Records… núm 274
En els tres últims números d’aquests “Records” hem anat donant una ullada al que ha estat la trajectòria dels equips de futbol modestos de la nostra ciutat, centrant-nos sobretot en la competició de la 2a Categoria Regional, que per a molts equips de les barriades mataronines ha suposat el seu sostre. Continuem…
La temporada 1992-93 només havia tingut dos equips de Mataró en el grup maresmenc de 2a Regional (Molinos i Rocafonda), però un altre equip, la Penya Groc i Negre, finalment havia pogut mantenir la categoria jugant a un grup de Barcelona, en el qual va acabar cuer i baixant, ara sí, de categoria.
A la 3a Regional la Peña San Valentín Independent Boet, en quedar campió del grup VI per davant del Sant Pol, va aconseguir brillantment el seu primer ascens després de la fusió, tot i que abans el San Valentín ja havia jugat a 2a Regional la temporada 1984-85. També la UD Palau ho va fer, com un dels millors segons, recuperant la categoria perduda la temporada 1986-1987. Com a fet curiós cal dir que els dos equips ja havien pujat a 2a Regional conjuntament nou anys abans i amb els mateixos presidents al cap de les dues entitats: José López Miravete, el carismàtic “abuelo” i Cristóbal Sànchez, que ara repetien.
1993-94: Va augmentant el nombre d’equips a 2a Regional
Així la nostra ciutat ja comptava amb quatre equips a la 2a Regional, i per sobre hi podíem trobar a Cerdanyola (3a), Mataró (Preferent), Verdiblanca i Cirera (1a Regional), de la trajectòria dels quals ja haviem parlat en altres números d’aquests Records.
La Peña San Valentín Independiente Pla d’en Boet, amb un nom tan llarg que tothom escurçava dient PSV, va veure com l’Ajuntament posava el seu camp en millors condicions i així va poder desenvolupar una important tasca de promoció a la seva escola d’iniciació.
Amb un equip força arreglat va començar amb un debut espectacular guanyant per 4-1 el Masnou At. amb Juan Carlos, Lamata, Rafa, Manolín, Ginés, Perea, Expòsito, Nino, Montero, Juanfra, Cristòbal, Óscar, Quique i Piti. Al final va acabar en 9a plaça.
Menys sort va tenir el Palau que va retornar a 2a perdent a Cabrils per 2-1, amb Lancho, Crispino, Caro, Sala, Dani, Romano, Manolito, Marco, Teo, Moreno, Medina, Javi Flores i Ramón. L’equip va acabar a la darrera plaça baixant novament.
L’equip més destacat de la temporada va ser la UD Molinos que, després d’una excel·lent segona volta, va acabar en cinquena plaça, amb un equip format entre altres per Morell, Rafa, Manolo, Jose, Pino, Nani, Mirón, Martínez, Isidro, Léon, David, Aguilera i Caballero. Dos llocs més enrere, en setena plaça va acabar el Rocafonda AMB.
A la 3a Regional es va produir un ascens que va compensar el descens del Palau, mantenint la presència d’equips mataronins en quatre per a la temporada següent. Va ser la històrica UE Mataronesa, que en obtenir el títol de 3a Regional per davant del Tiana, va retornar a 2a Regional després d’11 anys, sota la presidència d’Andrés Barranco i amb Ildefonso Màrmol d’entrenador.
En un altre nivell, en concret el d’infantils, es va produir el fet destacat de l’ascens a Preferent del CE Mataró, amb Blai López d’entrenador. Quatre anys més tard, molts d’aquests jugadors pujarien a Divisió Estatal amb l’equip juvenil.
1994-95: La UE Mataronesa es proclama campiona
L’històric equip arlequinat de la UE Mataronesa, que vivia moments d’eufòria després d’haver passat per anys d’autèntica penúria, va tenir un pas ràpid per la 2a Regional, ja que va pujar a 1a després d’obtenir el títol, amb Paco Clos d’entrenador i amb l’enorme mèrit d’acabar la temporada imbatuda amb 19 victòries i 15 empats, i amb un equip format per Manolo, Rico, Reixach, Moisés, Fontdegloria, Matías, Torres, Villa, José Manuel, Carles, Alberto, Requena, Moliner, Díaz, Quique, Gómez i Delgado.
La seva extraordinària campanya va deixar en un segon terme la del Molinos que només amb els reforços de Lamata i David Franco, va repetir el cinquè lloc de la temporada anterior, i del Rocafonda del qual s’esperava més, ja que s’havia reforçat amb jugadors com Pavón, De Gea, Llamas, Escolà, Marquitos, Gorreta, Juancris, Aragón o Alba, i que només va poder millorar un lloc la seva anterior classificació, acabant en sisena plaça. El més fluix va ser el PSV Independent que va finalitzar en 13a posició, salvant-se pels pèls del descens.
1995-96: Títol per a la CD Verdiblanca
Els equips van tornar a quedar en quatre la temporada següent, ja que la Mataronesa es va veure reemplaçada per la Verdiblanca que havia baixat de 1a Regional per la compensació de descensos de categories superiors.
Els verds-i-blancs van començar molt forts i, tot i que en un moment donat allà pel mes de febrer, el Molinos li havia pres el lideratge, el va recuperar per acabar obtenint el títol per davant del Cabrils, amb una victòria a Calella per 0-1 a la penúltima jornada, i amb un equip entrenat per Manuel Torrejón i format per Mane, Colorado, Àngel, Rafa, Valderrama (Fortanet), Abdyck (Lito), Rusti (Moreno), Ventura (Pinto), Miguel Àngel i Aragón. Rodón i Palma també van ser jugadors importants. El president de l’ascens era Aniceto Torrejón.
Per la seva part la UD Molinos, sempre lluitant a les posicions altes, amb Lorenzo Pereira d’entrenador i amb una plantilla força semblant (Tosar, Gorreta, Godino, Javi van ser nous incorporats) va acabar finalment en una quarta plaça que era el millor registre del club que tenia a Francisco Salazar com a nou president.
El PSV Independent va acabar 14è i el Rocafonda 16è perdent la categoria, en una temporada en què s’havia apostat per la joventut, rebent algun reforç de jugadors procedents del juvenil del Mataró.
De les dues places perdudes una es va recuperar amb l’ascens del Juventus que va fer una campanya triomfal a 3a Regional acabant campió del grup V, pujant per primera vegada a 2a Regional, sota la presidència de José Juan Rivera.
1996-97: Juventus, per primer cop a 2a, és la revelació
L’històric equip verd del Juventus AC, acabat d’ascendir, va ser la gran revelació de la temporada a 2a Regional arribant a ostentar el lideratge. Amb Josep Masó d’entrenador, va debutar amb un equip format per Purri, Sànchez, Roca, Puig, Llopis, Solà, Agustí, Marc Rimblas, Xevi Galceran, Fèlix Galceran i Roland, i on destacava la presència de diversos ex-jugadors del CE Mataró. A ells cal afegir jugadors com Coll, Lluch, Xevi Agustí, Costa, Saborit, Civit, Garcia Pera, Jordi Galceran, Pere Carles, Oliva, Lalinde, Micky Rodri, Brullet, protagonistes la majoria d’ells ja de l’ascens la temporada anterior.
Al final, de tota manera, l’incombustible Molinos, amb la incorporació destacada del veterà Rodón, va tornar a ser el més destacat acabant novament en quarta posició, mentre Juventus era 8è i el PSV Independent 10è.
1997-98: Juventus juga la promoció d’ascens a 1a Regional
La UD Cirera havia baixat després de 7 temporades a 1a Regional i la Penya Groc-i-Negre havia pujat després de quedar campió de 3a, jugant a la gespa artificial del Camp Municipal, i d’aquesta manera, amb cinc, es repetia el màxim nombre d’equips de la ciutat en aquesta categoria.
L’equip més destacat va ser el Juventus, convertit en una autèntica màquina de fer gols (111 en 32 partits) i que va obtenir el segon lloc per darrere el Calella, cosa que li va donar la possibilitat de jugar la promoció d’ascens. Va ser contra l’Artiguenc i no va haver-hi èxit, ja que es va perdre per 1-3 aquí i per 4-0 a Badalona. Van acabar amb aquest equip: Tassu Coll, Saborit, Civit, Quim Puig, Jordi Galceran, Agustí, Marc Rimblas, Xevi Galceran, Solà, Fèlix i Roland.
En tercera plaça va quedar el PSV Independiente, que va fer la seva millor campanya a la categoria, amb un equip format per Sergio, Ivan, Emilio, Chapi, David, Gero, Carlos, Moreno, Garcia, Luís, Migui, Jose i Galán entre altres. Una derrota davant la Penya Groc-i-Negre a casa per 0-2 els va impedir jugar la promoció i regalant-la al Juventus.
El Cirera va acabar 6è i en acabar la temporada va veure el relleu a la presidència que després de molts anys Francisco Melero va deixar en mans d’Antonio Giménez. El Molinos va acabar 8è i la Penya Groc-i-Negre, que ja no era filial del CE Mataró, en quinzè lloc.
S’estava arribant ja al final del segle XX, però continuava el moviment en aquesta categoria que sempre ha mantingut l’interès per als equips modestos de la ciutat, i en els anys següents uns quants equips més de la nostra ciutat farien la seva primera aparició en ella.
