IluroSport » Mataró Tiritas, tot i els problemes de pista, debuta a la Divisió d’Honor estatal de futbol sala (1984)

Mataró Tiritas, tot i els problemes de pista, debuta a la Divisió d’Honor estatal de futbol sala (1984)

Records… núm 169

Quan han passat quatre dècades, quasi ningú recorda els difícils moments pels que va passar l’esport mataroní als anys vuitanta. La manca de suport i d’instal·lacions adequades va portar a la desaparició del bàsquet masculí del nivell estatal, el futbol estava en un pou, l’handbol va haver d’emigrar a localitats veïnes i el waterpolo també tenia els seus problemes… Durant aquells anys l’esport mataroní va existir gràcies a l’esforç d’unes poques persones, sense pràcticament cap ajut oficial. Avui parlarem d’algunes d’elles, que van situar el futbol sala mataroní al nivell estatal més alt.

Mataró Tiritas ingressa a la FEFUSA

En els “Records-119” havíem vist com d’unes 24 Hores de futbol sala organitzades al Palau d’Esports va sorgir el que amb el pas del temps seria el representant més qualificat d’aquest nou esport a la nostra ciutat: el Futbol Sala Mataró Tiritas. Jordi Martínez, Ernest Clariana i Sito Rivera serien alguns dels noms importants en el desenvolupament d’aquest esport a Mataró, en el cas del darrer, desvinculant-se de l’entitat i trobant camins professionals en destacats clubs de Catalunya, d’Espanya i de l’estranger arribant a ostentar el càrrec de seleccionador de Romania i Hongria.

L’any 1980 ja s’havien organitzat les primeres 30 Hores de Futbol Sala a Mataró, a la pista del Velòdrom, competició que fins al 1991 es va organitzar cada any per part de Mataró Tiritas. L’èxit, tant a escala competitiva com a nivell espectadors, va ser espectacular des del primer any i al club li anava molt bé perquè s’ingressaven uns bons diners, especialment per recaptació del bar i de les inscripcions, i també perquè permetia fer algun fitxatge cada any entre els participants. El nombre d’espectadors era molt rellevant, amb un gran ambient fora de la pista. Alguns anys la competició es va fer al Palau Josep Mora, amb resultats econòmics inferiors perquè no tenien el dret a l’explotació del servei de bar.

Durant la primera meitat de la dècada dels vuitanta, Mataró Tiritas havia anat pujant dintre de les categories catalanes, però el moment clau va arribar el mes de juny de 1984. El Mataró Tiritas, havia de jugar el Campionat Territorial de la Comissió de Futbol Sala de la Federació Catalana amb 8 equips de Barcelona, 4 de Lleida, 2 de Girona i 2 de Tarragona, però finalment el seu primer equip va ingressar a la FEFUSA (Federación Española de Futbol Sala), que s’havia creat disgregant-se de la Federación Española de Futbol, que fins aquell moment havia controlat les competicions.

Lamentem no disposar de més fotos d’aquesta època, en la qual el futbol sala no rebia ni de bon tros el suport mediàtic actual. Per exemple és molt difícil trobar informació a “El Mundo Deportivo” d’aquesta màxima categoria estatal, com si estigués força boicotejada. De fet la foto de portada de l’article és de la temporada 1986-87. Si alguna persona disposa de fotografies d’aquesta temporada i de la següent, i ens les pot fer arribar li estarem molt agraïts. Ho pot fer per mail a mataro@ilurosport.cat o també a través del twitter @Ilurosport.

Una Divisió d’Honor molt dura i costosa

Ja en aquell primer any es va competir a la Divisió d’Honor estatal, que era la màxima categoria. En principi s’havia de jugar al pavelló que s’estava construint a la barriada de Pla d’en Boet i que portaria, com és ben sabut, el nom d’Eusebi Millán. No obstant això, aquella instal·lació no s’inauguraria fins al 16 de març del 1985 (veure Història del Poliesportiu Eusebi Millan), i d’aquesta manera l’equip va haver de començar jugant al Palau Mora, on el bàsquet tenia prioritat.

Els equips participants a la màxima categoria estatal pertanyien a onze províncies espanyoles i l’equip va haver de fer més de 16.000 quilòmetres en desplaçaments per tot l’Estat.

Per afrontar aquella competició José Antonio Garro, que va ser l’entrenador, va comptar amb una plantilla formada per: Ivo Claus —el porter que ja havia format part de la selecció catalana—, Pere Pascual, Xavier Melendreras, Javier Velasco, Moisés Velasco, Miquel Domingo, Antonio Lamata, Jordi Martínez, José Pulido, Carles Moliné, Bartolo Pérez, Ernest Clariana, Jaume Martí, Miquel Nogueras i Jordi Gargallo. Els delegats i equip tècnic eren Jacint Fornols, Pere Sans, Antonio Otero i Antonio Arcos.

Ivo Claus va ser porter de la selecció catalana

El debut es va produir a Madrid davant de l’equip El País i va ser prou exitós, ja que es va treure un valuós empat a 3 gols. Van jugar Claus i Pascual com a porters, Domingo, Lamata, Nogueras, Pulido, Martínez, Clariana, Pérez, Martí i Javi Velasco. Es va jugar al Polisportiu de la Universitat Autònoma. Al descans es perdia per 3 a 2 (gols de Lamata i Pulido), i a la segona part Velasco va establir el 3-3 definitiu.

El primer partit a casa, es va jugar al Palau Josep Mora contra el FS Toledo. El resultat va estar de 3-7. Cal destacar del rival d’aquell partit als brasilenys Beto i Atila, i diversos jugadors que venien de l’Atlètic de Madrid, entre ells Lozano, que posteriorment seria seleccionador de l’equip estatal.

En el tercer partit que es jugava a Cadis, contra el Panaderías Virgili campió de Copa l’any anterior, va haver-hi una anècdota destacada. Després de fer el viatge en avió junt amb l’Espanyol i el Sabadell, que jugaven a Sevilla i Cadis respectivament, en comprar la premsa, els mataronins van veure que el diari donava la notícia que el FS Mataró Tiritas havia fitxat a en Carles Rexach i que probablement ja debutaria contra el Virgili… Evidentment, no hi havia res d’això i els dirigents del Virgili van dir que s’ho havien inventat per fer més atractiu el partit i que hi anés més gent. El pavelló estava ple de gom a gom, van fer una recaptació molt bona i el partit va acabar amb 5-1 favorable als locals.

La competició era molt dura, i és van encaixar correctius molt severs com un 14-1 a la pista del Todagres a Vila-real i per 1-9 davant del Distrito 10 de València. La primera victòria mataronina no va arribar fins a la jornada vuitena quan es va superar al Palau, el Pinar Seat de Madrid per un ajustat 4-3.

Interviu no perdona

Tot seguit venia el desplaçament més temut a la pista de Magariños de Madrid on jugava l’Interviu Lloyd’s. L’afició de l’Estudiantes de bàsquet (la coneguda “Demencia”) era la mateixa que tenia l’equip de futbol sala i cridaven “cabezones, cabezones, cabezones” (traduint el típic “capgrossos”).

El pressupost de Tiritas de la temporada era de 3 milions i mig de pessetes i els madrilenys, tenien un pressupost de 56 milions, per tenir a les seves files als seus brasilers Mauro (10 milions de fitxa) i Ricardo, el mediàtic periodista José Maria García, i altres bons jugadors com Patxi, Baena, Hilario i Agustín. En aquella època l’Interviu feia “bolos” entre setmana i cobraven mig milió de pessetes per partit amb les despeses pagades. La premsa madrilenya, Marca i As, havien parlat que l’Interviu esperava batre el seu rècord d’anotació, que era de 23 gols. Van tenir unes 20 oportunitats clares i en van “clavar” 10. Els jugadors mataronins, força acomplexats, en varen tenir unes 10, algunes molt clares i no en van fer cap. Al final el marcador va assenyalar un clar 10-0.

El Mataró Tiritas va jugar contra l’Interviu Lloyd’s, precedent de l’Inter Movistar, l’equip amb més solera del futbol sala espanyol / Foto: @joseprietofisio

Però la setmana següent va arribar la segona victòria, que al final seria important, davant del Cajasegovia (5-2), un equip que uns anys més tard va aconseguir guanyar la Copa d’Europa. A la segona volta, a Segòvia van rebre de forma fatal als mataronins, en un ambient molt hostil i amb un arbitratge lamentable, que va ensenyar una targeta a Miquel Domingo per parlar català des de la banqueta. No obstant això, es va aconseguir un punt que acabaria sent vital.

Primer partit a Pla d’en Boet

Abans, el 21 de gener, es va jugar el primer partit al pavelló de Pla d’en Boet, tot i que encara no estava inaugurat oficialment. Es va perdre per 2-5 davant de l’Autocares Luz de València, que havia fitxat a l’inici de temporada a Kempes, però que, havent tornat aquest al futbol “gran”, havia estat reemplaçat pel brasiler Augusto.

En la jornada següent es va guanyar a l’Andaluz de Sant Cugat (5-6), en la que seria la tercera i última victòria del campionat, ja que a la segona volta Tiritas només va poder sumar cinc empats, fins a un total de nou, un d’ells molt destacat davant d’un gran equip com era el Todagrés de Vila-real, que com hem dit, a la primera volta els havia guanyat 14 a 1.

En el partit més atraient de la temporada, la visita d’Interviu, l’equip mataroní va haver d’anar a jugar a Girona, ja que l’equip ja havia entrat amb conflicte amb el Patronat d’Esports per raons de la pista a utilitzar. Va ser una exhibició madrilenya que va guanyar per 0-17, amb 13 gols marcats abans del descans.

Tretzè lloc final… i permanència

En l’antepenúltima jornada l’equip mataroní va empatar a un gol a la pista de l’Autocares Luz de València, però en la penúltima va ensopegar a casa contra el CS Terrassa, que ja havia baixat. Tot i això aquest punt seria clau per obtenir la salvació…

La permanència es va decidir en la darrera jornada a la qual arribaren igualats a punts amb Cajasegovia i Andaluz de Sant Cugat. Tot i perdre a la pista del Rayo de Madrid per 5-2, el golaverage va salvar el Tiritas, ja que els segovians varen perdre per 10-1 a la pista del Distrito 10 de València i l’Andalus per 7-2 a la del País.

La classificació final va ser aquesta: Interviu Lloyd’s de Madrid, campió amb 63 punts (només cediren un empat, amb 317 gols a favor i 50 en contra), Distrito 10 de Valencia 53, Rayo de Madrid 52, Toledo FS 51, Pinar Seat Madrid 44, Todagrés Vila-real 34, El País Madrid 33, Virgili Puerto Real Cádiz 33, Orereta Txukuna d’Errenteria 29, Autocares Luz de Valencia 29, Volvo Burriana 25, Don Surio San Sebastián 24, FS Mataró Tiritas, en tretzena posició amb 17 punts, Centro Popular Andaluz Sant Cugat 17, Cajasegovia 17, Centre Social Terrassa 12 i Atlètic Sagrada Familia 3. Els màxims golejadors del FS Mataró Tiritas van ser aquella temporada Antonio Lamata amb 30 i José Pulido amb 18.

Toni Lamata va ser el màxim golejador

L’equip del Tiritas que, demostrant una gran esportivitat, no havia patit cap expulsió a la pista, continuaria la temporada següent aquesta història del futbol-sala mataroní entre els més destacats de l’Estat, com veurem en el pròxim número.