Records… núm 286
Una olimpíada és un període de quatre anys i els Jocs Olímpics són els que se celebren en acabar cada un d’aquests períodes. El que va transcórrer des de 1964, quan els jocs es van celebrar a Tòquio, fins a 1968, en què van tenir lloc a Mèxic, va tenir un gran efecte a la nostra ciutat pel que fa a l’impuls de la pràctica esportiva en general
Els Jocs Olímpics de Tòquio de l’any 1964 van servir perquè molta gent comencés a veure els seus grans ídols esportius a la televisió, ja que als anteriors, celebrats a Roma el 1960, encara eren minoria els que disposaven d’aquest aparell, que ara està tan ficat de ple a les nostres vides. Noms que destacaven a l’atletisme, l’esport rei dels Jocs, com el velocista Bob Hayes, el maratonià Abebe Bikila, i el discòbol Al Oerter, o com els nedadors Don Schollander i Dawn Fraser, la gimnasta Vera Caslavska, el boxejador Joe Frazier i el judoka Anton Geesink, van causar autèntica sensació amb les seves gestes, ara possiblement desconegudes per als seguidors de l’esport actual, que sovint només veuen el que tenen al davant i obliden a molts dels que han estat autèntics herois en altres temps.
El 16 de gener de 1967 la revista Ilurosport, que tenia setmanalment una pàgina dedicada al cinema que escrivia Josep Fradera, va patrocinar la presentació de la pel·lícula d’aquells Jocs i, el que són les coses, un dilluns del mes de gener a les 10 del vespre el Cinema Serra es va omplir de gom a gom en sessió numerada. No cal dir que el film de Ron Ichikawa era de gran qualitat cinematogràfica i va captivar a tots els presents, que van poder veure captats de forma magistral l’evolució dels més grans esportistes del moment.
Memorables “Olimpíades infantils”
El mateix any dels Jocs Olímpics de Tòquio, però uns mesos abans, en concret el mes de maig de 1964, el “Moviment d’Infants d’Acció Catòlica” havia organitzat durant els dies de la Fira de Mataró la “I Olimpíada Infantil”. El moviment encapçalat per Josep Rodríguez i Antoni Pous, com a representants de les Joventuts Catòliques de les parròquies de Sant Josep i de Santa Maria, va aconseguir posar en acció a sis-cents nens (això sí només nens!), per practicar atletisme, futbol i mini-bàsquet. En aquests dos esports d’equips amb equips formats només per als jocs i no pertanyents a clubs, i per tant participant amb noms que no tenien res a veure ni amb clubs ni amb escoles ni altres entitats.
L’acte inaugural es va fer a les pistes del CA Laietània després que tots els participants degudament uniformats amb un equipament que se’ls havia facilitat haguessin desfilat per les principals vies de la ciutat. Amb tots ells formats, seguint el protocol dels Jocs Olímpics, es van hissar banderes, es van tocar himnes, es van fer juraments i finalment va entrar la torxa de mans d’Antoni Gomà, millor esportista infantil de la ciutat de 1963. Albert Pujol va ser proclamat el millor esportista d’aquells primers jocs, que tenien el lema de “voler guanyar, saber perdre i jugar net”.
La premsa va dir que aquell esdeveniment tan ben organitzat era el més gran que s’havia fet en esport a la nostra ciutat.
L’any següent es va repetir l’Olimpíada infantil ja amb 800 competidors, observant-se que l’augment venia de l’increment de joves arribats de les barriades, que en aquells temps començaven a créixer.
La cerimònia inaugural celebrada a les pistes del Laietània, va tenir la mateixa estructura de la primera edició i va ser tot un èxit. Després 32 equips de futbol, 23 de mini-bàsquet i 300 atletes van competir durant quinze dies. El millor esportista d’aquells segons jocs va ser el jugador de mini-bàsquet Joaquim Llisorgas.
Lamentablement, aquella segona seria la darrera edició d’aquella esplèndida iniciativa que va portar al món de l’esport a molts joves per primera vegada.
La “Semana de la Juventud”
Aquella organització venia a oferir una mena de competència a la “Semana de la Juventud” que la delegació local de Juventudes organitzava a través de la seva delegació d’esports, amb proclamació prèvia de la Reina de la Juventud (l’única cosa en què apareixien les noies!), i que l’any 1965 va arribar a la seva 25a edició.
Aquell any va haver-hi competicions en atletisme, bàsquet, handbol, hoquei, gimnàstica i tir. La setmana va acabar amb les finals dels Jocs Escolars i van participar-hi els equips de l’Institut, de Santa Anna, Valldemia i Salesians, les quatre escoles que hi havia en aquells temps a la nostra ciutat. Evidentment, aquí en quedaven apartats molts joves que no estudiaven i que sí que van poder participar en l’Olimpíada Infantil.
Una curiosa iniciativa: el Distintiu d’Aptitud Esportiva
Aquell interessant període olímpic que es tancava amb els Jocs Olímpics de Mèxic l’octubre de l’any 1968, tindria durant l’any un altre curiós esdeveniment esportiu, quan la Delegación Nacional d’Educación Física i Deportes va posar en marxa la concessió de l’anomenat Distintiu Nacional d’Aptitud Esportiva. El Centre Atlètic Laietània, sempre atent a qualsevol iniciativa de total esportivitat, va demanar-ne l’organització i va rebre el patrocini del Patronat Municipal d’Esports.
Per donar-li més impacte es va organitzar la primera convocatòria durant les Festes de Les Santes. Hi havia quatre grups, de 19 a 30 anys, de 31 a 40, de 41 a 50, i de 51 en endavant, i per a cadascun d’ells hi havia unes marques mínimes que s’havien de fer per obtenir el distintiu en categoria or, plata o bronze. I les proves que es disputaven eren els 60 metres llisos o els 1.000 metres llisos (a escollir), la cursa/marxa de 8 km (o 6 km els de més edat), salt de llargada o llançament de pes (també a escollir), pujada de corda i 50 metres lliures de natació.
Per exemple per obtenir el distintiu d’or a la categoria dels més joves les marques que es requerien eren 7.8 en 60 metres, 3:20.0 en els 1.000 metres, 55 minuts en els 8 km, 5,20 m en llargada, 8,50 m en pes, pujada de la corda de 5 m i 40 segons en 50 m de natació, i les marques anaven pujant en les diferents categories fins a la dels més grans on eren respectivament 9.8, 4 minuts, 1 hora i 10 minuts, 3,50 m, 7,50 m, 3 m i 60 segons.
En aquella primera convocatòria van ser 38, la majoria laietanencs, els mataronins que van obtenir el distintiu. El més veterà, i que va ser l’únic de 50 anys en endavant, va ser Grau Cot i per sota seu destacaven Antoni Bonamusa, que era el president laietanenc, Bonaventura Brunet o Vicenç Rovira.
El mateix any i coincidint amb la celebració dels Jocs de Mèxic, allà per l’octubre, es va celebrar la segona convocatòria en aquesta ocasió impulsada pel Centre Natació Mataró en col·laboració també amb el Laietània, i en ella va destacar la participació de l’alcalde de la ciutat Pedro Crespo, que, com a curiositat, podem dir que va fer unes marques de 10.5 en 60 m, 43:44.0 en el 6 km, 7,13 m en pes, 3 m de corda i 39.9 en el 50 m de natació.
També va participar la nedadora Maria Dolors Jané, que fou l’única dona participant, tot i no saber si li seria concedit el distintiu, ja que havia estat pensat únicament per a la categoria masculina. Eren altres temps evidentment!
El foc olímpic camí de Mèxic
Com sempre el foc olímpic va ser encès a Olímpia i va caminar amb destí a Mèxic. En aquella ocasió a la ciutat dels déus va ser-hi present un mataroní, Joan Antoni Prat, l’estudiant l’INEF que era allà per celebrar un curs becat per la “Delegación Nacional de Deportes”. El foc va arribar a Barcelona per mar i per carreteres catalanes i camí de Palos de Moguer, el van portar atletes del Laietània (Joan Nonell, Grau Cot, Joan Arnau, Antoni Gomà, Joan Felip Puig i Joan Garcia) i de Lluïsos (Antoni Cruañes, Jaume Gonzàlez, Josep Maria Puig i Lluís Ferreres).
Una llarga caminada i una bonica conferència
L’any olímpic de 1968 va tenir algun altre fet destacat com la que va protagonitzar Josep Maria Vila, que va aconseguir la gesta d’anar de recórrer els 1.500 km que hi ha entre Mataró i Roma a peu en 26 dies, amb alguna jornada de més de 70 km, i amb un recorregut ple d’anècdotes i sovint també de dificultats.
I finalment l’any es va tancar amb una conferència, celebrada al local social de la UEC, a càrrec del mataroní Josep Maria Soler, que era membre del Comitè Olímpic Espanyol i com a tal havia estat present als Jocs Olímpics de Mèxic, i va explicar les vivències d’aquells quinze dies de glòria.
L’esport de la ciutat com es pot veure vivia d’una forma molt intensa tot el que feia referència a l’ideal olímpic, que cada vegada es veu més llunyà actualment, amb esport totalment professionalitzat, fins i tot en els Jocs Olímpics, que abans eren per als amateurs, i pendent i dependent absolutament dels diners.
