Records… núm 303
En el número anterior parlàvem de com el CE Mataró va tenir una gran alegria en guanyar la Copa RFEF vuit mesos després d’haver patit una forta crisi que havia fet perillar fins i tot la seva continuïtat a la 3a Divisió, i en aquest parlarem de ocm es va desenvolupar la seva trajectòria a la competició de lliga de 3a Divisió d’aquella temporada.
L’equip canvia de dalt a baix
La temporada 2004-05 el CE Mataró va haver d’afrontar la 3a Divisió amb un equip completament nou, ja que, en un cas autènticament insòlit, no va continuar cap dels jugadors protagonistes del descens de la temporada anterior. Tampoc l’entrenador Joan Vilà, va seguir, i per redreçar la situació el club va comptar amb Jaume Creixell, coneixedor del club, del futbol català i del mercat, que es va encarregar d’oferir un bon projecte a uns jugadors de força qualitat que haurien pogut anar a buscar més diners a altres llocs.
Com a cares conegudes només n’hi havia tres que retornaven a l’equip, que eren Vicente Vàzquez i els mataronins Kiku Rimblas i Lluís Sauras. Al seu costat es va formar una bona plantilla amb jugadors com el porter Miguel Àngel Álvarez i els davanters Joan Molina i Àngel López, procedents tots tres del Badalona, els defenses Jordi Ballús i Manolo Jiménez i el davanter Óscar Garcia Navarro, procedents del Sant Andreu, i altres amb experiència a la categoria com Jose Garcia (Palamós), Jonathan Puig (Peralada) o Fernando Núñez (Figueres) conformant un equip amb barreja de veterania i joventut, que per tancar la pretemporada va guanyar el Trofeu Iluro davant del Badalona per 1-0.
Un onze quasi intocable
El primer partit de lliga va portar la visita del Sant Andreu, que presidia Joan Gaspart, i era l’”altra casa” de Creixell. L’equip local jugant amb un 4-2-3-1, que s’imposava cada vegada més, i amb joc per les bandes força espectacular va imposar la seva superioritat amb un gol d’Óscar Garcia.
En aquest primer partit ja va jugar un onze inicial que els aficionats s’aprendrien quasi de memòria: Miguel Àngel; Jose, Manolo Jiménez, Vicente, Kiku Rimblas, Jonathan, Sauras, Fernando, Molina, Óscar i Àngel López.
Durant la primera volta Creixell va poder repetir gairebé sempre l’onze inicial, només amb dues baixes per lesió de Molina i Vicente, que van ser reemplaçats per Juanma i Jordi Rodríguez el primer, i per Jordi Ballús, el segon. Amb aquest bloc tan compacte el Mataró va funcionar millor fora que a casa, obtenint un sensacional triomf al camp de l’Hospitalet per 1-3, acabant amb nou jugadors i rubricant la victòria amb un golàs d’Óscar al més pur estil Maradona, com es deia aleshores,… o estil Messi, com es diria més endavant, agafant la pilota a camp propi i driblant jugadors fins a superar el porter rival.
Una dada rellevant fou que Miguel Àngel, el porter groc-i-negre, va estar 505 minuts consecutius sota pals sense encaixar cap gol.
A la 16a jornada el Mataró va guanyar a Peralada (0-1) amb un gol d’Àngel i es va col·locar líder, però després no es van aprofitar dos partits seguits a casa davant Vilanova (0-0) i Reus (1-2), i la primera volta es va acabar amb un empat sense gols a Vilassar i amb l’equip groc-i-negre situat en tercer lloc amb 33 punts, un punt per sota del líder que era l’Hospitalet.
La millor ratxa de la història del club groc-i-negre
El CE Mataró estava ficat a dues competicions, ja que tirava endavant a la Copa RFEF, i la majoria de gent dubtava que pogués mantenir el ritme fins al final, però la realitat va fer que els dubtes s’esvaïssin.
L’inici de la segona volta va ser espectacular, i el Mataró va encadenar 14 partits de lliga sense perdre, incloses 8 victòries consecutives, amb les quals es va igualar la millor ratxa victoriosa al llarg de la seva història, feta a Preferent, i establint tot un rècord a la 3a Divisió de 24 punts en 8 partits, amb 26 gols marcats i 3 encaixats. Impressionant!
Aquesta ratxa va ser: Vilassar- Mataró 0-0; Sant Andreu-Mataró 1-1, Mataró- Figueres 3-1; Gavà- Mataró 0-4; Mataró- Castelldefels 7-0; Rubí- Mataró 0-1; Mataró- l’Hospitalet 2-1, Barça C- Mataró 0-5; Mataró-Banyoles 2-0; Manresa- Mataró 1-2; Mataró-Palamós 1-1; Granollers- Mataró 0-1; Mataró- Balaguer 1-0 i Tàrrega- Mataró 0-0.
El Mataró es va col·locar líder a la 25a jornada quan va superar l’Hospitalet que era primer, i després d’empatar a Tàrrega, a falta de sis jornades per al final, tenia cinc punts d’avantatge sobre l’equip riberenc que era segon, onze sobre el cinquè, i ja tenia el “play-off” d’ascens gairebé a la butxaca.
Mig any sense perdre fora de casa
El fet d’estar pensant en la final de la Copa RFEF va permetre al Santboià guanyar aquí a Mataró per 1-3, i amb la “ressaca” del títol es va perdre a Cornellà. Després de perdre dos partits seguits per primera vegada al llarg de la temporada es va cedir el lideratge a l’Hospitalet, que ja no abandonaria aquesta posició.
La defensa groc-i-negra havia estat un fortí i fora de casa només va rebre tres gols en 12 partits consecutius, en els quals el Mataró no va perdre. De fet des del 2-1 al camp del Banyoles del 17 d’octubre, fins a l’1-0 de Cornellà del dia 1 de maig, el Mataró va passar-se més de mig any sense perdre fora de casa. Una altra dada impressionant d’aquella temporada.
El Mataró va assegurar el “play-off” quan faltaven tres jornades, superant el Peralada per 2-1, però acusant l’esforç de la temporada es van tornar a perdre dos partits seguits, a Vilanova i Reus, per tancar guanyant el Vilassar de Mar per 7-1 i enviant el rival comarcal a 1a Catalana.
La classificació va quedar així: l’Hospitalet 80, Mataró 72, Sant Andreu 72, Reus 65, Peralada 64, Santboià 63, Balaguer 61, Granollers 60, Gavà 55, FE Figueres 53, Castelldefels 51, Palamós i Rubí 46, Vilanova 45, Barcelona C 44, Cornellà 41, Manresa 36, Vilassar 34, Banyoles 29 i Tàrrega 24.
Al “play-off” es cau davant l’Águilas
Amb el subcampionat el Mataró repetia la millor classificació obtinguda a 3a Divisió l’any 1952-53, tot i que s’ha de dir que en aquella ocasió no hi havia la 2a B per sobre i era la tercera categoria estatal (vegeu Records-109).
El Mataró afrontava per tant la seva cinquena promoció d’ascens (anteriorment 1953, 1998, 1999 i 2000), en les quals, tot i només haver assaborit l’ascens una vegada, hi havia el mèrit d’haver guanyat els tretze partits que s’havien jugat a casa.
El sistema de joc del “play-off” havia canviat, respecte les últimes ocasions, i ja no es jugava en forma de lligueta, sinó en dues eliminatòries. A la primera el CE Mataró es va enfrontar amb el Santa Eulàlia d’Eivissa, tercer del grup balear. Es va guanyar a les Illes per 0-1, amb gol de Kiku Rimblas de falta, i després es va empatar a casa a zero, cedint per primera vegada un empat a casa en partit de promoció d’ascens a 2a Divisió B.
A l’eliminatòria decisiva va correspondre tot un os com era l’Águilas, campió murcià. En el primer partit aquí a Mataró va demostrar molt d’ofici i va arrencar un empat a 1 gol, en un partit en què l’afició mataronina no va acabar de respondre com es mereixia l’ocasió. Kiku Rimblas va avançar el Mataró als 7 minuts. Poc després els groc-i-negres van tenir un altre penal a favor, però Àngel no va encertar, i immediatament els murcians van marcar l’empat.
Al camp de l’Àguilas, el Mataró no va tenir sort de cara al gol i, tot i fer-ho amb el cap ben alt, va caure eliminat en perdre per 1-0.
Balanç d’una lliga sensacional
Els jugadors que van intervenir a la lliga i play-off van ser Miguel Ángel Álvarez (que va encaixar només 31 gols en 41 partits) i Joan Cañadas porters; Jose García Pacheco, Vicente Vázquez, Manolo Jiménez, Kiku Rimblas, Jordi Ballús, Fernando Núñez, Òscar García Navarro, Jonathan Puig, Joan Molina, Àngel lópez, Lluís Sauras, Jordi Rodríguez, Juanma Hernández, Samuel Bayón, Àlex Ortiz, Marc Velasco, Carlos Lozano, Lucas Viale i Lluís Díaz.
Els que van jugar més partits van ser Miguel Ángel i Òscar García Navarro (en 41 dels 42 partits) i el màxim golejador va ser Àngel amb 23 gols, als que s’han d’afegir als 7 de la Copa RFEF, seguit de Kiku Rimblas amb 11 i Óscar amb 10.
Juvenils i cadets col·laboren a la gran campanya
La gran campanya del club groc-i-negre es va culminar amb l’ascens de l’equip juvenil a la Lliga Nacional de la mà de Pep Barbany i amb una plantilla integrada per Alfons, Roger i El Lakkis com a porters, Rafa, Carmona, Rulo, Feliu, Juan, Pizarro, Raul Santos, Verasategui defenses, Ricardo, Gabri, Aitor, Rubén, Oriol Sardà, Pablo Pérez mitjos i Adam, Mancheño, Montoro, Martí Noé, Marc Esteban, Aitor Gonzàlez i Juanma davanters.
També el cadet entrenat per Andreu Peñalver va pujar a la Divisió d’Honor catalana, després de quedar 3r darrera dels equips B del Barça i l’Espanyol. Formaven l’equip Omar, Arèvalo, Mario, Dídac, Prat, Edgar, Triadó, Brian. Mela, Oriol, Jordi Rodríguez, David Moreno,Willy, Carlos Andrés, Pons, Jonathan, Peña i Cristian.
En acabar la brillant temporada va arribar el cop: Jaume Creixell decidia abandonar la banqueta per problemes de salut i allà s’acabà aquella brillant etapa on havia arribat un títol estatal i un subcampionat de 3a Divisió. En el pròxim número canviarem d’esport per anar a parlar de la consecució d’un altre títol d’àmbit estatal, el primer del mxim nivell del segle XXI.
