IluroSport » Toni Sors, amb el món als seus peus, en el cim de l’Everest (1985)

Toni Sors, amb el món als seus peus, en el cim de l’Everest (1985)

Records… núm 100

En arribar al número 100 d’aquests “Records”, amb els quals fem una repassada a la història de l’esport mataroní, hem pensat que aquest nombre rodó mereixia recordar una gesta excepcional dins l’esport mataroní, i possiblement la que més ressò hagi tingut. No es va produir en un terreny de joc, sinó a la natura, molt lluny de casa, a l’Himàlaia. Allà un alpinista mataroní, nascut a Sant Vicenç de Montalt, va tenir el món als seus peus, i junt amb els seus companys, van omplir de joia a molts catalans que van seguir aquella ascensió com si fos tota Catalunya la que estigués intentant conquerir la muntanya més alta de la terra.

Catalunya pendent de 14 homes

L’Expedició Catalana a l’Everest, formada per catorze alpinistes catalans, va marxar durant el mes de juny de 1985 cap al Nepal amb l’objectiu de pujar al cim més alt del món, i va ser seguida per tota Catalunya amb gran interès. No hi havia dia que en els noticiaris i en la premsa no s’hi trobessin notícies entorn de la marxa de l’expedició, sobretot quan s’anaven acostant al cim.

L’objectiu es deia Everest / Foto: catalunyamagrada.cat

Entre els expedicionaris hi figurava Antoni Sors, membre de l’Agrupació Científico-Excursionista, vaja dels “científics”, o de l’Agrupe, com es vulgui. Nascut a Sant Vicenç de Montalt 34 anys abans, Toni Sors, residia a Mataró i era fuster de professió. Amb un historial alpinístic extensíssim havia arribat a instructor de l’Escola Catalana d’Alta Muntanya. Home tenaç i metòdic, tenia un gran sentit de responsabilitat, una gran bondat i un gran amor per la muntanya i per tot el que amb ella es relaciona. A la muntanya viuria els seus millors moments, al costat de molts moments problemàtics, i més endavant, malauradament, hi deixaria la vida.

Gran coneixedor dels Pirineus i dels Alps, on havia realitzat nombroses ascensions de gran dificultat, es va confirmar com un gran escalador en els primers projectes de l’Agrupació en altres continents, tant a Sudamèrica, com al continent asiàtic, i al mateix Himàlaia, als anys setanta, de les que ja tindrem ocasió de parlar en un altre número d’aquests Records.

Amb aquests mèrits ja havia estat cridat a l’expedició catalana a l’Everest que dos anys abans, l’any 1983, havia fet el segon intent del muntanyisme català al cim més alt de la Terra. Després d’un parell de mesos de lluita, l’expedició va desistir el mes d’octubre, després de topar amb unes condicions climatològiques molt adverses. Just un any abans, el 1982, una altra expedició catalana també ho havia hagut de deixar córrer. En ella hi figurava un altre mataroní, Joan Ribas, membre també de l’Agrupació, i que estava designat per pujar al cim en l’intent final.

L’expedició al complet abans de la seva marxa, amb Toni Sors, segon a dalt a la dreta / Foto: El Tot Esport

Però ja se sap que difícilment els muntanyencs es rendeixen davant un dels seus objectius, i Toni Sors va anar a agafar més experiència a la serralada himalaiana, i va ser el cap de l’expedició al Lhotse Sar de l’any 1984, tot i que tampoc va culminar el seu objectiu. Poc després, com ja hem dit, novament va ser cridat a l’Expedició Catalana Everest-85, ni més ni menys que com a director tècnic. El mes de juny marxava cap a l’Himàlaia al costat de Jordi Canals (30 anys), Lluís Gómez (35), Xavier Pérez (36), Jordi Magriñà (33), Carles Vallès (26), Antoni Ricart (34), Nil Bohigas (26), Miquel Sànchez (29), Enric Lucas (23), Óscar Cadiach (32), Jordi Camprubí (36) i Joan Massons (40), i amb Conrad Blanch (34) com a Cap d’Expedició.

Principals rutes per al cara nord. de l’Everest La verda és la que va fer l’expedició catalana el 1985/ Foto: viquipedia, Luca Galuzzi 2006

Dubtes quan s’aproximen al cim

Quan ja portaven dies allà, semblava que una vegada més l’expedició hauria de tornar a casa sense haver complert el seu objectiu, però per fi, després de llargues jornades, la meteorologia va canviar i va donar una nova oportunitat. Conrad Blanch, cap de l’expedició, que era conscient que s’havien de jugar les darreres cartes, va decidir apostar fort. Els homes foren estratègicament repartits i es decidiren les cordades punta.

L’esquema de l’ascensió

El dia 25 d’agost, un grup format per cinc alpinistes i cinc xerpes, amb el temps no pas molt segur, van sortir del camp III, situat encara a més de 2.000 metres del cim, cap a la collada nord. En les tres següents jornades els alpinistes es van anar situant segons l’estratègia prevista, quedant en el camp VI, situat a 8.200 metres, la cordada formada per Vallès, Sors i Cadiach, i els xerpes Karma, Narayan i Stambu. Per sota d’ells, en el camp V, sis-cents metres més avall, un altre grup estava pendent de l’evolució per recolzar la cordada d’assalt o recollir el testimoni i pujar en una nova temptativa.

Foto de l’expedició, amb Toni Sors primer ajupit per la dreta / Foto: desnivel.com

L’atac definitiu

El dia 28 d’agost, a primeres hores del matí, la cordada punta va començar la seva ascensió. Després de cinc hores de duríssim esforç, a les 18 hores i 20 minuts, la senyera i la bandera olímpica (possiblement va ser un dels més grans anuncis de la candidatura de Barcelona, que encara no havia estat nominada com a seu olímpica) onejaven en el cim més alt de la terra. L’Everest i els seus 8.848 metres es rendien a l’alpinisme català, que veia complert el seu somni més cobejat. Els tres catalans havien estat el 174è, 175è i 176è en trepitjar el sostre del món, que havien coronat per primera vegada, l’anglès Sir Edmund Hillary i el xerpa Tensing trenta-dos anys abans, l’any 1953.

Toni Sors amb l’Everest al fons / Foto: fosbury.cat

Gran rebuda a Mataró

La tornada va ser sensacional, i l’Ajuntament i l’Agrupació van organitzar autocars al Prat per anar a rebre els expedicionaris. Més endavant, el dia 8 de novembre, al Saló de Sessions de l’Ajuntament se’ls va retre homenatge, en especial a un Antoni Sors, ciutadà de Mataró i membre de l’Agrupació, que havia deixat, i mai més ben emprada aquesta frase, el pavelló molt alt… més alt impossible, al cim més alt de la terra.

El van acompanyar dos membres de l’expedició, en Lluís Gómez i l’Antoni Ricart. Van rebre una placa commemorativa, així com una petita escultura de l’Everest. Va presidir l’alcalde de Mataró, Manuel Mas, junt amb el de Sant Vicenç de Montalt, Josep Torras.

Toni Sors en la recepció a l’Ajuntament / Foto: Arxiu El Tot Esport

Per damunt de tot, un home de muntanya

Uns anys després (podeu llegir “Records 10”) en Toni Sors ens va deixar, però el record de la seva gran gesta mai es podrà esborrar, i com a homenatge, a ell i a tota la gent de muntanya, val la pena recordar les paraules que, després d’haver fet el cim de l’Everest, li va escriure Josep Gomà i Carol al “Tot Esport”:

Portada d’El Tot Esport amb dedicatòria de l’Antoni Sors, que en la foto mostra l’escut de l’Agrupació Científico Excursionista de Mataró

“Voldríem que en aquestes paraules hi veiessis quelcom així com un cordial i admiratiu homenatge, en uns moments en els quals ens has fet sentir orgullosos de tenir-te com a conciutadà, com ens consta i és absolutament lògic, que encara ho sentin més íntimament la teva gent de Sant Vicenç de Montalt, d’on ets fill i on hi tens els teus familiars. Com no cal dir, que a l’Agrupació Científico-Excursionista, li escau l’honor de tenir-te a les seves files, dintre de les quals en aquests darrers anys has anat forjant la teva personalitat d’alpinista excepcional a costa d’una indestructible vocació superant obstacles físics i morals, tal com aquella memorable i exitosa expedició al Broad Peack (el primer vuit mil assolit exclusivament amb gent de casa), però amb la terrible dentellada del destí en haver de deixar-hi per sempre el cos d’aquell entranyable company teu que fou Enric Pujol.
Força, tècnica, experiència i voluntat, no t’han regatejat èxits en els alts silencis de les muntanyes. Però et mancava aquesta rúbrica sensacional, dot dels privilegiats, com era la coronació del mític Everest. El teu company d’expedició, Enric Lucas, et justificava l’èxit personal dient: “L’Antoni Sors té un cos que és una fortalesa”.
Però tot això, Antoni, a tu no t’envaneix, ja que saps revestir-te d’una modèstia no pas fictícia. El teu oncle, Ferran Ferrer (el que fou periodista esportiu), que amb la família anaren a rebre-us ens deia:
“A l’Antoni feia la sensació que tot allò li sobrava. No li van els aldarulls ni les relacions públiques”.
És clar, el teu esperit s’ha forjat en la majestuositat de la natura, en els màgics silencis de les altures, prodigant l’esforç anònim; lluny sempre de la inútil fatuïtat, convençut de la petitesa de l’home, però capaç de generar arriscades aventures com aquesta Expedició Catalana a l’Everest, que ha fet tremolar de goig a tota la nostra terra.
No t’estranyin els homenatges, Antoni. Havia estat tan llarga l’espera… Sou com un símbol. Guarda’t, si vols, el qualificatiu en el més profund. Però accepta ara, públicament, l’enhorabona de tots els que et tenim a la vora i t’apreciem com ets: fort de cos, modest d’esperit, home de muntanya.”