Records… núm 195
L’Iluro Sport Club s’havia fundat l’any 1913 i després de la guerra civil va agafar el nom de Club Deportivo Mataró que, evidentment, i no cal recordar el perquè, tardaria bastants anys a catalanitzar-se. Durant mig segle havia estat l’entitat que havia aglutinat més aficionats. Eren uns temps en què tothom a la ciutat sentia molt vivament els colors groc-i-negre, d’un equip que s’havia convertit en un autèntic emblema de la ciutat. L’any 1963 va arribar el moment de celebrar les seves Noces d’Or.
Visita del Barça per obrir les Noces d’Or
El dia 15 d’abril, era dilluns de Pasqua, i ja amb el campionat de lliga de la temporada 1962-63 acabat, van començar els actes de celebració de les Noves d’Or, sota la presidència del Dr. Francesc de Paula Barbosa, en uns moments en què el club tenia 1.600 associats i l’assistència al camp estava habitualment per damunt del doble d’aquesta xifra.
Després d’una missa solemne a l’església de Santa Anna, es va celebrar l’acte inaugural a la Biblioteca Popular amb diversos parlaments i amb l’estrena de l’himne del club, que tenia música del llorejat compositor mataroní Antonio Díaz Conde, que residia a Mèxic, amb arranjament orquestral d’Horonat Vilamañà i amb una lletra de Josep Reniu que deia així:
“Marxem ferms, campions de raça; disposem-nos a lluitar; tots units amb un sol crit; abrivats els cors; juguem amb la fe més alta; som de l’Iluro, el veterà”.
Al matí es va disputar un partit de bàsquet internacional en el qual el CE Mataró va derrotar per 67-29 el Toulouse, i a la tarda, després del banquet commemoratiu celebrat a l’Hotel Suís, va arribar l’espectacle futbolístic de la diada, que va ser ni més ni menys que un partit davant del primer equip del FC Barcelona.
El Barça, tot i que havia jugat el dia abans en partit de lliga a casa contra l’Osasuna, va presentar un equip molt potent integrat per Sadurní (Celdrán), Rodri, Gensana, Gracia, Segarra, Vergés, Zaballa, Villaverde, Rojas (Kocsis), Re i Szalay. El Mataró, que el dia abans havia derrotat el Figueres per 4 a 3 en l’últim partit de lliga, va alinear a Mis, Meya (Celaya), Herrera, Tosca, Lagunas, Mora, Xirau (Ojeda), Polo, López, Jové i Mas (Esindi).
El més emotiu van ser els prolegòmens del partit, amb els dos equips sortint junts al terreny de joc, amb la bandera groc-i-negre que la revista Galanies havia ofert a l’Iluro SC l’any 1922 (veure Records-49) i després amb la interpretació dels himnes dels dos clubs.
Els groc-i-negres es van avançar amb dos gols de Mas (1-0 i 2-1), i el Barça va replicar i al descans el marcador estava igualat. A la represa els blaugranes van obrir el marcador fins al definitiu 2-5, mentre l’equip local acusava l’esforç del dia abans.
Un estiu intens, amb un destacat torneig amb visita de Girona, Lleida i Nàstic de Tarragona
A partir d’aquell moment va haver-hi moltíssims actes futbolístics. El mes de maig, es va jugar la final del Campionat de Catalunya juvenil a Mataró amb victòria del Granollers sobre el Barça per 2-1.
El dia 3 de juny, el dilluns de Fira, es va disputar un Torneig quadrangular “Quatre Províncies”, amb patrocini de la Caixa d’Estalvis Laietana, que celebrava el seu centenari. Es va rebre la visita dels equips de Lleida, Tarragona i Girona. Era un torneig “llampec” amb partits duna hora, amb dues parts de 30 minuts. A les semifinals, disputades al matí, el Lleida va derrotar el Mataró per 1 a 0, i el Nàstic al Girona. A la tarda en el partit pel tercer i quart lloc el Girona va batre el Mataró per 1-0, i en la final el Nàstic de Tarragona va superar el Lleida a la tanda de penals, després d’acabar el partit amb empat a un gol.
Ja amb tots els actes en marxa, va haver-hi canvi a la presidència del club, ja que Joaquim Gual va substituir el Dr. Barbosa, que havia tingut quatre anys de brillant mandat, tot i les dificultats econòmiques per les quals passaven la majoria de clubs en uns moments en què el futbol s’anava professionalitzant cada vegada més.
Durant l’estiu (en aquell temps la majoria de la gent no marxava de vacances!) es van jugar amistosos contra el Sabadell (0-0), Manresa (5-2), Sant Andreu (5-2), Condal (1-3) i Espanyol (0-4).
El Barça tanca les Noces d’Or, exhibint-se amb tota la seva plantilla
Per tancar els actes de les Noces d’Or, i ja com a darrer partit de preparació de la temporada 1963-64, a finals d’agost va tornar a venir el FC Barcelona, ara amb tota la seva plantilla, presentant dos onzes d’autèntic luxe, un a cada part. L’equip blaugrana, del que s’havia fet càrrec César com entrenador, estava buscant recuperar el prestigi guanyat a l’època de les Cinc Copes pocs anys abans, i trencar la ratxa de títols que el Real Madrid havia iniciat. A la primera part van jugar Sadurní, Rodri, Garay, Gracia, Gensana, Segarra, Zaballa, Goyvaerts, Zaldúa, Kocsis i Vicente i van posar el marcador en un 0-5, i a la segona van jugar, Pesudo, Foncho, Olivella, Eladio, Vergés, Marañón, Rifé, Villaverde, Re, Fusté i Pereda, i van ampliar-lo fins a un contundent 0-9. L’equip local, amb un onze inicial format per Mis, Meya, Roca, Celaya, Lagunas, Celestino, Manel, Polo, Gil, Jové i Sànchez poc va poder fer.
Com un acte més de les Noces d’Or es va inaugurar el monument en memòria de Roura i Boixet, dos jugadors que havien perdut la vida defensant els colors de l’entitat, i en el qual, a partir d’aquell moment, cada any en iniciar-se la temporada s’hi fa una ofrena floral.
Finalment el dia 12 d’octubre es va celebrar una jornada de cloenda de les Noces d’Or que no va tenir gran espectacularitat, però sí molta emotivitat, ja que a les instal·lacions del club es van retrobar una gran quantitat de jugadors de bàsquet i de futbol que durant aquells cinquanta anys havien defensat els colors groc-i-negres. Molts d’ells van calçar-se novament les botes i els aficionats van poder gaudir veient novament els seus ídols en acció, tot i les limitacions provocades pel pas del temps. Va ser com una reconstrucció de la història del club.
Temporada 1963-64: Perill de promoció
Això últim ja va succeir quan la temporada estava en marxa. El nou campionat presentava ja un sol grup de 3a Divisió de 20 equips a Catalunya, i, per tant, havia augmentat molt el nivell. Josep Montserrat era el nou entrenador, i van fitxar el porter Saavedra, els defenses Soriano i Cullet –aquest encara juvenil–, els mitjos Roca i Celestino, i els davanters Mauri, Sánchez, Peñalver, Devena i Manel. Les baixes més destacades va ser les de Roy, que va fitxar pel FC Barcelona, Toll i Mas.
La primera volta va ser irregular, però tampoc dolenta, com si durés l’eufòria de les Noces d’Or. Però acabada aquesta, amb el Mataró situat en setena plaça amb 20 punts, i a vuit del líder, va ser contractat Mariano Gonzalvo, que havia arribat a ser capità del “Barça de les Cinc Copes”, com a nou director tècnic. La cosa va empitjorar i l’equip va encadenar vuit partits sense guanyar amb alguna derrota forta com un 5-1 a Vic o un 4-1 a Tortosa, després de la qual va dimitir el president Sr. Joaquim Gual, fent-se càrrec de la presidència de forma accidental el Sr. Ramon Pla.
Va tornar Josep Martí com a secretari tècnic, i l’equip va reaccionar lleugerament amb una victòria davant del Reus per 3-0 i després, cosa curiosa, amb quatre empats seguits a dos gols. Però abans de l’a darrera’última jornada l’equip estava en perill de promoció, del que va fugir tot i perdre a Vilafranca per 3-2. El Mataró va acabar a la 13a plaça en un campionat dominat per Sabadell, que recuperava la seva plaça a la 2a Divisió, i iniciava una època que seria esplendorosa per al club arlequinat, arribant a la 1a Divisió.
La classificació va ser aquesta: Sabadell 58, Lleida 54, Nàstic 52, Terrassa 45, Sant Andreu 44, Girona 42, Condal, Tortosa i Calella 38, Granollers 36, Reus 35, Vilafranca, MATARÓ i Manresa 34, Sants 33, Vic 32, Fabra Coats 30, Gironella 29, Puigreig 25, Vilanova 24.
Només set triomfs a casa
Va ser una temporada poc brillant, possiblement degut a les moltes lesions que va patir l’equip, i en la que el Mataró només va guanyar set partits dels dinou que va jugar a casa -ben diferent de la temporada anterior en què havia acabat imbatut-, però per sort va guanyar-ne cinc a fora, destacant victòries als camps del Condal i el Girona.
L’equip base el van formar Mis, Tosca, Roca, Celaya, Lagunas, Celestino, Xirau, Polo, Mauri, Esindi i Sánchez. El jugador que va jugar més partits va ser Celestino amb 37 dels 38. Polo va ser el màxim golejador, i el quart de la categoria, amb 20, seguit de Peñalver, que va acabar la temporada al Badalona, amb 12 i Esindi amb 11.
En el Torneig Moscardó l’equip no va millorar i va caure humiliat novament a Calella, tal com li havia passat em la temporada anterior, aquesta vegada amb derrota per 6 a 0.
Cal citar com a fet destacat que l’argentoní Josep Cullet, jugador juvenil del Mataró, que ja havia debutat al primer equip a 3a Divisió, va jugar amb la selecció catalana juvenil, com a titular en dues victòries sobre la selecció deMallorca (per 3-1 aquí i 2-4 allà) i també va arribar a ser cridat a la selecció espanyola juvenil.
El mes de juny d’aquell 1964 Antoni Solà va ser escollit president del CE Mataró, com ja vàrem veure en els Records-128, i la temporada següent l’alegria va tornar al club, tot recordant aquells enfrontaments contra el FC Barcelona de les Noces d’Or. De tota manera, poc es podia pensar que un grapat d’anys més tard s’hi jugaria una final oficial. Però això va succeir i ho recordarem en el pròxim número.
