Records… núm 222
En el número anterior comentàvem la il·lusió que tenien els aficionats mataronins, a finals dels anys vint del segle XX, per veure al camp de l’Iluro jugadors com Samitier o Zamora jugant en partit oficial. Però, perquè això passés, feia falta que l’equip groc-i-negre aconseguís pujar a la màxima categoria catalana, i semblava com si un malefici s’hagués posat al damunt de l’històric equip de la nostra ciutat i li ho impedís.
La quota de soci puja… a quatre pessetes!
La temporada 1929-30 l’equip ilurenc s’havia quedat a un pas d’obtenir l’ascens a la màxima categoria catalana, i la temporada oficial s’havia allargat fins dos dies abans de les Festes de Les Santes. Això no va impedir que per la Festa Major hi hagués dos plats forts i l’Iluro superés dos equips de la màxima categoria com el Júpiter (2-0) i el Badalona (3-1).
L’estiu va ser calent, amb molts rumors de fitxatges i amb una assemblea celebrada al Cinema Modern, en la qual es van pujar les quotes de soci… a quatre pessetes.
Salvador Soler marca 7 gols en un partit
Després de la Diada del Club celebrada el 31 d’agost en la qual es va empatar contra el Castelló, va arribar la que va ser anomenada “la competició més llarga de la història”, ja que 15 equips van disputar la 2a categoria preferent de la temporada 1930-31. Una cosa mai vista fins aleshores, ja que fins i tot la lliga de 1a Divisió Estatal, creada feia ben poc, la jugaven 12 equips.
En els dos primers partits, jugats a casa, l’Iluro va demostrar una gran capacitat golejadora clavant dos 7 a 1, al Granollers i a l’Atlètic Sabadell. Però no va tardar a torçar-se la cosa i després d’una derrota davant del Sants (0-1) va dimitir l’entrenador Agustí Sancho. L’Iluro tornava a estar sense entrenador, però l’equip va reaccionar i es va posar segon per darrere del Martinenc al final de la primera volta.
Una derrota a casa, davant del líder, a l’inici de la segona volta va portar una nova crisi de joc i de resultats, amb la davantera ineficaç. Es van fer uns canvis i van tornar les golejades; sobre Terrassa (6-2), Vilanova (6-0) i Horta (8-0), partit en el qual Salvador Soler va marcar set gols en el que sens dubte és un rècord de la història del club. Al “Diario de Tarragona”, després que l’Iluro empatès al camp del Nàstic, es deia: “El equipo del Iluro es un equipo de campeonato, duro, enérgico y ràpido. Jugaron con alma. Su defensa es algo grande i Soler en la media es algo inconmensurable”.
Al final l’Iluro va acabar aquella temporada 1930-31 en el tercer amb 35 punts, igualat amb el Palafrugell i per darrere del Martinenc amb 41 i per davant de Gracia, Sants, Atlètic Sabadell, Santboià, Sant Andreu 33, Granollers 31, Vilafranca 26, Manresa 21, Nàstic Tarragona 20, Terrassa 19, Horta 18 i Vilanova 5.
Promoció dramàtica
Era el mes d’abril de 1931, s’acabava d’instaurar la República, i no va ser fins al dia 1 de juny que va començar la promoció d’ascens amb els sis primers de la lliga lluitant per dos llocs a la màxima categoria, que s’ampliava a vuit equips.
Abans, en ocasió de la Fira, va venir a Mataró l’equip suís del FC Etol Carouge, que comptava amb sis jugadors internacionals per Suïssa. Es van jugar dos partits que van ser un gran esdeveniment, amb victòria local per 4-2 en el primer i empat a 2 gols en el segon.
A la promoció l’lIuro va estar impecable a casa, amb cinc victòries: Gràcia (6-2), Sants (2-1), Atlètic Sabadell (3-1), Martinenc (3-1) i Palafrugell (2-1). Però fora de casa no es va sumar ni un sol punt. En el penúltim partit a Sants es va perdre per 2-1 en un partit amb autèntiques salvatjades contra els jugadors groc-i-negres, i en l’últim partit de la temporada (jugat el dia 2 d’agost!) es va perdre per 2-0 al camp de l’Atlètic Sabadell, que era cuer amb dos punts, quan guanyant allà l’Iluro hauria pujat.
La classificació final de la promoció va ser: Palafrugell 16; Martinenc 13; Iluro 12; Sants 8; Gràcia 5 i Atlètic Sabadell 4. Va ser una gran decepció!
L’equip base de la temporada el van formar Novas; Mas, Trias; Prat, Soler (màxim golejador), Bonet; Pons, Llopis, Valls, Mestres i Manolo Garcia, amb participació també de jugadors com el porter Tarrós, Rabell, Vidal, Serra, Masferrer i Buj.
L’equip infantil, tot i la seva renovació, també continuava amb força i en el campionat català, després de quedar primer de grup, va quedar emparellat amb el Barça, guanyant aquí per 2-1 i perdent a Barcelona per 3-1, després de fallar un penal i veure com els blaugrana marcaven en els darrers minuts. Van jugar: Masvidal, Anglada, Roig II, Trunas, Vilanova, Casals, Laguía, Gregori, Roig I, Morell i Euras.
Dimissió de la Junta i fitxatge d’un internacional
La temporada 1931-32 va començar amb un nou canvi de president ja que Alfred Ruaix va substituir Salvador Cruixent, comptant amb Jaume Subirà, fundador del club, com a vicepresident. De cara a la nova temporada la incorporació més rutilant va ser la de l’extrem exinternacional Antonio Alcázar, procedent de l’Europa. Aquest jugador, nascut a Torreeagüera, havia estat el primer murcià en jugar a la selecció espanyola, jugant en dos partits, i va formar part de l’equip de l’Europa que va jugar a 1a Divisió entre 1928 i 1931.
La competició es va disputar novament en dos grups i després d’una ratxa sensacional a casa, amb 23 gols i cinc victòries en cinc partits, l’ambient era sensacional. Una derrota davant del Terrassa (0-1) va portar els nervis i l’equip va caure en picat, amb derrotes a fora en ambients molt hostils, que van provocar la dimissió de la Junta Directiva com a protesta.
Al final de la temporada 1931-32 la classificació va ser aquesta: Terrassa 20; Horta 20; Granollers 19; Ripollet 16; ILURO 16; Girona 10; Manresa 6 i Atlètic Sabadell 3. L’Iluro va quedar fora de la promoció
L’equip base el van formar Iñesta a la porteria; Trias i Buj defenses; Prat, Soler i Llopis mitjos; Pons, Mestres, Manolo Garcia (màxim golejador), Valls i Alcázar. Amb intervencions també dels porters Tarrós i Novas, del defensa Mas, dels mitjos Bonet, López i Canal, i dels davanters Torrents, Vargas, Vives, Goiburu i Canet.
Ja a mitja temporada i degut a la dimissió de la Junta va ser escollit president el Sr. Antoni Prat Nogueras, que ocuparia el càrrec durant dos anys i mig. La seva gestió va ser seguida amb molta simpatia pels aficionats i es deia que “aquella Junta era la més democràtica que havia tingut el club”, pesant en aquest aspecte possiblement el moment polític que es vivia, amb una república esperançadora.
A la Fira va tornar a venir l’equip suís del Carouge, jugant dos partits, amb empat a 1 gol en el primer i victòria suïssa per 1-2 en el sgeon.
L’equip amateur havia jugat la Lliga de Llevant acabant segon amb 20 punts per darrere del Blanes, en una competició on també va actuar la Mataronesa, penúltima amb 10 punts.
La temporada 1932-33 es perd la final de 2a Preferent
Després de la Diada del Club, el partit de les Santes i els amistosos, es va arribar al campionat de la 2a categoria preferent 1932-33, que l’equip ilurenc afrontava amb moltes ganes. L’equip groc-i-negre va fer una magnífica temporada, amb la circumstància que en el darrer partit l’Iluro va visitar el camp del Girona amb dos punts d’avantatge i amb un 5-0 del partit d’anada. A la capital gironina es va produir el que semblava impossible i un altre 5 a 0, aquesta vegada a favor dels gironins, va deixar el Girona primer pel golaverage general. Va ser una altra gran decepció per als aficionats.
La classificació final la va encapçalar el Girona amb 18 punts, amb l’iluro segon també amb 18 punts. Per darrere quedaren Manresa, Granollers, Ripollet, Terrassa, Atlètic Sabadell i Sant Cugat.
Es va jugar tot seguit una segona fase, anomenada prepromoció, entre els quatre primers de cada grup, que també donaria, a part de cinc llocs per a la promoció, el títol de 2a categoria al primer classificat. La competició va ser vibrant i els equips es van reforçar. L’Iluro va fitxar Porrera procedent del filial del FC Barcelona, a Fauria i a Gómez, reapareixent també Manolo Garcia.
L’equip base el van formar Banús; Borràs, Mas; Fauria, Soler, Porrera; Gómez, Palomeras, M. Garcia, Quinquilla i Navas. Van completar el defensa Valls, el mig Ramon i els davanters Climent, Perona, Mestres i Pi.
A la prepromoció l’Iluro només va jugar contra els equips de l’altre grup i al final va encapçalar la classificació amb 14 punts empatat amb el Granollers. Això va portar a jugar una final en camp neutral, a Terrassa, en mig d’un ambient grandiós, amb 500 espectadors vinguts de Mataró en autocars, i en el qual el Granollers es va proclamar campió de 2a categoria guanyant per 3-2 a la pròrroga, amb un darrer gol aconseguit amb la mà per Sanz, com va reconèixer ell mateix.
L’Iluro torna a fallar a la promoció
Després a la promoció Granollers, Iluro, Manresa, Reus i Girona es van trobar amb Martinenc, Sants i Badalona de la 1a categoria, a la recerca de tres places a la màxima categoria catalana i també per a la 3a Divisió Estatal, que ja anava agafant cos. Al final de la primera volta l’Iluro anava tercer, però una vegada més va fallar en els moments decisius i a la segona volta només va guanyar dos partits.
La classificació final va ser aquesta: Girona 19; Granollers 18, Badalona 18; Sants 15, ILURO 13, Manresa 11, Reus 10 i Martinenc 7. El somni es tornava a esvair…
Hem vist que el càrrec d’entrenador no semblava una cosa imprescindible en aquells temps. En el pròxim número parlarem d’una altra especialitat en què també es va passar un bon temps sense un entrenador fix.
