IluroSport » Fent equilibris dalt d’una moto, Quico Payà arriba a l’elit estatal de trial (1972)

Fent equilibris dalt d’una moto, Quico Payà arriba a l’elit estatal de trial (1972)

Records… núm 104

Si en el número anterior dèiem que el waterpolo durant un temps, tot i viure una bona època, amb prou feines va poder ser vist a la nostra ciutat, avui parlarem d’un destacat esportista mataroní al qual tampoc era fàcil veure’l de prop practicant el seu esport, però que, tot i això, per a molts joves mataronins era un autèntic ídol, al qual volien emular. Eren els primers anys de la dècada dels setanta, i eren temps en què una gran quantitat de jovent somiava en tenir una moto de trial i anar a fer “filigranes” a la muntanya, com ja n’havíem parlat en els “Records 12”

Això del què parlem ho feia molt bé en Francesc “Quico” Payà. Havia nascut a Vilassar de Mar l’any 1953, però ja als nou anys havia vingut a viure a Mataró, on el seu pare va posar un negoci de venda i reparació de motos i ell va començar a practicar a les muntanyes de la rodalia de Mataró. Les motos eren, i encara segueixen sent, el “sentit de la vida” de la família. Ben aviat va debutar en el trial competitiu, una especialitat motociclista en la qual el més important no era la velocitat, sinó l’habilitat per superar zones autènticament complicades dissenyades a les muntanyes. I ho va fer en la quarta edició del Trial de Les Santes, que organitzava l’Escuderia “Amics del Bosc” de Moto Club Mataró…

Inici d’una brillant carrera

El dia 26 de juliol de 1970, es disputava el IV Trial Internacional de Les Santes, amb un circuit de 25 km amb vint zones puntuables a la muntanya de Can Bruguera. Ja hem dit, i és ben sabut, que la velocitat no és el més important, i per fer el recorregut només es donava un temps màxim que no es podia sobrepassar, sense ser penalitzat. A les zones puntuables, en moltes de les quals semblava impossible que el motorista passés sense haver de baixar de la moto, les penalitzacions eren d’un punt per posar un peu a terra, 3 per posar-lo diverses vegades el peu i 5 per un “fiasco”, que era com s’anomenava a la caiguda.

En categoria sènior es va imposar el barceloní Pere Pi amb “Montesa” movent-se com si estigués a casa seva. En categoria júnior la victòria va ser per a Quico Payà amb “Ossa” amb 34 punts de penalització en les vint zones, i allà va començar una brillant carrera…

Quico Payà en la seva primera etapa competitiva

Títol català júnior

L’any 1971 la 5a edició del Trial de Les Santes se’l va emportar l’anglès Gordon Farley amb només 17 punts de penalització en les 40 zones, destacant la sisena plaça del mataroní Lluís Mora de Moto Club Mataró amb Bultaco amb 51 punts. En categoria júnior va repetir victòria Quico Payà, amb 31 punts de penalització en les 30 zones que passaven els júniors.

Durant aquell any en Quico Payà, que competia per Moto Club Mataró (tot i que acabaria la seva carrera a Escuderia Mataró), ja va fer-se amb nombroses victòries en l’àmbit català, en els trials de Manresa, Tarragona, Plana de Vic, La Garriga, Sant Feliu, Viladrau, Les Serres a Girona, Vallès, Reus (amb 0 punts de penalització!), Andorra i Santa Perpètua, que li varen donar el títol de Campió de Catalunya júnior, aconseguit definitivament en el Trial de Mataró el dia 8 de desembre. En els últims trials ja havia fet puntuacions semblants a les dels millors sèniors, que ja el començaven a considerar la gran promesa del trial català i espanyol.

Victòria en el seu debut sènior

L’any 1972 Payà va debutar en categoria sènior, situat directament en la categoria “inter-sènior” on hi havia els millors pilots estatals, en el Trial de Reis organitzat per la Penya Motorista 10 per Hora de Barcelona. Era la primera prova puntuable per al Campionat d’Espanya, i va ser duríssima sobretot per la pluja que va dificultar moltíssim la feina dels pilots. Al final Quico Payà va obtenir el triomf per davant de pilots consagrats com Joan Bordas o Pere Taulé. La seva “Replica” de la marca “Ossa” havia estat insuperable…

Subcampió d’Espanya absolut

La seva trajectòria aquell primer any entre els millors va ser sensacional, acompanyat sempre pel seu pare Olegari Payà, que li convertia en un “no res” qualsevol problema mecànic. Va merèixer el títol de campió d’Espanya, però li van pispar de forma ostensible, amb diferents decisions adverses: en una ocasió el varen penalitzar per arribar per damunt del temps, quan la majoria van arribar després i no van patir penalització, en una altra va aparèixer una gran pedra en mig d’una zona quan ell havia de passar, i en una tercera va ser penalitzat quan estava esperant per iniciar la zona perquè deien que la roda ja havia sobrepassat la línia… i fins i tot en una ocasió, a Ponts, li van robar el remolc amb les motos.

Quico Payà amb el seu pare al taller / Foto: Ilurosport

Després del primer triomf, va fer grans resultats (segon a València i la Corunya, tercer a Viladrau i Palència, quart a Bilbao), això no obstant en escollir els quatre millors resultats es va veure superat per Ignacio Bultó amb 54 punts, pels 49 del mataroní, que es va haver de conformar amb el subcampionat… que ja era un gran premi.

Aquell any va participar en algunes proves del Campionat d’Europa, tanmateix la diferència que el separava dels millors europeus encara era molta. A París va quedar el 27è de 204 participants, en una prova duríssima amb 60 zones, i a Itàlia va ser quinzè. Dominaven els britànics: l’escocès Mick Andrews, que era l’ídol de Quico Payà, i Martin Lampkin.

Estava entre l’elit catalana, que era el mateix que dir espanyola, i durant l’any va aconseguir dinou victòries en trials celebrats a Catalunya, tot i que a Mataró en el I Trial del Maresme, organitzat per Moto Club Mataró a Can Bruguera, només va poder ser quart.

També van tenir bones actuacions durant aquell any, Josep Puig, d’Escuderia Royal Diamond Mataró, que va quedar 17è en l’estatal absolut, i Francesc Badia amb alguna victòria en categoria júnior.

Victòria a Mataró

Curiosament l’any del seu debut va ser possiblement el millor de la seva carrera, perquè després altres bons trialistes es creuarien en el seu camí. Així el 1973, es va haver de conformar amb el quart lloc al Campionat d’Espanya, superat per Fernando Muñoz, Ignacio Bultó i el veterà Pere Pi.

Va guanyar el Trial de Les Santes, que havia canviat d’escenari, celebrant-se entre Cirera, Argentona i Dosrius, imposant-se als que l’avançarien en el Campionat d’Espanya i també a figures internacionals com l’austríac Waltre Lulft. Durant la temporada guanyaria tretze trials més.

L’austríac Walter Luft, en el Trial de Les Santes / Foto: Ilurosport

Entre els resultats, tot i no ser triomfs, cal destacar el tercer lloc als “Tres Dies de Santigosa” només superat per l’austríac Luft i el francès Coutard, sent el primer espanyol d’aquesta tradicional prova. També va ser segon en un trial a Sommières (França) i també, junt amb Josep Puig, en els “Sis Dies tot terreny de Prats de Lluçanès”.

Tot i que possiblement l’any anterior havia estat més productiu a nivell de resultats, en Francesc Payà, amb els mèrits de l’any 1973, va ser proclamat el millor esportista de Mataró en la Festa de l’Esport del 1974.

Amb Montesa al Mundial

L’any 1974, buscant un revulsiu, Payà va deixar “Ossa” i va fitxar per “Montesa”, participant en el Campionat del Món, i fent algunes bones actuacions, com el novè lloc a Sant Llorenç del Munt i l’onzè a Irlanda. Després el servei militar i un accident que va patir, li van deixar la temporada “coixa”, tot i que encara acabaria en tercer lloc al campionat d’Espanya, superat per Manuel Soler —un jove de disset anys, que va ser la revelació, dominant amb gran autoritat— i Xavier Cucurella. El mateix Manuel Soler guanyaria el Trial de Les Santes, on Payà seria segon. En l’àmbit local va començar a brillar també Eugeni Majó, que va dominar-lo en categoria júnior.

Un altre subcampionat d’Espanya

L’any 1975, encara amb “Montesa” va començar guanyant a València el “Trial de la Paella”, i aquell bon inici es va mantenir en posteriors actuacions que el portaren a dominar el campionat quasi tota la temporada. Finalment, això no obstant, el campionat va tornar a anar a parar a les mans de “Bultaco”, que segons el mataroní, tenia molt controlada l’organització… però que també tenia a Manuel Soler, que era el millor, cosa també reconeguda per Payà. El mataroní va acabar assolint el seu segon subcampionat estatal.

Una altra imatge de Payà en plena competició

L’any 1976 va tornar a “Ossa” i va fer alguna bona classificació al Mundial (vuitè a Bèlgica) i també va participar en els Sis Dies d’Escòcia, la prova reina del trial, on va ser 34è i tercer espanyol, entre prop de 300 participants. Va ser sisè en el Campionat d’Espanya i va acabar la temporada amb una victòria en els Tres Dies de la Costa Brava amb participació internacional.

Final de la seva carrera

En els anys següents Quico Payà aniria disminuint la seva activitat competitiva, tot i que encara guanyaria força proves i sempre estaria entre els millors en el Campionat d’Espanya (tercer l’any 77, quart el 79, cinquè el 80). L’any 1978 va participar en el Palau d’Esports de Barcelona en un dels primers trials “indoor” i va quedar tercer superat per Subirà i el finlandès Vesterinen, que era el campió del món. L’any 1980 va guanyar a Bilbao. L’any 1981 va ser fluix i a finals de 1982 a Cabrera es va celebrar un trial “indoor” d’homenatge a Quico Payà que deixava definitivament la competició.

A la seva ombra havien sorgit nous valors com Eugeni Majó que va acabar en cinquè lloc en el Trofeu Nacional “sènior” l’any 77, on Josep Jo de Dosrius, va ser segon, i després també va ser present als Sis Dies d’Escòcia acabant en 57 posició, i va arribar a participar en alguna prova del Mundial del 79, o com Gaspar Batlle que va quedar quart en el campionat estatal júnior l’any 1977 i va ser campió de Catalunya sènior l’any 1979.

Però durant aquells anys de “furor trialero”, Moto Club Mataró, un club sempre atent a les novetats, va intentar fer arribar al públic local una especialitat mai vista a Mataró. Ho veurem en el pròxim número d’aquests Records.