IluroSport » Fugint de la guerra arriba un croat, que és clau en l’ascens del CN Mataró de waterpolo (1991)

Fugint de la guerra arriba un croat, que és clau en l’ascens del CN Mataró de waterpolo (1991)

Records… núm 102

El mes de juny de 1991 les repúbliques d’Eslovènia i Croàcia van declarar la seva independència de l’antiga Iugoslàvia, tot i que no va ser reconeguda per les Nacions Unides i la Unió Europea fins un temps més tard, quan ja els conflictes armats, les massacres i les expulsions ètniques havien causat injustícies impossibles de reparar. Les ciutats croates van patir els bombardejos i entre elles Split, la seva capital, on uns anys abans s’havien celebrat els Jocs del Mediterrani i d’on era el famós equip de la Jugoplàstica, que s’havia creuat diverses vegades en el camí del FC Barcelona de bàsquet per tal d’aconseguir la Copa d’Europa. És ben sabut de la tradició iugoslava en els esports d’equip, com el bàsquet, l’handbol, el voleibol i també el waterpolo. En aquest darrer esport a la capital croata hi havia un gran nivell (després ja es va veure el potencial d’aquella nova nació en els mundials i en els Jocs Olímpics), però en iniciar-se el conflicte bèl·lic, molts dels seus millors esportistes varen aprofitar les seva condició per buscar nous horitzons, i això va fer que a Mataró arribés un destacat jugador de waterpolo.

A Barcelona residia el croat Matutinovic, que era el seleccionador espanyol. Joan Masriera, que era l’entrenador del primer equip del CN Mataró, va establir contacte amb ell per tal de poder incorporar algun jugador d’aquella terra, en saber que molts fugien de la guerra. I així va ser com el mes de setembre de 1991 va arribar a Mataró Marinko Roje, anant a parar a un club i a un equip que, com veurem primer, buscava la consolidació a la màxima categoria estatal des del seu primer ascens l’any 1986, del qual havíem parlat en els “Records núm. 72” i “Records núm 73”.

1988-89: Difícil permanència assolida en la promoció

La temporada 88-89 el CN Mataró jugava per segona vegada a la Divisió d’Honor, després que una ampliació permetés que l’equip que entrenava Joan Masriera retornés a dalt entre els millors, i l’equip, amb pocs canvis, però amb més experiència, va aconseguir una difícil permanència. 

L’equip del CN Mataró va ser premiat com el millor equip de la ciutat en la Festa de l’Esport del 1989 / Foto: llibre “50 anys de la Festa de l’Esport”

A la primera fase es van formar dos grups de vuit equips i el CN Mataró va acabar penúltim del seu amb només dues victòries sobre el Sant Andreu i fortes derrotes contra alguns dels grans (Barceloneta- CNM 16-2, CNM- Manresa 6-20 o CNM- Catalunya 4-22, per exemple). Després en el “play-off” amb encreuament entre els dos grups, el Montjuïc va superar amb facilitat l’equip mataroní (5-19 i 15-4) i el Larraina de Pamplona també ho va fer, perdent per 15-13 aquí a Mataró, però guanyant 12-9 i 11-6 a Pamplona. Això enviava el Centre Natació Mataró a la lluita pels llocs del 13 al 16. Baixaven dos equips, i d’entrada la doble victòria sobre La Latina de Madrid (12-13 a Madrid i 18-9 a Mataró) va salvar del descens directe, això no obstant el mes de juny es va haver de jugar una promoció, que va tenir lloc aquí a Mataró.

La promoció es va disputar ja a la piscina gran del CN Mataró, tot i que la inauguració oficial d’aquesta instal·lació es faria l’any següent. L’equip local va guanyar els tres partits aconseguint la permanència: contra Santfeliuenc (10-8), GEEG (13-3) i Sant Andreu (14-9).

Ja a finals d’any 1989 es va jugar el Campionat de Catalunya de 1a divisió, en el qual el CN Mataró va obtenir el segon lloc, per darrere del Sabadell, que va ser l’equip que va pujar a la Divisió d’Honor catalana, en uns temps en que “convivien” les competicions estatals i catalanes. Després el CN Mataró va perdre contra el Barceloneta a la promoció per pujar, amb resultats de 10-14 i 19-10 favorables als barcelonins. 

89-90: Nova fórmula, empat “quixotesc” i una altra promoció

La temporada 89-90, de fet començant a primers del 90, el campionat estrenava nova fórmula, i el CN Mataró va quedar situat a una mena de grup “B”, anomenada sèrie A-2, de la màxima categoria. Aquella temporada el CN Mataró no va poder enfrontar-se a cap dels millors.

Va quedar integrat en un grup format per Larraina de Pamplona, Boadilla i Don Quijote de Madrid, Terrassa, Sant Feliu, Mediterrani i un Sabadell, en aquells moments en hores baixes. El Centre Natació Mataró va acabar en sisè lloc, evitant el descens directe en un dramàtic partit jugat a Madrid contra el Don Quijote que va acabar amb empat a 10 gols, en el qual, cosa força curiosa, tots els parcials acabaren igualats (2-2, 2-2, 4-4, 2-2) i en el qual David Cambray va marcar el gol de l’empat a menys d’un minut per al final, evitant una derrota que hauria portat a 2a Divisió.

Formaren la plantilla d’aquella temporada: Eduard Sànchez i Francesc Palomino porters, Marcel Tarrés, Góngora, Plana, Cambray, Jiménez, Vicenç Tarrés, Toni Palomino, Duro, Alvarez, Albert Palomino, Serracanta i Dani Fernàndez. 
Per salvar la categoria es va haver de jugar una nova promoció, superada el mes de maig, en aquesta ocasió a la Piscina Municipal, tot i perdre davant dels madrilenys del Boadilla (9-10), però derrotant GEEG (21-13) i Martorell (17-9). 

També rva haver-hi epetició de la història de la temporada anterior en el Campionat de Catalunya, on el CN Mataró va perdre la final de 1a Divisió davant del Sant Feliu, i a la promoció va tornar a cedir davant del Barceloneta, que va guanyar els dos partits per 13-16 i 17-11. 

Títol català infantil

Aquell any 1990 una de les alegries la va donar l’equip infantil del club que queda campió de Catalunya, amb Vicenç Tarrés d’entrenador i amb una formació integrada per Andreu Alemany, Albert Fernàndez (el que anys més tard seria durant molts anys entrenador del primer equip), Jordi García Galiana (que seria puntal del primer equip i després ajudant d’entrenador), Raúl Mons, Albert Cot, Abel Morales, Ricard Ramos, Dalmaci Ramon, Jordi García B., Albert Dalmau, Israel Jané, Xavier Viladevall i Marc Sànchez. Disset victòries i només dues derrotes els donaren el títol. S’anava preparant el relleu… 

L’equip infantil campió de Catalunya, amb Vicenç Tarrés (entrenador), Alemany, Beto Fernàndez,, Mons, Cot, Morales, Benito Álvarez (delegat), Ramos, Jordi Garcia Galiana, Ramon, Garcia B., Dalmau, Jané, Viladevall. / Foto: Llibre “La Natació Esportiva a Mataró”

90-91: Se salva la categoria a Canàries

La temporada waterpolística 1990-91 el rendiment de l’equip va tornar a ser similar, i novament es va salvar del descens directe, en aquesta ocasió guanyant a Puerto de La Cruz al Martiánez per 13-19. Novament, la victòria canària hauria fet baixar el Centre Natació Mataró, però els seus jugadors ratllaren a un magnífic nivell superant clarament el seu rival. Van jugar aquell partit decisiu Francesc Palomino (que aquell any va ser cridat a la selecció estatal júnior i que fou titular en els partits del Torneig Sis Nacions contra Itàlia i França) i Eduard Sànchez (el capità que, després d’un breu retorn, abandonaria definitivament el waterpolo) a la porteria, Cambray (6), V. Tarrés (5), Góngora (2), Duro (4), Dani Fernàndez (1) i Alvarez (1) foren els golejadors i completaren l’equip A. Palomino, Plana, del Río, Jiménez i T. Palomino. Feia poc que Marcel Tarrés havia patit un greu accident de moto, i els companys li dedicaren aquell triomf.

S’havia acabat de forma discreta en sisè lloc del grup A-2, i el Centre Natació Mataró es veia obligat a jugar, per tercera vegada consecutiva, la promoció de permanència, però finalment el creixement d’aquest esport en l’àmbit estatal -o potser el desig que creixés-, va portar a una ampliació que va deixar l’equip mataroní allà on estava sense jugar-la, i quedant integrat junt amb La Latina, Boadilla, Ondarreta i Isla de Madrid, Martiánez de Canàries i Sant Andreu, Martorell, l’Hospitalet i Sant Feliu de Catalunya, novament en la mateixa sèrie “A-2”, ara amb dos equips més, i d’on desapareixien ja, gràcies al seu ascens, Sabadell, Mediterrani i Terrassa. El CN Mataró encara havia d’esperar… 

91-92: Reforçant-se per anar a la sèrie A-1 

S’acostaven els Jocs Olímpics de 1992 i a causa d’aquesta gran cita esportiva el campionat es va avançar, per tal que els esportistes i les instal·lacions poguessin estar a punt a la data assenyalada. Cal destacar que a l’estiu a les instal·lacions del CN Mataró, que havien de ser lloc d’entrenament d’equips en els Jocs, es va jugar un partit Espanya – Cuba amistós que va acabar amb victòria espanyola per 12-9. 

Marinko Roje / Foto: El Tot Mataró

El Centre Natació Mataró buscant l’anhelat ascens a la sèrie A-1 es va fer amb dos reforços que marcarien una època dintre del club: Arnau Flaqué, fill de Jordi Flaqué, ex-entrenador del Centre, arribava de l’Horta, i Marinko Roje, que arribava procedent de la destrossada Croàcia. Havia jugat al Monar d’Split i al Partizan de Belgrado, i havia estat més de 100 vegades internacional amb la selecció de Iugoslàvia. Amb Joan Masriera d’entrenador, la plantilla es completava amb jugadors de casa: el porter Francesc Palomino, Claveria, Duro, D. Fernàndez, R. Fernàndez, Cambray, Jiménez, Vicenç Tarrés, Albert Palomino, Alvarez, García i Fàbregas. 

El debut a la piscina de l’Hospitalet ja va marcar el que seria la temporada: una constant exhibició del potencial golejador de l’equip, i sobretot de Marinko Roje, que en el seu debut oficial ja va marcar 10 gols, en una victòria per 16-22. Només l’Ondarreta i el Martiánez, a les seves piscines, varen aconseguir treure un empat dels mataronins, i tots els demés varen caure derrotats. I el dia 28 de desembre, en què l’equip mataroní podia assolir l’ascens, no va haver-hi innocentada, i el CN Mataró guanyant per 11-14 a la piscina de l’Isla de Madrid, va pujar definitivament a la sèrie A-1, o sigui a l’autèntica Divisió d’Honor. Era un ascens que ja quasi s’havia assegurat guanyant una setmana abans per 14-12 l’Ondarreta, que era el segon classificat, en la seva visita a Mataró. 

L’equip que va assolir l’ascens a finals de l’any 1991 i on veiem drets a Marinko Roje, Arnau Flaqué, Vicenç Tarrés, David Cambray, Sígfrid Plana, Juanjo Jiménez, Benito Álvarez (delegat), Mario Duro, Francesc Palomino, Joan Masriera (entrenador), i ajupits a Carlos Garcia, Jordi Fàbregas, Miquel Alonso, Carles Claveria i Dani Fernàndez.

Marinko Roje, màxim golejador de tota la 1a Divisió, amb 93 gols en els 18 partits jugats, va ser home clau en aquest ascens, però ben secundat per jugadors de la casa com David Cambray i Vicenç Tarrés, que ja s’anaven convertint en els autèntics “estendards” de l’equip. Després el CN Mataró, com a campió de la A-2 va passar a disputar el “play-off” de la màxima categoria, enfrontant-se al sisè de la sèrie A-1, que era el Canoe de Madrid. En aquells enfrontaments ja començaria el “calvari” mataroní, que duraria molt de temps, contra aquest equip: 7-17 a Mataró i 12-4 a Madrid marcaren la superioritat d’un equip molt més experimentat, que va frenar molt bé a Roje i va aprofitar les lesions del porter Palomino i de Flaqué. 

Tot i que acabava de començar l’any olímpic de 1992, en el club ja s’havia de començar a pensar en la llunyana temporada 92-93, en la qual, per fi, es podria jugar entre els millors… però això sí, sense que haguessin de venir a la nostra ciutat…