Records… núm 216
En el número anterior parlàvem, en aquell cas referint-nos al Centre Natació Mataró, de la importància que té per a un club gaudir d’unes bones instal·lacions. El Centre Atlètic Laietània en els seus inicis en va disposar, però la postguerra va deixar el camp de l’Stàdium, o les pistes de mossèn Plandolit, com es vulgui, en una situació lamentable sense dutxes ni vestidors i amb les pistes presentant l’aspecte d’autèntiques muntanyes russes, després que l’abandonessin les tropes militars que allà s’havien instal·lat.
El Laietània practica l’atletisme sense pistes atlètiques
Quan l’any 1945 es va començar la construcció del Velòdrom l’Ajuntament va donar una subvenció amb la condició que dintre del mateix també hi hagués unes petites pistes d’atletisme, on els atletes van poder entrenar-hi mentre el velòdrom disposava de terra de sorra. Quan un parell d’anys més tard es va començar a posar la superfície de pòrtland, els atletes van haver de sortir de la instal·lació i van ser rebuts al camp del CE Mataró, on durant un temps van celebrar els seus campionats. Però l’any 1948 el CE Mataró de futbol en el seu intent de pujar a 3a Divisió es va veure obligat a sembrar gespa al camp i això també va fer fora els atletes, amb les seves sabatilles de claus.
El Centre Atlètic Laietània gaudia de bona salut esportiva, amb gent molt entusiasta a les seves files, i ja havia donat una gran figura com Ernest Pons (veure Records-29), però el fet de no disposar de pistes va portar a una crisi molt important. Aquell any no es va disputar el que amb els pas dels anys seria tradicional Trofeu Clausura i que havia començat l’any 1945 (veure Records-55) i els campionats socials es van celebrar al camp de l’Argentona.
A finals d’any Pasqual Zaragoza va pujar a la presidència del club i a partir d’allà el Centre va tornar a anar cap amunt.
El Centre Atlètic Laietània va arribar a un acord amb l’Associació Esportiva que era l’usufructuari del terreny de l’antic Stàdium -nom que no tenia res a veure amb l’atletisme sinó amb el d’un equip de futbol que el va utilitzar en el primer quart de segle-, per tal de tornar-lo a utilitzar per competicions atlètiques. D’aquesta manera per les Festes de Les Santes de 1949, quan s’hi va inaugurar la pista de bàsquet de l’Esportiva, el programa ja presentava unes proves atlètiques.
Quart lloc al català absolut per equips
Amb les noces d’argent en portes, que s’havien de celebrar el 1950, el club va revifar i durant l’any 1949 es van aconseguir brillants resultats. L’equip va quedar en el quart lloc del campionat català per equips darrere de l’Espanyol, al qual s’havia superat a la fase prèvia, FC Barcelona i CN Barcelona. A escala individual la premsa destacava a Antoni i Jordi Bonamusa com a puntals, a Vicenç López com a polifacètic esprínter, Cruixent i Cabot revelacions en 400 m, Brunet i Arnau excel·lents migfondistes i al fondista Llopart. Completaven l’equip Domènech, Ibern, Pi, Bellavista, Esquerra, Parera, Ruiz, Fernàndez, Colomer, Roselló, Gavaldà, Corral, Salvadó, entre altres.
En els Campionats de Catalunya individuals Antoni Bonamusa va quedar subcampió en salt amb perxa amb 3,30 m, i el seu germà Jordi, que havia quedat campió júnior, va ser tercer amb 3,23 m. També va quedar tercer en 3000 m obstacles en Moisès Llopart. Després en els Campionats d’Espanya celebrats a Montjuïc els dos germans van pujar al podi aixecant-se tots dos per sobre de 3,30 m i quedant l’Antoni 2n i en Jordi 3r.
A finals de l’any 1949, el dia 1 de novembre com va anar sent habitual, es va celebrar el IV Trofeu Clausura. Ja va tenir lloc a l’Stàdium que, a partir d’aquell moment, ja s’anirien coneixent cada vegada més com les pistes del Laietània. La victòria per equips va ser per al Granollers, per davant de FC Barcelona, CN Barcelona i Laietània i va destacar la presència del fondista Gregorio Rojo (8:59.8 en 3000 m) i del llançador de pes italià Paolone (13,62 m en pes).
Arranjament definitiu de les pistes
Però la pista encara tenia molt de pendent. De cara a la celebració dels encontres del Campionat de Catalunya de Clubs es va haver de fer una anivellació, que va ser possible gràcies a la col·laboració d’atletes i directius. Segons s’explica en el llibre “75 anys d’història del CA Laietània” es va contactar amb l’empresari Miquel Manté, que va fer el rebaix de terres fent venir un tractor de Vilamajor. També es va comptar amb la col·laboració del Sr. Bellavista, pare de qui uns anys més tard seria president del club.
Gràcies a les aportacions dels socis i simpatitzants, materialitzades en forma de totxos es va poder fer la corda de la pista que, amb els seus 200 metres de corda, van quedar en perfectes condicions a principis de l’any 1950. A partir d’aquell moment s’hi celebraven contínuament festivals atlètics, ja que amb l’arranjament es deia que eren de les millors de Catalunya i els rècords queien un darrere l’altre.
El dia 4 de març del 1950 ja s’hi va disputar un encontre entre el Laietània i el FC Barcelona, corresponent al Campionat de Catalunya de clubs, amb una única victòria local a càrrec de Jordi Bonamusa en triple.
Al final del campionat el Laietània va repetir el quart lloc mantenint la màxima categoria regional. S’ha de dir que la lliga se celebrava amb un complet calendari d’encontres entre dos clubs, igual que en els campionats d’altres esports. Aquí a Mataró el Laietània va derrotar l’Espanyol, el Manresa i el Granollers i va caure només davant FC Barcelona i CN Barcelona, que junt amb el Manresa van ser els equips que van quedar per davant dels laietanencs.
Per veure els components de l’equip laietanenc en aquesta i en altres temporades podeu clicar a Plantilles Atletisme Masculí.
A escala individual, Vicenç López va igualar el rècord català cadet de 80 m amb 9.4, proclamant-se campió de Catalunya, i en júniors Joan Ovejero va quedar campió en salt amb perxa, amb un salt de 3,22 m.
Als campionats de Catalunya absoluts Antoni Bonamusa va quedar 3r en perxa amb 3,30 m, i als campionats provincials Moisès Llopart va guanyar en 10.000 m i Ibern va quedar subcampió en 10 km marxa.
A finals d’any, a part de la celebració del Trofeu Clausura, trobem un fet curiós i un de destacable. El primer va ser una cursa de “relleus balcànics” que van córrer Brunet, Cabot, Corral, López, Ruiz i Esquerra, sobre distàncies de 1500, 800, 400, 300, 200 i 100 metres en un temps de 9:02.4. El segon la celebració del primer campionat de decatló, que va guanyar Vicenç López amb 4.490 punts.
El Laietània organitza els Campionats de Catalunya de Cros
La Federació Catalana va atorgar al CA Laietània una organització ben important, i d’aquesta manera el 18 de febrer del 1951 Mataró va acollir el Campionat de Catalunya de Cros amb victòria de Jaume Guixà (FCB), que es va imposar a l’esprint a José Quesada (Espanyol), completant el podi Constantino Miranda (Espanyol), que havia estat olímpic a Londres tres anys abans.
Antoni Bonamusa campió de Catalunya per primera vegada
Aquell any 1951, en la competició de lliga per equips, el Laietània va tornar a mantenir la màxima categoria catalana superant el Reus Ploms a la promoció, després d’haver quedat en cinquè lloc a la classificació de la Lliga per darrere de FC Barcelona, CN Barcelona, Vic i Manresa i per davant del CN Barcelona B.
A nivell individual va destacar un any més Antoni Bonamusa, que es va proclamar per primera vegada campió de Catalunya absolut en salt amb perxa amb 3,25 m i va quedar sisè als estatals, la mateixa plaça que va ocupar López en pes.
Abans Antoni Bonamusa també s’havia proclamat campió provincial, establint un nou rècord local de 3,41 m. Això li va permetre actuar a Montjuïc en un Barcelona- París- Stuttgart quedant 2n amb 3,35 m. Cal dir que en aquells temps les perxes eren de canya de bambú i les condicions dels fossars eren ben rudimentàries, sense els matalassos que ara fan més còmoda la caiguda.
Tomàs Claramunt, un prometedor valor calellenc arribat al Laietània, també es va proclamar campió provincial en 1500 m i en 3000 m obstacles. I mantenint la progressió dels joves atletes Joaquim Estengre va quedar campió de Catalunya cadet de martell.
El Trofeu Clausura agafa molt de prestigi
El Trofeu Clausura anava agafant cada vegada més prestigi dintre l’atletisme català i els atletes i els clubs venien a Mataró amb moltes ganes per tancar la temporada, cercant els artístics trofeus que es donaven als guanyadors de cada prova i l’espectacular Challenge que premiava al millor equip.
Aquell any 1951 es va viure una sensacional cursa de 3000 metres amb victòria del suís Sutter (FC Barcelona) davant de Tomàs Barris (Espanyol), el que uns anys més tard seria l’entrenador del Laietània. El temps del guanyador de 8:47.8 és magnífic considerant les condicions de la pista i va ser la millor marca del festival, que va acabar, com era habitual amb els anomenats “relleus olímpics”, amb quatre rellevistes corrent distàncies de 800, 400, 200 i 100. Aquesta prova la va guanyar el FC Barcelona amb 3:38.8, però el guanyador per clubs va ser el CD Granollers, per davant del FC Barcelona i CN Barcelona.
L’any 1952 el Laietània a la lliga va repetir l’actuació de la temporada anterior acabant en el cinquè lloc després dels 10 encontres, per darrere de FC Barcelona, CN Barcelona, Vic i Manresa i per davant del Granollers. A la promoció en aquesta ocasió va superar l’altre equip de Reus, el Reus Deportiu.
A la foto superior veiem l’equip que va disputar el segon encontre de la promoció, amb Josep Suari, Joan Arnau, Joan Ovejero, Ramon Pallarès, Francisco Argemí, Vicenç Casanovas, Salvador Esquerra, Vicenç Gavaldà, Dionisio Manrique, Santi Solé i Vicenç Rovira (delegat), drets; Andreu Domènech, Enric Roselló, Joan Vidal, Jordi Vilavella, Moisés Llopart, Joan Vilavella, Vicenç López, Lluís Cabrera, Jordi Suari, Bonaventura Brunet i Antoni Bonamusa (ajupits). En aquest encontre no hi eren Jordi Bonamusa, Eugeni Garcia, Josep Bellavista, Tomàs Claramunt i Lluís Prat.
Individualment, cal dir que Vicenç López va quedar subcampió català en pes amb 11,78 m i Antoni Bonamusa en perxa amb 3,27 m. Aquest atleta estava en l’elit estatal i va quedar tercer als campionats d’Espanya amb 3,20 m, i més endavant va actuar com a capità de la selecció catalana en encontres interregionals.
Descens a 2a Catalana
L’any 1953 el Laietània va comptar amb el fitxatge, que seria efímer del saltador d’alçada Manuel Àlvarez de Lara, que havia estat recordista estatal uns anys abans. Álvarez de Lara mentre va vestir la samarreta laietanenca va proclamar-se campió de Catalunya i d’Espanya (a Anoeta) amb 1,80 m. D’aquesta forma era el tercer atleta del CA Laietània que quedava campió d’Espanya en salt d’alçada després que abans ho haguessin estat Pere Bombardó (1932) i Ernest Pons (1940). La temporada següent, aquest atleta, que era militar, va marxar cap a Toledo, on va arribar a coronel i també va ser president de la Federació Toledana d’Atletisme.
Vicenç López va quedar 5è en pes als estatals. Altres incorporats d’aquella temporada foren foren Santiago Solé (molt bé en triple amb 12,58 m), Joan Vidal, Olmeda i un jove Agustí Julià que començava a despuntar i del que parlarem més en el pròxim número. Cal destacar el rècord en 800 m de Tomàs Claramunt de 2:02.3, millorant en 4 dècimes el que tenia Bonaventura Brunet.
Però, tot i els reforços, a la Lliga el Laietània només va poder derrotar el Vic en l’últim encontre i per una diferència inferior a la que s’havia perdut a la capital osonenca. Per davant quedaren FC Barcelona, CN Barcelona, i Reus Ploms, Manresa i Vic, i el sisè lloc envià l’equip a 2a Catalana. El consol va ser que en el Trofeu Clausura que tancava la temporada el Laietània va guanyar per equips.
Cal destacar també que aquell any 1953 el Laietània va organitzar el primer campionat d’atletisme per empreses que va ser tot un èxit. Van participar-hi els equips de Can Linares, del Forn del Vidre, de Can Puig i Cruixent, Can Pruna, Ca l’Albo, dels Lluïsos.
S’estava en plena etapa de Pasqual Zaragoza com a president, i el club tot i l’ensopegada del descens estava molt viu, amb un gran ambient a les pistes de l’Stàdium, i en els seus darrers anys de presidència i en els primers del seu successor es viurien gran èxits laietanencs, com veurem en el pròxim número.
