Records… núm 231
En els Records-56 havíem parlat de la inauguració del Velòdrom de Mataró l’any 1948, dels dos primers anys de vida d’aquella instal·lació, i de la passió amb què es vivia a la nostra ciutat el ciclisme en pista, fins al punt que es creés la Penya Poblet en honor al gran ciclista de Montcada establert un temps a Mataró. Durant uns anys aquest apassionament es mantindria viu, i és que per Mataró passaven els millors ciclistes del món.
L’americana era la prova reina
El mes de juny de 1951 es va celebrar el festival del tercer aniversari de la inauguració del Velòdrom, amb ciclistes de tot Europa que van venir a Mataró. Poblet va guanyar la velocitat i Sant el quilòmetre, però un cop més la prova de l’americana -que actualment, coneguda com a madison, és olímpica- va ser la reina de la vetllada nocturna. No era fàcil el seguiment de la prova en la petita pista de 200 metres, amb els ciclistes rellevant-se de forma espectacular, amb els esprints puntuables i amb moltes parelles perdent i recuperant voltes… però el públic ho vivia intensament. Els guanyadors van ser els germans Timoner, que vinguts des de la localitat mallorquina de Felanitx s’havien instal·lat a Mataró, fent que es creés ben aviat una Penya Timoner, instal·lada al Bar Canaletes, que rivalitzava amb la Penya Poblet.
Entre els participants en les moltes vetllades que es van celebrar aquell any al Velòdrom, destacaven els belgues Lucien Acou (que durant l’estiu era fix a totes les reunions i que més endavant seria sogre del grandíssim Eddy Merckx, que és el millor ciclista de tots els temps amb un palmarès excepcional), Depauw, Bogaerts, Van der Velde, o els francesos Le Nizerhy i Seres. Tanmateix, els germans Timoner es coneixien a la perfecció la pista mataronina i eren difícils de batre. Va ser per Les Santes quan van rebre la primera derrota quan van ser derrotats per una gran parella italiana formada per Terruzi i Rigoni.
Durant l’estiu pràcticament hi havia reunió ciclista cada setmana, i el mes d’agost es va disputar un matx Espanya- Bèlgica, guanyat pels belgues amb Acou, Pauwels, Maerschaut i Van der Velde, davant Guillermo i Antonio Timoner, Saura i Boher. El belga Pauwels va igualar el rècord de la volta que tenia el prestigiós Van Vliet en 11.4, amb un temps que representa una velocitat mitjana de 63 km/h.
En una de les reunions es va celebrar una prova local on Alberto Soler, Mateu i Clavell de Penya Poblet van guanyar a Antonio Soler, Moreno i Gascón d’Esport Ciclista Mataró.
Ja el mes de novembre Guillermo Timoner, amb els colors d’Esport Ciclista Mataró, va obtenir el títol de campió d’Espanya de persecució.
Un títol mundial una mica mataroní
L’activitat al Velòdrom va continuar l’any 1952, amb una altra parella que feia furor, Brunels- Storm. A la pista mataronina s’hi va celebrar per quarta vegada el Campionat d’Espanya darrere moto. Ja s’hi havien disputat el dels anys 1948, 1949 i 1950, i es va produir la quarta victòria consecutiva de Guillermo Timoner, ja que el 1951 no s’havia disputat el campionat. El mallorquí anava omplint un palmarès que després es completaria amb molts més títols, estatals i també mundials, en aquesta especialitat.
L’any 1953 de la Penya Poblet va sorgir la figura de José Segú en proves de carretera, quedant campió català i classificant-se en l’onzè lloc en els campionats del món amateurs.
A finals d’any, amb els germans Timoner ja traslladats fora de Mataró, es va dissoldre la Penya Timoner, i els seus joves ciclistes van passar a Esport Ciclista Mataró, que des d’aquell any presidia Miguel Giménez.
L’any 1954 el domini en les proves d’americana va ser per la parella Poblet- Bover, mentre que Guillermo Timoner ja es dedicava quasi per complet a les proves darrere moto.
A finals de l’any 1954 es va celebrar el 4t Aniversari de la Penya Poblet, amb una cursa per aficionats, amb sortida i arribada a la nostra ciutat i que passava per Arenys de Munt, Vallgorguina, Sant Celoni, Granollers, Alella i Masnou.
L’any 1955 Poblet, ja també desvinculat de la nostra ciutat, on, això sí, se’l rebia sempre amb molt de carinyo i entusiasme, va ser el primer espanyol en portar el maillot groc de líder al Tour de França, i l’any 1956 seria el primer en guanyar etapes a les tres grans voltes.
Mataró final d’etapa de la Volta i viu el pas del Tour
El dia 4 de setembre de 1955, la Volta Ciclista a Catalunya va tenir, per segona vegada i 12 anys després de la primera, un final d’etapa a Mataró. Dues muralles humanes van cobrir el recorregut que van fer els ciclistes entrant pel Camí Ral, passant per les Rambles i la Riera, acabant davant de Valldemia en la que aleshores era l’Avinguda del Tercio de Montserrat. L’etapa Barcelona – Mataró era el segon sector de la 3a etapa, ja que al matí s’havia disputat un primer sector a Montjuïc. Va sortir amb retard i els ciclistes van arribar quan ja estava enfosquint, i a “El Mundo Deportivo” es podia llegir que “els últims corredors van arribar amb la llum dels fars dels cotxes”. La victòria va ser per Vicent Iturat, per davant de Moreno i Dussault.
El seu triomf va ser rebut amb alegria, ja que aquest ciclista valencià, establert a Vilanova i la Geltrú, havia començat a la Penya Timoner pocs anys abans. Iturat es va situar líder en aquesta etapa, tot i que el triomf final seria per a José Gómez del Moral. L’endemà es va donar la sortida a l’etapa Mataró – Figueres, primer sector de la que a la tarda portaria fins a Perpinyà.
Curiosament aquell mateix dia, al velòdrom Vigorelli de Milà, Guillermo Timoner va obtenir el primer títol mundial del ciclisme espanyol, en quedar campió en la prova de 100 km darrere moto, que va cobrir a una mitjana de 80 km/h. Val la pena citar que el massatgista d’en Guillermo Timoner era el mataroní Pere Casas.
L’any 1956 el Velòdrom va viure un duel espectacular entre dos dels millors velocistes del món que també brillaven en els esprints en ruta, i en el qual Miquel Poblet va derrotar el belga Rick Van Steenbergen. Aquest ciclista era dels esprinters que tenien més prestigi a nivell mundial en aquells temps, amb moltíssims triomf d’etapa en les grans voltes, nou victòries en clàssiques, tres títols de campió del món en carretera i també grans èxits en els europeus en pista.
El Tour passa per Mataró en la seva primera visita a Catalunya
L’any 1957, en concret el 12 de juliol, va passar el Tour per Mataró, en la que era la primera ocasió en que la gran ronda francesa venia a Catalunya. L’etapa havia sortit de Perpinyà i va arribar a Barcelona, al davant de l’Estadi de Montjuïc. El líder, que va passar per Mataró amb el maillot groc, era Jacques Anquetil, que acabaria sent el guanyador. El pas del Tour per Mataró, va ser tot un esdeveniment, amb la gent meravellada per la seva gran caravana que, segons es pot llegir en “El Mundo Deportivo” d’aquella data, constava de 765 vehicles. S’hauria d’esperar vuit anys per repetir, aleshores en l’etapa en sentit invers de Barcelona fins a Perpinyà.
Dies després els més destacats ciclistes que havien participat en el Tour, van tornar al velòdrom mataroní, entre ells Bahamontes, el destacat escalador, Gaul, Bobet, Geminiani i Van Looy, per celebrar un dels típics Critèriums post-Tour.
També durant aquells anys, i en diverses ocasions, al Velòdrom es va celebrar el campionat d’Espanya de velocitat amb victòries repetides de Poblet en professionals.
Mataró guanya el primer Torneig Intervelòdroms
José Domingo va quedar tercer en el campionat d’Espanya de velocitat amateur l’any 1958, i durant l’any següent van destacar altres ciclistes locals com Puig, Ferrer, Terricabris (subcampió d’Espanya de principiants), Claveras, Caralt, Marín, Gibanel i Bertran. I com equip ja s’anaven fent encontres interclubs.
L’any 1960 es va posar en marxa per primera vegada el Torneig Intervelòdroms per equips i l’equip de Mataró es va proclamar campió d’aquella primera edició amb una formació integrada per Domingo, Puig, Terricabris, Julià i Claveras, que va rebre el premi “Morenito” al ciclista més regular. L’equip mataroní va quedar primer amb set triomfs i una sola derrota, superant a El Vendrell, on es va perdre l’únic encontre de la competició, Barcelona, Lleida i Igualada.
Cal dir que el mes de juliol es va celebrar una reunió preolímpica i Domingo, Claveras, Julià (d’EC Mataró) i Marín (Penya Poblet) van formar pert de l’equip català. Aquell any Josep Maria Puig (ECM) es va proclamar campió de Catalunya de persecució a Tortosa, i Marín i Roure, de la Penya Poblet, van quedar campió de Catalunya d’aficionats i 3r al campionat d’Espanya de muntanya respectivament.
L’any 1961 Mataró va quedar tercer a l’Intervelódroms, que, de moment continuava només amb equips de Catalunya, però que va veure incrementada la seva participació amb Tortosa i Vilafranca. En l’àmbit individual Jordi Terricabris va quedar campió d’Espanya de velocitat en la categoria amateur i va ser proclamat millor esportista de Mataró d’aquell any, sent el primer ciclista en rebre aquest guardó..
L’any 1962 va haver-hi un Intervelòdroms molt emocionant i el matx decisiu entre Mataró i Lleida es va haver de suspendre l’americana per la pluja, i en la posterior represa els lleidetans es van imposar quedant campions i deixant Mataró en segon lloc. Josep Maria Puig va quedar campió d’Espanya d’aficionats de velocitat.
Dues victòries més en l’Intervelòdroms
L’any 1963 ECM va incorporar a Lluís Miró, que va quedar campió de Catalunya de persecució i va anar als Jocs del Mediterrani on va obtenir la medalla de bronze en la mateixa prova, superant en la lluita pel tercer lloc el marroquí Kaddour a una mitjana de 45 km/h.
Lluís Miró, que seria escollit durant l’any següent com el millor esportista de la ciutat, va ser també un puntal indiscutible per tal d’obtenir novament el títol en l’Intervelòdroms, amb un equip que van completar el mallorquí Cañellas que era el campió d’Espanya de velocitat, Joan Suñol, que era molt bo en eliminació i individual, els complets germans Julià, i una gran parella d’americana formada per Terricabris i Claveras. En aquella edició Mataró va quedar campió per davant de Tortosa, Barcelona, Lleida i El Vendrell.
El TORNEIG INTERVELÒDROMS, consistia en una “lliga a doble volta” (vaja com en la majoria d’esports d’equip) amb enfrontaments directes entre dos conjunts de sis ciclistes cada un. Va haver-hi algunes modificacions al llarg de la seva història. Finalment es va acabar competint en les proves de velocitat, persecució i quilòmetre (en aquestes tres un ciclista de cada equip), persecució per equips (un quartet de cada equip), eliminació i individual (en aquestes dues amb els 12 ciclistes, 6 de cada equip) i americana (tres parelles de cada equip). En cada prova es repartien 3 punts, 2 a l’equip guanyador i 1 al perdedor, i això, per exemple, volia dir que un resultat de 14-7 significava que l’equip local havia guanyat totes les proves.
L’any 1964 no va haver-hi Intervelòdroms, i en canvi l’any següent ja es va celebrar dins de l’àmbit estatal, amb la participació de Madrid i Mallorca, junt amb Mataró, Tortosa i Lleida. Aquell any l’actuació mataronina va ser fluixa.
Tanmateix, l’any 1966 EC Mataró va fer un gran equip, amb alguns fitxatges forans, i que formaven per Angueira, Cegarra, Cañellas, Medina, Ciuró, Suñol, Antonio Miró i Martorell, i es va tornar a fer amb el triomf per davant de Sant Sebastià, Tomelloso, Lleida, Igualada i Tortosa.
El gallec José Angueira, el puntal de l’equip junt amb Cañellas, va quedar campió d’Espanya de persecució i va anar a Mèxic per als Preolímpics. L’any següent va ser escollit com a millor esportista de la ciutat, sent el tercer ciclista en sis anys en rebre aquest guardó.
L’activitat a la pista desapareix
L’any 1967 no va haver-hi pista per equips. José Angueira va fer bons resultats en ruta, com un 2n lloc a la Volta a Lleida, corrent el Tour del Porvenir on va haver d’abandonar. En pista va quedar campió d’Espanya “amateur” de persecució amb un temps de 5:05.9. Després va anaa al campionat del món, però no va tenir una bona actuació caient a la primera ronda amb un temps fluix de 5:16:15 i superat pel francès Fedorof. També va ser el guanyador de la primera edició de la Pujada a la Cornisa que va organitzar durant uns anys Esport Ciclista Mataró.
Amb Joan Suñol de director tècnic, hi havia un equip potent de ruta. Ramon Pagès va guanyar la Volta a Cantàbria, mentre que per equips EC Mataró va acabar en 3r lloc, completant l’equip Angueira (14è), Cariñena (25è) i Manuel Sánchez (32è) i Francisco Sánchez (37è). A més Juan Cariñena va quedar campió català de muntanya i Manuel Sànchez va obtenir el 5è lloc al campionat d’Espanya d’aficionats.
L’any 1968 amb l’activitat ciclista ja molt reduïda el més destacat va ser que Jordi Roca el massatgista mataroní, que uns anys abans havia estat a l’equip Ferry’s, va ser present a Mèxic en els Jocs Olímpics amb la selecció espanyola.
En els Records-6 i Records-157 es pot llegir com als anys setanta es va reprendre l’activitat en pista i es van tornar a viure bons moments. Però uns anys més tard va decaure altra vegada. El velòdrom, molt deteriorat, es veuria remodelat i això revitalitzaria el ciclisme a la ciutat. Ho veurem en el pròxim número.
