Records… núm 259
A finals de la temporada 1952-53, la millor de la història del CE Mataró (veure Records-109) , el club, gràcies al tercer lloc aconseguit a la lligueta d’ascens, va rebre l’oferta de pujar a la 2a Divisió estatal, a causa de la renúncia del Sant Andreu. Però després d’una Assemblea General, la Junta que presidia Jaume Trabal, va renunciar veient que seria impossible complir les obligacions econòmiques. Així es va tancar una gran dècada del club groc-i-negre, començant-ne una de més fosca de la qual anem a parlar.
1953-54: Problemes econòmics i esportius
Per afrontar la temporada 1953-54 es va fitxar Basilio Nieto com a nou entrenador, ja que Jaume Hospital, que havia portat l’equip a la promoció a 2a Divisió, no tenia títol nacional. L’equip també va tenir moltes novetats. Més endavant la campanya tan fluixa que s’estava realitzant va obligar a anar fitxant més jugadors, cosa que tot el que feia era augmentar els problemes econòmics que patia el club. Aquests problemes van fer que abans d’anar a Maó, s’hagués de posar una safata a l’entrada del camp per fer una recol·lecta. Es va poder anar a Menorca, però d’allà es va tornar amb un sac de gols, ja que es va perdre per 5-1, i amb una desmoralització evident en jugadors, directius i aficionats.
Baixaven tres equips i a la darrera jornada es va arribar igualat amb el Granollers a l’antepenúltima posició i amb el golaverage favorable als vallesans. El Mataró va avançar el seu últim partit contra el Manacor al dijous i només es va poder empatar a dos, però el Granollers va fallar a Maó perdent per 4-1 i així l’equip groc-i-negre va salvar la categoria.
La classificació final de la 3a Divisió va ser: Terrassa 49, Girona 45, Sant Andreu i Europa 43, Maó i Manresa 39, Atlètic Balears 38, Constància d’Inca 37, Badalona, Manacor i Tarragona 36, Tortosa 35, Reus 34, Sants i Vic 33, MATARÓ 30, Granollers 29, Martinenc 27 i Horta 21.
L’equip base d’aquella temporada el formaren Garriga; Ferrer, Sànchez (el més regular), Serra (el que més partits va jugar amb 37); Camps, Cerveró; Comas, Iriarte (màxim golejador amb 20 gols), Riu, Mercader i Torelló. També van tenir molta participació Ramón i Marín (porters), Edo, Picola i Planas. Dels titulars de la meravellosa temporada anterior només quedaven Serra, Sànchez i Comas.
La temporada es va tancar amb una sèrie d’amistosos de força relleu, com la visita de la Balompèdica Linense de 2a Divisió (on jugaven els mataronins Xirau i Mañosa) i a la que es va guanyar per 3-1, i del primer equip del FC Barcelona, que va guanyar per 0-6 en partit de Fires.
1954-55: La 3a Divisió baixa molt de nivell
A l’inici de temporada 1954-55 es va jugar un altre amistós contra el Barça en el qual el president blaugrana Francesc Miró Sans va rebre la insígnia d’or del CE Mataró. El Barça amb Velasco, Biosca, Garcia, Vergés, Basora i Suàrez, entre altres, va guanyar per 1-3.
Pocs mesos després també ens va visitar l’Espanyol, que va guanyar per 2-7 amb un equip on destacaven Joanet, Bartolí, Mauri, Arcas i Marcet.
Aquella temporada, i a causa d’una profunda reestructuració, la 3a Divisió va perdre nivell, ja que es va veure reduïda a l’àmbit català, jugant-se en dos grups de deu, i va baixar molt l’ambient.
El CE Mataró va acabar setè del seu grup: Girona 31, Manresa i Sant Andreu 26, Vic 25, Mollet 20, Granollers 19, MATARÓ 18, Badalona 16, Puigreig 14, Montcada 13 i Júpiter 12. Després en l’anomenat Torneig de Permanència, amb barreja dels dos grups i dels millors equips de regional, es va acabar segon, amb 27 punts, a un del Sant Andreu. Per darrere quedaren Artiguenc i Vic amb 27, Mollet 24, Montcada i Puigreig 22, Granollers, Badalona i Júpiter 21, Manlleu 12 i Guíxols 10.
L’equip base el van formar Joan Visa; Soto II (el que va jugar més partits amb 41), Roca, Serra; Fradera, Soto I; Iriarte, Dauder, Postils (màxim golejador amb 19 gols), Vela i Sellés. L’entrenador inicialment va ser Andreu Català, però a mitjan temporada va retornar Basilio Nieto.
El porter Joan Visa, en acabar la temporada va fitxar pel Real Madrid. De la seva trajectòria posterior n’havíem parlat en els Records-128, ja que l’any 1965 va tornar al CE Mataró.
1955-56: Estrany relleu presidencial i reforma de la 3a Divisió
La temporada 1955-56 la Federación Española va ordenar que els presidents amb dos anys de mandat fossin substituïts, i així Antoni Mas va rellevar a Jaume Trabal.
S’ha de dir que el porter Visa havia de jugar amb la selecció espanyola “amateur” als Jocs de Mediterrani que es van celebrar a Barcelona el mes de juliol de 1955, però en fitxar de forma professional pel Real Madrid va quedar exclòs sent substituït per Ginesta, el porter del juvenil groc-i-negre, i que també ho era de la selecció estatal juvenil, que va ser el porter suplent de la selecció espanyola als Jocs.
A 3a Divisió va haver-hi dos grups de 12 equips. El Mataró va començar malament i va tornar Andreu Català al lloc d’entrenador, i al final va quedar novè: Girona 29, Manresa 29, Europa 27, Artiguenc 26, Badalona 25, Montcada i Sants 22, Vic 21, MATARO 20, Puigreig 18, Júpiter 17 i Horta 8.
Al posterior Torneig de Permanència s’acaba sisè: Badalona 33, Europa i Sants 31, Amposta 23, MATARÓ 22, Hèrcules de Barcelona 20, Poble Nou, Fabra Coats i Júpiter 18, Reus 17 i Rapitenca 7.
Poc ambient hi havia al camp tot recordant amb nostàlgia, els aficionats que hi quedaven, aquells anys tan bons que havien passat feia poc.
L’equip base hauria estat aquest: Ginesta, Soto II, Roca, Ramón; Fradera, Galitó; Vergés, Sellés, Vela (màxim golejador amb 20), Mañosa (que havia tornat després de dues temporades a 2a a la Balompédica Linense) i Dauder (que va ser el que més partits va jugar amb 42). Van tenir també un paper destacat Bosque, Postils, Ascón, Garcia i Boixet, incorporat a l’equip en complir 18 anys i que era la gran promesa del futbol local en aquells moments.
Tensions internes solucionades
En aquells moments de transició esportiva, el pitjor de tot era que dintre del club hi havia fortes tensions, sorgides quan en una assemblea es va fer un vot de censura a una Junta Directiva anterior.
A l’assemblea ordinària del juliol de 1956, el Sr. Josep Busqué, que havia fet un fort préstec al club i era membre d’aquella junta qüestionada, va comunicar que “perdonava” al club la meitat de la quantitat que havia de rebre. Després d’això l’assemblea va agrair-li el gest i va decidir anul·lar l’existent vot de censura. D’aquesta manera el Sr. Busqué va tornar a la vicepresidència de l’entitat, restablint-se la concòrdia i iniciant-se una vertadera política d’unitat, tal com va quedar reflectit a l’acta.
1956-57: La lliga més llarga… amb un grup de 24 equips!
La temporada 1956-57 va continuar, corregit i augmentat, l’embolic a la 3a Divisió catalana, que després d’un estiu molt mogut va mantenir els dos grups, però ara amb 24 i 22 equips, però que eren de diferent nivell.
El CE Mataró va participar en el de 24, que tenia un nivell més alt, en la que fou possiblement la lliga més llarga de la història amb 46 partits i mmb Francisco Betancourt com a entrenador, l’equip groc-i-negre va acabar 16è.
El campió va ser el Sants amb 60 punts, seguit per Badalona 59, Manresa i Europa 56, Hércules Barcelona 53, Nàstic 52, Fabra Coats 50, Tortosa, Sant Andreu, Adrianenc 49, Artiguenc i La Cava 47, Vic 46, Amposta i Granollers 45, MATARÓ 44, Horta 43, Puigreig i Martinenc 40, Poble Sec i Montcada 39, Júpiter 38, Poble Nou 32 i Mollet 26.
L’equip base el van formar: Cervelló; Escoda, Casanovas, Vidal; Mañosa, Boixet (el que més partits va jugar amb 43), Bel, Fradera, Maynou, Vela (màxim golejador amb 22 gols) i Serra.
Boixet, guardonat també com el més regular de la temporada, va jugar amb la selecció catalana “amateur” que va empatar amb la del Brasil i qe va guanyar per 8-2 a la de Madrid.
Josep Ginesta un porter mataroní que guanya la Copa de Fires
Aquella temporada ja havia estat baixa Josep Ginesta, un dels moltíssims porters d’alt nivell que han sorgit de la nostra ciutat. Nascut l’any 1937 i després de passar pel juvenil i el primer equip del CE Mataró, va jugar amb el Cadiz dues temporades, després va fitxar pel Sabadell, on en va jugar tres i el seu cim el va assolir al València on va jugar les temporades 1961-62 i 1962-63, en les qual l’equip valencianista va guanyar dues vegades la Copa de Fires. Aquest era un torneig, podríem dir que precursor de la Copa de la UEFA, que es va disputar entre 1958 (primer campió el Barça, que en va guanyar tres) i 1971 (últim campió el Leeds United, que en va guanyar dues).
La primera temporada el València va guanyar en la final a doble partit jugada contra el Barça i en la segona davant el Dinamo de Zagreb. Era un equip d’un nivell sensacional amb jugadors d’altíssim nivell.
Les alegries arriben per part dels juvenils
Durant aquells anys, les alegries més importants van arribar per art de l’equip juvenil, que s’havia creat feia poc amb Llàtzer Florenza d’entrenador, i que la temporada 1954-55 de la mà de Valentí Carbonell va obtenir el subcampionat de Catalunya, jugant la final amb el FC Barcelona, amb aquest equip: Ginesta, Vidal, Sala, Guardia, Teres, Boixet, Gallemí, Castillejos, Vives, Serra i Algarra. El porter Ginesta, que ja hem dit que també va jugar amb la selecció estatal juvenil, Boixet i Serra van jugar amb l’equip català que va quedar campió d’Espanya per regions.
Durant les dues temporades següents es repetiria l’èxit entrant-hi jugadors com Bellatriu, Arbell, Grau, Gel, Pedrín, Novell, César, Estrems, Español, Puigdellívol, Famadas, Solà, Bartrons, Peiris, Cornellas, Solé.
Una altra alegria la va donar l’equip reserva que la temporada 1956-57 va pujar a 1a Regional.
Però el millor de tot va ser que l’entitat, que vivia un bon moment pel que feia als equips de base i també a les seccions de bàsquet i d’handbol, va solucionar les tensions existents entre aficionats i directius i així es recuperà el bon ambient, reflectit en un amistós contra el Frankonia de Nuremberg guanyat per 7-2. En el pròxim número veurem com va continuar la història.
