Records…núm 237
Com vàrem veure en el número anterior, allà per la temporada 1943-44, el CE Mataró va quedar fora de la primera edició de la 3a Divisió Estatal, a causa d’una mala temporada l’any anterior a 1a Regional, i des d’aquell moment l’objectiu del club groc-i-negre va ser l’ascens, que, tot i el bon moment social que va viure el club, no es va podria aconseguir fins a l’any 1949.
1944-45: Reformes a les instal·lacions
La temporada 1944-45 l’equip groc-i-negre va mantenir pràcticament la seva base de la temporada anterior, amb excepció del màxim golejador Francesc Carrés. Jaume Hospital va continuar sent l’entrenador.
Van començar les obres de la tanca que va envoltar el camp, i es va inaugurar el nou marcador facilitat pel senyor Gerard Coll de “Laboratoris Unitex”, que curiosament en el primer partit amistós en que s’havia d’utilitzar no es va moure, ja que el resultat va ser d’empat a zero. També es van començar a construir nous vestidors i dependències per a reunions.
El campionat de lliga va començar bé amb una victòria per 4-0 davant del Vic, però després dues golejades rebudes a Sants (4-0) i Badalona (6-0), van causar un fort disgust i la Junta va haver de posar-se dura amb el desinterès d’alguns jugadors.
Finalment, el Mataró va acabar sisè amb 14 punts per darrere de Badalona (26), Tortosa (22), Manresa (19), Figueres (18), Vic (16) i per davant d’Espanya Industrial (14), Europa (14) i Sant Andreu (12). En la darrera jornada del campionat es va superar per 3-2 en partit no puntuable el reserva del FC Barcelona, on jugaven jugadors que serien titulars del primer equip com Gràcia, Seguer i Basilio.
Al Torneig de Classificació, que com havíem dit en el número anterior se jugava a la segona part de la temporada, el CE Mataró, entrenat ara per Manuel Oro, va tornar a actuar a un nivell superior al de la lliga, possiblement perquè el mig centre Niubó ja va agafar les regnes de l’equip, retornat del servei militar on havia jugat al Mallorca, també pels reforços del basc Baroja i de l’extrem Barceló, i finalment perquè Torruella va tornar a trobar el camí del gol i amb 12 dianes va ser el màxim golejador.
A casa el Mataró es va mostrar molt fort amb grans victòries sobre Espanya Industrial que era líder per 5-0 i sobre l’Europa per 6-1, però el fluix bagatge fora de casa, on només es va guanyar un partit, va deixar l’equip en cinquena plaça.
La classificació va ser aquesta: Olot (23), Espanya Industrial (22), Sant Andreu (21), Vic (19), CE MATARÓ (19), Europa (17), Vilafranca i Figueres (16), Manresa (15) i Vilanova (12).
L’equip base de la temporada encara amb el sistema 2:3:5, el van formar Hernàndez; Claus, Trabal; Magrasó, Niubó, Hernàndez; Alsina, Vila, Torruella (màxim golejador amb només 16 gols), Baroja i Barceló. També van jugar bastant Puig, Fernàndez, Campos, Petit, Janer, Climent i en menys mesura Villa, Castellà, Mompart, Garcia, Pla, Badía, Cano, Mallart, Terra, Tellet, Casabella i Font.
1945-46: Nou escut per a l’entitat
Durant l’estiu va haver-hi rumors que l’equip groc-i-negre podria accedir a la 3a Divisió que s’havia d’ampliar formant un grup mixt català- valencià, però finalmen els clubs valencians s’hi van negar i es va afrontar una nova temporada a la 1a Regional A que va ser ampliada a 12 equips.
Antoni Santfeliu es mantenia a la presidència i Josep Gomà Carol va ser el nou secretari a partir de mitja temporada. S’anaven acabant les obres i el camp anava quedant molt arreglat, comparat amb el que hi havia en aquells temps arreu de Catalunya.
Des que el club havia passat d’Iluro SC a CD Mataró l’entitat no tenia escut. A finals d’any 1945 se’n va començar a utilitzar un de nou, que fou obra de l’artista Nicolàs Martínez Carner. Es van posar a la venda amb gran èxit insígnies amb el nou emblema de l’entitat.
La lliga va començar malament, però l’equip es va entonar amb alguna victòria èpica com l’aconseguida a Vilanova (1-3), on aficionats, jugadors i autocar van rebre tota mena d’agressions en sortir del camp.
El Mataró va acabar en quarta posició amb 26 punts per darrere de l’Igualada (30) i el Valls (29) sorprenents primer i segon, i l’Olot (28), i per davant d’España Industrial (26), Manresa (22), Sant Andreu i Europa (20), Vilafranca (18), Vic, Vilanova i Figueres (15). Els tres primers van obtenir el premi de jugar la Copa, quedant el Mataró novament a les portes d’una atractiva recompensa.
Després es va participar en el Torneig de Classificació acabant també en quarta posició: Sant Andreu 38, Espanya Industrial i Horta 30; MATARÓ 27, Vilanova 25, Vilafranca 23, Europa 22, Vic, Manresa, Leridano 21, Figueres, Cervera i Gràcia 17.
L’equip base d’aquella temporada, amb la baixa de Claus traspassat al Barcelona, el van formar Hernàndez; Trabal, Garriga; Magrasó, Niubó, Virgili; Pitarch, Peyri, Torruella (màxim golejador amb 27 gols), Tort i Mas. Van tenir també un paper destacat Castellà, Gallego, Baroja i en menys nivell el porter Villa, Mompart, Pina, Barceló, Alsina, Puig, Hernàndez, Degea, Vivaracho, Soler i Agramunt.
El president deixa el càrrec després d’una gran tasca
Abans d’iniciar-se el Torneig de Classificació el Sr. Antoni Santfeliu va expressar el desig de ser rellevat a la presidència, ja que anava a viure a Barcelona. A la premsa es va dir el següent: “El que ha fet aquest patrici pel club és difícil que torni a repetir-se. L’impuls donat a l’entitat en els seus anys de gestió mereixien el premi de l’ascens, però la sort no va estar al seu costat, però el seu nom quedarà gravat amb lletres d’or a l’historial del CD Mataró”.
Es va nomenar president a Jaume Trabal, que poc va durar en el càrrec ja que el mes de febrer de 1947 els deures particulars l’obligaren a deixar-lo en mans de Joan Matons.
1946-47: Es frega l’ascens a 3a Divisió
L’ambició per pujar anava en augment i per poder millorar la plantilla fins i tot es van fer subscripcions “pro-fitxatges” i al camp es van posar safates per recollir diners.
Aquell any la categoria on jugava l’equip groc-i-negre es va passar a dir Primera Divisió de Lliga Catalana. Les previsions, amb els fitxatges de Vela, Sabater i López, eren bones, i en canvi el començament va ser desastrós perdent per 1-4 amb l’Espanya Industrial, però es va reaccionar de forma immediata amb cinc victòries consecutives, tres d’elles a fora (Leridano, Vilanova i Sant Andreu) i el Mataró es va col·locar líder amb tres punts d’avantatge. Però va arribar una mala ratxa i es va acabar en tercer lloc a la primera volta.
A la segona, després de guanyar a Olot i aquí el Sant Andreu, l’equip es va tornar a posar líder, però una vegada més no es va aguantar la pressió i el Mataró, amb un sol triomf en els sis últims partits, va acabar en quart lloc.
La classificació final va ser: Sant Andreu (29), que va pujar directament a 3a Divisió, Espanya Industrial (29), Vilafranca (27), CE MATARÓ (25), per davant de Vic, Olot, Manresa, Valls, Vilanova, Europa, Horta i Leridano. Un cop més s’havia fregat l’ascens, fins i tot amb dues victòries sobre el campió, però sense tenir l’èxit final.
L’equip base el van formar Hernàndez; Castellà, Garriga; Tort, Niubó, Pla; Pitarch, López, Blay, Vela (màxim golejador amb 13 gols, lluint els seus potents “free-kicks”, com tothom li deia a les faltes directes) i Sabater. També van jugar Villa, Claudio, Magrasó, Pina, Peyri i Mataró. Fer notar que van ser operats de menisc els jugadors Magrasó i Peyri i això va significar un gran esforç econòmic per al club, que aleshores era qui les havia de sufragar.
El Mataró participa en la I Copa Catalana i cau sorprenentment eliminat
Aquella temporada no es va jugar el Torneig de Classificació, ja que els ascensos ja estaven decidits, i es va jugar la I Copa Catalana. En ella es va jugar una primera fase amb passeig groc-i-negre, que va rebre el reforç del davanter Riera. L’equip va quedar campió de grup per davant d’Espanya Industrial, Horta, Vic, Figueres, Olot, Sabadell i Sant Andreu. Es van classificar els tres primers de cada grup, unint-se’ls-hi els equips de 1a, 2a i 3a, quedant 32 equips que jugaven els setzens de final. El Mataró va tenir sort en el sorteig quedant aparellat amb l’Anglès, jugant primer a la localitat gironina on es va empatar a dos gols, però a la tornada va haver-hi sorpresa i el Mataró va perdre per 2-3 quedant eliminat sorprenentment i perdent la possibilitat de veure algun dels grans equips catalans aquí a Mataró en partit oficial. La Copa la va guanyar el Barça derrotant el Tortosa a la final.
La temporada següent arribaria el títol, però, com ja havíem vist en els Records-68 i Records-69, l’ascens hauria d’esperar fins a la temporada següent, sent rebut amb gran il·lusió com passa sempre en aquests casos de llarga espera. En el pròxim número parlarem d’un altre ascens que també s’esperava amb ganes en un altre esport.
