IluroSport » Bernat Solà un mataroní volant per damunt la neu (1974-1992)

Bernat Solà un mataroní volant per damunt la neu (1974-1992)

Records… núm. 11

Era el dia primer d’any de 1984 i com cada any TVE ens portava a l’estació d’esquí alemanya de Garmish-Partenkirchen per veure en directe la que és la primera competició esportiva de l’any, una de les proves dels “Quatre Trampolins” de salts d’esquí. Si normalment se seguia la competició amb una atenció relativa, aquell any l’interès era molt superior perquè entre els participants hi havia un mataroní, en Bernat Solà Pujol. Allà va saltar fins a 88 metres, no tan lluny com els millors que, en aquell trampolí, salten per sobre dels 100 metres, però ho va fer amb molta dignitat tenint en compte que la seva experiència internacional encara no era gaire gran, perquè havia debutat en el circuit internacional aquella mateixa temporada.

Els inicis de Bernat Solà en els salts d’esquí

En Bernat Solà s’havia iniciat en aquesta especialitat esportiva especialment agosarada allà per l’any 1974, als 8 anys i el fet d’haver-ho “mamat” des de petit és el que en alguna ocasió el portà a manifestar que no era especialment perillosa, i que hi havia altres especialitats a la muntanya i a la neu que ho eren molt més. No va ser el primer mataroní a saltar amb esquís i tindrem oportunitat en una altra ocasió de parlar dels inicis d’aquesta especialitat, però cal recordar l’impuls que li va donar en Jordi Aymat, home de la UEC, que va col·laborar molt a fer que es practiquessin els salts d’esquí a Catalunya, i fins i tot arribà a ser jutge internacional. Tant va impactar la seva mort l’any 1982, que l’any següent va ser recordat emotivament en la competició de Garmish.

En Bernat Solà, nascut el 5 de setembre de 1965, de forma gradual va anar pujant el seu nivell: l’any 1975, amb només 10 anys, va quedar 4t en el campionat d’Espanya infantil; l’any 1977 guanyà la prova d’inauguració del trampolí de Sant Joan de l’Erm i altres proves infantils; l’any 1978 ja va quedar en 3r lloc al Campionat d’Espanya infantil i l’any 1979 va obtenir el títol de campió d’Espanya infantil.Aleshores encara era una promesa a l’ombra de Tomàs Aymat que era la gran figura estatal. Els salts que feien en aquells moments, que depenen moltíssim de la llargada i del pendent del trampolí, arribaven justets als cinquanta metres.

Bernat Solà, segon per la dreta, en una de les primeres convocatòries amb la selecció estatal, amb el tècnic austríac Willi Purstl / Foto: nevasport.com

L’any 1982 quan el millor ja era Tomàs Cano, un valencià que fitxà per la UEC Mataró, ja va aconseguir el tercer lloc en els Campionats d’Espanya Absoluts, i l’any següent va guanyar el títol de campió d’Espanya juvenil, saltant ja prop dels 70 m.
En ficar-se entre els millors en l’àmbit estatal, tot i la seva joventut (18 anys), ja va començar a competir en el circuit internacional, començant en una prova de la Copa del Món a Canadà.

Primera experiència olímpica a Sarajevo

I tan ràpida va ser la seva progressió que l’any 1984 va guanyar la Copa del Rei amb rivals estrangers, ja va ser seleccionat per formar part de l’equip espanyol que va participar en els Jocs Olímpics de Sarajevo. Allà l’acompanyà la seva mare Teresa Pujol, però no com a espectadora sinó com a representant de la Federació Espanyola, ja que arran de la mort de Jordi Aymat havia “heretat” el seu càrrec de president en la Comissió Nacional de Salts.

L’actuació d’en Bernat no va ser massa afortunada quedant en el lloc 50è en el trampolí de 90 m i en el 55è en el de 70 m. Però en aquells Jocs sobretot va tenir l’ocasió d’agafar experiència en l’altíssima competició al costat dels millors del món.
En tornar es va proclamar subcampió d’Espanya per darrere de Rivera i a partir d’aquell moment ja va ser un fix en la Copa del Món i es va mantenir entre els millors saltadors espanyols durant vuit anys.

Un vol llarguíssim a Planicka, amb rècord estatal

Bernat Solà en una portada de El Tot Esport (1985)

Durant l’hivern següent va competir per tot el món i en els trampolins “curts” ja va ratllar els 100 metres a Suècia, Noruega i Finlàndia. Era dels més joves que participaven i la premsa internacional ja s’ocupava molt de destacar-lo, perquè havia aconseguit classificar-se en alguna ocasió entre els trenta primers.

El dia 17 de març de 1985 se celebrava una prova de Copa del Món a Planicka (Iugoslàvia), on hi havia un dels trampolins que permeten salts més llargs que gairebé es converteixen en volades. La dificultat del trampolí ho demostra que dels quatre components de l’equip espanyol només en Bernat es va atrevir a saltar. En els entrenaments va superar llargament els cent metres… i el dia de la competició va saltar fins als 140 metres, que suposava la distància més llarga mai aconseguida per un saltador de l’estat espanyol.

Desè al Campionat d’Europa i estableix un rècord estatal encara vigent

La temporada següent, any 1986, la va iniciar com és habitual, a Garmish, després va ser 18è a Planicka, va saltar 108 metres a Treviso (Itàlia) i va continuar amb un sensacional tercer lloc a Sapporo (Japó) que s’ha de valorar molt, tot i que no era puntuable per a la Copa del Món, ja que va saltar 113 metres en un trampolí “curt”. Va ser segon a la Copa del Rei, amb participació de saltadors de set països, i on fou superat només per l’alemany Waldwogel, però on el mataroní fou el millor puntuat en estil. Després fou tercer a Sprova i Meldal (Noruega) en proves del Campionat d’Europa en el qual acabà en una esplèndida desena posició al final.

Va acabar aquella magnífica temporada amb la participació en el Campionat del Món d’Esquí de Vol a Tauplitz (Austria) en un dels trampolins (junt amb el Planicka) en els millors saltadors ja fan “volades” de 200 metres. En Bernat fou un dels seixanta saltadors admesos, va presenciar un gravíssim accident d’un japonès, però tot i això encara va saltar 141 metres, millorant en un metre el seu millor registre que, l’any 2020 encara és el rècord d’Espanya. Va quedar classificat en el 30è lloc final, lluny de l’austríac Felder que va saltar 191 m, però això sí amb millor puntuació d’estil que el guanyador. Els mèrits acumulats van portar el jurat a ser escollit el millor esportista de Mataró de l’any.

Calgary 1988: Uns altres Jocs Olímpics

L’any 1987 va ser de transició, ja que Bernat estava complint el servei militar (aquella cosa que s’havia de fer…) i no podia entrenar amb la mateixa intensitat, però tot i això va participar en la Copa del Món i va assolir el 14è lloc a Sapporo sent l’única vegada en què un català ha puntuat a la Copa del Món. També va ser segon en el Campionat d’Espanya superat per J.I. Rivera.

La temporada següent era any olímpic amb els Jocs de Calgary i Bernat Solà es va esforçar per tal d’anar-hi. Inicialment no ho tenia fàcil, perquè no li acabaven de sortir les coses a les competicions, tot i que als entrenaments demostrava estar en bona forma. Al final unes bones actuacions a la Copa d’Europa sobrepassant els cent metres van decidir a la Federació Espanyola inscriure’l i Bernat Solà va anar cap al Canadà.

Allà, amb poques possibilitats d’entrenament, va tenir una actuació molt discreta en el trampolí de 70 m, acabant en el lloc 57è, però després, amb més dies d’adaptació, va millorar la seva actuació en el de 90 m. En una prova que va haver de ser suspesa en primera instància a causa del “chinook”, un fort vent d’aquelles terres, va fer un primer salt de 96 m, però afluixà en el segon quedant-se en 86 m, i acabà en el lloc 51è.
A la nostra ciutat es reconeixien els seus mèrits i va ser escollit per segona vegada millor esportista de Mataró de l’any.

Destacat a la premsa alemanya

L’any 1989 va anar millorant les seves prestacions i va acabar amb un esplèndid 16è lloc a Holmenkolen a Noruega, en prova de la Copa del Món junt amb tota l’elit de saltadors nòrdics i centre-europeus. Les seves actuacions portaren la revista Sport de l’Alemanya de l’Est a destacar-lo en els següents termes: “Solà encara no és tan anomenat com Nykanen o Nikkola, però en algunes proves ho ha fet millor que qualsevol saltador de la República Democràtica Alemanya i serà un actor interessant a Oberhof. El seu desenvolupament com a saltador és quasi un miracle, perquè a Espanya només hi ha quatre trampolins, un sol dels quals té 70 metres i lluny de casa seva. Bernat Solà no és un sol, però sí una estrella a l’horitzó dels saltadors”.

Bernat Solà saltant a Lathi en la Copa del Món/ Foto: nevasport.com

Poc reconeixement oficial talla la seva activitat

La temporada següent va continuar voltant pel món, amb una estada de tres mesos per entrenar a Lake Placid (Estats Units) i continuà entre els cinquanta millors del món, però cada vegada era més carregosa la duresa de l’activitat, anant d’un costat a l’altre del món, sense que hi hagués massa reconeixement de l’opinió pública ni massa ajut federatiu.

L’any 1990 va quedar campió d’Espanya, però l’any següent va deixar l’activitat, dedicant-se a fer d’entrenador a l’Escola de Salts de la Molina i jugant a futbol a l’equip de Bellver de Cerdanya. Però de forma sorprenent va reiniciar l’activitat quedant altra vegada campió d’Espanya l’any 1992 amb un salt de 72,5 m fet en el trampolí de Font Canaleta. Fou el “cant del cigne” de tota una “àliga voladora”…

Si Bernat Solà ha estat moltíssimes vegades “suspès” a l’aire com si fos un majestuós ocell, nosaltres en el pròxim número dels Records també “volarem” cap a un altre cim i un altre temps per recordar un fet molt curiós de l’esport mataroní que també es va viure damunt la neu.