Records… núm 273
Fins a l’any 1987 ja havien estat onze els equips de la nostra ciutat que havien jugat a la 2a Categoria Regional, en una llista inaugurada poc després de la guerra civil per la Mataronina i on als anys cinquanta s’hi va incorporar la Penya X, molt abans que hi comencessin a entrar els equips de les diferents barriades mataronines com vàrem veure en el número anterior. De tota manera encara hi havia espai per a més noms…
1987-88: La Peña Verdiblanca aconsegueix el subcampionat
La temporada 1987-88 la Peña Verdiblanca, que a finals d’aquella temporada trauria del seu nom el qualificatiu de “Peña” per convertir-se en “Club Deportivo”, sobretot per tal de canviar l’esperit de l’entitat, va repetir el segon lloc de la 2a Regional. Va ser l’autèntic animador del campionat, ostentant el lideratge fins a cinc jornades del final, quan va ser superat pel Premià, que va acabar aconseguint el títol. El Cirera va quedar 3r i més enrere quedaren Cerdanyola 9è i Gassol 10è.
A l’equip verd-i-blanc destacaven jugadors com Mane, David, Pedro, Manolín, Mariano, Ortuño, Carmelo, Campos, Caro, Juanito, Escolà, Susi, Dani, Gero, Ramón, Mariano i Martínez.
Podeu veure l’evolució dels diferents equips mataronins a la CRONOLOGIA DEL FUTBOL MATARONÍ
1988-89: Títol i ascens per a la UD Cerdanyola
La temporada 1988-89 va ser apassionant, amb un duel entre UD Cerdanyola i UD Cirera, resolt finalment a favor de la UD Cerdanyola, que presidia Miguel Gonzàlez, i que va retornar així a 1a Regional.
A l’última jornada la Cerdanyola va empatar davant la Verdiblanca a zero assolint el punt que li faltava per quedar campió superant el Cirera (53 per 52), que hauria d’esperar a l’any següent per obtenir l’èxit. La Verdiblanca va acabar en 5è lloc i la Gassol en 12è.
Per la Cerdanyola van jugar Manolo, Coronado, Beltrán, Cebrián, García, Rueda, Frank, Perea, Carlos, Delgado i Cabeza. I altres jugadors importants van ser Busquets, Chacho, Nino, Navas, Juani i Teo.
Lolo Flores era l’entrenador després d’haver començat com a jugador i haver substituït a la desena jornada a Eslava després d’un mal inici de l’equip. A partir d’aquell moment l’equip va forjar l’ascens amb una ratxa de 23 partits seguits sense perdre, amb un èxit basat en la defensa (26 gols encaixats en 34 partits).
1989-90: Ara el títol i l’ascens és per a la UD Cirera
La temporada 1989-90 va ser la UD Cirera, de la ma de Paco Cortés, l’equip que va assolir l’ascens quedant campió de la 2a regional per segona vegada a la seva història, en una darrera jornada memorable en la qual va superar per 2-0 el Montmeló. Van jugar aquell partit: Masferrer, Sogo, Ramón (Anillo), Teruel, David, Marcos, Giménez (Biri), Palma, Cristóbal, Leiva i Juani. Altres jugadors importants durant el campionat van ser Sanz, Óscar, Luís i Roland.
La clau del seu èxit, com la temporada anterior de la Cerdanyola, també va ser la defensa (21 gols encaixats en 34 partits), que va ser fonamental perquè el Cirera no perdés cap partit a casa cedint només dos empats. El Cirera va aconseguir el títol amb 59 punts, un més que el Cardedeu, i la Verdiblanca va quedar en 6è lloc i la Gassol en 8è.
1990-91: El títol i l’ascens ara és per a la Verdiblanca
La temporada 1990-91, per tercer any consecutiu el campió de 2a Regional, va ser mataroní. En aquesta ocasió va ser el CD Verdiblanca el que va guanyar el títol amb 58 punts, 4 més que el Mollet, precisament l’equip que a la jornada 19a havia trencat una ratxa de 18 partits sense perdre dels verd-i-blancs, amb la qual havia encaminat el camí cap a l’ascens, que van obtenir quan faltaven quatre jornades per al final empatant a tres al camp de la Gassol, el seu únic acompanyant local a la categoria, que va acabar en 14è lloc. També en aquesta ocasió la defensa, amb només 22 gols encaixats, va ser clau, tot i que l’atac (84 marcats) no va quedar enrere.
L’equip verd-i-blanc, que presidia Aniceto Torrejón, i entrenava Federico Vilarrassa, va jugar en el partit en què va pujar amb Mane, Navas, Moreno, Óscar (Aguilera), Campos, Mario, Escolà, Susi, Carlos (Ricart), Fontdegloria i Noguera. Altres jugadors importants eren Sillo, Ortuño i Nani.
Podeu llegir com va continuar la història de Cerdanyola, Cirera i Verdiblanca en els anys següents a 1a Regional en els Records-39 i Records-40
La UD Molinos puja a 2a Regional, on hi estarà 20 anys
La remodelació del camp Municipal de Molinos- Vista Alegre va donar nous ànims a la UD Molinos. Aquell mateix any 1991, el club que presidia Guillermo Fernàndez, va retre homenatge a Luís Aguilar que havia estat el seu president quan el club es va federar, i poc després va arribar l’èxit esportiu quan l’equip blanc-i-blau va obtenir el títol del grup V de 3a regional per davant del Teià i el Rocafonda.
D’aquesta manera l’equip blanc-i-blau pujava per primera vegada a la 2a Regional, on hi estaria vint temporades consecutives, fins que la temporada 2011-12 va haver-hi reconversió de categories i va saltar a la 3a Catalana.
La selecció juvenil, jugant amb nom de CE Mataró, puja a Preferent
Aquell any va haver-hi un altre èxit important del futbol mataroní, ja que la selecció de Mataró juvenil formada per la Comissió Assessora de Clubs, i jugant amb el nom de CE Mataró, va obtenir l’ascens a Preferent, amb jugadors com Polo, Colorado, Llamas, Juanma, Morató, Cordobés, els germans Albert i Francesc Guerrero, Miquel Àngel Vadell i Monti entre altres. Toni Giménez era l’entrenador i Ramon Sanmartí l’autèntic motor.
Fusions a Rocafonda i Pla d’en Boet
Com s’havia fet anys a Cirera, i ara seguint les recomanacions del Patronat d’Esports, de cara a la millor utilització de les instal·lacions municipals, els equips de les barriades van buscar les fusions. Així va succeir a Rocafonda i Pla d’en Boet de cara a la temporada 1991-92.
En el primer cas amb la unió de l’AD Rocafonda, i l’Atlètico Mataró, club que ja estava a punt de complir els trenta anys de vida i s’havia unit un any abans amb el Buhilla, i en el segon amb la fusió de Peña San Valentín i Independiente Boet.
1991-92: La Penya Groc-i-Negre agafa la plaça de la UD Gassol
Amb el seu títol de 3a Regional, el Molinos va pujar a 2a Regional on es va trobar amb la Penya Groc-i-Negre, nou filial del CE Mataró, que va agafar la plaça de la UD Gassol. El president del club era Rafael Amil.
En el seu debut a la nova categoria la UD Molinos va perdre per 3-4 davant el Masnou At. i amb un equip format per Miguel Ángel, Familiar, Ramírez, Tejo, Cejudo, Manolo (Torrisco), Rosal (Jose Caballero), Xema, Medina, Juan Caballero i David (Izquierdo).
La Penya Groc-i-Negre per la seva part va començar empatant a 1 gol amb el Montmeló i amb un equip format per Lancho, Dani, Pallarès, Poyo, Llamas, Óscar, José (Pedro), Mirón, Paco (Cruz), Fermín Mataró, de Maya (Sans).
La temporada va ser discreta i la UD Molinos va acabar en 12a posició i la Penya Groc-i- Negre en la 15a, que li va suposar el descens afectat per la compensació de descensos de categories més altes. Per a aquest club el seu pas per la categoria havia estat efímer, tot i que hi retornaria una altra temporada, però no seria així per al Molinos que, com ja hem dit abans, obria el camí d’una llarga estada en aquesta categoria.
1992-93: Ascens del Rocafonda
De moment la temporada 1992-93 no va estar sol, ja que el recentment creat Rocafonda AMB (Atlètico Mataró Buhilla), havia quedat campió de 3a Regional per davant del Pueblo Nuevo, obtenint l’ascens a 2a Regional, per primera vegada per a un equip d’aquella populosa barriada mataronina que ja tenia 14.000 habitants.
Presidia el club Ramón Pachón i comptava amb 600 socis, propiciant una força inusitada en un equip de barriada, que li va possibilitar fer un equip molt potent, on van arribar jugadors d’altres equips de la ciutat.
L’entrenador en el debut a 2a va ser Bernabé Sànchez i va comptar amb una potent plantilla, que va debutar amb un empat a zero davant del Premià de Dalt. Van jugar Mane, Duran, Beltran, Mariano, Gonzàlez, Morales (Chema), Navas (Mati), Susi, Martori, Carlos (Ventura) i Nino. Comptant amb altres jugadors destacats com Mela, Fontdegloria, Aguilera, Guerrero o Caro.
Durant la temporada l’equip negre i vermell, que compartia categoria únicament amb un altre equip de Mataró (la UD Molinos), va estar sempre entre els primers buscant l’ascens, però al final va haver de resignar-se a la quarta plaça, prou meritòria per un equip debutant. Per davant quedaren Arenys, Vilassar de Dalt i Premià de Dalt. El Molinos va tenir una altra temporada discreta quedant en 10è lloc.
En el pròxim número continuarem aquest repàs a la trajectòria dels equips de futbol de les barriades mataronines en el seu pas per la 2a Regional.
