Records… núm 181
Dèiem durant setmanes anteriors que molts esportistes tenen el somni de participar en uns Jocs Olímpics, que són el cim de la seva carrera esportiva. Però hi ha uns esportistes per a qui els seus somnis inclouen cims en el sentit més literal de la paraula: la gent de la muntanya.
Aquí a la nostra ciutat tot va començar a finals del segle XIX quan alguns mataronins decidiren sortir a fer excursions a la muntanya. Primer a les rodalies, més endavant van buscar més dificultats anant als Pirineus a fer els primers “tres mil”. Després als Alps van fer els primers “quatre mil”, quedant ben a prop, quan van escalar el Mont Blanc, de la barrera dels 5.000 metres…
Explorant i obrint noves vies en el continent europeu
Al territori europeu ja no hi havia cap muntanya més alta, i els homes de l’Agrupació Científico-Excursionista de Mataró, els “científics” o l’Agrupe com se’ls coneix al seu ambient, tenien ganes d’escalar més amunt i van començar a preparar una expedició al Caucas, cercant un “cinc mil”. Mentre es preparava aquesta expedició, l’interès se centrava a escalar per on poca gent o ningú havia pujat, obrint noves vies, si era el cas.
Així Manel Punsola i Agustí Sanabria l’any 1970 van fer una “primera estatal” al Finsteraarhorn (4.274 m) als Alps Bearnesos. Punsola amb Jesús Reniu van fer una primera absoluta a la “Primera Torre de Les Roques de Tot el Món” als Pirineus. Sanabria amb Pepi Aparicio van escalar el Mont Blanc (4.807 m) el cim més alt del continent europeu.
L’any 1971 Punsola i Reniu van obrir una nova via amb el seu nom al Cavall Bernat a Montserrat, escalant-lo per la via Nord-oest. Els 280 metres de vertical pendent els van costar vuit dies de preparació i 10 hores d’esforç continuat.
Pel que fa a altres escalades importants dels “científics”, també cal citar que Carles Sans va pujar les Grandes Jorasses per l’aresta Walker (4300 m), considerada una de les tres muntanyes més difícils d’Europa.
L’Operació Kaukaz del 1971 porta un rècord femení estatal d’altitud
L’“Operació Kaukaz” es va posar en marxa. La dificultat del llarg desplaçament, amb vint dies d’aventura, es va agreujar a causa del fet d’anar a una república de la Unió Soviètica, ja que el permís no arribava. L’objectiu era el Mont Kazbek (5.043 m) on no hi havia anat cap espanyol.
Josep Mas el president de l’Agrupació era el cap d’expedició, i Manel Punsola el cap tècnic i completaven l’equip Pere Busquets, Joaquim Guixà, Emili Gomis, Josep Corominas, Ramon Armengol, Santi Digon i Carme Julià.
Finalment, no va arribar el permís i van anar cap a l’Iran, al Demavend, al massís Elbourz a les contraforts de l’Hindu Kush. Van sortir el dia 8 d’agost en vaixell fins a Istambul i després en cotxes. L’ascensió no va suposar grans dificultats tècniques, però sí d’aclimatació a l’altura, però al final tot l’equip va pujar fins als 5 670 m, inclosa Carme Julià que, junt amb una noia de Manresa que havia fet l’ascensió pocs dies abans, va establir un rècord d’altitud femení espanyol.
Escaladors de nivell estatal
Aquell any 1971, Agustí Sanabria i Ramon Cot van passar a integrar a l’ENAM (Escuela Nacional de Alta Montaña) i Manel Punsola al GAME (Grupo Alta Montaña Español) acreditant així les seves condicions de grans escaladors. El primer junt amb Jaume Samper van formar part d’una “Expedición española a África” que va durar sis mesos.
A finals d’any Manel Punsola i Carles Sans van fer una primera absoluta obrint una nova via al Neveron de Urriello als Pics d’Europa, i durant l’any 1972 van continuar les ascensions en els llocs més variats, destacant la del Tubkal, el cim més alt de l’Atles marroquí, al costat d’unes quantes més als Alps, com Montblanc, Cerví i Monch, aquesta última per part de Manel Punsola en solitari.
Dos membres de la UEC pugen el Kilimajaro
Mentrestant l’altre club mataroní de muntanyisme, la UEC, on Jordi Aymat havia substituït al càrrec de president a Josep Beltran, també tenia destacats escaladors com Fèlix Benaiges, Salvador Floriach i Joan Boquet que van formar part del GAM regional.
Els dos primers durant l’any 1972 van fer importants ascensions als Alps i el 26 de juliol de 1973 van ascendir al Kilimanjaro formant part de l'”Expedició Maresme – Àfrica Oriental”, en una ascensió sense problemes tècnics, però també d’aclimatació a l’altura. Ells dos van ser els primers mataronins a pujar al “sostre de l’Àfrica”, avançant-se als de l’Agrupació que ho farien poc després. Es deia que tenia 6.010 m i amb aquesta idea s’hi anava, però en arribar allà van assabentar-se que l’altura era de 5.895 m, amb una diferència deguda al desglaç de les seves glaceres de la part més alta, que cinquanta anys enrere tenien un km més.
75è Aniversari a l’Àfrica
L’any 1973, dins l’Agrupació, van començar a destacar Antoni Sors i Enric Pujol de 22 i 20 anys, que van completar una primera absoluta als Alps al “Col de Droites”, d’exactament 4.000 m, en una ascensió de grans dificultats tècniques al vessant d’Argentiere, que és una de les més boniques i espectaculars de la serralada alpina. La nova via va rebre el nom de “Via dels catalans”.
Aquell any l’Agrupació va celebrar el seu 75è Aniversari sota la presidència de Josep Mas. L’expedició més important de l’entitat va ser l'”Operació Kibo 73″, que es va desplaçar a l’Àfrica Oriental entre el 12 d’agost i el 4 de setembre.
Josep Corominas, Pere Busquets i Manolo Hernàndez formaren el “Grup Kenya” que va anar al Mont Kenya, culminant escalades a Batian (5.199 m) catalogada de difícil superior. Un altre equip format per Josep Mas, Ramon Armengol, Pere Peiris, Emili Gomis, Joaquim Guixà, Carme Julià i Susi Fulladosa va conquerir el cim del Kilimanjaro, el més alt del continent africà. Però per al sis mil encara faltava una mica…
Expedició a Groenlàndia
L’any 1974 l’ACE va fer una expedició prop del Pol Nord, a Groenlàndia, escalant cims coberts de neu alguns amb grau de dificultat cinc (dels sis de màxim als quals arriba l’escala) que van servir de bon camp de proves de cara a expedicions posteriors a Alaska i l’Himàlaia, i alguns verges, entre ells un que va rebre el nom de Mataró. Formaren l’expedició Joaquim Guixà, Joan Garcia, Manolo Hernàndez, Vicenç Lligoña, Ramon Cot, Lluís Filbà, Olga Brunet, Susi Fulladosa i Montse Roca.
Arriba el primer sis mil: conquesta del McKinley a Alaska
L’any 1975 quan ja presidia l’Agrupació en Josep Corominas, va arribar el moment d’atacar els sis mil, i es va fer per tres costats. L’expedició Mataró – Andes cercava els cims del Salcantay al Perú (de 6.264 m obrint una nova via per una aresta verge) i el de Sajama a Bolívia (de 6.520 m més alt però de menys dificultat), i una tercera expedició va anar a Alaska a la conquesta del McKinley, un cim de 6.190 m.
La primera, al Perú, la va encapçalar Manel Punsola, amb Antoni Rosa, Ramon Armengol, Miquel Nogueras, Xavier Varela, Antoni Sors, Miquel Sala i Vicenç Arís, el ja veterà muntanyista que feia de reporter cinematogràfic. La segona, a Bolívia, la va dirigir Josep Mas, junt amb Carme Julià, Joaquim Carbonell, Pere Peiris, Emili Gomis, Pilar Masferrer, Jordi Roca i Montserrat Paredes.
La tercera amb Joaquim Guixà al cap, i amb Gustau Comas, Lluís Velasco, Manel Hernàndez, Francesc Rosell, Joan Garcia i Assumpció “Susi” Fulladosa, va ser l’exitosa, ja que dels objectius més importants previstos únicament es va assolir el del McKinley que va ser així el primer “sis mil” de la història de l’alpinisme mataroní. Un cim que des de l’any 2015 es coneix oficialment com Denali.
Abans només una altra expedició espanyola havia coronat aquell cim, cinc anys abans. L’ascensió a 30 graus sota zero va ser duríssima i es calcula que des de la base fins al cim van haver de recórrer més de 60 km durant disset dies. Va començar en una espectacular “gelera” de sis quilòmetres d’amplada i amb tempestes quasi diàries. La força psíquica es va anar afeblint a poc a poc, sobretot a partir dels 5000 metres, però van anar pujant i es va plantar l’últim campament a mil metres del cim. Pensaven poder arribar-hi en una sola etapa, però la nit es va tirar al damunt i es van veure obligats a fer un bivac a 5.800 metres. Però per fi el dia 12 d’agost, a dos quarts de 3 i a dos quarts de 8, els dos grups que s’havien format van arribar al cim per diferents vies.
El mes de febrer de 1976 van ser premiats a la Festa de l’Esport per aquella brillant gesta, però l’ascensió del muntanyisme mataroní no havia fet més que començar. Ben aviat arribaria el primer set mil, com veurem en el pròxim número d’aquests Records.
