Records…núm 236
La temporada 1940-41, que era la segona després d’haver canviat el nom d’Iluro Sport Club a Club Deportivo Mataró, havia acabat amb l’ascens del club groc-i-negre a la 1a Regional (veure Records-30). Era una categoria prou important en aquells temps, ja que no existia encara la 3a Divisió i per sobre només hi havia quatre equips catalans, el FC Barcelona i l’Espanyol a la 1a Divisió i el Sabadell i el Girona a la 2a Divisió. S’obria una època que, com veurem, va ser barreja d’èxits i frustracions per als molts aficionats al futbol de la nostra ciutat.
Llàtzer Florenza és l’entrenador
Després de l’ascens va haver-hi una certa convulsió, amb la destitució per part de la Federació del president del club Ricardo Almuzara, que va ser substituït per Manel Cabot, i amb el traspàs de dos jugadors destacats com Garcia (al Castelló) i Martí (al Granada).
La temporada 1941-42, el CE Mataró, entrenat per Llàtzer Florenza, el que havia estat porter de l’Espanyol i l’Europa a 1a Divisió (veure Records-52), va jugar a la 1a Categoria Regional “A”. Després d’un inici insegur es va anar afermant i va finalitzar en la setena posició. El resultat més espectacular va ser un 11-1 sobre el Vic a la penúltima jornada amb sis gols de Torruella, quedant a un del rècord de Salvador Soler de la temporada 1930-31 (veure Records-3).
La classificació va ser: Terrassa (33), Martinenc (31), Sant Andreu (28), Granollers i Reus (24), Júpiter (23), MATARÓ (21), Badalona (20), Sants (18), Vic (17), Manresa (12) i Horta (11).
El CE Mataró campió del Torneig de Classificació 1941-42
En una gran segona volta s’havien posat les bases d’un gran equip que va demostrar tot el seu potencial en el segon torneig de la temporada. Era el Torneig de Classificació, molt important perquè servia per confeccionar el grup de la 1a Categoria Regional “A” de la temporada següent.
El CE Mataró va tenir una arrencada espectacular amb deu partits consecutius sense perdre, entre ells una victòria per 6-2 davant del Lleida i una per 3-2 davant del Nàstic que van desencadenar l’eufòria entre els aficionats que omplien el camp a vessar.
Una derrota a Lleida per 2-0 va fer que els lleidatans es fessin amb el lideratge, però els groc-i-negres el van recuperar en el següent partit i ja no l’abandonarien fins al final, proclamant-se campions amb una victòria per 3-1 davant l’Europa en el darrer partit jugat el 21 de juny de 1942.
La classificació va ser aquesta: MATARÓ 37, Lleida 34, Figueres 32, Granollers 31, Badalona 30, Reus i Sants 28, Nàstic de Tarragona 26, Manresa 24, Horta 23, Júpiter, Europa i Sant Andreu 19 i Vic 14. Només cal observar el noms dels rivals per veure quan de valuós havia estat aquell títol.
L’equip base el van formar (amb el clàssic 2-3-5 d’aquells temps): Lareu; Oro, Garriga; Magrasó, Niubó, Martínez; Cornet, Plaja, Torruella (que va marcar 32 gols al llarg de la temporada), Vidal i Godàs. Van intervenir també Cot, Paretilla, Canals, Falgàs, Pérez, Galobart, Salinas, Vilella, Rabasa i Cayuela. Havien estat baixa després del primer torneig de la temporada Isart, Petit, Gil i Prats. A la foto de portada hi ha una altra alineació d’aquella temporada.
Una setmana després es va celebrar un gran homenatge a l’equip amb partits contra Figueres i Granollers, amb sopar a l’Hotel Suís i revetlla a la pista de bàsquet, tancant així de manera eufòrica una temporada triomfal del CE Mataró.
L’equip del Frente de Juventudes campió català d’aquella organització
A finals de temporada l’equip del Frente de Juventudes de Mataró, en el qual formaven molts jugadors que així s’estalviaven el servei social que havien de complir els joves, va tenir una jornada triomfant a l’Estadi de Montjuïc el 6 de juny del 1942, quan va guanyar la final del torneig d’equips d’aquella organització davant l’equip de Terrassa per 3-2. Van formar Ramon Cot, Teodoro Paretilla (autor del gol del triomf a la pròrroga), Pedro Sauleda, Jaime Floriach, Buenaventura Floris, Pedro Plaja, Martín, Juan Riera, José Fradera, Joaquim Calsapeu, Francisco Navarro i Rosendo Esteve. Aquests jugadors formaven en algunes de les penyes (Domènech, Penya X, Juventus, Mataronesa).
Una fluixa temporada 1942-43
La temporada següent va ser ben diferent. La plantilla va patir diversos retocs, destacant la marxa de Lareu a l’Atlètico de Madrid després d’haver-se posat en rebel·lia, la d’Oro que va anar com entrenador al Sant Andreu i la de Niubó pel servei militar.
El campionat de 1a Regional va començar fatal, amb una sola victòria en els vuit primers partits i no es va poder millorar acabant a la cua amb només 8 punts, per darrere de Granollers (29), Tarragona (23), Reus (22), Martinenc (21), Figueres, Lleida i Manresa (17), Sants (15) i Badalona (11). Però tal com havia passat en la temporada anterior, aquesta primera fase no era decisiva, perquè venia el Torneig de Classificació.
Amb Cristòbal Solà com a nou entrenador, la cosa va millorar una mica, per acabar així: Europa (31), Figueres i Martinenc (26), Manresa i Sants (23), Horta (22), Lleida i Sant Andreu (19), MATARÓ i Badalona (18) i Gracia (14). Se salvava la categoria, però després es veuria que amb això no n’hi havia prou i que s’havia perdut una gran oportunitat.
L’equip base d’aquella temporada el van formar: Hernàndez II; Blanch, Garriga; Magrasó, Hernàndez I, Martínez; Lloret, Arenas, Torruella (altra vegada el màxim golejador amb 19 gols), Riera i Galobart. Van actuar també Montany, Tarrós i Cot com a porters, Garcia, Bernat i Claus com a defenses, Privat, Delcort, Font, Comas, Mompart i Puig de mitjos i Cornet, Mateu, Godàs, Bramon, Ros, Plaja, Collado, Fradera, Bigas, Vidal, Roura, Gonzàlez i Girbau com a davanters.
Alguns d’aquests jugadors, que van acabar formant el reserva del CE Mataró, jugaven a l’equip de la Penya X que aleshores era “del CE Mataró” i també al Frente de Juventudes.
A finals d’aquell any sortia publicat al diari el següent comunicat: “Por orden de la Superioridad quedan disueltas todas las peñas deportivas. Para practicar se deberà hacer en los clubs deportivos debidamente legalizados, en Educación y Descanso o en el Frente de Juventudes”. Signava Ricardo Navarro, jefe de la sección local de deportes.
El CE Mataró queda fora de la primera edició de la 3a Divisió
A l’inici de la temporada 1943-44 va pujar a la presidència Enric Badia, amb Lluís Casas com a vicepresident i Ferran Ferrer com a secretari. La desaparició del Cafè del Centre, situat a la Plaça de Santa Anna, cantonada amb la Muralla, va portar el local social del club fins al primer pis del Cafè Clavé al començament de la Rambla.
Ja abans de començar va haver-hi lamentacions, ja que el CE Mataró va quedar fora de l’acabada de crear 3a Divisió a causa de la fluixa actuació de la temporada anterior. Si s’hagués creat un any abans, l’equip groc-i-negre hauria entrat a la categoria de bronze, però ara el Mataró havia de jugar novament a la 1a Regional A, que lògicament havia quedat devaluada, tot i que el campió tenia el premi de poder jugar la Copa del Generalísimo.
Es va començar guanyant per 0-1 al camp de l’Europa, que tenia a Ramallets de porter, i després es va guanyar per 0-1 al camp de Les Corts davant el reserva del FC Barcelona, que jugava fora de concurs igual que el de l’Espanyol. Però a casa no hi havia manera de guanyar, i inclús esz va rebre un sever correctiu per part de l’Espanya Industrial per 1-7.
Al final es va acabar en un discret sisè lloc amb 15 punts, per darrere de Júpiter (29), Europa (28), Sants i Manresa (21), Badalona (17) i per davant de Sant Andreu (15), Espanya Industrial (14), Horta i Gràcia (10).
Moviment ciutadà per ajudar el CE Mataró
La incerta marxa de l’equip va provocar una forta crisi econòmica a l’entitat i per solucionar-la a finals de gener es va celebrar una reunió amb presència de la Junta Directiva, membres de l’Ajuntament i representants d’importants sectors de la vida social i econòmica de la ciutat i en la qual va actuar de mediador el procurador en Corts Sr. Garcia Ribes. De la mateixa va sorgir una comissió que va elaborar un projecte per ajudar el club a sortir de la crisi, amb aportacions dels gremis, destacant la de l’“Hermandad de Labradores i Ganaderos”.
Les coses van anar a un ritme molt ràpid i el dia 12 de febrer va accedir a la presidència el Sr. Antoni Sanfeliu Regàs, amb Salvador Soler, Antoni Cabot i Joaquim Ximenes com a vicepresidents, amb Enric Badia, l’anterior president, com a secretari, i amb el que seria alcalde de la ciutat Pedro Crespo com al tresorer.
El CE Mataró surt de la crisi
Ja havia començat el Torneig de Classificació, de la segona part de la temporada, i el CE Mataró després de cinc partits era a la cua amb dos punts. Però els canvis socials van servir de revulsiu i l’equip va reaccionar, perdent només dos partits més en tota la resta del Torneig i amb algunes victòries destacades com les aconseguides davant dels tres primers: Sants per 3-1, Espanya Industrial per 2-0 i Sant Andreu per 6-0.
La classificació final va ser aquesta: Sants 30, Espanya Industrial 28, Sant Andreu i Badalona 27, Tortosa i MATARÓ 26; Manresa 23, Europa 22, Vic 19, Horta 14, Gràcia i Leridano 10.
L’equip base d’aquella temporada, en què Jaume Hospital va ser l’entrenador, i que havia perdut el golejador Torruella fitxat pel Sants, va ser el format per Hernàndez II; Claus, Trabal; Magrasó, Campos, Hernàndez I; Alsina, Fernàndez, Francisco Carrés (màxim golejador amb 19 gols), Garcia i Petit. També van tenir important participació el porter Villa, els defenses Mompart i Sancho, els mitjos Terra, Puig i Rubio, i els davanters Arenas, Pla, Pascual, Mallart, Carrés II, Sangrà, Portolés i Bravo.
Amb Antoni Santfeliu a la presidència s’obria un període esplendorós del club groc-i-negre que tenia un objectiu clar com era l’ascens a la ja consolidada 3a Divisió Estatal.
