Records… núm 258
La temporada 1949-50 va ser la primera del CE Mataró a la 3a Divisió i tres temporades més tard, la 1952-53, va arribar possiblement al cim de la seva dilatada història quan va jugar la promoció d’ascens a la 2a Divisió Estatal. Enmig va haver-hi dues temporades d’alts i baixos en un grup difícil amb presència d’equips aragonesos i balears, que van acabar amb una preocupació notable entre l’afició, com ara anem a veure.
Bon moment esportiu… però problemes econòmics
Certament després de la primera temporada a la 3a Divisió, que va començar de forma tràgica amb la mort de Joan Roura a Manacor, però que va acabar amb l’equip situat en cinquè lloc (veure Records-99). El CE Mataró vivia un bon moment pel que fa al pla esportiu plasmat en l’amistós fet per Les Santes contra l’equip del Maurits de Geleen de la 1a Divisió neerlandesa. Maurits era la mina de carbó més gran dels Països Baixos, situada al municipi de Sittard- Geleen, i aquest equip podríem dir que era el precedent de l’actual Fortuna Sittard, que juga encara a la màxima categoria neerlandesa. Va ser un gran partit, que acabà amb empat a 3 gols, els del Mataró marcats per Pitarch (2) i Galvany.
Per tant, ja que el moment esportiu era bo, la principal preocupació de la Junta directiva que presidia Joan Matons, era la de buscar recursos econòmics per fer front a un pressupost que cada vegada es disparava més i que havia deixat un dèficit de 60.000 pessetes, que en aquells temps eren molts diners. El 15 de setembre de 1950 es van aprovar els nous Estatuts del club.
La segona temporada a 3a Divisió, la 1950-51, porta a l’Aragó
La segona temporada a la 3a Divisió es va afrontar amb les baixes de quatre jugadors titulars la temporada anterior com el porter Gambín, per malaltia, el defensa Pérez, traspassat al Sabadell, el mig Mòdol i el davanter Vela, que amb bones proposicions va anar a provar sort en categoria superior, i també van deixar l’equip jugadors importants en temporades anteriors com Pla, Niubó, Castellà, Vila, Blàzquez i l’extrem Pitarch, que després de complir el servei militar, va ser traspassat al Saragossa.
Jaume Hospital va tornar a fer-se càrrec de l’equip després del seu pas pel Badalona, substituint Manuel Cruz, i a l’equip s’hi van integrar com elements més destacats el porter Bru, els defenses Claus, un mataroní que havia provat sort al Barça, i Faura, el migcampista Camps i els davanters Bosch, Martí, Armengol i Comas II.
Després d’haver jugat en el debut a la categoria a terres valencianes i balears, en aquesta nova temporada 1950-51 el grup de 3a Divisió va quedar format per equips catalans i cinc aragonesos, que eren Escoriaza, Atlètico i Arenas de Saragossa, Binèfar i Calatayud.
El primer partit, després d’haver fet una missa en record de Joan Roura mort en el partit inaugural de la temporada anterior, va portar un rival clàssic en els darrers anys a 1a Regional com era el Tàrrega, acabat d’ascendir, i l’equip groc-i-negre va fer tota una demostració guanyant per 5-1, amb quatre gols de Galvany.
En el primer desplaçament a Sarargossa, el dia 17 de setembre, l’equip groc-i-negre no va estar gens fi i va caure davant l’Atlético Zaragoza per 4 a 0, amb un equip (foto superior) format per Hernàndez (Vilar porter suplent), Claus, Faura, Ornaque, Riera, Camps, Juvell, Martí, Galvany, Bosch i Armengol.
No obstant això, després es va mostrar molt fort a casa a les primeres jornades i després d’empatar a Terrassa, amb batalla campal inclosa al final del partit, i guanyar a Manresa, es va situar en segon lloc per darrere del Martinenc (aleshores Sant Martín), quan precisament l’equip barceloní havia de visitar el camp del Mataró. Aprofitant aquesta circumstància es va inaugurar la paret de contenció de darrere la porteria nord, amb les banderes de tots els equips de la categoria, donant un aspecte magnífic al camp, que a més va registrar una gran entrada, després d’una setmana en què a tota la comarca es parlava d’aquest partit. Però l’equip vermell es va emportar la victòria per 1-2, en uns moments en què no es trobava l’alineació ideal a causa del baix rendiment d’alguns teòrics titulars i es pensava ja a donar entrada a jugadors de casa, que fins aquell moment eren escassos en els onzes titulars. Raimundo, un dels que més cobrava, va rebre la baixa, i Espelt, un altre puntal, va ser traspassat al Badalona. Al final de la primera volta el Martinenc era líder amb 28 punts i el Mataró era quart amb 18.
Aprofitant la “Fiesta de la Liberación” del 27 de gener, una data que ara evidentment no es té cap ganes de celebrar, va venir el Barça a jugar un amistós, guanyant per 1 a 4, amb un equip amb pocs titulars, però sí amb Kubala, i amb els mataronins Estrems i Fradera.
Un fortíssim correctiu trenca les il·lusions i s’acaba en setè lloc
A la segona volta després de guanyar a Tàrrega i d’aconseguir quatre empats -que aleshores tenien més valor relatiu que en l’actualitat, perquè era la meitat d’un triomf, no la tercera part com ara-, i una golejada sobre el Manresa, el Mataró es va situar a tres punts del segon. Però, aleshores va arribar un dels correctius més grans que ha rebut mai l’equip groc-i-negre. Va ser al sempre difícil camp del Tortosa, on la temporada anterior ja s’havia perdut per 4-0. En aquesta ocasió plovent, en un camp ple de fang i amb un fred insuportable, l’equip blanc-i-vermell va doblar el registre, clavant-li un 8-0 a un equip enfonsat.
Després es va anar trampejant amb bons partits a casa, amb golejades al Calatayud (4-0) i a l’Escoriaza (4-1), per acabar al final a la setena posició.
La classificació final de la temporada 1950-51 va quedar així: Martinenc 46, Terrassa 43, Atlético Zaragoza 42; Espanya Industrial 40; Tortosa 36; Sants 35; CE MATARÓ 33; Binèfar 33; Manresa 32; Igualada 31; Arenas Zaragoza 31; Escoriaza 28; Calatayud 26; Granollers 25; Júpiter 25; Tàrrega 20 i Reus 19.
Dels trenta jugadors que hi havia a la plantilla inicialment, van intervenir-hi 24, amb Claus com a jugador més utilitzat amb 30. L’equip bàsic amb l’habitual WM d’aquells temps hauria estat aquest: Bru; Claus, Faura, Ornaque; el capità Riera, Camps; Bosch, Roselló, Galvany (màxim golejador amb 15 gols), Mañosa, Armengol. Van tenir també un paper destacat el porter Hernàndez, el defensa Cruixent, i els davanters Martí, Comas II, Vàzquez i Narcís.
En els habituals partits amistosos de Fira, van caure dos equips de 2a Divisió com el Badalona i el Sant Andreu, i a la Copa Federació, després d’eliminar el Figueres en semifinals, es va arribar a la final contra l’Espanya Industrial, que era filial del FC Barcelona, i que jugada al camp del Sant Andreu va donar la victòria per 4-2 a l’equip barceloní, on destacaven jugadors com Brugué, Bosch o Gràcia, que jugarien al primer equip blaugrana la temporada següent.
Pelegrí Martí nou president
Durant la temporada la seu social del club va passar al Bar Canaletes i al final de la temporada, en concret el 24 de maig, va haver-hi assemblea general i va haver-hi canvi de junta, agafant la presidència Pelegrí Martí, fins aquell moment vicepresident.
Continuava la preocupació per l’economia, i es va intentar una campanya amb el sorteig d’una casa, però a causa de la poca resposta es va haver de desistir de la mateixa uns mesos després d’haver-la iniciat.
La nova directiva va intentar fer un equip potent, fent fora els jugadors de casa i els que van arribar no van respondre. En el primer partit a Tàrrega, els lleidetans amb un 7-4 van tornar la golejada rebuda la temporada anterior i després es va perdre amb el Tortosa (0-1). Al final de la primera volta es van encadenar vuit partits sense conèixer la victòria i amb només dos empats.
Recordem que es poden veure tots els resultats d’aquesta i de totes les altres temporades en el Cercador de Resultats de la nostra web.
La temporada 1951-52 es frega el descens
Durant tota temporada es van anar succeint les baixes, arribant nous jugadors que tampoc solucionaven res, i amb una moral decaiguda, amb mala sort, es va acabar a la penúltima posició amb només 21 punts, però que permetia mantenir la categoria, ja que només baixava l’últim.
La classificació final va ser aquesta: Espanya Industrial 46, Tortosa 40, Escoriaza 38, Terrassa 38; Manresa 38; Girona 36; Granollers 34; Sants 32; Europa 30; Manacor 25; Maó 24; Martinenc 23; Binèfar 22, Tàrrega 21, MATARÓ 21 i Igualada 12.
Jaume Hospital l’entrenador del Mataró va utilitzar 27 jugadors en l’intent de trobar un equip ideal que pel nombre de partits que van jugar seria aquest: Bru; Roselló, Faura, Ornaque; Camps, Mañosa; Bodi, Ramos, Galvany (màxim golejador amb 16 gols, tot i que abans d’acabar la temporada va ser traspassat al Badalona), Joan Comas i Soler. Van tenir també una alta participació jugadors com els defenses Planas i Arias, el mig Martí i els davanters Cos i Salvador. Els que més partits van jugar de tots van ser Roselló i Mañosa amb 26.
Poc després de la finalització de la lliga va caure com una bomba la notícia que la Federació va comunicar que es reduïa el nombre de grups a la 3a Divisió i, per tant, el CE Mataró havia de baixar. Per sort les protestes dels clubs van fer efecte i tot va quedar igual.
El que ningú podia pensar en aquells moments era que la temporada següent, amb una renovació quasi total de la plantilla, seria brillantíssima, amb una promoció d’ascens a 2a Divisió en la qual no es va perdre cap dels partits jugats aquí a Mataró. Però això ja ho havíem vist en el els Records-109.
