Records… núm 302
En el darrer número parlàvem de com li va costar a la secció de futbol sala del CE Mataró arribar a jugar en competició estatal. En aquest veurem com el primer equip de futbol, quan l’entitat ja s’anava acostant al seu centenari, va aconseguir el seu primer títol en una competició d’àmbit estatal en futbol. S’ha de recordar que la secció de bàsquet n’havia guanyat un parell en categoria juvenil als anys seixanta i tres en categoria femenina als anys setanta.
Una nit de glòria
El dimecres dia 27 d’abril del 2005, la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat, va ser un dia de glòria per a l’entitat groc-i-negre. Aproximadament a 2/4 d’11 del vespre, al Camp Municipal d’Esports, el capità del CE Mataró, Vicente Vàzquez, va recollir de mans del president de la Real Federación Española de Futbol, Sr. Ángel Villar, el trofeu de campions de la Copa RFEF.
Aquest era el primer títol important que s’aconseguia després de 36 anys, que era el temps que havia transcorregut des que l’any 1969 el CE Mataró havia pujat a 3a Divisió quedant campió de preferent (vegeu Records-22). Molts més anys enrere quedaven els títols de campions provincials de l’any 1923 (vegeu Records-50) , i el de campions regionals la temporada 1947-48, amb memorable victòria sobre el Tàrrega (vegeu Records-48).
Després cap dels ascensos importants, ni els dels any 1949, 1980 i 1995 a 3a Divisió, ni el de l’any 2000 a 2a B, van venir acompanyats del títol de la categoria. I tampoc, tot i un parell de grans actuacions, s’havia pogut aconseguir el títol a la Copa Catalunya.
Aquesta vegada sí. S’aconseguia un títol, que era el primer a escala estatal del club mataroní, que tot i ser aconseguida en una competició de segon nivell, tenia un gran valor perquè en ella participaven equips de tot l’estat.
La Copa RFEF s’havia creat la temporada 1993-94 i hi jugaven equips de 3a i de 2a B que no participaven en la Copa del Rei, i el primer guanyador va ser el Puertollano. Després al palmarès hi van anar entrant Las Palmas B, Mallorca B, Burgos, Binèfar, Racing Santander B, Sabadell, Marino de Luanco, Celta de Vigo B, Avilés i Badalona, que havia estat el campió anterior, al qual va succeir l’equip groc-i-negre.
Un llarg camí fins a la final, amb uns quants moments difícils
El camí fins al títol va ser llarg i superant moments difícils i anem a fer-li una bona repassada.
Aquest torneig de la Copa RFEF, a part de l’interès esportiu en tenia un altre de caràcter econòmic, ja que el club anava rebent ingressos importants a mesura que es passaven eliminatòries.
El CE Mataró va iniciar el seu camí a Granollers, davant d’un equip també de 3a, guanyant per 0-1 amb gol de Juanma de penal, per després sentenciar a casa amb un 4-0, tot i jugar sense els principals jugadors titulars, que s’havien d’anar dosificant per a la lliga.
Més tard, a la final de la zona catalana es va jugar contra el Sabadell de 2a B. Aquí a Mataró es va empatar a un gol, cosa que va obligar a treure tots els efectius a la Nova Creu Alta, on el Mataró va fer un gran partit, davant d’un equip arlequinat excessivament confiat, i va guanyar per 0-2 amb un golàs en jugada individual d’Óscar Garcia i un altre de falta directa de Kiku Rimblas. L’equip groc-i-negre es proclamava així campió de la zona catalana i tot i ser de 3a Divisió podria tornar a jugar fora de Catalunya en competició oficial.
El primer compromís de la fase estatal va ser relativament fàcil, ja que es va debutar amb victòria sobre l’Izarra navarrès per 3-0 i després es va rematar amb un 0-1 allà.
Però en vuitens de final la cosa no va ser tan fàcil. Va tocar en sort la SD Huesca de 2a B, que curiosament era l’equip contra el qual el CE Mataró havia jugat en la seva única intervenció a la Copa d’Espanya, quan era del Generalísimo, allà pels anys setanta (vegeu Records-79), i que havia tornat a jugar aquí a Mataró la temporada 2001-02 a 2a B.
En partit jugat el Dia de Reis, se’l va derrotar per 3-1, amb gols de Ballús, Àngel i Sauras. Però a Osca es va haver de patir de valent, ja que l’equip aragonès es va avançar ben aviat i va obligar a una defensa numantina del Mataró, que amb gran esperit de lluita va evitar un segon gol que els hauria eliminat.
En quarts de final l’eliminatòria va ser fàcil, tot i haver d’anar una mica més lluny. En concret va caure el Velarde de Camargo, guanyant per 2-3 a la localitat càntabra i aquí per 3-0. El Mataró ja era a semifinals, junt amb La Laguna, Oviedo i Benidorm.
El sorteig va proporcionar un viatge encara més llarg, ja que l’equip groc-i-negre va anar fins a les Canàries per primera vegada a la seva història… i hi va guanyar per 1-2 davant l’AD La Laguna, amb gols de Molina i Àngel. Tot semblava molt ben encarrilat, però aquí tot es va girar quan els canaris es van avançar amb 0-2 a la primera part.
Un gol d’Àngel va portar a la pròrroga, en la qual no es va decidir res, i la loteria dels penals va somriure gràcies a dues aturades de Miguel Àngel, que fou l’heroi de la nit.
El poc més de mig miler de persones que van presenciar el partit contrastaven amb els sis mil que havien vist l’altra semifinal a Oviedo, cosa que no va servir l’equip asturià per derrotar el Benidorm, que va ser el rival a la final, després d’un 1-1 a l’anada i un 0-1 a Oviedo.
Final d’infart a doble partit
El CE Mataró ja s’havia enfrontat quatre vegades amb l’equip benidormer en anys anteriors, dues aquí i dues allà. Primer la temporada 1997-98 en el “playoff” d’ascens a 2a B la temporada perdent allà per 1 a 0 i guanyant aquí per 3 a 0, però sent resultats insuficients, ja que, per un lamentable empat mataroní a Caravaca, el Benidorm va ser l’equip que va pujar a 2a B i el Mataró hauria d’esperar dos anys més (vegeu Records-243). Més endavant, la temporada 2000-01, la primera del CE Mataró a 2a B, els dos equips es van tornar a trobar amb victòria a Mataró per 2-1 i empat a 1 a Benidorm.
Tornant a la Copa RFEF cal dir que novament va haver-hi sort en el sorteig i primer l’equip groc-i-negre va anar a la “ciutat dels gratacels” alacantina i la tornada va ser a la nostra ciutat. A Benidorm, tot i que Àngel va marcar primer, es va acabar perdent pel que després resultaria seria un valuós 2-1.
I va arribar la decisió a Mataró. Va ser un dia gran per al futbol mataroní. Es va muntar una “marxa groga” que va portar els seguidors groc-i-negres des de la Plaça de Santa Anna fins al camp per crear més ambient.
Sobre el terreny de joc, al davant hi havia un rival de 2a B que portava avantatge, però que, com hem vist abans, uns anys enrere ja havia caigut dues vegades aquí, i aquests eren precedents encoratjadors.
Sobre el terreny de joc el Mataró va dominar clarament la situació, amb una gran despesa física, amb una gran disposició tàctica a càrrec de Jaume Creixell, i amb moments de joc molt brillant. L’equip visitant es va tancar per defensar el seu avantatge, però poc abans de la mitja hora no va poder resistir l’allau de joc local i el golejador Àngel López, que ja havia marcat en els quatre partits anteriors, va avançar-se a una cessió d’un defensa i va marcar d’esplèndida vaselina un gol que acabaria valent per a obtenir el títol.
Van jugar aquella final: Miguel Àngel, Jose, Manolo Jiménez, Kiku Rimblas, Ballús, Jonathan, Óscar (Àlex Ortiz), Fernando (Lucas Viale), Àngel, Molina (Samuel) i Jordi Rodríguez.
Van intervenir 24 jugadors al llarg del torneig
En els 14 partits jugats Jaume Creixell va fer jugar a 24 jugadors als quals val la pena citar: Miguel Àngel (que va encaixar 10 gols en 10 partits) i Cañadas (no en va encaixar cap en 4) com a porters, Jose (13 partits, 3 gols), Vicente (8), Manolo Jiménez (9), Kiku (11, 1 gol), Fernando (11), Óscar (11, 1 gol), Àngel (12, 7 gols), Jonathan (11), Molina (6, 3 gols), Sauras (8, 1 gol), Jordi Rodríguez (10, 1 gol), Juanma (9, 6 gols), Ballús (9, 1 gol), Àlex Ortiz (11), Marc Velasco (5, 1 gol), Carlos (2), Lucas Viale (9), Lluís (12), Odín (1), Samuel (6, 1 gol), Germán (1), Mancheño (1), Fran (1).
El club va arribar a aquest títol poc després de superar una forta crisi
El club rebia amb aquest títol estatal una dosi de moral i d’il·lusió important, quan només vuit mesos abans havia viscut una forta crisi.
En efecte, tornant enrere s’ha de dir que la temporada 2003-2004 havia estat molt trista per a l’entitat groc-i-negre que presidia Paco Gonzalo i per a l’equip que entrenava Joan Vilà. L’experiència amb l’empresa Duol i amb els fitxatges brasilers no havia funcionat i el CE Mataró havia baixat a 3a Divisió després de quatre temporades a la 2a Divisió B.
S’havia acabat una etapa i per iniciar-ne una altra el club va pensar en un tècnic que en diverses ocasions ja havia fet d’apagafocs, en Jaume Creixell, que venia a complir la seva quarta etapa al club groc-i-negre, vint-i-vuit anys després d’haver fitxat per primera vegada.
Curiosament, a les tres etapes anteriors havia estat el predecessor de tres tècnics que després van fer una gran tasca al CE Mataró: Vicenç Junqué, Miguel Àlvarez i Joan Vilà.
Durant l’estiu les primeres informacions eren que el Mataró volia fer un gran equip i es va dir que havien renovat Óscar, Asensio, Torrecilla i Mora. Però ben aviat es va saber de la profunda crisi econòmica que patia l’entitat. Els aficionats havien abandonat i desparegut del camp en aquella última temporada a 2a B, i el club va tenir uns ingressos molt més baixos dels esperats. Aleshores l’empresa Duol, que era accionista majoritària del club, no va pagar el que s’havia compromès, i els jugadors que no havien cobrat van denunciar el cas, complicant la continuïtat dels quatre jugadors citats a l’equip i complicant també la continuïtat del Mataró a 3a Divisió.
Finalment, es va arribar a un acord amb els jugadors rescindint els seus contractes i no van presentar la denúncia i d’aquesta manera, malgrat els problemes existents, el Mataró va poder jugar a 3a Divisió, alternant entre setmana amb els partits que hem anat citant de la Copa RFEF.
En el pròxim número parlarem de com va funcionar la cosa a la competició de Lliga 2004-05, que també va ser excel·lent.
