IluroSport » El millor futbol es veia al Camí del Mig, on la UD Cerdanyola puja a 1a Catalana (1992)

El millor futbol es veia al Camí del Mig, on la UD Cerdanyola puja a 1a Catalana (1992)

Records… núm 145

La temporada 90-91, ja amb Bartolomé Benítez a la presidència, la UD Cerdanyola va obtenir l’ascens a Preferent (ho havíem vist als Records 39), una categoria en la qual ja havia militat uns anys enrere entre les temporades 1979-80 (veure Records 58) i 1984-85, en alguns casos al costat del CE Mataró. Però l’any 1991, amb el seu ascens, i amb l’equip groc-i-negre a 1a Regional, l’entitat de la populosa barriada es va convertir en l’equip més fort de la nostra ciutat, una cosa que no havia passat mai fins aquell moment. Aquesta primacia es mantindria durant unes quantes temporades, ja que la UD Cerdanyola no es conformaria amb aquella categoria sinó que continuaria pujant, deixant el seu rival local en un segon pla. A Mataró, el millor futbol es veia al camp municipal del Camí del Mig.

Verdiblanca i Molinos també pugen

De tota manera, abans d’entrar en el què feia el Cerdanyola anem a veure que a part de l’ascens de la UD Cerdanyola a Preferent, aquella temporada 90-91 havia portat altres moltes novetats en l’ambient futbolístic de la ciutat.

La Verdiblanca, que presidia Aniceto Torrejón, va pujar a 1a Regional on, com ja vàrem veure en els Records-40, es va trobar amb CE Mataró i Cirera. L’ascens l’havien obtingut amb Federico Vilarrasa d’entrenador, i amb una plantilla formada per Mane i Sillo porters, Navas, Moreno, Ortuño, Campos, Óscar, Mario, Nani, Aguilera, Susi, Noguera, Fontdegloria, Escolà, Nino, Carlos i Ricart. Els verd-i-blancs van fer un gran inici del campionat, mantenint-se imbatuts durant 18 jornades.

L’equip de la Verdiblanca campió de 2a Regional, que va pujar a 1a / Foto: El Tot Mataró

Un altre ascens important va ser el de la UD Molinos, que per primera vegada pujava a 2a Regional, sota la presidència de Guillermo Fernàndez. El club blanc-i-blau, en la temporada en què es va fer un homenatge a qui havia estat el seu primer president Luís Aguilar, va aconseguir el títol de 3a Regional. El nou camp de Vista Alegre-Molinos havia impulsat l’equip en una campanya espectacular. L’entrenador era Fernando Cosmo i en l’equip destacaven Jordi Tossa, Famlilar, Trejo, Rafa, Torres, Davdi Cejudo i Caballero, que van ser els que la temporada següent van continuar a 2a.

L’equip de la UD Molinos campió de 3a Regional, que va pujar a 2a / Foto: El Tot Mataró

La selecció juvenil de Mataró que havia posat en marxa la Comissió Assessora del futbol de Mataró, i intervenia en el campionat sota el nom del CE Mataró, va quedar campiona de grup de 1a Categoria assolint l’ascens a Preferent, de la mà del tècnic Toni Giménez, i amb Ramon Sanmartí com a eficaç delegat.

La selecció juvenil de Mataró en la seva presentació / Foto: El Tot Mataró

Formaven la plantilla: Polo, Pavón, Miquel Àngel Vadell, Colorado, Quico, Llamas, Juanma, Monti, Morató, Alert Guerrero, Francesc Guerrero, Cordobés, David Gonzàlez, Raul Flores, Falín, Manolo, Jordi, Mulet, Ruiz. La temporada següent van perdre la categoria i la selecció va deixar la competició, tornant al ser del tot el juvenil del CE Mataró.

Estiu de fusions

Durant l’estiu van arribar tres novetats més. La primera va ser que la UD Gassol, que jugava a 2a Regional, va passar a ser filial del CE Mataró amb el nom de Penya Groc i Negre i amb Rafael Amil com a president.

La UD Gassol va passar a ser Penya Groc i Negre

Les altres dues van ser dues unions de forces a les barriades. La Peña San Valentín i el Boet Independiente, els dos equips de la barriada de Pla d’en Boet, es van fusionar i sota la presidència de José López Miravete, van formar el PSV Independiente Pla d’en Boet, i la UD Rocafonda, l’Atlètico Mataró i el Buhilla, els tres equips de la barriada de Rocafonda –els dos últims dels quals ja havien unit forces la temporada anterior–, també es fusionaven, amb un nom molt llarg de moment (UD Rocafonda Atlético Mataró Buhilla) i sota la presidència de Ramón Pachón. Els camps municipals i aquestes fusions indubtablement van col·laborar a donar més força al futbol en aquestes dues barriades mataronines i els seus equips no van tardarien a pujar a 2a Regional.

Dos clubs nous a la ciutat, producte de fusions a les barriades a Pal d’en Boet i Rocafonda

Després de l’ascens del Cerdanyola, hi ha sorpreses a l’estiu

Lolo Flores havia estat l’entrenador que havia portat la UD Cerdanyola a la Preferent, però en una de les sorpreses d’aquell estiu el president Bartolomé Benítez no el va renovar, influint possiblement en aquesta decisió, el fet que el tècnic hagués apartat el seu fill David de la titularitat a la porteria a mitjan temporada. Fos pel que fos, va contractar Miguel Álvarez, que estava al juvenil del Premià, un entrenador novell, però que després tindria una llarga carrera. Lolo Flores va anar a la Verdiblanca que, com hem dit, acabava de pujar a 1a Regional. També van rebre la baixa jugadors que havien estat puntals per assolir l’ascens com el porter Manolo, Beltrán, García, Pereira, Cebrián, Frank, Juanito i Coronado, la majoria dels quals van acompanyar a Flores al club verd-i-blanc.

Bartolomé Benítez el president de la UD Cerdanyola

Però el cas és que Miguel Álvarez no va tenir pràcticament temps de començar la seva tasca, ja que ell mateix va renunciar a causa d’unes polèmiques declaracions del Sr. Benítez. Aquest immediatament va fitxar a Diego “Quino” Salas, el que havia estat porter del CE Mataró als anys setanta, i que provenia, com entrenador, de l’Estrella La Salud de Badalona.

Va tornar a l’equip el porter David, que havia deixat el club a mitja temporada anterior quan va ser apartat de la titularitat, i que havia acabat la temporada a l’Eivissa a segona divisió “B”. També van arribar el porter Sillo (Verdiblanca), Ramón Jiménez i Cristóbal López (Cirera), Ramos i Dabra (Singuerlín). Es mantenien titulars com Quintanilla, Delgado, De Gea, Rueda, Perea, Martínez, Arnal, Aragón, Cabezas, Bernat Abenza i Miki Luque. Així s’afrontava amb ganes la nova campanya a Regional Preferent, on l’equip mataroní es trobava amb Vilassar de Mar i Calella. Era una temporada en la qual la Federació Catalana havia creat la 1a Catalana, amb dos equips maresmencs, Masnou i Malgrat, en aquesta categoria. Això volia dir que en aquell moment el CE Mataró tenia sis equips de la comarca per damunt seu, perquè a més el Premià de Mar estava a la 3a Divisió!

Bon inici que no convenç el president

La UD Cerdanyola va debutar a Preferent, la temporada 1991-92, amb victòria per 4-2 davant del Roda de Ter i després de set jornades es mantenia imbatut, però encara tenia per davant a Vilassar de Mar i Can Vidalet, i en una d’aquelles decisions impulsives del seu president, va ser destituït Quino Salas i es va incorporar a “Napo” per dirigir l’equip. No va tenir efecte immediat, ja que es va perdre a Can Vidalet per 3-0, però tot seguit tres victòries consecutives sobre Calella, a Vic i al camp de l’Artiguense, van catapultar l’equip groc cap al primer lloc en solitari després d’11 jornades. Al final de la primera volta la UD Cerdanyola, després de guanyar al camp del Cerdanyola del Vallès, era líder amb 25 punts, amb un punt d’avantatge sobre el Sants, dos sobre el Can Vidalet i tres sobre el Vilassar de Mar. La segona volta prometia molta emoció…

L’equip fa un esplèndid final i puja a 1a Catalana

L’equip demostrava la seva ambició d’ascens, però va arribar una crisi coincidint, curiosament, amb un nou canvi d’entrenador. Havia fitxat, ara sí, Miguel Álvarez, un jove entrenador de 33 anys, que acabaria conduint l’equip a un nou ascens… com uns anys més tard portaria el CE Mataró a 2a B.

Miguel Álvarez

No obstant això, els inicis no van ser bons. Es va perdre per 3-0 a Salt, després al camp del Sants (3-1) que era el nou líder, i també a Calella (2-0). No es vans estalviar recursos per tal de potenciar l’equip i al llarg de la temporada van arribar jugadors com Horacio, Francisco, Javi Infante, Marcos, Candi i Murcia. Es va començar a notar la mà d’Álvarez i al final, l’equip va encadenar set partits sense perdre. A falta de quatre jornades per al final arribava el desplaçament a Vilassar de Mar, amb els dos equips maresmencs igualats en el lideratge amb 42 punts.

Va ser un derbi apassionant que va encarrilar la Cerdanyola amb dos gols de Martínez i Marcos, que va ser el golejador del tram final del campionat. Els vilassarencs reduïren ja cap al final, però els dos punts (que encara valia un triomf en aquells temps), i mig ascens, van venir cap a Mataró. Jugaren aquell decisiu partit: Sillo, Martínez, Horacio, Pineda (Murcia), Ramón, De Gea, Dabra, Infante, Cabezas, Candi i Marcos (Francisco).

Després n’hi va haver prou amb un empat a casa contra l’Arbúcies per assegurar l’ascens, i la victòria a La Llagosta (0-3) en la penúltima jornada ja va donar el títol. La darrera jornada el Camí del Mig va ser una festa per celebrar l’ascens a 1a Catalana, cosa que es va arrodonir guanyant el Cerdanyola del Vallès per 2-0.

Al final la classificació de la Preferent va ser aquesta: UD Cerdanyola campió amb 50 punts, Vilassar de Mar, que també pujava, segon amb 46, Sants 42; Arbúcies 40; Calella, Barceloneta, Canovelles i Roses 38; Can Vidalet 37; Vic 33; Cardedeu i Hostalric 32; Salt 31; Roda Ter 29; Cerdanyola Vallès 25; Artiguense 23; La Llagosta 22 i Pals 18.

Fins a 30 jugadors van intervenir i els que més partits jugaren van ser Ramón (que va jugar en tots 34), el porter Sillo i Perea (33), Cabezas (31), Horacio (28), Martínez (27), Quintanilla i Rueda (26), De Gea (24), Bernat (23) i Francisco (20). El màxim golejador va ser Cabeza amb 10, seguit de Bernat amb 7.

La promesa s’ha de fer realitat

Poc després d’obtenir l’ascens la Cerdanyola ja tenia un nou entrenador, en la persona de Fèlix Pedro Sànchez, i a més fitxava a Poli (porter de l’Hostalric); els defenses Ernesto (Calella) i Álvarez (Artiguense); els mitjos Balaguer (Sant Celoni), Rovira (Europa); i els davanters Olmo (Premià), Iñaki (Europa) i Tomàs (Artiguense). De la temporada anterior quedaven David, Horacio, De Gea, Rueda, Ramón, Martínez, Pepe, Dabra, Perea, Javi Infante, Cabezas i Marcos. Les baixes més destacades eren les del porter Sillo, Quintanilla, Bernat i Francisco.

Benítez va fer un equip potent de cara a la temporada 1992-93 / Foto: El Tot Mataró

La potència de l’equip que s’havia format ja va quedar clar a la pretemporada, primer en el Trofeu Ciutat de Mataró, celebrat al Camí del Mig, on va superar el Calella i el Mataró, i sobretot després en el Trofeu Iluro organitzat per l’equip groc-i-negre, on la Cerdanyola va humiliar el rival ciutadà endossant-li un 1-5.

El grup de la Cerdanyola a la 1a Catalana era fort, amb la presència d’històrics com Sants, Horta, Badalona, Olot o Vilafranca, i altres amb forta ascensió com Santboià, Banyoles, Tàrrega. No obstant això, el president havia dit que volia pujar l’equip a 3a Divisió i la creació de la 1a Catalana la temporada anterior, l’obligava a un ascens més per arribar on havia dit.

Una vegada més, com veurem en el pròxim número, els esforços de Bartolomé Benítez, a cop de talonari, van servir per aconseguir l’anhelat ascens a la 3a Divisió, promès un temps abans.