Records… núm 208
Com vam veure en el número anterior, a finals de l’any 1984, la Penya L’Esplanada s’havia convertit en el principal referent de la petanca mataronina, un esport que havia fet aparèixer clubs a moltes places i racons de la ciutat, on es veien a alguns dels seus practicants intentar aproximar el més possible les seves boles al bolig i a d’altres intentant treure-les amb les seves embotxades. L’Esplanada estava situada ja entre els millors equips catalans i als anys setanta ja havia aconseguit algun títol de la Lliga Catalana. A més, les seves competicions de les 12 Hores, que es disputaven a L’Esplanada, i del Trofeu Pratginé, que se celebrava a la finca que aquest empresari tenia a Can Bruguera, s’havien convertit en uns clàssics de la petanca catalana.
Penya l’Esplanada rep el premi al millor club estatal de petanca
L’any 1985 la Penya l’Esplanada va obtenir el 3r lloc en el Campionat de Catalunya de tripletes, amb Pou, Cuquet i Venteo, i a la lliga de 1a Divisió va quedar en un quart lloc, que repetiria l’any següent, mentre que el club degà de la petanca mataronina, el Club Petanca Mataró, ja baixava a 4a Divisió.
L’any 1987 a la lliga la Penya l’Esplanada va aconseguir el segon lloc darrere del Club Natació Barcelona, i a escala individual Miguel Viedma va guanyar el Primer Carrusel d’Asos que va organitzar el club mataroní, amb presència dels millors jugadors catalans.
L’any 1988 el mateix Viedma, junt amb Marimon i Roger van obtenir el 8è lloc al Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona. A la lliga es va baixar fins al cinquè lloc, però mantenint la màxima categoria un any més.
Aquell any el president Josep Gil Pamplona va tenir l’honor de recollir el premi al “millor club d’Espanya de petanca”, i és que la labor social complementava molt bé la bona tasca que es feia en l’àmbit esportiu.
També en altres clubs sorgien bons jugadors i així Chías, que arribaria a jugar amb una selecció catalana, Clos i Pujol (CP Palau) van quedar en 7è lloc als Campionats d’Espanya de 2a categoria.
Títol estatal de tripletes per Viedma, Marimon i Roger
L’èxit citat abans de la tripleta de l’Esplanada formada per Miguel Viedma, David Marimon i Amadeu Roger, va ser l’antesala del gran triomf que assolirien l’any 1989. Al mes de juny a Saragossa van obtenir el títol de campions d’Espanya de tripletes de 1a categoria, que des de l’any 1975, quan ho havia fet el Club Petanca Barcelona, no havia guanyat cap equip català. Aquest triomf els va permetre representar Espanya en el Mundialet de Mónaco, disputat a l’Estadi Rainiero, on van quedar en un esplèndid sisè lloc.
A la lliga es va quedar en quart lloc, posició que es repetiria l’any següent. Com a cosa curiosa dir que l’any 1989 va pujar al palmarès de les 12 Hores un nom il·lustre, ja que va guanyar l’Atlético de Madrid.
Aquell any Ramon Serra Illas, un dels pioners de la petanca mataronina a CP Mataró, va rebre la medalla de forjador de l’esport català, i va actuar com a controlador al Campionat del món celebrat a Pineda.
Pena i alegria l’any 1991
L’any 1991 el club va viure la cara i la creu. Per un costat l’alegria de la inauguració de les pistes de la Plaça de la Brisa, on a poc a poc, i atacant amb ambició el futur, s’aniria construint el nou local social, i per l’altra la pena amb la mort del president Josep Gil, que tant havia treballat per aquest objectiu.
Aquell any en Sergio Garcia va participar amb Espanya al campionat del món obtenint el sisè lloc, i junt amb Roger i Hoyo van obtenir el tercer lloc al Campionat català de tripletes, i el bon moment que vivia el club es va veure refermat per la consecució del títol de lliga per davant del CN Barcelona amb un equip format per Marimon, Roger, Cervós, Callao, Cuquet, Pol, Vàzquez, Rico, Hoyo, Ramos, Uroz, Carrillo, Triguero, Torres, Ruiz, Pérez i Sergio Garcia.
Inesperat descens després de 15 temporades
Però l’any següent i després que Amadeu Roger, Rafa Ramos i Toni Pérez aconseguissin el títol català de tripletes de 1a, es va patir el més inesperat, ja que l’equip va quedar setè a la lliga i va baixar a 2a categoria després de 15 temporades. De fet, de les vint edicions disputades, l’Esplanada només havia fallat dos anys a la màxima categoria des de la creació de la competició.
Però el club no es va immutar i va continuar treballant, i l’any 1993 es va inaugurar el nou local de la plaça de la Brisa, la “joia” més preuada de l’entitat i on aquesta creixeria fins a uns límits altíssims.
L’any 1994 les 12 Hores van inscriure per primera vegada un nom estranger al palmarès, el Saint Martin francès, i es va celebrar el 25è Aniversari del Trofeu Pratginé. El desencís va arribar quan l’equip A perjudicat lamentablement per una alteració a una acta i una decisió desafortunada del Comitè de Competició es va quedar a 2a.
Tanmateix, no es podia fer esperar el retorn a la màxima categoria catalana, i es va produir l’any 1995, quan L’Esplanada va obtenir el títol de 2a divisió. I acreditant el bon moment Pedro Rivilla, Manuel Carrillo i Ismael Martínez es van proclamar campions de Catalunya de tripletes.
Primer títol estatal per equips
L’any 1997 es van celebrar amb gran joia les Noces d’Argent de les XII Hores Internacionals, que van ser guanyades pel Puente balear. Aquelles Noces d’Argent van obrir una etapa daurada, ja que poc temps després, dins la temporada 1997-1998 L’Esplanada, amb Pere Domingo com a cap de la comissió esportiva, es va proclamar campió de la lliga de 1a Divisió catalana, que havia canviat les dates per passar-se a celebrar a final d’any. Primer va guanyar el sector de Barcelona i posteriorment va superar els campions de Lleida, Girona i Tarragona, classificant-se per als Campionats d’Espanya de Valladolid.
A Valladolid, els dies 6, 7 i 8 de novembre de 1998, el club mataroní es va proclamar campió estatal de clubs per primera vegada a la seva història. De 28 partides se’n van guanyar 25, amb un equip format per David Marimon, Joaquim Pol, Borja Delgado, Daniel Fernàndez, José Luis Delgado, Pablo Serena, Gabriel García, Pedro Rivilla, José Rodríguez, Javier Escobar, Ismael Martínez i José Delgado.
Quatre títols catalans consecutius de la màxima categoria
Ja a finals d’aquell any 1998 L’Esplanada va repetir l’èxit a la lliga catalana que per primera vegada unia equips de les quatre províncies.
L’any 1999 la tripleta formada per Borja Delgado, Isma Martínez i José Rodríguez van quedar segons al Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona perdent només davant dels francesos campions del món, i Borja Delgado, Josele Delgado i Isma Martínez van anar al Mundialet de Niça i van guanyar l’obert internacional de la Federación Española de Petanca a Madrid.
Els quatre jugadors citats junt amb Joaquim Pol, Pedro Rivilla, Gabriel García i Xavi Escobar van ser la base de l’equip de L’Esplanada que va obtenir el subcampionat estatal per darrere del Puente i que després, ja acabant l’any, va guanyar la lliga catalana per tercer any consecutiu per davant del San Damián.
L’any 2000 es va repetir el subcampionat estatal darrere del Puente i es va aconseguir el quart títol consecutiu de Catalunya, guanyant per 0-9 contra el San Damián, en un matx on es necessitava el triomf, perquè si no hi havia un triple empat amb Sta. Coloma i era desfavorable a L’Esplanada.
El segle acabava així de forma immillorable per a l’Esplanada, aconseguint títols estatals i posant les bases per constituir-se en el millor equip de l’estat a l’inici del segle XXI. En el pròxim número recordarem un títol estatal aconseguit en un altre esport ben diferent.
