el següent partit es va caure davant del Torrejón de Madrid, que tenia molta més altura, per 55-67.
El partit clau va ser contra el Torrelavega, ja que una derrota apartava l’equip mataroní de l’ascens a falta de dues jornades. L’equip càntabre encara estava imbatut, però es va jugar el millor partit de tota la fase i es va guanyar per 81-75, passant d’estar fora a poder entrar encara a la sèrie B-1. Després la pressió no es va assimilar i es va caure davant del San Isidoro de Tenerife per 56-75, deixant-ho tot per decidir a l’últim partit contra l’equip local del Ferromar Gandia.
L’ambient va ser terrible, ja que a Gandia es recordava que el Calella l’any anterior, de la mà de Joan Martínez, els havia privat de l’ascens, però els jugadors ho varen donar tot, sense arronsar-se, i varen guanyar per 76-77, assolint l’ascens a la 1a Divisió “B”, en quedar en cinquè lloc del grup, que acabà així: Torrejón 13, Gandia 12, San Isidoro 11, Torrelavega 11, CB MATARÓ NH 11, Granada 10, Pontevedra 8 i Salle Deusto 8. El Tarragona acabà quart a l’altre grup i també pujà, i el campió de 2a Divisió Estatal va ser Las Rozas de Madrid que derrotà en la final al Torrejón per 76-67.
Els anotadors mataronins en la fase final foren aquests: Lluch 101; Triola 97; Rovira 80; David Homs 62; Bosch 39; Toni Homs 35; Gibert 32; Ribas 20; Claus 17; JM Martínez 2; Castillo 2 i Monsalve 2.
De la mà de Joan Martínez s’havia aconseguit un gran èxit per al bàsquet mataroní i l’equip tornà eufòric de Gandia, però la gent no acabava d’implicar-se com ho havia fet moltes altres vegades i el futur no estava clar del tot. Possiblement el tècnic devia recordar l’actitud tan diferent amb què la ciutat havia rebut un important triomf, on ell fou part important, feia ja més de trenta anys i que recordarem en el pròxim número.
