Records… núm 282
En el número anterior, parlàvem de com durant la temporada 2000-01 Jaume Creixell va venir a salvar el Mataró i com ho va aconseguir després d’un dramàtic final. Com havia fet anteriorment en Creixell en va tenir prou amb això i va deixar pas a un altre entrenador que en aquella segona campanya a 2a B va lligar un equip que va fer somiar tothom amb l’ascens a 2a A.
Arriba Joan Vilà a la banqueta, amb un projecte engrescador
Poc després d’aconseguir la permanència Jaume Creixell va comunicar que no continuaria i el club que presidia Francesc Rimblas va contactar amb Eudald Duran com a assessor esportiu i aquest va concretar la cessió per part del FC Barcelona del tècnic Joan Vilà, que els anys anteriors havia dirigit el Barcelona C i que estava acostumat a treballar amb gent jove i de qualitat.
Això presentava un projecte engrescador, però que obligava a trencar una mica amb el que havia utilitzat el seu predecessor en el càrrec, basat sobretot en la lluita i l’esperit de sacrifici dels jugadors. Així de la temporada anterior només van continuar els defenses Gimeno, Robert i Aitor Olmo, els migcampistes Óscar Hernández i Rodri, i el davanter Mora, i entre les baixes més destacades cal citar les de Lluís Sauras i de Víctor Cardona, dos jugadors del planter que marxaven a la “Grama” amb Creixell i al Llevant, respectivament. També un jove Quico Rimblas, fill del president, acompanyava a Sauras cap a Santa Coloma. Van arribar lògicament molts fitxatges, alguns dels quals es consolidarien i altres marxarien ràpidament.
A l’Assemblea de la Federació Espanyola es va aprovar una remodelació dels grups de manera que els nou equips catalans (Figueres, Sabadell, Terrassa, Hospitalet, Barcelona B, Espanyol B, Gramenet, Lleida i Mataró) van passar a jugar al grup II amb els equips aragonesos, navarresos, riojans i una part dels bascos, i d’aquesta manera 9 equips nous passarien per la nostra ciutat, retrobant el Binèfar i l’Osca, que havien estat a Mataró anys enrere.
A la pretemporada el Mataró es va mostrar intractable i la va tancar amb una golejada per 6-1 davant l’Onda, el filial del Vila-real, que era equip de 2a B. Però a la primera jornada de lliga el Mataró es va desplaçar al Parc del Migdia per trobar-se amb un potent Espanyol B on destacaven noms com Dani Jarque, Català, Moisés Hurtado o Crusat entre altres. L’equip groc-i-negre va debutar amb Rojas, Juan Carlos, Aitor, Castillo, Gimeno (Síria), Santi Asensio, Tarradellas (Rodri), Mora, David Prats i Puigdesens (Borrell). L’equip va mostrar primer molta inseguretat defensiva, cosa que va posar el marcador en un 2-0, i després gran capacitat en el joc ofensiu, que va permetre empatar a 2 abans del descans, que va desnivellar més tard Crusat per al 3-2 final.
Tot i la derrota la impressió era bona i a poc a poc s’aniria consolidant. De tota manera en el segon partit de lliga a casa davant del Beasain es va trencar una ratxa de 19 partits consecutius guanyats pel Mataró a casa contra equips de fora de Catalunya des del 6-0 amb què s’havia guanyat al Caravaca en el primer “play-off” jugat l’any 1998. El Mataró va haver de remuntar un 0-2 i s’hagué de conformar amb un empat a 2 gols.
Per iniciar la cursa cap a dalt el Mataró va triar un camp de prestigi com el del Lleida, on l’equip groc-i-negre no hi havia guanyat mai, i davant d’un equip que acabava de baixar de 2a “A” i que era líder sense haver encaixat cap gol. Allà el Mataró va fer tot un recital, brodant-ho per acabar golejant per 0-5, un resultat que el Lleida no havia rebut des de feia 43 anys al seu camp. I a la porteria lleidatana hi era l’exporter blaugrana Busquets… que no va poder fer res davant dels tres gols de David Prats, descobert ja com a gran golejador, Mora i Óscar.
Però a casa l’equip va continuar sense rutllar i el Terrasa de Miguel Álvarez (amb Jordi Navas i Monti en l’onze inicial) es va emportar els tres punts (0-2) i el Binèfar també va empatar (2-2). Calia buscar un revulsiu i aquest va arribar amb la cessió per part del Barça del porter Albert Jorquera.
Aquí a Mataró cauen dos líders de forma consecutiva
A poc a poc Joan Vilà va anar confeccionant un equip base i, per sort, va haver de fer pocs canvis. L’equip va obtenir el primer triomf a casa en ocasió de la visita del Figueres, gràcies a un gol de Mora en el temps afegit. Després va caure el Barcelona B, que era líder, amb un golàs de Prats, per derrotar un equip on destacaven noms com Víctor Valdés, Óscar López, Fernando Navarro, Babangida, Roberto Trashorras o Motta.
I quinze dies més tard, amb un empat a la Nova Creu Alta davant del Sabadell pel mig, va caure l’Hospitalet, que era el nou líder, amb un altre golàs de Borrell.
Una victòria al camp de l’històric Real Unión d’Irun va posar el Mataró en la setena plaça i amb ambicions, demostrades més endavant guanyant als camps de l’Osasuna B i a Anoeta davant la Real Societat B.
Tots els aficionats ja tenien l’equip bàsic ben fixat a la memòria: Jorquera a la porteria, Aitor Olmo, Gimeno, Robert i Síria a la defensa, Óscar Hernández i Santi Asensio al mig camp, Borrell i Tarradellas als extrems, Toni Mora a la mitja punta i David Prats a davant.
La culminació d’aquell magnífic any 2001, que havia començat amb una victòria al Mini-Estadi en la temporada anterior, va venir en el partit retransmès pel Canal-33 davant de la Gramenet de Creixell, que era l’actual campió, però que no va poder fer res davant l’allau de joc groc-i-negre. Amb David Prats, que havia marcat 16 gols en 17 partits i era el màxim golejador de les categories estatal, com estilet, se li va clavar un 6-1, que va permetre al Mataró situar-se per primera vegada en zona de “play-off” només per darrere de l’Hospitalet i el Barça B, dos equips als quals havia guanyat.
Al final de la primera volta, després d’empatar al camp d’un ex-primera com era el Logroñés i a casa contra l’Alfaro, el Mataró arribava en el quart lloc amb 33 punts per darrere d’Espanyol B, Barcelona B i l’Hospitalet i per davant d’equips com Logroñés, Terrassa, Real Unión d’Irún, Lleida o Sabadell.
La mort del president va ser un cop massa fort
En el primer partit de la segona volta, i en una altra exhibició televisiva, va caure un altre líder, l’Espanyol B, per 3-1, en la primera victòria mataronina davant del filial blanc-i-blau.
Tres ensopegades fora de casa (Beasain, Terrassa i Binèfar) van començar a portar preocupació, però l’equip va guanyar a Figueres (0-2) i va derrotar el Calahorra (3-2) per consolidar-se a la tercera plaça de la classificació.
Quan al final d’aquest partit, jugat el dia 3 de març, els apassionats seguidors del “Frente Andaluz” dedicaven cants d’admiració a Francesc Rimblas, el president que regia el club amb discreció i eficàcia, poc podien pensar que l’endemà el cor del president, que uns anys enrera ja l’hi havia donat un avís, va decidir aturar-se per sempre, sumint el club, l’esport mataroní i el futbol català, on era molt estimat, en una tristesa molt profunda. Ell havia assolit per al CE Mataró la 2a B i somiava en la 2a A…
El cop va ser massa fort perquè els jugadors poguessin refer-se’n. Ho van intentar, van voler fer seu el somni del president.
En la crònica del Tot Mataró del partit jugat el diumenge següent al Mini-Estadi contra el Barça B, podíem llegir: “Abans de començar el partit, l’aspecte de les grades ja demostrava que per al Mataró era un part molt especial i és que tothom volia dedicar una victòria al camp del líder al president Francesc Rimblas, mort feia pocs dies. Ja el dia abans la seva vídua i els seus fills havien escampat les seves cendres al Camp Municipal, en un acte carregat d’emotivitat, i també van ser presents a la llotja del Mini-Estadi. Els colors groc-i-negre tenyien les grades del Mini i quan es va guardar el minut de silenci els jugadors mataronins, que potaven una samarreta amb la imatge d’en Rimblas, s’agafaren fent pinya al mig camp, i mentre sonaven les notes de “La vall del riu vermell” moltes llàgrimes donaren el comiat a una de les persones més estimades del futbol català“.
Després quan sonà el xiulet qualsevol sentimentalisme quedà oblidat i els vint-i-dos jugadors van lluitar al màxim. Al final l’equip groc-i-negre va treure un empat davant un Barça B, que era el líder i on va jugar un jovenet, que encara no havia complert els 18 anys, i que portava per nom Andrés Iniesta.
Però quan el diumenge següent es va perdre a casa davant del Sabadell, en una tarda de silenci en què es va fer l’homenatge a Francesc Rimblas, va començar una mala ratxa amb cinc partits sense guanyar i el Mataró va caure al setè lloc, a quatre punts del quart.
L’equip estava molt tocat, però traient forces d’allà on es podia es va guanyar l’Osasuna B i a Osca i l’equip es va situar a dos punts del quart a quatre jornades del final. Les esperances es van difuminar del tot amb la revenja de l’equip de Creixell a Santa Coloma (3-1), i ja fins al final l’equip groc-i-negre no va conèixer la victòria acabant en un vuitè lloc que no estava gens d’acord amb el que mereixia el joc que havia fet l’equip aquella temporada, que era possiblement el més espectacular de la categoria, junt amb el del Barça B. Però en els onze partits posteriors a la mort del president només es van sumar 10 punts…
La classificació final va ser aquesta: Barcelona B 71, Espanyol B 67, Zaragoza B 67, Hospitalet 65, Terrassa 63, Real Unión 59, Gramenet 59, CE MATARÓ 58, Lleida 56, Logroñés 54, Osasuna B 48, Calahorra 48, Figueres 47, Sabadell 46, Binéfar 45, Beasain 44, Real Sociedad B 42, Eibar B 38, Huesca 35 i Alfaro 35. Curiosament, el Terrassa que havia quedat cinquè, una posició que en condicions normals hauria pogut ocupar el Mataró, va poder jugar el “play-off” d’ascens, ja que el Saragossa havia baixat a 2a i el seu filial no va poder jugar-los… i finalment els egarencs, de la mà de Miguel Álvarez van ser l’únic equip català que va assolir l’ascens.
Ja hem dit quin va ser l’equip base de la temporada, que gairebé tothom sabia de memòria, i els principals recanvis van ser Juan Carlos, Joan Castillo, Rodri, Puigdesens, Álvaro, Quim Famada, Guirado i Guerrero. Els jugadors que van jugar més partits van ser David Prats i Aitor Olmo amb 36, seguits d’Óscar i Tarradellas amb 35.
El màxim golejador, no cal dir-ho, va ser David Prats amb 24, una xifra que li va valer per ser fitxat pel Poli Ejido i poder jugar a la 2a A. Lluny d’ell Mora amb 8 i Tarradellas amb 7. A la porteria Jorquera va encaixar nomé 34 gols en 31 partits i també es va anar fent un nom per pujar cap amunt, sent recuperat pel Barça ràpidament.
Francisco Gonzalo nou president i l’equip juvenil subcampìó del Mundialet
Abans d’acabar la temporada Francisco José Gonzalo, va ser elegit nou president del CE Mataró, mantenint inicialment una línia de continuïtat.
En la part esportiva es va tancar amb una gran alegria donada per part de l’equip juvenil del club que va quedar segon al Mundialet disputat a Palamós durant la Setmana Santa. En vuitens de final van donar la gran sorpresa derrotant la selecció del Brasil. A la final van caure davant del Barça per 2-0. L’equip que entrenava Jordi Costa va formar inicialment amb Cristian, Samuel, Xavier, Arnau, Dani, Carmelo, Avila, Cañas, Roger, Miki i Ortega. Després van entrar Miguel, Javi, Pere Vicaria i Ferran.
En el pròxim número canviarem d’esport, per parlar d’un equip que en aquells temps també va aconseguir el somni de pujar a categoria estatal.
