IluroSport » El primer set mil mataroní es puja a l’Afganistan (1976), i el primer vuit mil al Pakistan (1981)

El primer set mil mataroní es puja a l’Afganistan (1976), i el primer vuit mil al Pakistan (1981)

Records… núm 182

Com havíem vist en el número anterior, l’any 1976 el muntanyisme mataroní i en concret l’Agrupació Científico – Excursionista havia vist reconegut el seu treball a la Festa de l’Esport, on els expedicionaris al McKinley van rebre un guardó per haver aconseguit el primer sis mil de la història d’aquest esport a la nostra ciutat. Però la gent de la muntanya no es va aturar i aquell mateix any va començar a treballar per pujar un graó més, i per això els ulls s’havien de posar ja a la serralada més important del món: l’Himàlaia.

Expedició Àrtic-76

L’Agrupació tenia molts elements actius i mentre uns dirigien els seus ulls cap a l’Himàlaia, uns altres ho feien cap a les Illes Spitsbergen a l’arxipèlag Svalbard, situades entre els paral·lels 76 i 80, ben a prop del Pol Nord, i així va quedar constituïda l’expedició “Àrtic-76”. Aquestes illes noruegues, gairebé gelades per complet proporcionaven l’ascensió al Newton – Toppen de només 1717 m d’altitud, però amb grans dificultats en la seva ascensió.

Les Illes Spitsbergen / Foto: tundraviatges.com

El cap de grup va ser el mateix que ho havia estat de l’expedició a Alaska, Joaquim Guixà, i amb ell van anar Francesc Rosell, Santi Digon, Pere- Joan Dalmau, Assumpció Fulladosa i Lluís Filbà. El 23 de juliol va iniciar-se l’expedició, que era la primera del nostre país en desplaçar-se fins aquelles terres àrtiques, on no va ser fàcil fer ascensions a causa del mal temps. Aprofitant un dels moments en què el clima era més favorable van escalar un cim verge de 825 m, per al qual van emprar 20 hores i que va ser batejat amb el nom de Pic Catalunya.

L’objectiu és l’Himàlaia

L’Himàlaia és un nom que prové del sànscrit unió d’hima que vol diu neu, i àlaia, que vol dir casa. Com se sap, la serralada més important del món i als anys setanta s’estenia a través de vuit països (Afganistan, Pakistan, Índia, Xina, Bhutan, Nepal, Birmània i una Unió Soviètica ara disgregada). Els membres de l’Agrupació van escollir el massís de l’Hindu Kush per afrontar la seva primera temptativa a un set mil. El cim més alt és el Tirich Mir de 7.707 m, però d’entrada l’objectiu principal estava centrat al corredor de Whakan, a l’Afganistan, amb diversos cims de més de set mil metres.

L’expedició es va denominar “Whakan-76”. El pressupost es va aproximar al mig milió de pessetes, una quantitat molt respectable en aquells moments, i l’expedició la van formar Antoni Sors (26 anys i cap d’expedició), Enric Pujol (23 anys), tots dos membres del GAME (Grup d’Alta Muntanya Espanyol) i l’ENAM (Escola Nacional d’Alta Muntanya), Jaume Gomis (20 anys), i Manolo Hernàndez (el més veterà amb 34 anys) membre de l’expedició al McKinley. Inicialment, estava previst que hi anessin també Agustí Sanabria i Joan Garcia, però finalment no van poder formar part de l’equip.

El cim del Nosaq / pinterest.ie

Van sortir el 7 d’agost en un vol que els va portar fins a Kabul, via París. La capital afganesa, igual de pobre però aleshores més tranquil·la que no pas ara, ja que no havia rebut bombardejos, era el centre dels tràmits pertinents. Allà van obtenir finalment el permís per escalar el Noshaq de 7.492 metres d’altitud, situat a la confluència entre Afganistan, Pakistan, Xina i la república soviètica de Tadjikistan.

Els quatre del Noshaq / Foto: Ilurosport

Van arribar a la vall de Doli Quad-Deiz després de fer més de mil quilòmetres per recorreguts sense carretera per paratges desèrtics, i van instal·lar el camp base a 4.413 m. Després van plantar el camp I a 5.302, el camp II a 6.050 m i el camp III a 6.854 m.

Un moment de l’escalada / Foto: Ilurosport

L’escalada final es va fer per l’aresta sud-oest amb dificultat mitjana, entre gel, glaç i roca, per arribar al cim el dia 25 d’agost. Es va intentar coronar per les dues parelles, però finalment ho van aconseguir Toni Sors i Manolo Hernàndez. Però l’èxit evidentment, com sempre ho solen considerar els escaladors, era de tots quatre.

Toni Sors al Noshaq / Foto: cedida per l’Agrupe

Era la primera conquesta d’un cim de set mil metres per muntanyers mataronins i la segona ascensió catalana a aquell cim, i a més era el cinquè cim estatal en aquells moments, en una classificació que encapçalava l’ascensió del CEC Bages al Makalu (8.481 m). L’Agrupació podríem dir que ja estava situada a la “primera divisió” de l’alpinisme estatal.

L’èxit s’havia de valorar més, ja que va ser una expedició lleugera no habitual en aquelles muntanyes i no es van utilitzar ni portadors ni xerpes, havent de carregar els quatre muntanyers amb el pes de 160 kg de l’equip. Fins aquells moments més de cent grups havien intentat l’ascensió i només vint-i-dues ho havien aconseguit.

La gran experiència adquirida a les expedicions a Alaska i als Andes havien fet realitat la conquesta de l’objectiu tan desitjat, i tot tornant ja es va començar a plantejar la possibilitat d’afrontar en un període no massa llarg l’objectiu d’un “vuit mil”, i fins i tot el d’arribar al cim del món, l’Everest.

Més fotos de l’expedició

Ascensió a l’Aconcagua

En els anys següents va haver-hi una certa pausa, tot preparant les grans expedicions a l’Himàlaia, però cal destacar que l’any 1978 una llarga expedició als Andes, va permetre a Joan Garcia i Manolo Hernàndez pujar el 24 de febrer al cim del continent americà, a l’Aconcagua a 6.959 m, a part de fer altres ascensions encara de més dificultat, com per exemple l’Illampú (6.550 m) a Bolivia, considerada de molt difícil.

L’Aconcagua / infobae.com

El primer vuit mil acaba amb desenllaç fatal

Els anys van passar i els membres de l’Agrupació van tornar a l’Himàlaia l’any 1981. L’objectiu, tal com era d’esperar, ja era un vuit mil.

El primer set mil a l’Afganistan i el primer vuit mil al Pakistan

Durant els anys que havien passat s’havien preparat i s’havien estalviat fons i buscat ajut per poder tenir èxit a l’empresa, i d’aquesta manera Agustí Sanabria, Sergi Escalera, Toni Sors, Enric Pujol i Manolo Hernàndez, els tres últims repetint l’experiència de cinc anys abans, van anar cap al Pakistan a la conquesta del Broad Peak (8.047 m), a la serralada del Karakorum i ben a prop del K2 la segona muntanya més alta de la terra.

Recepció abans de l’anada al Broad Peak, amb l’alcalde Joan Majó. Toni Sors, Sergi Escalera, Enric Pujol i Lluís Varela, que era el president de l’Agrupació Científico Excursionista / Foto: Arxiu JGC
Els principals cims del Karakorum vistos des de l’Estació Espacial Internacional / Viquipèdia

L’expedició va arribar al camp base el 5 de juliol. Pocs dies després, Sanabria va haver de tornar en haver nascut el seu fill a Vielha. Va ser un mes de dur treball, i tot i les lògiques dificultats, el dia 5 d’agost va arribar l’èxit quan Pujol i Hernàndez van coronar el cim, que era el primer vuit mil de la història de l’alpinisme mataroní. Però els muntanyers juguen amb el risc i en aquesta ocasió, malauradament, un d’ells, Enric Pujol, va deixar la seva vida en el descens i d’aquesta manera aquell gran èxit no va poder quedar gravat amb l’alegria que havia deixat la conquesta del Noshaq.

El Broad Peak / visitinpakistan.com

A la tornada l’alcalde Joan Majó va rebre els expedicionaris en una emotiva cerimònia a l’Ajuntament, en la qual el record d’Enric Pujol va ser-hi ben present, i uns versos que deien “Més enllà del gel, del nord, de la mort… hi ha la nostra vida, la nostra felicitat” amb les fotos del Broad Peack i d’Enric Pujol, van ser repartits entre els assistents.

Posteriorment el Patronat Municipal d’Esports va posar el nom d’Enric Pujol, en memòria de l’escalador, a una instal·lació esportiva de la nostra ciutat, el camp annexe del Municipal del Camí del Mig. Des de l’any 2020 és el Poliesportiu Enric Pujol.

Expedicions frustrades i exitoses a l’Everest

L’any 1982 el mataroní Joan Ribas Camp va formar part d’una expedició catalana a l’Everest, i havia de ser un dels designats per pujar junt amb Jordi Pons, però en el darrer moment va haver-hi problemes amb el clima i es va desistir. L’any següent es va repetir l’intent i va tenir l’oportunitat d’anar-hi Antoni Sors, com a cap de material, però es va tornar a abandonar l’intent després de diverses temptatives frustrades per les fortes nevades.

Toni Sors, com ja vàrem veure en el  Records-100, va aconseguir ser al cim del món l’any 1985, mentre que Joan Ribas va formar part d’una altra expedició catalana que va coronar el cim l’any 1988 després d’unir forces amb una expedició francesa. Ell va formar part novament d’un dels intents d’arribar al cim, però no del definitiu que van assolir Lluís Giner, Jerónimo López i Nil Buhigas… però part del mèrit també fou seu.

Joan Ribas, que va formar part d’una expedició que va corornar l’Everest, en una recepció a l’Ajuntament amb l’alcalde Manuel Mas i el regidor d’esports Esteve Terrades / Foto: El Tot Mataró

Els escaladors, muntanyers, alpinistes, com els hi volguem dir sempre estan buscant més altura, conquestes més altes, però no són els únics. Hi ha altres esportistes, dels quals parlarem en el pròxim número, que també lluiten per pujar més amunt.