IluroSport » El CE Mataró completa una ratxa de 33 partits de lliga seguits sense perdre a casa (1949)

El CE Mataró completa una ratxa de 33 partits de lliga seguits sense perdre a casa (1949)

Records… núm 99

En els “Records-68” i “Records-69” havíem parlat del primer ascens del CE Mataró a la 3a Divisió a finals de l’any 1949, i també del tràgic començament de la primera temporada en categoria estatal, amb la mort a Manacor del jugador Joan Roura. Aquell dramàtic inici no va tallar la força de l’equip groc-i-negre que es va confabular per brindar al seu company una esplèndida campanya, amb un memorable partit el dia de Nadal, i que va acabar amb el primer partit internacional jugat pel CE Mataró durant les Festes de Les Santes. Ja se n’havien fets alguns en els primers anys de l’Iluro Sport Club, però mai amb el nom que havia agafat el club després de la guerra civil.

Difícil partit contra el Sant Martí

Després de l’empat inicial a Manacor el dia 4 de setembre, amb les tràgiques conseqüències que va portar el partit, el Mataró havia de rebre el Sant Martí (actual Martinenc) i inicialment alguns jugadors semblava que no volien jugar el partit, ja que només feia tres dies que s’havia fet a Horta l’enterrament del seu company, però finalment varen jugar. Va presenciar el partit el president de la Federació Catalana, Sr. Agustí Pujol, en una visita que va causar immillorable impressió entre els afeccionats. Abans del partit va dirigir unes paraules de condol i d’ànim als jugadors groc-i-negres, que portarien un braçalet negre durant tota la temporada, i que després d’un emocionant minut de silenci ho varen donar tot sobre el camp, per acabar guanyant per 4-2.

L’equip del Mataró va ser el mateix de Manacor amb l’entrada de Pina en el lloc de Roura, però passant Pérez al lloc de central: Gambín; Castellà, Pérez, Pina; Módol, Riera; Espelt, Roselló, Juvell, Vela i Raimundo, jugant amb l’aleshores tradicional tàctica de la WM. Van marcar Espelt, inaugurant el marcador, i Raimundo, Juvell i Roselló, capgirant un 1-2 que havien posat els barcelonins al marcador al descans.

Una pàgina del butlletí que editava Publicitat Clarín a l’inici de la temporada

En el partit següent es va guanyar al camp del Sants per 1-3, amb 500 seguidors acompanyat l’equip, però en la quarta jornada arribaria la primera gran decepció…

Es trenca una ratxa impressionant de 33 mesos sense perdre a casa

En la quarta jornada, el dia 25 de setembre, el Júpiter va trencar la màgia de l’actual Municipal del Centenari, i va derrotar el CE Mataró per 1 a 2. D’aquesta manera l’equip groc-i-negre veia trencada una llarguíssima ratxa d’imbatibilitat al seu camp que havia durat 33 mesos, ja que l’última derrota havia estat el 16 de febrer del 1947 davant del Manresa (1-3).

L’equip groc-i-negre durant les temporades 1947-48 (en què va aconseguir el títol, sense ascens) i 1948-49 (en què va aconseguir l’ascens amb el subcampionat), no va perdre ni un sol partit de Lliga a camp propi: 13 victòries de 13 partits en la primera i 16 victòries i 3 empats en la segona, i s’hi ha d’afegir el primer partit de la temporada 1949-50. En aquests 33 partits el Mataró havia marcat 111 gols i només n’havia rebut 23. Això indica ben clarament quin fortí era el camp mataroní.

Tot i que els aficionats no havien vist cap derrota del seu equip en els últims 33 partits de lliga, ja hi havia part de l’afició que ho començava a veure tot negre, i la junta que presidia Joan Matons començava a patir… Però l’equip va reaccionar de forma impressionant, guanyant per 4-6 a Palma davant de l’Atlètic Balears. Després: Mataró- Igualada 4-2, Catarroja- Mataró 0-0, Mataró- Acero de Sagunt 5-1, en el que era el primer partit oficial de lliga que jugava el CE Mataró a camp propi contra un equip de fora de Catalunya, i Constància d’Inca- Mataró 2-3, en un partit jugat al camp del Mallorca. L’equip groc-i-negre estava imbatut fora de casa i situat a només dos punts del líder que era el Sant Andreu, que era el proper rival…

El ple… i la “pallissa” més gran de la història

L’eufòria tornava a ser increïble i l’expectació va portar el ple més gran que havia registrat el camp mataroní fins aquells moments. Es van calcular en set mil les persones que varen omplir el camp. No hi cabia ni una agulla! Però després va haver-hi una forta decepció, ja que l’equip no va estar el nivell i l’equip andruenc, demostrant el seu lideratge, va guanyar per 2-3.

El camp mataroní registrava uns plens impressionants i era un autèntic fortí… però no per al Tortosa / Foto: Arxiu JGC

Els groc-i-negres van caure en una forta crisi perdent per 4-1 a Terrassa, i després rebent una de les golejades més grans de la seva història en perdre a casa per 1-7 davant del Tortosa, que als 15 minuts ja dominava per 0-4. L’equip estava enfonsat i tot i les reaparicions de Pla i Ornaque, també es va perdre a Reus per 2-0. Es va reaccionar derrotant per 2-0 el Segarra valencià, equip situat a la zona alta de la taula, en el partit en què va debutar el davanter Galvany procedent del Lleida i que va ser l’autor del primer gol, però en el partit de rivalitat davant del Granollers es va tornar a caure de forma clara (3-0).

Es juguen partits de lliga el dia de Nadal i el dia de Cap d’Any

Un altre fet ben destacat d’aquella temporada es va produir en les dates que el calendari assenyalava per jugar durant les festes nadalenques: el dia de Nadal i el dia de Cap d’Any. Una cosa que, aquí a casa nostra, ara no es veu massa viable, ni al més alt nivell provfessional, amb jugadors que cobren milions. S’ha de dir que els jugadors varen quedar concentrats tant en la Nit de Nadal (a l’Hotel Suís), com en la de Cap d’Any (a Argentona).

El partit entre el CE Mataró i Olímpic de Xàtiva, que tancava la primera volta, es va jugar en una matinal del dia de Nadal, que els qui la varen viure recordarien sempre. Va ser un meravellós partit en el qual va destacar l’extrem esquerre Raimundo Buxarrais, que havia vingut del Sant Andreu, i que va marcar tres gols. Dos més en va fer Roselló i un altre Galvany, per acabar guanyant per 6-2, a un dels equips més forts de la categoria. El Mataró havia tornat a la tàctica del 2-3-5 i havia jugat amb Gambín; Ornaque, Pérez; Riera, Niubó (el “gran capità” que reapareixia), Mòdol; Espelt, Roselló, Galvany, Vela i Raimundo.

També es va jugar, set dies més tard, el dia de Cap d’Any, rebent el Manacor en el primer partit de la segona volta. El Mataró va guanyar per 2-0 i es tornava a situar entre els millors del grup…

Per completar la “terna”, el Sant Martí- Mataró es va jugar el Dia de Reis, amb derrota per 1 a 0, i és que l’equip groc-i-negre ja no funcionava fora de casa com ho havia fet a l’inici de campionat. I fins al final del campionat es va mantenir quasi sempre la mateixa tendència de guanyar a casa i perdre a fora. Vuit victòries a casa contra Sants (5-1), Sueca (2-0) en un partit que havia estat suspès en el seu dia, Atlètic Balears (3-1), Catarroja (5-0), Constància d’Inca (amb un “explosiu” 8-3, en el partit amb més gols al camp del Mataró a la 3a Divisió, igualat després per un 9-2 davant de Poble Sec la temporada 1959-60), Terrassa (4-0), Reus (1-0) i Granollers (4-2), però amb sis derrotes als camps del Júpiter (2-0), Acero de Sagunt (5-2), Sant Andreu (3-2), Tortosa (4-0), Segarra de Vall d’Uixó (2-0) i Xàtiva (2-0).

Van trencar aquesta “regularitat” les victòries a Igualada (2-3) i a Sueca (0-2), i aquest bon balanç va acabar situant el Mataró, que entrenava Manuel Cruz, en una esplèndida cinquena posició.

Va encapçalar la classificació el Sant Andreu, que pujaria a 2a divisió, amb 49 punts, seguit per Tortosa 46, Olímpic Xàtiva 44, Manacor 44, CE MATARÓ 40, Segarra 39, Atlètic Balears 39, Terrassa 38, Martinenc 38, Granollers 35, Catarroja 35, Reus 34, Júpiter 32, Sants 27, Constància Inca 25, Igualada 23, Acero Sagunt 18, Sueca 6.

Gràfic dels equips contra els que va jugar el Mataró en el seu debut a 3a Divisió, del butlletí d’inici de temporada

Cal destacar la xifra de 60 gols marcats pel Mataró a camp propi en 17 partits. En l’aspecte golejador van brillar Roselló i Raimundo amb 17 gols, per davant de Galvany (13) i Vela (12). L’equip base el formaren Gambín, Pérez, Ornaque, Mòdol, Joan Riera, Espelt (que va jugar tots 34 partits), Roseló, Juvell, Galvany, Vela i Raimundo. Completaren la plantilla durant la temporada Antonio Hernàndez (porter), Pla, Castellà, Niubó, Pina, Blàzquez, Mañosa (un jugador que debutava i marcaria tota una època), Serra, Comas i el malaurat Roura.

Un bon reserva i una gran polèmica

Durant aquella temporada, igual que en les anteriors en una de les quals havia guanyat la Copa Primavera, el CE Mataró disposava d’un equip reserva. Aquella temporada va participar en el “Trofeu Noces d’Or del FC Barcelona” amb un algun brillant resultat com la victòria sobre el reserva de l’Espanyol per 4-2, amb un equip format per Vilar, Serra, Pina, Albert, Niubó, Mañosa, Via, Juvell, Narcís, Ramos i Comas. HI havia jugadors que ja havien jugat en el primer equip i altres que hi jugarien aviat. Altres jugadors que van formar part de l’equip reserva en aquells anys van ser Graupera, Claudio, Calafell, Puig, Campoy, Xirau, Mataró, Mas, Sabater, Gomà, Roy, Arañó, Morral i Peyri.

Una foto del segon equip del CE Mataró. El segon ajupit per l’esquerra és Josep Gomà Carol, quan ja era secretari del club, i uns anys abans d’iniciar la seva llarguíssima etapa com a cronista esportiu / Foto: Arxiu JGC

Tornant al primer equip, dir que en acabar la competició de lliga, es va disputar el Trofeu Federació, on participaven equips de 2a i 3a Divisió repartits en dos grups. El Mataró va tenir la possibilitat d’enfrontar-se al Sabadell, de 2a Divisió, guanyant-lo aquí per 4-2 (en partit de Fires) i allà per 1-2. La trajectòria va ser magnífica i el Mataró hauria pogut acabar primer de grup, però es va perdre aquí contra el Girona, també equip de 2a Divisió, per 1-3, en un partit que va acabar amb polèmica. El cas va ser que la Junta Directiva va decidir provar en aquest partit un extrem esquerre, un noi de nom Barberà que feia el servei a Mataró, provinent del Júnior de Barcelona i del que se’n tenien bones referències. Passava així per davant de Raimundo, de Blàzquez o del jove Comas. A l’hora de la veritat aquell noi, com es diu habitualment, “no va tocar bola” i les protestes anaren en augment al llarg del partit (s’ha de tenir en compte que no hi havia canvis) fins a acabar amb una autèntica manifestació contra la Comissió Esportiva de la Junta Directiva.

Per Les Santes partit internacional

Però aquella situació estranya es va oblidar aviat per part d’una afició mataronina que estava exultant després de la gran campanya realitzada i ja pensava en la nova temporada. La Junta Directiva ho va voler celebrar amb la celebració d’un encontre internacional, i el dia 28 de Juliol, festivitat de Les Santes, va visitar Mataró l’equip neerlandès del Maurits de Geleen.

Geleen era una ciutat minera del sud-est d’Holanda (ara Països Baixos) i allà jugava el Maurits, equip de la Primera Divisió del seu país. La vinguda d’aquest equip va ser organitzada conjuntament pel club mataroní i pel Sabadell, on varen jugar tres dies més tard.

Els seus jugadors eren esportistes “amateurs”, com ho era en aquells moments tot el futbol holandès, i varen renunciar a instal·lar-se en cap hotel, i ho van fer acampant en magnífiques tendes als afores de Mataró, prop de la platja. Molt simpàtics, es varen fer amb l’afecte de tothom.

La prèvia del partit va ser portada de “El Mundo Deportivo” / Foto: Hemeroteca “El Mundo Deportivo”

En el recinte de joc, i presidit per les banderes dels dos països, es va fer la presentació dels dos equips amb gran solemnitat, interpretant-se els himnes nacionals. Pel Mataró varen jugar Hernàndez; Roselló, Ornaque, Módol; Camps, Riera; Pitarch, Juvell (Mañosa), Galvany, Martí i Raimundo (Armengol). I pels neerlandesos: Mol, Muyres, Wylms, Van Wyliek, Van Mulken, Tiems, Beks, Maesen, Van Of Hoofol, Kleynbses i Nelissen.

El partit que va ser vibrant i molt ben jugat, va acabar amb empat a tres gols, marcats per Pitarch (2) i Galvany els de casa i per Van Of Hoofol (2) i Nelissen els dels forasters. Precisament aquest seria el darrer partit jugat per l’extrem Pitarch (que durant la temporada anterior estava complint el servei militar) amb la samarreta groc-i-negra, ja que va ser traspassat al Zaragoza per la important suma en aquells temps de 75.000 pessetes, i va brindar una gran actuació.

Amb aquest encontre la nostra ciutat obria els braços al món esportiu, però uns anys més tard, com veurem en el pròxim número un esportista mataroní tindria l’oportunitat de tenir el món als seus peus…