IluroSport » Motos mataronines de trial dalt de l’Aneto (1968)

Motos mataronines de trial dalt de l’Aneto (1968)

Records… núm. 12

A finals dels anys seixanta començà la “febre” de les motos de muntanya. La majoria del jovent sospirava per les “Lobito” primer i per les “Cota i les “Sherpa” després. Bultaco i Montesa van trobar en aquest camp un impuls per a la seva producció, igual que Derbi el trobava amb les motos de velocitat. Amb aquesta nova febre es va desenvolupar un esport nou: el “trial”, que era motociclisme d’habilitat a la muntanya. Es diferenciava del motocròs, que ja feia més temps que es practicava, i que eren proves de velocitat en circuits amb terreny accidentat, amb rampes i desnivells.

Neix l’escuderia “Amics del Bosc” i es puja al Turó de l’Home

A la nostra ciutat “Moto Club Mataró”, una entitat molt veterana creada l’any 1931, mantenia viu l’ambient motociclista en l’àmbit competitiu i dintre del club va anar creixent un grup de motoristes que va començar a fer excursions per la muntanya ficant-se per zones perilloses a provar la seva habilitat. Un dels seus pioners va ser Josep Espiell.

Clavell, Casals i Riera al Turó de l’Home / Foto: Ilurosport

Els reptes anaren pujant de nivell i quan les rodalies de Mataró ja se les tenien ben recorregudes, l’any 1967, concretament el dia 6 d’agost dos motoristes mataronins, Antoni Casals i Antoni Clavell i un de Sant Vicenç de Montalt, Llucià Riera de Mora, que era cosí de la reina Fabiola de Bèlgica, varen posar a prova la seva perícia i esgotant el seu afany aventurer anaren cap al Montseny i plantaren les seves motos dalt del “Turo de l’Home”, una gesta que en aquells moments no havien aconseguit ni una dotzena de motoristes. El recorregut total des de la sortida de Mataró fins a la tornada va durar més de dotze hores i des de l’Hotel de Santa Fe fins al refugi varen tardar més d’una hora.

Un projecte més ambiciós

A poc a poc es va anar consolidant aquest motociclisme de muntanya dintre del mateix club com una secció independent que es deia “Amics del Bosc” i que presidia Antoni Clavell, quan el president de Moto Club Mataró era el Sr. Lluís Murlans.
El fet d’haver pujat al Turó de l’Home va servir perquè els seus protagonistes posessin els fonaments per a un projecte més ambiciós, i que es va anar potenciant a mesura que avançava l’any 1968; pujar a l’Aneto.

Francisco J. Bultó, propietari de Bultaco, en el moment de fer entrega de les tres motos a directius d’Amics del Bosc i a Josep Saborit, representant de la marca a Mataró / Foto: Ilurosport

L’equip va trobar molta col·laboració: l’Ajuntament i la firma “Piz-Buin” ho van patrocinar, Bultaco va cedir i preparar tres “Sherpa 250 cc”, altres cases comercials van col·laborar econòmicament per acabar de cobrir les 600.000 pessetes de pressupost i fins i tot Tomàs Barris, que era l’entrenador del CA Laietània, va preparar físicament els expedicionaris.

Imatge de l’expideció prèvia del mes de juny / Foto: Pedro Pujadas

Així en el mes de juny un grup de possibles participants van desplaçar-se a Benasque i varen fer temptejos experimentals arribant a establir un campament al “Vall de Barrancs” a 2.500 metres i ja els va donar una idea de les dificultats amb què es podrien trobar, incloses les “geleres” i les fortes controvèrsies que provocà l’ascensió en l’ambient muntanyenc.

En marxa cap a l’Aneto

Portada del butlletí editat per Amics del Bosc

El dia 31 de juliol enmig de gran expectació (fins i tot va sortir al programa “Panorama de Actualidad” de TVE) l’expedició de 15 persones va marxar cap al Pirineu. El director general era Antoni Clavell, Joaquim Mititieri era el cap d’expedició, Antoni Casals era cap de motoristes, Jesús Benaiges encarregat de campaments, Jordi Trens de transports, Arcadi Valls d’intendència i Josep M. Valls i Pere Pujades tècnics de muntanya, José Francisco mecànic, Ramon Correa i Albert Roig coordinadors de campaments.
Els pilots eren els ja citats Antoni Clavell i Antoni Casals, més Joaquim Manté, Joan Gomis, Josep M. Cadellans i Llucià Riera.

L’expedició al camp base / Foto: Pedro Pujadas

Es va instal·lar un primer campament al Pla d’Aigüalluts, després de forts pendents sobre gespa, i més dificultats amb roques al “Lago de Saltarillo”. La màxima dificultat va arribar a la tercera jornada, en topar amb un pendent inaccessible que es va batejar com “Llom de l’hipopòtam”, i es va haver d’obrir un camí entre les roques per poder transitar amb les motos.

El croquis original dels expedicionaris a l’Aneto / Arxiu JGC

Després d’una nit de treball els motoristes varen sortir-se amb la seva i pogueren instal·lar el campament número 2 al “Glacier de l’Aneto”. Es va enfilar la famosa gelera, on els muntanyencs de la zona deien que es quedarien aturats els motoristes, i que va ser un autèntic passeig (fins al punt que l’anomenaren l’Autopista de l’Aneto) gràcies a les adaptacions que posaren a les rodes i que evitaren les relliscades.

Els tres motoristes en plena ascensió / Foto: Pedro Pujadas

Així superaren el Coll de Corones i s’arribà davant del difícil “Pas de Mahoma” que s’hauria de travessar amb les motos penjades amb cordes, ja que era impossible travessar-lo dalt d’elles. Això havia portat polèmica en els ambients muntanyencs de Benasque, ja que no s’acabava d’entendre la finalitat del projecte si s’havia d’acabar movent les motos amb corrioles.

Al “Pas de Mahoma”

Les motos davant del Pas de Mahoma / Foto: Pedro Pujadas, Ilurosport

En arribar al “Pas de Mahoma” quasi un centenar de muntanyencs quedaren sorpresos en veure arribar les motos fins allà dalt sense massa problemes. Les “Bultaco” havien aguantat perfectament i els motoristes també. La sorpresa arribà al final quan el cap d’expedició va decidir que les motos no passaven el “Pas de Mahoma” atenint-se al prec dels més destacats muntanyencs de la zona. Amb aquesta decisió totes les crítiques es tornaren elogis i felicitacions en arribar a Benasque, fins al punt que Antoni Clavell en la recepció que se’ls va dispensar per part de l’alcalde Sr. Pedro Crespo a l’Ajuntament de Mataró, va dir que la població d’Osca, a la tornada, els haurien regalat la meitat de l’Aneto. En definitiva la difícil empresa acabava amb un gran èxit.

Recepció a l’Ajuntament / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

El trial competitiu

Paral·lelament a aquesta “faceta aventurera”, els Amics del Bosc cuidaven també de la “faceta competitiva” i a causa de l’enorme interès que anava agafant el trial, el 29 de juliol de l’any 1967 es va organitzar el “I Trial de Les Santes” que va ser tot un esdeveniment, que va portar molts aficionats a la muntanya de Can Bruguera per tal de presenciar l’evolució dels “trialeros”, com se’ls anava ja coneixent.

El guanyador d’aquella primera edició, que va comptar amb 47 participants i va captivar al públic que va pujar a Can Bruguera, va ser Casimiro Verdaguer, mentre que el millor mataroní va ser Antoni Casals, que fou novè. Aquest motorista mataroní, que fou el més destacat de la primera època, va participar en el IV Trial del Real Moto Club de Catalunya quedant tercer entre els “no experts”.

El Trial de Les Santes agafa prestigi

Unes setmanes abans de l’ascensió a l’Aneto comentada abans, concretament el dia 18 de juliol, es va celebrar el “II Trial de Les Santes”, que va ser un grandíssim èxit de participació, de públic i d’organització. Centenars de mataronins es desplaçaren als vessants de Can Bruguera on els “Amics del Bosc” havien disposat de forma estratègica les diverses zones puntuables. Al Pericó, a la Font dels Lladres, a Can Flaquer…, els espectadors gaudiren de ben a prop d’un gran espectacle. La dificultat de la majoria de zones feia que molts dels pilots haguessin de “posar peu a terra” o fessin “fiascos” i rebessin les penalitzacions corresponents.

Destacà la mestria del campió anglès Mick Andrews (Ossa), que els anys 1971 i 1972 seria campió del món. Va ser el primer classificat amb 65 punts de penalització, però actuava fora de concurs. El guanyador va ser Pere Pi (Montesa) que aquell any seria campió d’Espanya i que sumà 75 punts. Per darrere seu quedaren Ignasi Puig Bultó i Joan Bordas. El mataroní Antoni Casals va tenir una actuació força lluïda, sent el primer local quedant en 13a posició d’entre 28 participants, que eren el bo i millor de l’estat.

A dalt Pere Pi i Antoni Casals i a sota Mick Andrews en acció / Foto: Santi Carreras, Ilurosport

El mateix Pere Pi seria guanyador els dos anys següents. En l’últim va començar a destacar un jove mataroní, Quico Payà, que fou el primer en categoria júnior, i que a poc a poc s’aniria obrint pas entre els millors especialistes catalans, espanyols i europeus, i del qual tindrem ocasió de parlar-ne en un altre número.

En els dos darrers números d’aquests Records hem parlat d’esquí i de motor. En el proper ajuntarem les dues coses, però sobre l’aigua, per tal de recordar les gestes d’un parell de germans mataronins que arribaren al més alt de les seves especialitats en l’àmbit estatal.