IluroSport » Dos boxejadors són millors esportistes de la ciutat… però no són olímpics (1978-1993)

Dos boxejadors són millors esportistes de la ciutat… però no són olímpics (1978-1993)

Records… núm 177

Rafael Fernàndez havia estat un dels millors boxejadors mataronins dels anys seixanta, i en uns anys en què l’afició per aquest esport era indescriptible, ell havia arribat a proclamar-se campió d’Espanya del pes gall. Lamentablement, i aquesta sol ser una de les possibilitats que va de bracet de la boxa, l’esforçat esportista mataroní va patir una lesió que el va apartar de la pràctica esportiva tal com ja havíem vist en els Records-93. Però aquella lesió, que li va provocar la pèrdua de visió en un ull, no va impedir que el seu fill, també de nom Rafael, pugés ben aviat als rings.

Prohibició de combatre

Corria l’estiu de l’any 1978 quan Rafael Fernàndez Jr., amb només quinze anys, va pujar al ring i va fer els seus dos primers combats. Després se li va prohibir combatre, però complerts els setze, abans d’acabar l’any, ja va participar en els Campionats de Catalunya, i en vetllades que se celebraven al Velòdrom i al Palau Josep Mora, on, després d’una mala època, semblava revifar l’afició per la boxa a la nostra ciutat, sempre molt dependent de la presència d’algun ídol local.

Afició n’hi havia i això quedava demostrat en els diferents gimnasos i clubs que s’anaven creant, i a Esport Ciclista Mataró, el més antic, s’hi van anar unint Educación y Descanso, el Club Victòria i finalment Boxing Club Mataró. Aleshores els mànagers més destacats eren Enrique del Amo i Josep Espín, que anaven treballant per treure joves valors. I ho aconseguien…

La selecció de Mataró competeix contra la dels Països Baixos

L’any 1979 Rafael Fernàndez ja va formar part, amb tres triomfs, de l’equip català que es va enfrontar a Castella, Suïssa i Canàries, en aquest darrer cas obtenint el títol d’Espanya de seleccions. A finals d’aquell mateix any es va proclamar campió de Catalunya del pes lleuger derrotant Torelló en només 56 segons, en uns campionats en què un altre mataroní Juan Cruz Holguín també va aconseguir el títol en superlleugers.

Hi havia ambient i aquell any fins i tot una selecció de Mataró per anar als Països Baixos per enfrontar-se a la selecció d’aquell país. Va haver-hi victòries de Fernàndez i Cruz Holguín i derrotes de Cañete i Manolo Cruz, dos altres valors destacats de la ciutat.

A primers de l’any 1980 Rafael Fernàndez va patir un accident de circulació i no va poder participar en l’enfrontament entre Languedoc i Catalunya, on sí que ho va fer, amb derrota, Cruz Holguín. Poc després aquest darrer boxejador va debutar professionalment, tal com ho havia fet l’any anterior Pedro Calero. Els dos mataronins van debutar al Palau Mora amb dues victòries i van tenir uns inicis prou satisfactoris, que més tard s’anirien apagant. A finals de 1980 es van enfrontar, amb victòria de Cruz Holguín.

Rafael Fernàndez a finals d’any i després d’una temporada irregular, es va proclamar per segona vegada campió de Catalunya, ara del pes superlleuger.

Un combatiu Fernàndez a l’equip estatal

L’any 1981 Rafael Fernàndez va guanyar el Memorial Vicente Gil a Santander i amb només dinou anys va incorporar-se a l’equip espanyol amateur per primera vegada. Això el va portar a boxejar a l’estranger i en un Torneig a Venècia va guanyar el campió americà John Murray, abans de perdre a quarts de final davant del polonès Kowalesky, que era el campió d’Europa.

Era un boxejador potser massa agosarat però combatiu al màxim, i això despertava simpaties entre el públic. A Madrid als campionats d’Espanya va ser declarat perdedor davant l’aragonès Ceamanos a semifinals, però les protestes del públic van ser de tal mida, que va ser “consolat” amb la proclamació com a millor boxejador del campionat. El que sí que va obtenir és el títol català per tercer any consecutiu.

Millor esportista de Mataró 1982

L’any 1982 en Rafael ja es va passar molt de temps concentrat amb l’equip estatal que preparava els Jocs Olímpics de Los Angeles sota les ordres de Palenque. Va participar en els Campionats del Món a Munic en uns moments en què no estava en bona forma i va caure a la primera ronda davant del suec Shadrac. Però la bona forma va arribar i el mes de juliol va quedar subcampió al Torneig Acropolis a Atenes, on va ser considerat el millor boxejador, i a l’agost va assolir el triomf al “Boxam/82” celebrat a Melilla amb participació de boxadors de França, Itàlia, Grècia, Polònia, Holanda, Algèria, Dinamarca, i on va obtenir el triomf derrotant el grec Sirlas a la final. També va rebre el guardó de millor boxejador. El desembre a Copenhague en un altre important torneig va aconseguir la medalla de bronze després de caure en semifinals davant de l’anglès Roche.

Rafael Fernández / Foto: Arxiu JGC

Completant un gran any Rafael va afegir el seu quart títol català consecutiu al seu palmarès, en aquesta ocasió guanyant-lo al Palau Mora, on es van celebrar les finals gràcies als esforços fets pel Dr. Julián De Castro, mataroní que havia accedit a la presidència de la Federació Catalana, i que va procurar perquè l’afició a la boxa a la nostra ciutat no morís.

Tots els èxits d’aquell any van servir perquè Rafael Fernández fos proclamat el millor esportista de Mataró i també el millor boxejador català amateur de 1982.

Cinquè títol català consecutiu i participació als Jocs Mediterranis

L’any 1983 en una vetllada celebrada al Palau i retransmesa per TVE, i que servia de control per als Jocs Mediterranis de Casablanca, Rafael Fernàndez va guanyar al valencià Carmona. Tanmateix, allà a Casablanca, una decisió vergonyosa el va deixar fora del camí per les medalles i una mica “tocat” anímicament de cara al seu futur. Tot i això, a finals d’any va aconseguir el seu cinquè títol català, novament al Palau Mora.

Semblava que Rafael Fernàndez era un fix per als Jocs Olímpics de Los Ángeles, però el seu camí es va apartar temporalment de l’esport. Al mes d’agost quan hauria pogut ser als Jocs Olímpics va reaparèixer en unes vetllades a l’Illa Fantasia. Però va ser el seu “cant del cigne”… i el silenci gairebé absolut de la boxa mataronina durant un temps, fins que va aparèixer una nova figura.

Espín posa en marxa el Boxing Club Mataró

L’any 1987, sota l’impuls de Club Boxing Mataró, que dirigia Josep Espín, es van celebrar vetllades al Velòdrom, i en elles va començar a despuntar José Gonzàlez Parra, un pes semipesat de 23 anys, que a Gijón, va obtenir el títol de Campió d’Espanya després de tres combats en què es va exhibir, guanyant a la final a l’andalús Martín. A finals d’any, a Igualada, també es va proclamar campió català mentre el seu company Juan Cervera va aconseguir el títol en pesats, dos títols que repetirien l’any 1988. Gonzàlez Parra va ser nomenat millor boxejador català de l’any. La boxa mataronina revifava!

Gonzàlez Parra millor esportista de Mataró del 1989 i preseleccionat per als Jocs del 92

L’any 1989 els progressos de Gonzàlez Parra van captar l’atenció del seleccionador estatal i va ser cridat a l’equip que havia de preparar els Jocs de Barcelona-92. Durant l’any va guanyar el títol estatal dels semipesats a Igualada derrotant el santanderí Diego, mentre Cervera era batut en semifinals.

González Parra amb Josep Espín / Foto: El Tot Esport

Després va anar al Campionat d’Europa a Grècia, però lesionat va perdre davant de l’hongarès Rusey. Quan havia d’anar a Moscou als Mundials, el boxejador mataroní va decidir renunciar-hi deixant també la selecció, ja que no podía suportar les llargues concentracions que l’apartaven de la seva feina, i sobretot per un tema afectiu i d’enyorança.

Tot i haver obtingut el guardó de millor esportista de Mataró de 1989, va continuar enganxant combats brillants amb decisions polèmiques com la renúncia a disputar els Campionats d’Espanya a Barcelona el mes de maig. Va tornar al setembre amb la intenció de reincorporar-se a l’equip estatal.

El mes d’octubre havia de disputar una vetllada que es va fer a Mataró, però no va poder combatre a causa de la grip. Josep Espín, que n’era l’organitzador i que ja feia 34 anys que estava ficat a la boxa mataronina, va quedar força molest. Però poc després el boxejador, va ser cridat novament a la selecció espanyola, ja que se’l considerava opció de medalla, i es va decidir afrontar la preparació olímpica, sempre que, com s’estava anunciant, l’equip estatal vingués al CAR de Sant Cugat. I novament Espín es va animar…

Les finals del Campionat de Catalunya van venir al Palau de Mataró el mes de març i en ells tres mataronines, Gonzàlez Parra, en pesats, José Encinas en semipesats i Jaume Arenas en welters, van obtenir tres títols per a Boxing Club Mataró. El primer enmig de l’entusiasme del públic que recuperava el seu ídol, que per primera vegada era un pes pesant. Es van fer més vetllades al Palau, inclós un Catalunya-Stuttgart on Arenas va guanyar i Gonzàlez Parra va perdre per lesió.

Però quan s’acostaven els Jocs del 92, Josep Espín va contraure una greu malaltia que li va portar la mort poc després. Sense el seu control, Gonzàlez Parra va quedar apartat d’aquells Jocs de Barcelona. Va tornar l’any següent quan un altre mataroní, l’exboxejador Pedro Calero, havia agafat el càrrec de seleccionador català i aquí a Mataró era preparat per Juan Navas, que anteriorment havia estat segon de Josep Espín.

Jaume Arenas / Foto: El Tot Esport

Tant Gonzàlez Parra com Jaume Arenas es van proclamar novament campions catalans en pes pesant i superlleuger en els campionats celebrats a Mataró. En el mes de juliol Gonzàlez Parra es va proclamar campió d’Espanya a Alacant. Després repetiría l’any següent a Benidorm, en el que seria el seu darrer títol…

Si Rafael Fernàndez i Gonzàlez Parra no van poder ser presents als Jocs Olímpics, tot i ser-hi ben a prop, uns anys abans un altre mataroní sí que havia pogut complir el somni de tot esportista i a més ho va aconseguir per dues vegades. En parlarem la setmana vinent.

Com sempre, serà molt benvinguda qualsevol aportació o fotografia que ens serveixi per poder millorar l’article. Ho podeu enviar a mataro@ilurosport.cat.