Records… núm 290
En el darrer número parlàvem d’Edu Pérez, l’atleta mataroní que va aconseguir pujar a un podi europeu per primera vegada a finals dels anys noranta, i que l’any 1998 va aconseguir fer seu el rècord català absolut, mantenint-se durant molts anys en la taula de rècords. Però no tardaria a “fer-li companyia” una altra atleta mataronina…
Esmeralda Arriscado una atleta completa que acaba destacant en les tanques
L’any 2001 va ser el gran any d’Esmeralda Arriscado. Aquesta atleta mataronina nascuda el 1976, amb 25 anys, va fer una temporada sensacional. Competint a les files de l’Agrupació Atlètica Catalunya de Barcelona, va establir els rècords catalans en pista coberta i a l’aire lliure en proves de tanques, marques que van resistir a la llista de rècords catalans absoluts durant llarg temps. Però anem a veure la seva trajectòria com a sènior fins arribar a aquell moment dolç.
Aquesta atleta va sorgir del Grup Gimnàstic Lluïsos i des de cadet ja va demostrar ser una atleta molt completa destacant i pujant al podi català en proves de tanques, però també en llargada i en proves combinades.
L’any 1997 va començar guanyant el seu primer títol català absolut quan va aconseguir el primer lloc a la prova dels 60 m tanques en pista coberta amb un temps de 9.17. Això succeïa quatre anys després que una altra mataronina, en aquest cas la laietanenca Magda Isarn, hagués guanyat aquest títol amb 8.93.
Però de moment encara anava temptejant diferents proves i a l’estiu va quedar subcampiona de Catalunya en la categoria promesa a les dues proves de tanques, tant en 100 m com en 400 m. I en l’àmbit estatal va ser finalista en pista coberta en pentatló i a l’aire lliure en 400 m tanques.
El seu bon nivell va cridar l’atenció d’un club aleshores molt fort en noies, com era el Vic, i per al club osonenc ja va competir l’any 1998, centrant-se en les proves curtes de tanques, els 60 m “indoor” i els 100 m a l’aire lliure. Va baixar dels 9 segons en pista coberta quedant subcampiona d’Espanya promesa amb 8.85 i sent finalista absoluta per primera vegada. A l’aire lliure va quedar subcampiona catalana absoluta amb 14.36.
L’any 1999 va començar quedant subcampiona catalana absoluta en pista coberta i quarta d’Espanya. Després l’any següent, encara al Vic, va quedar campiona de Catalunya en pista coberta per segona vegada amb 8.81. Però en aquestes dues temporades no va brillar a l’aire lliure per culpa de les lesions.
L’Esme aconsegueix dos rècords catalans que duraran uns quants anys
L’any 2001 l’Esme, com tothom la coneixia en l’ambient atlètic, va fitxar per l’Agrupació Atlètica Catalunya, i es va convertir en la indiscutible dominadora en el panorama català, on va quedar campiona absoluta tant en pista coberta com a l’aire lliure amb marques de 8.69 i 14.08, va anar fent passets cap a l’elit estatal.
En pista coberta a València es va proclamar subcampiona d’Espanya absoluta amb 8.58, per darrere de Raquel Fraguas. Uns dies més tard, el 4 de març, en un control celebrat a Andorra i aprofitant l’altitud va batre el rècord català absolut en pista coberta amb un temps de 8.33. Aquest rècord resistiria dinou anys fins que Xènia Benach el va batre l’any 2020.
A l’aire lliure va baixar per primera vegada dels 14 segons el mes de juny en un encontre entre Espanya i Portugal, en el qual estrenava internacionalitat, i en què va ser segona amb 13.97.
La setmana següent el 16 de juny, va fer el rècord català amb 13.89. Després que ho hagués estat Teresa Maria Roca en salt d’altura als anys seixanta, era la segona mataronina a ser la millor catalana de tots els temps en una prova.
El mes d’agost va fer un altre podi estatal absolut, el primer a l’aire lliure, baixant un lloc, en part degut a la irrupció de Glory Aloie, nigeriana nacionalitzada, que va dominar la prova amb 12.93. La mataronina guanyant el bronze estatal absolut va establir un nou rècord català amb 13.76. Aquest rècord va resistir vuit anys fins que Cristina Bárcena va fer 13.73 l’any 2009. Actualment Xènia Benach ja frega els 13 segons (13.03).
La seva gran campanya li va servir per ser seleccionada per als Jocs del Mediterrani que es van celebrar a Tunis. Allà en semifinal va marcar 14.13 classificant-se per a la final, però en aquesta va patir una lleugera ensopegada quan anava cinquena i va acabar vuitena amb 14.37.
L’any 2002 va mantenir el seu nivell en l’àmbit català, guanyant els dos títols amb 8.77 i 14.20. Després per motius laborals i personals va baixar una mica el nivell de la seva activitat, que va reprendre l’any 2005, residint a Barcelona, en què va tornar a aconseguir el títol català de pista coberta amb 8.89. Els dos anys següents va guanyar els dos títols amb marques de 8.90 i 14.68 l’any 2006, i de 8.81 i 14.58 l’any 2007. Arribava així a la quantitat d’onze títols catalans absoluts en proves de tanques, 7 en pista coberta (1997, 2000, 2001, 2002, 2005, 2006 i 2007) i 4 a l’aire lliure (2001, 2002, 2006 i 2007).
L’any 2006 també va tornar a provar sort en les proves combinades, obtenint el quart lloc estatal absolut en heptatló, prova en la qual va obtenir un nou rècord del Maresme amb 4.743 punts, esborrant de la llista la marca d’Ester Boix que tenia ja divuit anys. També va quedar subcampiona catalana en aquesta mateixa prova.
El darrer títol de Mireia Lluch
Una altra atleta mataronina especialment destacada en la dècada dels noranta havia estat Mireia Lluch. L’any 1997, el primer en què Esmeralda Arriscado va guanyar un títol absolut, ella va obtenir el seu darrer títol català absolut, que era el setè consecutiu a la prova dels 400 metres llisos, als que s’han d’unir dos més en pista coberta en la mateixa prova. Els quatre ultims ja els havia aconseguit amb la samarreta del Barça i en un d’ells, el de l’any 1995, havia aconseguit el rècord dels campionats amb 55.41.
Una llarga llista de campions
Tant Esme Arriscado, com Mireia Lluch, com Edu Pérez, del que parlàrem en el número anterior, que en suma 13 entre aire lliure i pista coberta, estan situats entre els atletes que han aconseguit més títols de campions de Catalunya al llarg de la història. Abans de la seva irrupció, o sigui fins a l’any 1996, hi havia hagut molts altres atletes mataronins o de clubs mataronins que havien pujat dalt de tot del podi català, dels quals ja hem parlat en aquests Records, com Pere Bombardó (que va ser el primer a guanyar un or l’any 1933 en salt d’alçada), Joan Nogueras, Ernest Pons, Manuel Álvarez de Lara, Antoni Bonamusa, Teresa Maria Roca (que va ser la primera dona a guanyar el títol allà per l’any 1965 i també en salt d’alçada), Lluís Garcia, Antoni Gomà, Manuel Cabrera, Mercè Boixet, Jordi Vilà, Esther Ruiz, Mireia Lluch, Ester Boix o Víctor Morente. Comptant la pista coberta hi hauríem d’afegir Xavier Consegal, Carmel Comeron i Marc Pagès, Magda Isarn, Elena Gonzàlez, i en campionats d’hivern de llançaments a Javi Rodríguez, Dori Apolo i Anna Puig.
Dos grans llançadors sorgits del CA Laietània també col·lecionen títols catalans
Però l’atleta mataroní que més títols té a l’aire lliure és el discòbol Ivan Tirado (nascut el 1977) que, sorgit de les files del Centre Atlètic Laietània, va tenir un paper destacat en els campionats catalans.
Competint ja a les files del Larios Moratalaz va guanyar el seu primer títol amb una marca de 47,18 m, i aquest domini es convertiria en clàssic, ja que posteriorment en va guanyar vuit més (1998, 2001, 2002, 2003, 2004, 2006, 2007 i 2011), un més amb Larios, tres amb Integra2 Hospitalet, tres amb el Barça i l’últim amb el Grupo ISN Navarra. La millor marca la va fer l’any 2003 amb 54,96 m.
També va guanyar en pes l’any 2001 amb 15,99 m i en aquesta prova en pista coberta l’any 2000, amb 16,10 m.
En disc també va guanyar dotze vegades el títol de campió català d’hivern, la primera el 2001 amb Integra 2 amb 53,50 m, que és la seva millor marca en aquest campionat, i l’última el 2016 amb el CA Laietània amb 47,32 m. I també dues en pes (1998 i 2000). Per tant, l’Ivan Tirado va aconseguir entre totes les especialitats i versions un total de 25 títols catalans absoluts, que aviat està dit.
Pel que fa als campionats estatals Ivan Tirado va aconseguir ser finalista diverses vegades, amb un quart lloc els anys 1997, 1999 i 2002, amb 55,26 m, i sobretot guanyant la medalla de bronze l’any 2003 amb 54,76 m.
Els seus rècords personals els va establir en 57,20 m en el Míting Ciutat de Mataró el 4 de juliol del 2002, i en 16,31 m en pes a Igualada també l’any 2002, competint amb Integra2 Hospitalet.
Un altre llançador sorgit del Centre Atlètic Laietània, Marc Peralta, de Vilassar de Dalt, també va figurar a l’elit catalana durant uns anys, en el seu cas en la prova de llançament de javelina. L’any 2001 va enviar el dard fins a 71,80 m situant-se com a recordista dels campionats de Catalunya. També va aconseguir el títol català en els anys 2002, 2003 i 2004, els dos últims competint ja amb l’AA Catalunya. En els campionats estatals el seu millor resultat va ser un sisè lloc repetit tres vegades (2001, 2002 i 2003).
Tant Tirado com Peralta van ser internacionals sub-23 l’any 1999.
Un pòquer de títols catalans de color mataroní l’any 2002
Precisament quatre dels quatre atletes citats entre aquest capítol i l’anterior (Esme Arriscado, Edu Pérez, Ivan Tirado i Marc Peralta), van protagonitzar un fet molt destacat l’any 2002 quan van fer un pòquer de títols catalans absoluts, erigint-se en els atletes més destacats de Catalunya de les seves especialitats de tanques, triple, disc i javelina.
Aquests quatre atletes van ser indiscutiblement els principals referents atlètics mataronins en el final del segle XX i començament del XXI, però evidentment no van ser els únics. Tant CA Laietània com GA Lluïsos van treballar de valent amb la base, aconseguint moltes medalles i títols en l’àmbit català i estatal, però sense poder mantenir a les seves files els atletes que sortien, a causa de les ofertes que anaven rebent d’equips de fora amb més potencial econòmic i pels quals passaven a competir, tot i que continuant entrenant aquí de forma habitual.
