Records… núm 239
Durant alguns números anteriors hem recordat ascensos d’equips mataronins a categories estatals. Allà per la temporada 1993-94 el CE Mataró estava jugant a la Preferent Catalana i buscava amb anhel el retorn a la 3a Divisió, d’on havia baixat la temporada 1982-83, i més tenint en compte que en aquella categoria, dues per sobre de la seva, hi era el rival local, la UD Cerdanyola.
Miquel Corominas comença amb vuit victòries consecutives
La passió estava desfermada a la barriada de Cerdanyola, però l’ascens de l’equip rival va servir perquè ressuscités l’ambient a l’entitat groc-i-negra, desitjosa de recuperar terreny.
El Mataró volia continuar amb Juan Moscoso a la banqueta, però finalment va marxar al Palafrugell, i el club que aleshores presidia Tomàs Pallarès va donar el cop d’efecte contractant els serveis de Miquel Corominas, que que havia estat jugador del Barça i de l’Espanyol, i que havia ascendit la temporada anterior el Premià de Mar fins a la 2a B.
A la pretemporada l’equip groc-i-negre va guanyar el “Trofeu Ciutat de Mataró” que organitzava la UD Cerdanyola després d’empat a zero entre els dos equips locals i per millor golaverage sobre l’altre equip participant que era el Cristinenc. Després va cedir davant del Palafrugell en el “Trofeu Iluro” organitzat pel mateix CE Mataró. Ben aviat, ja durant la temporada, la Cerdanyola es prendria la revenja derrotant per 3-4 el Mataró en partit de Copa Catalunya.
Miquel Corominas no havia fitxat grans noms i si jugadors que sabia que li podien rendir en aquesta categoria, com David Muñoz (Júpiter), Carlos (Lliçà) o Artero (Sants) i els coneguts De Gea i Bernat.
Els inicis del campionat no van poder ser millors amb vuit victòries consecutives, la darrera amb un 7-2 sobre el Barceloneta, que era el tercer classificat. A la novena jornada sobre el fang de Roda de Ter es va perdre el primer punt, i a la jornada següent es va derrotar el Bisbalenc que era segon també imbatut, amb dos gols de falta directa del canoner Albert Càmara. L’equip jugava molt bé, i el públic gaudia i quasi s’aprenia l’equip format bàsicament per Manolo, Boixet, De Gea, Càmara, Andreu, Carlos, Bernat, David Muñoz, Cabeza, Agustí i Artero, amb Sillo, Expósito, Colorado i Galceran com a principals recanvi
Però quan menys s’esperava va arribar la primera derrota al camp de l’Hostalric (3-2), i dues ensopegades més van fer encendre les alarmes, ja que el Mataró era líder, però darrere tenia tres equips a un sol punt. Es va reaccionar i dels onze partits següents només se’n va perdre un, però el Barceloneta estava totalment embalat i es va situar líder al final de la primera volta.
Es trenca una ratxa de 30 partits sense perdre a casa
El joc de l’equip havia perdut brillantor i quan es va perdre al camp del líder per 1-0, el títol quasi va quedar decidit a favor dels barcelonins que van encadenar ni més ni menys que 17 victòries seguides, proclamant-se campions a falta tres jornades per al final. El Mataró encara es va complicar la vida primer amb una sanció d’un partit al camp local, i després perdent davant del Poble Sec per 0-1, en un partit que va trencar una ratxa de dinou mesos i de 30 partits sense perdre a casa en partit de lliga, des del 20 de setembre de 1992 fins al 8 de maig de 1994.
Era aquesta la segona ratxa més bona de la història de l’entitat només superada entre les temporades 1947-48 i 1949-50, quan es van encadenar 33 partits de lliga seguits sense perdre a casa (veure Records-99).
Subcampionat, promoció innecessària i ascens a 1a Catalana
De tota manera es va acabar assegurant la promoció derrotant per 3-0 el Palau de Plegamans, en un partit en el qual es va produir un fet poc habitual com va ser l’entrada de l’ambulància fins a dintre del camp per treure el jugador groc-i-negre Escobar que va patir una gravíssima lesió al genoll.
Ja cap a final de temporada va debutar el jove Lluís Sauras, marcant el seu primer gol oficial en el darrer partit de lliga davant del Vidreres (2-1).
La classificació final va ser: Barceloneta 58, Mataró 54, Roda Ter 46, Palau i Vidreres 41, Hostalric 34, Bisbalenc 33, Abadessenc i Canovelles 32, Muntanyesa, Arbúcies i Poble Sec 31, Ibèria 30, Can Déu 27, Cardedeu 26, Castellar 25, Anglès i Calella 20.
El Mataró en un bon campionat va ser l’equip menys golejat encaixant, entre Manolo i Sillo, només 25 gols en els 34 partits. Havia guanyat 11 partits fora de casa i només en va perdre un a casa, però va topar amb un Barceloneta massa fort, i es veia obligat a jugar la promoció contra el Can Vidalet d’Esplugues.
En el primer partit al camp del Mataró jugat en dissabte es va empatar a zero gols, però l’endemà es va saber que l’ascens de Terrassa i Europa a 2a B feien pujar els dos equips a 1a catalana. D’aquesta manera la derrota per 1-0 a Esplugues no va tenir transcendència. De fet, la bona campanya s’ho mereixia.
El màxim golejador de l’equip va ser Bernat Abenza amb 18 gols seguit per Cabeza amb 12, i Carlos va ser el més regular jugant els 36 partits complets.
Una altra alegria per al club va ser l’ascens a categoria preferent de l’equip infantil que entrenava en Blai López després de superar la Muntanyesa en la final.
Rafa Campos nou president
Una vegada acabat el mandat de Tomàs Pallarès, sota el qual el club havia aconseguit dos ascensos, el càrrec de president del CE Mataró va recaure en l’empresari i exjugador groc-i-negre Rafa Campos.
Miquel Corominas va continuar i va reforçar l’equip sobretot amb jugadors arribats de dos clubs, el Milan Gramenet (Ivan, Antonio Garcia i Moisés) i el Premià de Mar (Marín, López i Ros), i ja va donar una primera mostra del seu potencial guanyant el Trofeu Iluro superant el Júpiter i l’Espanyol B.
L’afició estava animada i en el primer partit es va empatar a la Barceloneta, però els tres desplaçaments següents a Tremp, Calafell i Can Vidalet van acabar amb derrota, i quan va venir el Santboià a la vuitena jornada i va guanyar aquí per 0-2, en la que seria l’única derrota a casa del Mataró en tot el campionat, es va baixar fins a la setzena plaça, quasi en zona de descens. Es va reaccionar i al final de la primera volta el Mataró, que ja comptava amb el patrocini de Finques Castellà, estava a la novena posició a vuit punts del líder i a tres de la zona d’ascens. En el penúltim partit de la primera volta va debutar Xavier Monteys, Monti, que venia de la UD Cerdanyola, on no havia jugat massa partits, i va ser un autèntic revulsiu.
Gran segona volta per aconseguir l’ascens a 3a Divisió
A la segona volta el Mataró va començar amb cinc victòries consecutives, per col·locar-se en el segon lloc, abans de patir la que seria l’única derrota d’aquell segon tram a Vilassar de Mar per 1-0 davant de l’equip que dirigia Miguel Àlvarez, el tècnic que uns anys més tard portaria el Mataró a 2a B.
La derrota de rivalitat no va afectar i el Mataró al final va encadenar 13 partits sense perdre i ocupant lloc a la zona d’ascens. No obstant això i tot i les golejades per 9-0 al Roses i per 0-6 a Roda de Ter, tot va quedar per decidir a la darrera jornada, ja que la situació estava així: Santboià 51, Guíxols 49, Mataró i Tremp 48. El Mataró depenia d’ell mateix, ja que pujaven tres equips i tenia el golaverage sobre el Tremp favorable (3-0 allà i 5-1 aquí).
El rival del darrer partit va ser el San Cristóbal de Terrassa. Monti va obrir el marcador i els egarencs van empatar abans del descans portant els nervis a les grades, però a la represa Monti, Càmara de penal, Galceran i altre cop Monti, que així amb un “hat-trick” s’erigia en ídol de l’afició, van arrodonir un resultat que va donar al Mataró el quart ascens a 3a Divisió de la seva història, i on es trobaria amb la UD Cerdanyola el rival local.
La classificació final va ser Santboià 53, MATARÓ 50, Guíxols 49, Tremp 49, Vilassar Mar, Milan i Vic 45, Vilafranca 44, Olot 41, Calafell 39, Palafrugell 37, Sant Cristòfol 36, Barceloneta 35, Hospitalet At. i Can Vidalet 34, Blanes 33, Roda Ter 28, Sant Cugat 26, Roses 23 i Seu d’Urgell 14.
Miquel Corominas, des de la banqueta, va ser element clau per fer que al Municipal mataroní s’hi veiés un gran futbol, i per aconseguir dos ascensos consecutius i portar l’equip groc-i-negre a la 3a Divisió dotze anys després de la seva última presència en aquesta categoria.
L’equip base el van formar Manolo, alternant-se amb Ivan, a la porteria; Marín, Càmara (que va jugar tots els partits complets i va continuar fent gols de falta amb el seu potent xut), Carlos, Ros, Sauras, López, Monti, Agustí, Moisés i Bernat. També van intervenir Polo, Boixet, Galceran, Andreu, David, Antonio Garcia, Carlos Garcia, Parra, Miki, José, Angel, Carrasco, Francisco, Carlitos i Marcial.
El màxim golejador va ser Moisés amb 21 gols, però Xavier Monteys, Monti, arribat a finals de la primera volta en va marcar 11.
La temporada va acabar amb il·lusió i el club va encetar una campanya de captació de socis amb el lema “Fem els 1000”.
En el pròxim número recordarem com havien estat els primers anys de la Cerdanyola a 3a Divisió i com es va viure el nou retrobament amb l’equip groc-i-negre.
