Records… núm 232
A finals dels anys vuitanta, com ja havíem parlat en els Records-96, el ciclisme a Mataró es va revitalitzar amb la creació de CC Iluro i del Centre de Tecnificació i amb la revifalla d’EC Mataró, i van començar a sorgir joves figures el progrés de les quals de tota manera topava amb un Velòdrom molt deteriorat.
Noves figures en un velòdrom remodelat
L’any 1993 el ciclisme mataroní havia rebut un cop fortíssim amb la mort de Toni Gil, el ciclista de Sant Vicenç de Montalt del CC Iluro, que tenia un gran futur davant seu. Durant un parell d’anys va semblar com si l’activitat quedés en letargia. Quan, després d’unes obres que es van allargar una mica més de l’esperat, l’any 1995 es va inaugurar la remodelació del Velòdrom, amb l’adequació de pista, vestidors i grades, la feina que havien continuat fent Club Ciclista Iluro, presidit per Antonio Granados, i Esport Ciclista Mataró, amb el Centre de Tecnificació dirigit per Joan Medina, va tornar a veure la llum.
Ben aviat van brillar joves del CC Iluro com Fernando Pérez, que formant part de l’equip català, va aconseguir el títol estatal cadet l’any 1995 en persecució per equips a València, i que va guanyar l’argent en l’Open Català de pista, i com Ivan Granados, també cadet, que va aconseguir el tercer lloc en velocitat als campionats d’Espanya, i que en els anys següents seria la gran figura del ciclisme local.
Durant l’any 1997 Ivan Granados (CC Iluro), encara en edat juvenil, va quedar subcampió d’Espanya de persecució, i va anar al Mundial de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) amb l’equip espanyol amateur de persecució olímpica quedant classificat en 10a posició.
Aquell any en total va guanyar set medalles en l’àmbit català: campió català en pista en el quilòmetre, 2n en persecució i 3r en velocitat, a l’Open Català va quedar 2n en 200 m llançat i en velocitat i 3r en quilòmetre, i en ruta també va obtenir el subcampionat català júnior en contrarellotge individual, a part de quedar en 6è lloc en fons en júniors. A escala estatal va quedar 12è en contrarellotge júnior, i va aconseguir el tercer lloc a la Vuelta a la Jumilla, on va guanyar la classificació de les metes volants i una etapa, i en l’àmbit internacional va fer un tercer lloc a Montpeller.
Gràcies a les seves bones actuacions de l’any anterior, Ivan Granados va fitxar l’any 1998 per l’equip Ideal Olímpic, amb el qual va quedar campió de Catalunya de puntuació en pista en categoria d’elit i 3r en el quilòmetre. Amb l’equip del Velòdrom de Barcelona va guanyar velocitat olímpica i persecució olímpica, proves on el Velòdrom de Mataró va ser segon. L’any 1999, fitxat pel CC L’Hospitalet, va triomfar en el català d’elit amb títols en velocitat i velocitat olímpica per equips.
Molts èxits en la base
Durant els darrers anys del segle XX, van destacar altres joves ciclistes del velòdrom mataroní, com Javier Gonzàlez (ECM) 3r en el campionat de Catalunya cadet de l’any 1996 en el quilòmetre, i l’any següent subcampió d’Espanya cadet en 500 m i en persecució olímpica, i campió català cadet en 500 m i 3r en persecució, David Oliva (ECM) campió català cadet del 1996 en persecució, Cristian Collados (ECM) campió català cadet del 1997 en velocitat i subcampió l’any següent en persecució, Daniel Lechado (ECM) 3r català júnior del 1997 en el quilòmetre i Pedro Aroca (CC Iluro) 4t a la Copa Catalunya en ruta del 1997.
L’any 1997 Club Ciclista Iluro, que comptava amb el patrocini de Chasis, va quedar tercer per equips en júniors al campionat català en persecució amb el ja citat Ivan Granados, Mancheño, Cañizares i Vàzquez. L’equip del Velòdrom de Mataró va quedar campió en persecució olímpica cadet, títol que es repetiria l’any 2000 amb Èdgar Granados, Carrete, Morata i Castillo.
Èdgar Granados, germà d’Ivan, va començar a destacar l’any 1999 quan va quedar 3r en el campionat català infantil en velocitat, 500 m i puntuació, i l’any 2001 es va proclamar campió català cadet en persecució, va fer bronze en contrarellotge en ruta, i va treure medalla de plata als estatals en la contrarellotge per equips, i junt amb Albert Busquets i Ismael Carrete va fer medalla de plata en persecució olímpica en pista. Aquests dos darrers ciclistes també van tenir més èxits: Carrete campió català en fons en pista l’any 2001 i d’scratch l’any 2002, i Busquets campió català de fons l’any 2002.
L’any 2003 Carrete i Édgar Granados van revalidar la plata als estatals júniors en pista en persecució olímpica i Granados va quedar subcampió català en scratch. En carretera David Vàzquez es va proclamar campió català júnior contrarellotge i va guanyar el bronze als estatals.
Sis Hores Ciutat de Mataró amb homenatge a Poblet
L’any 2002, en concret el dia 11 de setembre, organitzada per Esport Ciclista Mataró, es va celebrar la 8a edició de les “Sis Hores Ciutat de Mataró”. Van actuar-hi entre altres els subcampions del món Venge i Llauradó. Es va aprofitar per fer un homenatge a Miquel Poblet, que va rebre una placa commemorativa de mans del president d’EC Mataró Joan Alonso.
Èxits en carretera
Tot i la dificultat que troben els ciclistes mataronins per trobar suport, també hi va haver èxits a la carretera, sobretot protagonitzats per Joaquim Soler. L’any 1999 fent parella de l’ONCE amb Alfonso Rodríguez, amb ceguesa parcial, i fent de pilot, va obtenir el títol en el Campionat d’Espanya de Tàndem, prova en la qual van participar després en el Campionat del Món acabant en la desena plaça. L’any 2000 el mateix Joaquim Soler (CC L’Hospitalet) va quedar campió de Catalunya de puntuació a part de bones actuacions en ruta i l’any 2004, amb 28 anys, va guanyar el campionat de Catalunya d’elit de contrarellotge i la 45 edició de la Volta a Tarragona.
L’any 2005 va començar a destacar la figura d‘Eduardo Gonzalo (FC Barcelona), nebot de Manuel i Víctor, dos ciclistes mataronins que ja havien estat professionals als anys vuitanta. Eduardo va quedar campió català de fons en ruta, va guanyar el Trofeu ACM a Portugal i va quedar segon al Giro de les Regions una de les proves més importants del calendari amateur, col·leccionant un palmarès que li va permetre el salt a professional, on tindria una dilatada trajectòria de la que ja tindrem ocasió de parlar en un altre número.
Montse Alonso, una gran ciclista
Una de les notes més destacades del final de segle XX pel que fa al ciclisme mataroní va ser la irrupció de dues ciclistes femenines d’alt nivell: Montse Escorsa i sobretot Montse Alonso, que es va situar durant uns quants anys entre les millors ciclistes catalanes i espanyoles.
Montse Escorsa (CC Iluro) l’any 1996 va quedar tercera de Catalunya en categoria júnior, i en pista va quedar segona al campionat català de fons i persecució i va aconseguir el bronze en velocitat i 500 metres. L’any 1998 va participar en proves de la Copa Estatal en ruta i l’any 2000 quan havia fitxat pel Di4 Castelldefels, va actuar amb la selecció catalana en una prova internacional.
Montse Alonso Bernal (nascuda el 1975), filla del directiu d’EC Mataró Joan Alonso, ja en edat juvenil havia quedat campiona de Catalunya corrent a les files del CC Montgat.
Amb només 19 anys i quan ja en portava uns quants practicant ciclisme i havia après que en aquest esport el més important és aprendre a patir i gairebé sempre, si no ets una primera figura, a sacrificar-se per al cap de files, va debutar l’any 1995 al Tour de França, tot i que no el va poder acabar. També va córrer al Campionat d’Europa sub-23.
L’any següent, el 1996, corrent amb l’equip Saunier Duval, va quedar campiona de Catalunya d’elit, i l’any 1997 va revalidar el títol català de fons en ruta per davant de 35 corredores. Va quedar 32a i 3a espanyola a la Volta internacional a Mallorca i en els Campionats d’Espanya va quedar 5a en contrarellotge i va tornar a anar sense massa sort al Campionat d’Europa sub-23.
L’any 1998 ja en l’equip València Terra i Mar, va quedar 8a als estatals en contrarellotge i 14a en carretera, entrant en el primer grup amb el mateix temps que la primera classificada. Va quedar segona en una prova a Betanzos que era classificatòria per al Mundial i això la va portar a la localitat holandesa de Valkenburg on en unes condicions climatològiques duríssimes va haver d’abandonar.
Montse Alonso l’any 1999 va acabar el seu primer Tour finalitzant en una 86a posició, que possiblement no valora el mèrit que té el fet d’acabar la gran ronda francesa. Aquell any va obtenir el seu primer títol estatal, en proclamar-se campiona d’Espanya de puntuació en pista. En ruta va quedar en 7a plaça en contrarellotge. En el campionat del món disputat a Verona va aconseguir acabar en la 80a plaça. Tot plegat va portar el jurat qualificador a premiar-la com a millor esportista sènior femenina de Mataró de l’any 1999.
Després de passar pel Junkers Noja i el Pinturas Juno i continuar fent quilòmetres a la carretera, i l’any 2001 va córrer el Tour amb un equip de la selecció catalana, com es pot llegir en l’enllaç adjunt.
L’any 2003 va fitxar molt il·lusionada per l’esquadra catalano – italiana Catalunya – Aliverti. Va participar en el Tour per quarta vegada i també al Giro. Va quedar tercera a la Copa d’Espanya, després de guanyar el Gran Premi de les Illes Medes. Però en finalitzar la temporada es va desfer l’equip i Montserrat Alonso, ja amb 28 anys, va decidir optar per la retirada després de 14 anys d’activitat seriosa, tancant una carrera que cal valorar moltíssim tot i que no estigui plena de grans títols d’àmbit internacional. És evident que va ser la primera gran ciclista femenina de la nostra ciutat. Tota una pionera.
En el pròxim número parlàvem de la revifalla d’un altre esport que ja s’havia practicat a Mataró a la primera part del segle i va ressuscitar amb el naixement d’un nou club.
