Records… núm 157
En el número anterior parlàvem de com un grup d’exatletes mataronins, fent-se càrrec del Centre de Tecnificació del Maresme, van donar un fort impuls a l’atletisme mataroní. No ha estat aquest l’únic esport en què ha succeït això. També el ciclisme allà per l’any 1986 va crear el seu Centre de Tecnificació, i en ell un exciclista com Joan Medina, va saber aplicar la seva experiència, traient profit del treball realitzat, i posant sobre l’anella del Velòdrom —com ja vàrem veure en els Records-95 i Records-96— a grans figures com el malaurat Toni Gil o Jonathan Garrido, entre altres. Però avui parlarem del que havia fet ell quan competia en el Velòdrom mataroní, i de quan es va crear la primera escola de ciclisme al velòdrom mataroní.
En la dècada dels setanta es revifa l’afició ciclista a Mataró
L’entrada a la dècada dels setanta va ser un moment àlgid per Esport Ciclista Mataró que sota la presidència d’Alfons Trabal va fer revifar la il·lusió pel ciclisme (veure Records-6). Durant l’any 1971 un ciclista mataroní, Mariano Ajates, corrent amb l’equip MABE, va tenir una bona participació en la cursa internacional amateur “Cinturó de Catalunya”, quedant setè de la general i guanyant el premi revelació.
En la temporada de pista l’equip d’Esport Ciclista Mataró va tornar a participar en l’Intervelòdroms, que havia agafat més volada amb la participació dels equips de Madrid, El Tiemblo, Palma Villafranca, Sta. Maria de Mallorca, Tortosa, Igualada i Lleida. Dues derrotes (al Palau d’Esports de Madrid i al Velòdrom del Tiemblo, davant d’un equip que era la selecció espanyola amateur) van fer trontollar la continuïtat de l’equip mataroní. Sobretot quan els seus directius, que pel prestigi del velòdrom mataroní volien tenir una lluïda actuació, havien fitxat un ciclista per reforçar l’equip i aquest, després de rebre pressions de l’organització, va trencar el seu compromís fitxant per un altre equip.
De tota manera es va continuar amb els reforços de Monjo, Busquets i Esparza, que amb Santiago Segú, José Medina i Juan Aguilar, van ser els que van acabar la competició, en la qual l’equip mataroní va acabar només per davant dels dos equips balears. Aquesta actuació no va deixar massa satisfet a ningú i la temporada següent no es va fer equip.
Organitzacions per part d’EC Mataró
El que sí que va continuar celebrant va ser la “Pujada a La Cornisa” que organitzava EC Mataró i que l’any 1971 va guanyar Blanco (CC Barcelona) en la seva cinquena edició que com sempre es corria amb un recorregut de 2.700 metres, primer en línia i després en contrarellotge, amb un temps de 13:28 per al guanyador.
Emotiva va ser també una matinal celebrada el mes d’octubre de 1971 al Polígon Espartero amb una cursa per a veterans en memòria de Carles Corona, gran aficionat al ciclisme que havia mort en un accident automobilístic quan acompanyava a joves corredors del CC Styl. El president d’aquest club, Miguel Giménez, va decidir retre-li un homenatge pòstum. Va quedar segon el mataroní Corbalán, un veterà ciclista que tenia també un taller i que, com a dada curiosa, hem de dir que havia col·laborar en la fabricació de la bicicleta amb la qual el gran Eddy Merckx va batre el rècord de l’hora a Mèxic.
L’any 1972 va baixar l’activitat, tot i que se celebrés la sisena —que seria la penúltima— Pujada a La Cornisa, el campionat de Catalunya juvenil celebrat a Mataró sota l’organització també d’EC Mataró, i el Gran Premi Fira celebrat al Polígon Espartero sota l’organització d’Styl.
Neix l’Escola de Ciclisme
Tanmateix, es va començar a moure la creació d’una Escola de Ciclisme. Va comptar amb el suport de la Federación Espanyola i de la Delegación Nacional de Deportes, i amb el mataroní Jordi Roca —que havia estat com a cuidador als Jocs Olímpics de Tòquio i Mèxic amb la selecció espanyola— al davant, va començar a funcionar el mes de setembre.
Va ser presentada oficialment el mes de novembre amb Miquel Poblet de padrí de la mateixa, i amb la presència de Mariano Cañardo, el que havia estat també gran ciclista i que en aquells moments era el president de la Federació Catalana. I aquesta escola va donar ràpidament els seus fruits…
L’any 1973 quan Alfons Trabal va presentar la seva junta d’EC Mataró, amb Adolf Aymat i Francesc Tristany com encarregats de la secció de ciclisme ja es va veure una notable eufòria, sobretot perquè a l’Escola ja hi havia prop de cent corredors.
Victòria a l’Intervelòdroms
El Torneig Intervelòdroms havia fracassat en les últimes edicions amb una estructura excessivament elitista amb grans despeses en fitxatges, i es va decidir fer un torneig més modest, en el qual els equips havien d’estar formats per ciclistes de la seva zona. Van participar-hi només Lleida, Tortosa, Vila-seca i Mataró.
L’equip mataroní estava format per joves sorgits ja de l’escola com Joan Medina, Antonio Peràlvarez, Salvador Peirón, Antonio Martínez i Alfred Sabadell de la nostra ciutat; els barcelonins Ortega —l’únic amb experiència anterior—, Domingo, Navarrete i Azuaga, i el badaloní Artero. S’hi celebraven les proves de velocitat, quilòmetre llançat, persecució per equips, eliminació i individual per punts. Les reunions al velòdrom mataroní se celebraven els dissabtes a la nit i a poc a poc els aficionats van tornar a les grades, molts d’ells recordant aquelles meravelloses vetllades de vint i trenta anys enrere.
A l’estrany velòdrom de Vila-seca, que tenia tres corbes i tres rectes, i gairebé sense peraltar, els corredors mataronins no s’hi van adaptar massa bé i van perdre, amb un únic triomf d’Ortega en velocitat, però ben aviat es va veure la seva qualitat amb dos parells de victòries sobre Tortosa i Lleida, arribant al darrer encontre contra Vila-seca amb lleuger avantatge sobre els tarragonins a la classificació: 61 a 60. Però tot s’havia de decidir al Velòdrom mataroní….
En la reunió decisiva, Ortega, imbatut durant el Torneig, va guanyar en velocitat; Peyrón, Domingo i Medina van guanyar en persecució; mentre que l’equip mataroní va guanyar clarament en eliminació (38-17). Això va ser suficient per acabar amb 11-10 favorable als corredors mataronins que, d’aquesta manera i enmig de la lògica alegria, es van anotar el triomf general de l’Intervelòdroms.
Dos anys amb molts títols
L’any 1974 Joan Medina i Peyrón van obtenir el subcampionat català d’aficionats i juvenils en la prova de puntuació en pista, i en una americana que es va celebrar de forma complementària els dos mataronins van aconseguir el triomf. Però els grans èxits d’EC Mataró no van acabar aquí, ja que Antonio Martínez i Salvador Peyrón van aconseguir els títols de campions catalans juvenils en velocitat i persecució, i el tercet format per Medina, Peyrón i Martínez va donar al club mataroní el títol català en persecució per equips, en prova celebrada al Velòdrom de Mataró, amb un temps de 3:59.4 en els 3 km. Aquella esplèndida temporada va acabar amb la participació dels tres corredors amb la selecció catalana en un encontre contra el País Basc.
L’any 1975 Peyrón va guanyar el campionat català amateur de muntanya, i ja en pista Joan Medina va aconseguir el títol en persecució, i fent parella amb Peyrón van quedar campions en la prova d’americana. Ells dos i Artero mantenien viva la flama de la pista, però a poc a poc, com passava a tot arreu, la falma s’aniria apagant, i aquest meravellós i espectacular esport deixaria d’interessar el gran públic.
La Volta a Catalunya fa una sortida i una arribada a Mataró
L’any 1976 EC Mataró, amb l’esponsorització de JOMI, va fer un equip de carretera, amb Joan Medina, Salvador Peyrón, Antonio Martínez, Alfonso Medina, Antonio Granados, Francisco Gorreta i Antonio Moreno. Els encarregats de la secció eren Josep Bruguera i Òscar Ubach. Josep M. Puig i Juan Corbalán mantenien l’activitat en la categoria de veterans. Però anava augmentant el nivell a tot arreu, i d’èxits importants n’hi hagué pocs…
Un dels fets destacats va ser que, una vegada més, la nostra ciutat va viure la Volta Ciclista a Catalunya. En aquesta ocasió no va ser un pas efímer. Tampoc va haver-hi arribada… però sí sortida. Era la quarta vegada en què la nostra ciutat vivia l’arrencada d’una etapa, amb tot el moviment que això significava. Les anteriors havien estat l’any 1943, el 1955 i el 1970. En aquelles tres ocasions amb arribades a la nostra ciutat el dia anterior.
En aquesta ocasió, des de Mataró el dia 15 de setembre del 1976 va començar el segon sector de l’última etapa. Al matí s’havia disputat una contrarellotge amb final a Argentona, i a les 14 hores, des de la Rambla, es va donar la sortida al sector Mataró- Sitges. D’aquesta manera els aficionats van poder veure de prop als seus ídols. El guanyador d’aquella Volta va ser Enrique Martínez Heredia.
L’any 1979, quan Carles Mons presidia EC Mataró, es va disputar una Terrassa-Mataró per les Fires, i al mes d’octubre es van celebrar les primeres curses al Polígon Espartero, que van guanyar Josep M. Puig en veterans i Guillermo Timoner en superveterans. Tanmateix, l’activitat en pista era molt minsa.
L’any 1980 Antonio Granados va agafar la presidència de la secció de ciclisme i ell mateix va ser un dels destacats quan, fent parella amb Piñero, van quedar en sisè lloc en el campionat d’Espanya d’americana. L’equip d’EC Mataró va tornar a participar en el Torneig Intervelòdroms en dues temporades seguides, sota el patrocini de Massana Racodi, però amb resultats discrets i sense que l’afició reaccionés.
L’any 1982, concretament el dia 10 de setembre, Mataró va tornar a rebre la Volta a Catalunya. La Plaça d’Espanya va ser l’arribada del primer sector de la segona etapa, que havia sortir d’Ogassa, en la que era la quarta arribada de la Volta a la nostra ciutat. El guanyador va ser el neerlandès Van de Velde, guanyant al seu company d’escapada, el suís Demierre. A la tarda el segon sector es va disputar a Barcelona i per tant en aquesta ocasió no va haver-hi sortida des de la capital del Maresme. Per això s’hauria d’esperar ni més ni menys que 32 anys, fins al 2014.
En l’àmbit local Joan Medina i Joan Alonso van continuar treballant de valent per revifar l’activitat en pista, i l’any 1982 Narciso Cañas va quedar subcampió català aficionat en velocitat i quilòmetre, l’any 1983 Miquel Carmona, que l’any següent marxaria a un club de fora, va quedar campió d’Espanya de persecució amb Catalunya i va quedar 2n català en fons, i Joan Carles Sal va quedar campió de Catalunya infantil.
Es veia un balanç a l’alça i l’any següent amb l’arribada a la presidència de Josep M. Gil es concretaria i s’obriria una nova etapa per a un club que ja tenia més de seixanta anys d’existència, com veurem en el pròxim número, parlant dels seus inicis.
