Records… núm 289
En el número anterior parlàvem dels conflictes que havia generat la presència del futbol americà a l’estadi d’atletisme, però és que allà ja hi havia una intensa activitat i els atletes creien que era per a ells de forma exclusiva, i possiblement amb molta raó, ja que aquella instal·lació porta el nom provinent de l’stàdion, on en els Jocs Olímpics de l’antiga Grècia s’hi desenvolupaven les proves atlètiques.
Després de tretze anys un atleta torna a ser el millor esportista de la ciutat
Durant molts anys l’atletisme havia estat l’esport que capitalitzava més guardons a la Festa de l’Esport de Mataró, però al mig de la dècada dels noranta va entrar en uns anys de sequera, fins que l’any 1998, després de tretze anys, un atleta va tornar a ser el millor esportista de la ciutat. Va ser-ne l’escollit l’Eduardo Pérez Neila, el saltador del Centre Atlètic Laietània, pels seus mèrits de l’any anterior.
Després ho va repetir l’any següent, tal com havia fet un altre saltador, Jordi Vilà, just vint anys abans. I és que, com veurem, l’atleta sorgit del Club Atletisme Mataró va tenir dos anys esplèndids consolidant-se a l’elit estatal i com el millor català. Confirmava així el què havia apuntat en categories de base ja en el seu club d’origen i en el seu primer any al Laietània, com havíem vist en els Records-185.
Medalla de bronze europea en categoria júnior
La temporada 1997 ja va començar bé per a Edu Pérez, perquè en pista coberta va fer seus els títols catalans júniors en llargada (7,14 m) i triple (15,45 m), així com l’absolut en triple (14,74 m), i també amb l’estatal júnior en triple (15,44 m) en el campionat celebrat a Vilafanca. Confirmava tot el que es preveia d’ell pels seus èxits a la categoria cadet i fruit del seu treball a les ordres de Valero Blasco, el seu entrenador.
Després a l’aire lliure va anar millorant els seus registres i va repetir els títols júniors catalans (7,29 m en llargada i 15,54 m en triple) i també en els absoluts disputats a Tarragona, on va arribar per primera vegada a la barrera dels 16 metres, saltant excatament aquesta mesura i fent mínima per als europeus júniors.
Un parell de setmanes abans d’anar als Campionats d’Europa i en el míting “Ciutat de Mataró” celebrat el dia 1 de juliol va saltar 16,36 m millorant el rècord absolut de Mataró, que detentava Jordi Vilà amb 16,34 m des de feia onze anys, i establint a més un nou rècord d’Espanya júnior.
La setmana anterior a la cita europea es va proclamar campió d’Espanya júnior amb 16,17 m, i va ser internacional en aquesta categoria, quedant primer en l’encontre amb Itàlia i Hongria a Goritzia amb un salt de 16,06 m. La seva regularitat per damunt dels setze metres feien pensar en una bona actuació als europeus i així va ser.
En la competició celebrada a Ljubliana, la capital d’Eslovènia, va saltar 16,22 m al primer salt situant-se en el primer lloc. Després el van sobrepassar quatre atletes fent-lo baixar fins al cinquè lloc, però al cinquè intent va saltar fins als 16,40 m, que hauria estat nou rècord, però va quedar invalidat pel vent favorable que era de 2,5 m/s o sigui una mica per damunt del màxim permès, però, com és ben sabut, sí que la marca va ser vàlida per al concurs i li va servir per quedar en tercer lloc i assolir la medalla de bronze, que era la primera que un atleta nascut a la nostra ciutat es penjava al llarg de la història en l’àmbit continental.
Tota aquesta col·lecció d’èxits i marques, que el situaven entre els millors atletes estatals de l’especialitat, no podien passar desapercebut als tècnics i per a la temporada següent va fitxar pel AA Moratalaz, aleshores esponsoritzat per Larios, que era el més destacat club espanyol d’aquell moment, i que competia a la lliga europea de clubs. Allà va coincidir amb un altre mataroní, el llançador de disc Ivan Tirado.
Primer podi estatal absolut
La temporada de pista coberta de l’any 1998 no va ser del tot bona, començant alguns problemes de lesions que a poc a poc se li anirien accentuant, cosa habitual en aquesta duríssima especialitat. El millor resultat va ser el bronze estatal en categoria promesa amb 15,22 m.
Però a la temporada a l’aire lliure va recuperar el seu millor estat de forma i va començar guanyant la seva prova a la lliga de clubs amb 16,19 m, i després va guanyar en el campionat de Federacions Autonòmiques amb 16,14 m. Després va participar en els Jocs Iberoamericans a Lisboa, on no va estar tan afortunat i es va quedar per poc sense medalla en quedar quart amb només 15,60 m.
Sí que va pujar al podi en els campionats estatals. A finals de juliol a Castelló amb un salt de 16,46 m (tampoc vàlid a causa del vent), només va poder ser tercer en categoria promesa, en un campionat espectacular guanyat pel gran Yago Lamela, en una de les seves poques incursions en el triple salt, amb 16,72 m, en una de les proves de triple salt de més nivell celebrades mai només per espanyols fins aquella data.
Després a primers d’agost va pujar per primera vegada al podi en els estatals absoluts, en quedar tercer amb 15,97 m, a un sol centímetre de la plata, i penjant-se el bronze.
Aconseguint un rècord català absolut que estaria 24 anys a la taula
El dia 9 d’agost de 1998 va tenir la seva millor actuació, en un míting, a la localitat francesa d’Hagenau, on va fer un triple salt de 16,58 m que li van valer per situar-se com a recordista català absolut, millorant en 6 cm la marca que tenia Álvaroa Bartolomé. Cal destacar que aquest registre que va durar ni més ni menys que vint-i-quatre anys a la taula de rècords catalans, fins que Marcos Ruiz va saltar 16,85 l’any 2022.
Tenia mínima per als Europeus absoluts, que es van celebrar a Budapest, i semblava que podria fer una bona actuació, però a la capital hongaresa, va arribar-hi amb excessiva pressió, ja que la marca que havia de superar a la classificació era molt forta i va fer tres nuls quedant fora.
Les lesions el perjudiquen en la seva carrera
La temporada de l’any 1999, continuant a Moratalaz, tot i que amb Airtel de patrocinador, li va proporcionar més títols. En pista coberta va guanyar el català absolut amb 16,00 m, i també l’estatal de la categoria promesa (sub23), amb 16,13 m.
A l’aire lliure va guanyar els títols catalans tant en triple com en llargada, en categoria promesa (7,19 m i 15,91 m) i absoluta (amb el seu rècord de 7’57 m i 15,69 m) i també l’estatal promesa, amb 16,52 amb excessiu vent favorable.
Els anys 2000 i 2001, encara amb Moratalaz Airtel, va quedar campió d’Espanya de clubs, però amb problemes al cartílag del genoll, no va fer grans actuacions individuals, tot i que va guanyar novament el míting de Mataró.
L’any 2000 va quedar segon en un Espanya – Gran Bretanya sub23 disputat a Getafe, amb 15,58 m, just un metre per sota del seu rècord. L’any 2001 va guanyar el campionat català en pista coberta amb 15,89 m i va guanyar un bronze estatal amb 15,96 m.
L’any 2002, competint encara per l’AA Moratalaz, a Salamanca va fer el seu salt més llarg, fins a 16,63 m però amb un vent a favor molt excessiu (5,5 m/s), però amb un de legal de 16,49 m, que el va tornar a situar en el primer lloc del rànquing estatal de l’any. Però a l’estatal absolut va quedar segon amb 16,21 m, va superat per Raul Chapado, un atleta que l’any 2016 va ser escollit president de la Real Federación Española, i que detentava en rècord estatal amb 16,87 m. Era aquest el seu segon podi estatal absolut, però el títol es resistia. Sí que va quedar novament campió català amb un registre de 15,90 m.
Per fi, dues vegades campió estatal absolut
A partir de l’any 2003 va fitxar pel FC Barcelona i, tot i no millorar les seves marques, després d’anys d’esperar-ho, va acabar aconseguir per fi el títol estatal absolut.
L’any 2003 va ser de transició i només va poder quedar campió català amb 15,82 m. Finalment l’estiu del 2004, després d’haver guanyat també en el campionat per autonomies i el títol català amb 15,63 m, va aconseguir el títol estatal absolut a Almeria, amb una marca de 16,03 m.
L’any 2005 va aconseguir el seu sisè títol català de pista coberta amb 15,73 m, i posteriorment va ser subcampió estatal (16,15 m), una marca que el va peremtre copmpetir en l’Europeu disputat a Madrid, però amb actuació fluixa (15,43 m). A l’aire lliure va quedar tercer en els estatals amb i va participar amb la selecció catalana en un encontre celebrat a Montjuïc contra Polònia i Grècia. lluny de la seva millor forma, només va poder quedar en 5è lloc amb 15,46 m.
L’any 2006 en pista coberta va quedar segon als campionats catalans i als estatals. A l’aire lliure va aconseguir el seu segon títol estatal absolut a Saragossa, això sí amb un registre pobre de 15,63 m. i també va quedar campió català a l’aire lliure, aconseguint el que era el seu cinquè títol a l’aire lliure.
Potser no ha estat tan conegut com altres esportistes de la ciutat, però l’Edu Pérez mereix un gran reconeixement per ser un atleta que durant quasi un quart de segle es mantindria com el triplista català que havia saltat més lluny, i que va arribar un parell de vegades a fer-se amb el títol estatal absolut i té a les seves mans onze títols catalans absoluts.
Jordi Vilà campió del món de veterans
Cal dir que l’any 2001, el seu més destacat antecedent a la ciutat en aquesta especialitat de triple salt, en Jordi Vilà Viñas, va quedar campió del món de veterans a Brisbane (Austràlia), la ciutat on se celebraran els Jocs Olímpics del 2032, tant en llargada com en triple, amb marques de 6,46 i 13,91 m, molt valuoses als seus 45 anys.
Els germans Valls també campions catalans en triple
Si l’Edu Pérez podia ser considerat el millor atleta mataroní d’aquell final de segle, en aquesta especialitat del triple salt també va brillar una altra mataronina Míriam Valls, que tot i que mai va figurar en un equip local, va destacar a les files del FC Barcelona i de l’AA Catalunya, arribant a assolir títols de campiona de Catalunya absoluta en pista coberta els anys 1998 i 1999, amb marques de 12,32 i 12,07 m i a l’aire lliure els anys 1998 i 2000 amb marques de 12,34 i 11,91 m. Al llarg de la seva carrera també va obtenir èxits destacats com la victòria als Quatre Motors (1998) i títols en els campionats de Catalunya en categories inferiors i sobretot el campionat d’Espanya de categoria promesa en pista coberta l’any 1998 amb 12,46 m. El seu germà Xavier Valls competint sempre en clubs de la capital (Barcelonès, FCB i AA Catalunya) també va brillar en aquesta especialitat amb medalles en l’àmbit català i arribant a 16,04 m l’any 1995, i aconseguint tres títols a l’aire lliure (1990, 1994, 2000) i un “indoor” l’any 1994.
Cal dir que la parella de Xavier Valls era Conchi Paredes, atleta palentina instal·lada aquí a Catalunya i que durant alguns anys va entrenar a Mataró, i que era la més destacada triplista a nivell estatal, arribant a detentar el rècord d’Espanya amb 14,30 m, fet l’any 1994. Va competir en diversos campionats del món i als Jocs Olímpics d’Atlanta del 1996.
I mentre l’especialitat del triple salt anava donant satisfaccions la resta de l’atletisme no es quedava enrere en el final del segle XX i principi del XXI. En el pròxim número parlarem d’una atleta mataronina que també va arribar al rècord català absolut…
