Records… núm 265
En el número anterior parlàvem de com algunes joves jugadores de bàsquet de la nostra ciutat van marxar a buscar el seu progrés esportiu cap a altres llocs. Abans això era molt més difícil que passés i per exemple en atletisme, on ara també ja marxen de ben jovenets, el primer atleta a competir per un club de fora va ser Ernest Pons, però quan ja era campió d’Espanya…
El CA Laietània es manté viu després de la guerra
Durant la postguerra molts dels joves que abans de la guerra havien començat a practicar l’atletisme van complir el seu servei militar durant un llarg període, que podia allargar-se fins als tres anys, i entre ells s’hi trobaven les dues grans figures de l’atletisme mataroní i laietanenc d’abans de la guerra, que eren el saltador Ernest Pons, campió d’Espanya de salt d’altura l’any 1940, i el fondista Jaume Fernàndez, que ja havia competit a l’estranger, com es pot llegir als Records-29.
Aquí a la nostra ciutat, una colla de joves, presidits per Salvador Rigual i Ricard Girabal, van mantenir viu l’esperit laietanenc. Finalment, van aconseguir que el CA Laietània fos reconegut novament per la Federació Catalana, en uns moments difícils, en els quals el club es va veure obligat a inscriure’s a l’organització d’Educación y Descanso de la Falange, per poder desenvolupar les seves activitats. Fins i tot a les assemblees hi assistia un delegat governatiu.
L’Stàdium estava impracticable
L’any 1941 el Laietània va crear una Comissió Tècnica amb elements de prestigi i va fer una crida a tota la joventut per tornar a impulsar la pràctica atlètica, però el camp de l’Stàdium de Mossén Plandolit estava ocupat per una caserna de soldats, i els festivals atlètics s’havien d’organitzar en altres indrets, al parc, al camp del Mataró, o al camp de la Mataronina.
I així la UD Mataronesa va crear temporalment un equip on hi competiren entre altres Arnó, Codolà, Julià i Prat, imposant-se en uns relleus a un equip del Laietània format per Esquerra, Nonell, Arís i Rovira, en un festival benèfic. També va organitzar el campionat social de Cros.
La trajectòria d’Ernest Pons fora de Mataró, amb un rècord estatal que li durà 14 anys
El mataroní Ernest Pons l’any 1940 havia obtingut el títol de campió d’Espanya (en alçada i triple) i també havia assolit el rècord d’Espanya absolut. A finals d’any ja va fitxar pel SEU de Barcelona, club amb el qual va competir dues temporades. L’any 1943 fitxaria pel FC Barcelona, on estaria tres temporades.
Tanmateix, en aquest temps va mantenir el contacte amb la seva ciutat, fent alguna xerrada divulgativa per als joves, i l’any 1942 al camp del CE Mataró es va celebrar un festival d’homenatge en honor seu. Gascón es va imposar en una combinada de quatre proves, per davant d’Esquerra. Pons, que en aquells moments ja residia a Madrid, on feia de professor de gimnàstica després d’haver tret el títol a l’Escuela Central de Educación Física de Toledo, es va exhibir en disc i pes, però no en alçada a causa d’una lesió.
Durant els cinc anys que va passar en clubs fora de Mataró aquest gran saltador mataroní, va obtenir sis títols més de campió d’Espanya. De salt d’alçada els anys 1941 (Tolosa 1,75 m), 1942 (Madrid 1,79 m), 1943 (Montjuïc, 1,84 m) i 1944 (Tolosa, 1,85 m), i de triple els anys 1944 (Tolosa, 13,34 m) i 1945 (Girona, 13,44 m). També en va aconseguir tres més de Catalunya, sempre a l’estadi de Montjuïc: d’alçada l’any 1945 (1,80 m), de 110 m tanques l’any 1943 (17.2), i de disc l’any 1943 (35,73 m).
El 5 de maig de 1944, competint pel FC Barcelona, va elevar el seu rècord estatal de salt d’altura fins als 1,91 m, marca que resistiria catorze anys (fins al 1958) en la taula de rècords estatals.
L’any 1945 va debutar amb la selecció espanyola en un encontre contra Portugal a Lisboa, en el qual va guanyar el salt d’alçada amb 1,85 m. L’any 1946, com es pot llegir als Records-55, va tornar al seu club d’origen.
El Laietània campió català de Catalunya en categoria júnior
L’any 1942 el saltador de perxa Alexandre Rovira va superar la barrera dels 3 metres i va acudir als Campionats Mundials Juvenils de Milà. També va començar a destacar Aurelio Sànchez, un jove fondista que va quedar subcampió provincial de camp a través del Frente de Juventudes. L’any següent va quedar 10è de neòfits a la Jean Bouin barcelonina, i després va quedar campió de Catalunya de cros, en prova organitzada pel FF JJ al camp del Barça a Les Corts i on hi participaren altres atletes laietanencs: Francesc Roca va quedar 3r i Puig 6è i Joan Nogueras va guanyar en neòfits.
L’any 1943 el Centre Atlètic Laietània, amb Ramon Garangou com a nou president del club, va obtenir dos gran èxits per equips, que fins i tot van fer que al Café España se’ls oferís un “vi d’honor” amb assistència de l’alcalde Martí Pascual.
El mes d’abril el Laietània va quedar campió en el Campionat de Catalunya de neòfits i debutants, per davant de CN Barcelona, GEEG i Vic, i en Salvador Esquerra, atleta molt complet, va guanyar el pes, disc i altura.
El mes de maig els laietanencs van quedar campions de Catalunya per equips en categoria júnior amb victòries individuals de Moisés Llopart en 10.000 m, Francesc Roca en 1.500 m i Vicenç Colomer en llançament de disc (29,59 m), amb subcampionats per Aurelio Sànchez en 3.000 m obstacles (11:15.0), Antoni Bonamusa en salt amb perxa (2,65 m) i Joan Cuadrada en llargada (5,44 m). Van completar l’equip Espiell, Barceló, Esquerra, V.Rovira, Martí, P.Girabal, F.Nogueras, Masferrer, A.Rovira, J.B. Parés i Romeu. D’entre aquestes, les marques més destacades van ser els 5,37 m de Girabal en llargada, 1,55 m d’Esquerra en alçada o 9,49 m de Vicenç Rovira en pes. També van obtenir el títol de campions en 4×400 m amb un quartet format per Espiell, Barceló, Nogueras i Bonamusa, amb un temps de 3:57.7.
Per Les Santes d’aquell any 1943, el Laietània va organitzar un gran festival al camp del Mataró amb destacades figures del Barça i l’Espanyol, els dos grans clubs de futbol, que eren també els millors en atletisme i amb presència d‘Ernest Pons, ja blaugrana, que va saltar 1,87 m. L’única victòria laietanenca va ser per Fornés en javelina amb 40,40 m.
Antoni Bonamusa comença a destacar en l’àmbit estatal en salt amb perxa
Antoni Bonamusa va obtenir el títol de campìó d’Espanya júnior en el campionat celebrat a Montjuïc i amb un salt de 3 m justos. Posteriorment, ell i Alexandre Rovira, que ja no estava al Laietània, van anar a Tolosa, on van participar a l’estadi de Berazubi a una preselecció per al Campionat d’Europa Juvenil. Rovira va quedar segon amb 3,13 m establint un nou rècord local i provincial, mentre Bonamusa lesionat es va quedar en 3 m, que era la mateixa marca que li havia donat el títol de campió d’Espanya Júnior. Per la seva part Jordi Bonamusa, germà de l’Antoni, va quedar campió d’Espanya del Frente de Juventudes en salt amb perxa.
També cal destacar el retorn a l’activitat de Jaume Fernàndez, ja reingressat al club després d’uns problemes amb una desqualificació poc clara (que venia probablement per les seves idees antifeixistes) que se li va acabar anul·lant, i també per un llarguíssim servei militar. Va fer 9:47.0 en 3.000 m i va quedar 12è al campionat català de cros.
Campionat provincial de cros a Mataró
L’any 1944 comença amb un segon lloc de Bonaventura Brunet al Campionat Provincial de cros en neòfits, i el mes de març sota l’organització del Laietània, es va celebrar a Mataró el Campionat provincial de cros del FF JJ, que va ser tot un esdeveniment amb victòria de Constantino Miranda. Llopart va quedar 3r, Salvador 6è i Roca 9è.
Al final de la prova es va celebrar una exhibició de perxa i Antoni Bonamusa, que uns dies abans ja havia saltat 3,15 m, va millorar novament el rècord amb 3,22 m. També es va establir un curiós rècord en 4×50 amb 25.9 amb Salvador Esquerra, Antoni Bonamusa, Francisco Fernàndez i Martí Rovira.
Es va celebrar el Trofeu Primavera enfrontant-se el Laietània a FC Barcelona i Espanyol, amb derrotes molt dignes, i els joves laietanencs començaven a pujar als podis: Salvador Esquerra va quedar campió militar de la 4a Regió amb 11.9 en els 100 m, Vicenç Colomer subcampió en disc amb 32,27 m, i Antoni Bonamusa campió de Catalunya júnior amb 2,90 m.
Curiosament, aquell any 1944 el CA Laietània va celebrar el seu 20è Aniversari, amb proves al Camp de la Mataronesa, quan ara la data oficial de fundació és el 1925.
Un altre fet curiós fou la celebració d’uns relleus olímpics (800, 400, 200 i 100) entre el Laietània i el Barcelona al descans d’un Mataró- Sants de futbol, amb victòria laietanenca i nou rècord de 3:42.1 amb un equip format per Roca, Brunet, Codolà i Esquerra.
Antoni Bonamusa impressiona en salt amb perxa
El 17 d’octubre de 1944 es va celebrar un festival atlètic al camp del Mataró organitzat pel Laietània, i en el qual es va homenatjar Antoni Bonamusa per seu títol de campió d’Espanya júnior assolit a Vigo amb una marca de 3,13 m.
Va participar Ernest Pons que havia batut el rècord d’Espanya amb 1,91 m, i diversos dels més destacats atletes catalans i alguns de castellans. Entre els laietanencs hi eren Esquerra, Roca, Brunet, Codolà, Fernàndez i el mateix Antoni Bonamusa que va impressionar en la lluita a la prova de salt amb perxa amb el barcelonista Sagnier, aixecant-se tots dos per damunt dels 3,20 m.
Les marques, que aleshores impressionaven, ara pot semblar que no tinguin valor, però s’ha de tenir en compte que en aquells temps no hi havia matalassos per a la caiguda, i que les perxes les anaven a buscar els mateixos atletes al paratge de Dones d’Aigua a Vallgorguina. Eren canyes de bambú, que havien de tractar molt bé perquè es poguessin fer servir com a perxes per a saltar. Aquell viver l’havia descobert Joan Baptista Parés un dels més entusiastes propagadors de l’atletisme i del Laietània d’aquella època, i que durant un temps va organitzar tornejos de salt amb perxa al costat de Can Maitanquis a baix a mar.
Els mateixos atletes també col·laboraven en arreglar les pistes, havien de rellevar-se per fer de cronometradors i fins i tot eren ells els que anaven a les empreses de la ciutat a buscar ajuts. Eren temps soferts que ben segur van servir perquè els que els van viure els poguessin recordar després amb nostàlgia.
En el pròxim número veurem que feien en aquells temps els joves mataronins que practicaven l’altre esport olímpic per excel·lència, la natació.
