Records… núm 228
El CE Mataró va tancar la temporada 1973-74 amb una forta crisi motivada per una fluixa campanya a Preferent i per les dimissions de l’entrenador Tomàs Barris primer, i del president Blai Busqué després (veure Records-82). L’entitat groc-i-negra ja portava tres temporades fora de la 3a Divisió i se somiava a retornar-hi, però el rumb seria ben diferent.
S’elegeix un president sorprenent
El CE Mataró estava en crisi i es va formar una Comissió Gestora presidida pel Dr. Francesc Barbosa, que havia estat president del club uns anys enrere. El mes d’agost, a ben poc de començar la temporada, en l’Assemblea celebrada al Palau d’Esport va ser elegit president, de forma sorprenent, el Sr. Enrique Martínez de Jorge, que residia a Premià de Mar i que fins aquell moment no havia tingut contacte amb el club. Ben aviat va arribar la primera polèmica quan faltant poc per iniciar la lliga, el que havia de ser l’entrenador, Alfredo Vera, va ser substituït per Paco Gómez, que venia del juvenil de l’Espanyol.
La plantilla la formaven: Quino Sales, Albert, Badalona, Diego, Eslava, Sànchez, Reyes i Cullet de la temporada anterior, Sojo, Aniceto i Alarcón del juvenil, més els fitxatges de Costa, Rubio, Navalón, Iriarte i un d’estel·lar, que era Pini, que havia estat jugador de 1a divisió amb el Sabadell. De l’anterior campanya havien estat baixa jugadors titulars com Gómez, Planas, Gimeno, Pons, Zamora i Giménez entre altres, i l’aficionat no estava massa tranquil.
Trajectòria irregular a la lliga de Preferent 1974-75
El campionat va començar amb una derrota a La Cava per 4-0 que va refredar els ànims molt aviat, i la primera victòria no va arribar fins a la sisena jornada, això sí de prestigi davant del Barcelona Atlètic per 2-1. A finals d’octubre el Mataró, que ja havia incorporat nous jugadors com Roma, Rebollo, Devesa, Caparrós i Juanjo, tenia 4 punts en 9 jornades, i era penúltim a la classificació, moment en el qual el president va decidir cessar a tota la Junta Directiva i en va fer una de nova per tal de reestructurar l’entitat de dalt a baix. L’equip va reaccionar a casa on es van sumar quatre triomfs seguits, i al final de la primera volta el Mataró era el cinquè per la cua amb 16 punts.
La segona volta va començar amb una victòria il·lusionant per 5 a 2 davant La Cava, però després va continuar la mateixa tònica, sense cap victòria fora de casa, fins que una nova derrota aquí davant del Palamós (0-1) va provocar la dimissió de Paco Gómez, sent reemplaçat per Daniel Tomé. El Mataró ja estava en posició de descens superant únicament Badalona i Alcanar, i va buscar més solucions fitxant el porter Bernabé, per suplir Quino Sales, que havia estat operat, Doro i Federico. Tanmateix, l’equip va tardar a reaccionar, encadenant quatre derrotes consecutives.
Un bon final porta a la salvació
Davant l’Olot va arribar l’esperada victòria, amb un solitari gol de Rebollo, i a partir d’aquell moment el Mataró només va perdre un dels darrers deu partits de campionat, guanyant per fi un partit fora de casa (a Badalona per 2-3) i derrotant aquí el Masnou, que seria campió, per 2-1.
Al final el Mataró va acabar 13è en un campionat en el qual el Masnou va quedar campió, obtenint l’ascens a 3a Divisió, on faria costat al Calella com equip maresmenc més potent.
La classificació final va ser: Masnou 53; Hospitalet 49, Barcelona Atlètic 46, Reus, Europa i Figueres 44, Andorra 43, Artiguenc 41, Gramenet 40, Júpiter i Granollers 39, Olot 38, MATARÓ 36, Vic 35, Oliana 32, La Cava 31, Palamós i Olesa 30, Alcanar 25 i Badalona, tot un històric immers en profunda crisi, que va ser cuer amb 21 punts. Com es pot veure hi havia equips de gran potencial, que demostraven la força de la preferent en uns temps en què no hi havia ni 2a Divisió B ni 1a Catalana, i per tant d’aquella categoria, que era el quart nivell estatal, ja se saltava a un potent grup de 3a amb equips valencians i balears.
L’equip base del CE Mataró durant la temporada va ser el format per Quino Sales, Sojo, Diego Avila, Costa, Pini, Rubio, Albert, Iriarte, Roma, Rebollo i Juanjo, tot i que en el tram final van ser importants Badalona, Eslava i Federico, autors de 15 gols entre els tres. També va jugar amb el primer equip el juvenil Alarcón, que durant la temporada va actuar amb la selecció catalana juvenil. Els jugadors que van jugar més partits van ser Sojo i Diego amb 37, i el màxim golejador d’una temporada en què al Mataró li va costar molt marcar (44 gols en els 38 partits) va ser Roma amb només 7 gols. Era aquest un jugador que va marcar més d’un gol posant-se davant del porter, fora de l’àrea, quan aquest feia la sacada i aconseguint que la pilota li rebotés i anés cap a dintre la porteria.
La temporada 1975-76 comença bé
Daniel Tomé, l’entrenador que havia aconseguit la salvació la temporada anterior, va marxar al Masnou, que havia pujat a 3a Divisió, i el nou entrenador va ser Joaquim Carreras, que venia del Júpiter. La plantilla va patir la baixa de quasi tot l’equip base de la temporada anterior del qual només van quedar Sojo i Diego. També van continuar Badalona, Eslava, Federico, Doro, Alarcón, Aniceto i es va incorporar el juvenil Nico Ferrer, i la resta van ser nous fitxatges que obrien pas a una seriosa incògnita entorn del futur en el campionat. Però aquest va començar de forma immillorable, ja que es va guanyar al camp del Barcelona Atlètic per 1-2 amb un equip format per Roig, Sojo, Torrijos, Gregorio, Puig, Alarcón, Galeote, Eslava, Hidalgo, Cristóbal i Nico Ferrer, i amb gols de Galeote i Gregorio, dos dels debutants.
A la jornada vuitena el Mataró estava en el grup capdavanter havent patit una sola derrota. Però es va entrar en una crisi de joc i de resultats, amb set partits sense conèixer el triomf. Al final de la primera volta el Mataró ja estava a la segona meitat de la taula amb dos negatius (recordem que això volia dir que s’havien perdut a casa dos punts més dels que s’havien guanyat a fora).
Segona volta dramàtica, que aboca al descens
Dos puntals com Torrijos i Gregorio van anar al servei militar i una altra ratxa de set partits sense guanyar va desembocar en la dimissió del president Enrique Martínez de Jorge, decebut sobretot amb l’Ajuntament i el Patronat d’Esports, però també amb la poca presència d’aficionats.
Una Junta Gestora presidida per Domingo Oriol es va fer càrrec del club que vivia una situació esportiva angoixant, que va portar a la dimissió de l’entrenador, deixant l’equip en mans d’Enric Reig “Enri”, l’ex-jugador groc-i-negre, que estava portant l’equip amateur i que va intentar el miracle de la salvació quan faltaven dotze jornades per al final. Les baixes de Galeote i Hidalgo, també al servei militar, van complicar més la situació i en aquest tram el Mataró només va poder guanyar tres partits, acabant en la dissetena plaça amb 33 punts, baixant a 1a Regional, tot i que en l’últim partit jugat a casa es va derrotar per 1-0 a l’Hospitalet.
En aquest partit, al que correspon la foto de sota, van jugar: Aniceto, Sojo, Rafa Campos (quart a dalt per l’esquerra, que quasi dues dècades més tard seria president del club en una època daurada), Puig, Nico Ferrer, Alarcón, Estava, Tenedor, Badalona, Cristóbal i Doro.
La classificació la va encapçalar el Reus amb 51 punts, seguit per Júpiter 47, Gavà 46, Malgrat 43, Barcelona At. 42, Europa, Andorra i Hospitalet 41, La Cava i Figueres 40, Tortosa 39, Gramenet 38, Vic 37, Olot 35, Montcada 34, Prat 34, MATARÓ 33, Artiguenc 28, Granollers 25 i Martinenc 22.
Durant aquella nefasta temporada en la qual només es van guanyar sis partits a casa, es van utilitzar 31 jugadors, senyal que la cosa no funcionava, i l’equip base el van formar Aniceto; Sojo, Alarcón (que va ser el que més partits va jugar amb 37), Puig, Nico Ferrer; Eslava (màxim golejador amb 9 gols), Cristóbal; Galeote, Federico, Hidalgo i Doro.
Pepito Ramos internacional absolut
En aquella temporada 1975-76 dramàtica pel al CE Mataró, un jugador sorgit de les seves files, José Antonio Ramos Huete, amb 24 anys, va aconseguir la internacionalitat absoluta amb Espanya quan militava a l’Espanyol, debutant el dia 12 d’octubre de 1975 en un partit davant Dinamarca jugat a Sarrià i guanyat per Espanya per 2-0.
Després només jugaria tres partits més amb la selecció, però la temporada següent va fitxar pel FC Barcelona, on va ser jugador molt important durant sis temporades al lateral dret de l’equip, aconseguint dues Copes del Rei i dues Recopes, i jugant al costat de grans jugadors com Cruyff, Simonsen, Neeskens, Asensi, Migueli, Rexach, Krankl, Schuster, Alexanco, Artola o Quini entre altres.
Mentrestant, a Mataró el sentiment que hi havia hagut pel club groc-i-negre es perdia, i a les barriades, on anaven sorgint nous camps (Cerdanyola, Cirera, La Llàntia, Rocafonda, Pla d’en Boet) també naixien nous clubs, que poc pensaven en el CE Mataró, i des del CE Mataró poc es pensava en ells. I així la temporada 76-77 el “gran” Mataró ja es va trobar a la mateixa categoria que la UD Cerdanyola. Van ser uns anys de derbis (veure Records-58), fins que tres temporades més tard es començaria el camí de retorn a la 3a Divisió, com veurem en el pròxim número.
