Records… núm 229
El CE Mataró havia baixat de la 3a Divisió la temporada 1970-71. Des d’aquell moment van passar uns anys de crisi en els quals un altre equip de la ciutat, la UD Cerdanyola, va aconseguir arribar al seu nivell (veure Records-58). Aquesta rivalitat faria revifar una afició adormida i l’equip groc-i-negre retornaria a la 3a Divisió del futbol espanyol… que ja feia un parell de temporades que era el quart nivell després de la creació de la 2a Divisió B (veure CRONOLOGIA FUTBOL).
1978-79: El CE Mataró, campió, i la UD Cerdanyola pugen a Preferent
La temporada 1978-79 el CE Mataró i la UD Cerdanyola tornaven a estar junts a 1a Regional per segona campanya consecutiva. El CE Mataró presidit per Josep Ametller va fitxar a Vicenç Junqué com entrenador, mentre que la UD Cerdanyola que presidia Antonio Giménez, tenia a Ildefonso Mármol.
La categoria no oferia uns rivals massa espectaculars com acrediten els noms d’Arbúcies, Besonense, Bisbalenc, Bufalà, Llefià, Llinars, Palafolls, Pontense, Roquetas o Torelló, i tot l’interès estava en la rivalitat produïda pels enfrontaments de rivalitat maresmenca entre Mataró, Cerdanyola, Calella i Premià de Mar, en els quals el millor seria el Mataró, tot i que davant de la Cerdanyola només trauria dos empats.
L’inici del Cerdanyola va ser millor i a la cinquena jornada en el derbi jugat al camp del Mataró es va registrar un empat a zero, que va situar els de la barriada entre els líders. Però tot i això el president va cessar la seva Junta Directiva, donant la baixa a jugadors com Isidro, Antonio i Villalba i a finals de novembre va ser destituït l’entrenador donant pas a Miquel Xirau, que anys enrere havia estat figura destacada del Mataró.
Mentre hi havia aquests embolics a un costat, a l’altre es mantenia la serenor i el Mataró després d’encadenar 13 jornades imbatut, i tot i perdre a casa davant del Torelló, en la que seria l’única derrota a casa de la temporada, ja va acabar la primera volta com a líder, i després va saber mantenir aquesta posició a la segona volta, amb una altra ratxa d’11 jornades d’imbatibilitat aconseguint el títol a cinc jornades del final, per acabar campió amb 59 punts, nou per damunt de la UD Cerdanyola que també va pujar a Preferent, tretze del Guíxols i quinze del Palamós.
El CE Mataró va tenir com equip base a Mendoza, Torrijos, Petit, Camiño, Serra, José Luis Flores, Hidalgo, Farnés, Mario, Tenedor i Valentín, amb Gregorio, García, Campos, Treserras i Moscoso, com a principals recanvis. Mario i Valentín amb 18 gols van ser els golejadors. Mendoza, baluard darrere d’una gran defensa, va tenir un gran balanç amb només 25 gols encaixats en 34 partits.
Per la seva part la UD Cerdanyola va basar el seu ascens en un equip base format per Campos I, Delgado, Sojo, Juanito, Sàez, Campos II (que va ser el màxim golejador amb 13 gols), Morell, Ferrer, Chinchilla, Ramírez i Blanco, amb Flores, Garcia Chica i Eslava com a principals recanvis. Com es pot veure hi havia molts jugadors mataronins, i ex-jugadors del CE Mataró, a les seves files.
1979-80: Gran ratxa groc-i-negra amb setze partits consecutius sense perdre
La temporada 1979-80 els dos equips mataronins van afrontar la nova campanya a Preferent, amb els mateixos presidents (Josep Ametller i Antonio Giménez) i amb els entrenadors que van acabar la temporada anterior (Junqué i Xirau), i amb pocs canvis a les plantilles. El Mataró va incorporar a Abad, Rodri, Blanch, Tadeo i Vàzquez i la UD Cerdanyola el porter Fernàndez, que no acabaria la temporada sent traspassat al FC Barcelona, Reyes, Planas, Herrera, Carretero i Ficapal.
L’equip groc-i-negre va començar la temporada de forma impecable amb vuit victòries consecutives (Puigreig 3-0, Sants 0-1, Santboià 4-1, Canovelles 1-2, Sant Celoni 7-0, Artiguenc 1-2, Viladecans 0-1 i Vic 3-0) que van situar l’equip de Junqué en l’òrbita del títol. En aquells moments amb el Mataró líder, la Cerdanyola, que estava nou punts per sota del Mataró, va canviar d’entrenador entrant un altre exjugador groc-i-negre com era Joan Zamora.
Després d’empatar a Sabadell davant del Can Oriach, el Mataró va encadenar sis victòries més (Cardona 1-0, Barceloneta 0-2, La Garriga 2-0, Granollers 0-1, Cornellà 4-0 i la darrera al camp de l’Hospitalet que era el segon classificat per 1-2), i amb un empat a zero davant del Cerdanyola, va completar una sensacional ratxa d’imbatibilitat de 16 partits, amb 30 punts dels 32 possibles.
Les pedres al camí no impedeixen l’ascens groc-i-negre
Tot semblava un camí de roses, però la ratxa es va trencar a Lloret (4-2) i la cosa es va començar a complicar quan en acabar el partit contra el Sants, que el Mataró va guanyar per 4-2, l’àrbitre va ser agredit i el Comitè de Competició va tancar el camp per tres partits. Per sort es va anar a La Garriga per derrotar el Canovelles i a Calella per derrotar l’Artiguenc, i la Federació va aixecar el tercer partit de sanció. Però tot això va descentrar una mica l’equip que va perdre a Sant Boi, a Vic, a Cardona, a Puigreig i a Cornellà, i davant del Can Oriach a casa… i l’Hospitalet es va posar per davant.
Però la visita del líder va servir perquè, amb una gran entrada al camp, recuperant els moments de millor esplendor, el Mataró assolís l’ascens gràcies a un gol de Farnés des de mig camp.
Després el Mataró va guanyar al Camí del Mig en el derbi ciutadà (0-2, amb gols de Valentín i Blanch) i va fer un bon final, però sense poder obtenir el títol que va ser per a l’Hospitalet amb 60 punts, pels 57 del Mataró, que va ser l’equip més fort a camp propi on només va cedir tres punts
La classificació final va ser: L’Hospitalet 60, CE MATARÓ 57, Canovelles 47, Vic 46, Granollers 41, Cardona 41, Sant Celonib 40, Puigreig 39, Cornellà 38, Cambrils 37, Lloret 35, Viladecans 35, Santboià 34, Barceloneta 34, Sants 32, CERDANYOLA 32, Can Oriach 31, Oliana 30, Artiguense 26, La Garriga 25.
L’equip base del Mataró va ser el format per Mendoza (30 gols encaixats en 34 partits), Torrijos, Petit, Camiño, Farnés, José Luis Flores, Abad (màxim golejador amb 22 gols), Tadeo, Mario, Treserras i Vàzquez, amb Aniceto, Hidalgo, Rodri, Valentín, Blanch i Campos, completant els 17 jugadors que van col·laborar en l’ascens. Aquest número tan baix ja indica clarament que tot funcionava a la perfecció i no feien falta gaires canvis.
Per part de la Cerdanyola l’equip base el van formar Campos, Reyes, Sàez, Juanito, Delgado, Lolo Flores, Nico Ferrer, Herrera, Carretero, Ramirez i Ficapal, amb important participació de Fernàndez i Cacho a la porteria, Eslava, Soriano, Rafa i Sojo. El màxim golejador va ser Carretero amb 10 gols.
1980-81: Retorn discret del CE Mataró a 3a Divisió
El CE Mataró va afrontar la temporada del seu retorn a la 3a Divisió amb canvi a la presidència que va ocupar el Sr. Domènec Oriol, i amb els fitxatges de Juanito, Lolo Flores, Nebot, Haro, Pereira, Soriano i Tenedor entre altres per cobrir les baixes de jugadors titulars com Camiño, Tadeo, Vàzquez o Treserras. Però en un fet ben indicatiu de què la temporada no va funcionar com s’esperava, Junqué fou destituït a la dotzena jornada sent substituït per Velasco i que després a la jornada 26a aquest fos reemplaçat per Carles Farrés, i que es necessitessin 29 jugadors, dels quals 10 no van acabar una temporada en la qual el Mataró només va marcar 35 gols en 38 partits, i on es va registrar un fet anecdòtic com va ser que tres partits consecutius seus acabessin amb empat sense gols.
De fet, ja no va començar bé perquè en el primer partit en el qual el Mataró havia empatat al camp del Júpiter, l’equip groc-i-negre va ser sancionat per alineació indeguda de Petit i en la repetició posterior del partit es va perdre per 1-0.
Però en una categoria no pas fàcil, on hi havia equips molt potents, el Mataró va anar trampejant la situació, alternant grans resultats com la victòria sobre el Reus, que seria campió, per 1-0, o al camp del Barcelona Atlètic (2-3), amb d’altres de ben dolents com la derrota per 1-5 davant del Figueres o per 4-0 a Vilafranca.
Al final el Mataró va acabar en dotzena posició en una classificació que va quedar així: Reus 53, Figueres 52, Badalona 51, Vilafranca 47, Júpiter, Girona i Barcelona Atlètic 43, Hospitalet 41, Sant Andreu i Igualada 39, Olot 38, MATARÓ 37, La Cava 33, Malgrat i Gavà 32, Canovelles 31, Europa 30, Horta 27, Gramenet 26 i Masnou 22.
L’equip base el van formar Mendoza, Torrijos, Petit, Juanito, José Luis Flores, Lolo Flores, Abad (amb 10 gols va ser el màxim golejador), Nebot, Haro, Farnés i Tenedor. Tresserras, Mario, Pereira, Soriano, Mariano i Mora van ser alguns dels principals recanvis. Durant la temporada es va parlar del possible fitxatge de Ramon Maria Calderé, abans que triomfés al Barça amb Terry Venables, però no es va arribar a consumar per problemes federatius.
La Cerdanyola tampoc es llueix a Preferent
La UD Cerdanyola va tenir una temporada poc brillant i molt moguda, amb canvi de president, ja que va dimitir Antonio Jiménez, ocupant el càrrec Benito Jurado, mentre que a la banqueta també va haver-hi relleu durant la temporada quan Cíller va reemplaçar Mármol, que havia tornat.
Amb una plantilla integrada com a elements principals per Aniceto, Sojo, García Chica, Sàez, Alarcón, Moliné, Rafa I, Rafa II, Eslava, Antonio, Chinchilla, Hidalgo, Campos, León, Carretero, Manel i Herrera, la Cerdanyola va quedar en novena posició de preferent amb 36 punts, lluny del campió que va ser el Santboià amb 59 punts, per davant de Lloret i Vic.
Semblava que el domini local estava novament de forma clara en mans del Mataró, que a més veia com el seu equip B aconseguia l’ascens a 1a Regional, categoria que compartiria amb la UD Cirera, però en els anys següents la cosa aniria cap avall…
