Records… núm 262
En el número anterior parlàvem de bàsquet i en aquest hi continuem, dedicant-nos a recuperar el record d’uns anys de l’Associació Esportiva dels quals encara no havíem parlat, o ho havíem fet de forma parcial, ja que en aquells temps i sempre a l’ombra del potent CE Mataró, la modesta entitat centrava el seu treball en la promocióde la base. Però a la pista descoberta de la “Gàbia” no deixava d’haver-hi bon ambient quan jugava el primer equip.
Tres temporades de transició
La temporada 1965-66 mentre l’equip fort de la ciutat en aquells moments, que era el CE Mataró, estava jugant a la màxima categoria estatal, l’Esportiva, després quatre temporades jugant el Trofeu Gonzalo Aguirre- 2a Divisió Estatal, havia baixat a 3a Divisió.
Carles Lorente va ocupar durant un any la presidència de l’entitat i la tasca d’entrenador es va encarregar a Francesc Prat, un exjugador que amb el pas del temps, tindria una néta, Núria Martínez, que es convertiria en una de les més destacades esportistes de la nostra ciutat de tots els temps.
L’entitat va començar a fer els viatges a l’estiu, començant amb una estada del primer equip a Holanda, i en els anys posteriors s’aniria a Austria, Alemanya, Dinamarca, Suècia, gràcies a la vinculació amb Eurosporting, una associació que cuidava l’intercanvi entre equips esportius de diferents nacionalitats, i a la qual, entre altres, també hi estava vinculat la Juventus AC de futbol.
Però la temporada 1966-67 no va proporcionar l’esperat ascens, condicionat l’equip per un mal inici, ja que l’Esportiva va acabar en quart lloc, per darrere del Joventut Badalona B, Blanes i Llansà.
La temporada 1967-68, ja sota la presidència de Martín Cobo, es va afrontar amb l’arenyenc Jordi Pérez, exjugador del CE Mataró, en la tasca d’entrenador, i en una temporada considerada de transició l’Esportiva va acabar en setè lloc.
La competició de lliga 1968-69 va tenir un detall especial, ja que l’Esportiva es va trobar en el seu grup amb el Mataró Molfort’s “B”. Els dos derbis van ser favorables als groc-i-negres, el primer per un clar 51-75, que va deixar molt aixafats els del Centre Catòlic, i el segon per un ajustat 62-59, ja al final i quan el Mataró havia perdut les esperances que havia tingut d’assolir l’ascens.
Durant aquells tres anys, d’unes certes hores baixes, però sempre amb bon ambient, van formar la plantilla jugadors com Àvila, Bonemaison, Cuní, Cruells, Espàrrech, Gibert, Gonzàlez, Mauri, Martín, Mons, Torner, Helios Xaudaró, Ninou, Cabot, Vicente, Buch, Vilalta, Esteve, Estrada i Làzaro.
Un acord entre l’Esportiva i el CE Mataró dona lloc a una gran temporada 1969-70
Durant l’estiu de 1969 el CE Mataró va haver de desfer el seu segon equip per formar un júnior al màxim nivell, i aleshores les directives dels dos clubs mataronins, van arribar a un acord, gràcies al qual diversos jugadors ja sèniors, que havien jugat al CE Mataró “B” la temporada anterior van passar a formar part de l’equip esportivista, potenciant-lo de forma notable. Amb l’arribada del jove tècnic barceloní Francisco Solana, i de jugadors com els germans Fité, Fors, Vidal, Costart, Caminada i Peiris, es va formar un potent bloc conservant a Mons, Buch, Torner i Estrada dels d’abans.
La temporada 1969-70 es va afrontar amb una clara ambició d’ascens. A l’equador de la competició ja es dominava la classificació, i a la segona volta es van guanyar nou partits consecutius, per acabar com a campions de grup. Però per pujar encara s’havien de superar més garbellades. Es va superar en quarts de final el Sant Josep de Girona remuntant aquí 15 punts cedits allà. Però a la semifinal no es va poder superar l’Hospitalet que ja va sentenciar a Mataró (44-78). Va ser una magnífica temporada que va tenir un mal final…
El mes de juliol va ocupar la presidència Llorenç Campdepadrós. Tot i la feina ben feta, Solana va deixar el càrrec d’entrenador en mans de l’italià Aldo Giordani, que va disposar d’un equip semblant al de la temporada anterior amb el retorn de Vicente, Helios Xaudaró i Martín.
Però la temporada 1970-71 no va ser tan lluïda com l’anterior. Ben aviat Solana va haver de tornar a fer-se càrrec de l’equip i tot i arribar amb opcions al final, un parell d’arbitratges calamitosos a Caldes i Canet van sentenciar l’Esportiva al quart lloc del seu grup de la 3a Divisió, per darrere de Salle Manresa, Súria i Caldes i per davant d’equips com Ademar Badalona, Círcol Catòlic Badalona i Granollers.
El millor de la temporada va ser el títol de campions de grup assolit per l’equip juvenil que entrenava Jaume Ventura, un jove tècnic mataroní nascut el 1952, que una dècada més tard arribaria a ser tècnic d’alt nivell entrenant equips com Manresa, Màgia Huesca o Caja Canarias. L’equip de l’Esportiva després va caure eliminat pel Barça.
Masferrer, que va acudir a la concentració estatal de promeses, n’era el jugador més destacat, i al seu costat tenia a Rigau, Puigderrajols, Sancho, Mela, Ramia, Mons, Calle, Jiménez, Vicente i Blanco.
La temporada 1971-72 l’Esportiva torna a pujar a 2a Divisió
Tal com ja havíem comentat en Records-200, la temporada 1971-72 va arribar l’anhelat ascens, quan Pere Bravo ocupava la presidència. A la tercera va anar la vençuda i de la mà de Santi Soler, i amb un equip format per Cobo, Costart, Espàrrech, Benet Fité, Martín, Fors, Mons, Rigau, Pumarola, Vidal, Vilalta, Vicente, Xaudaró i Xiqués, es va pujar, proporcionant a la històrica Esportiva novament un lloc a la segona categoria estatal.
La temporada va acabar amb festa. El dia 25 de maig es va inaugurar la llum artificial a la pista de la Gàbia, amb homenatge a l’equip que havia pujat. Es va disputar un partit entre l’equip de l’Esportiva i una selecció de Mataró on jugaren Joan Martínez, Josep Maria Soler, Gudayol, Filbà, Tarruella, Ametller, Cabanes, Ramón i Auladell, entrenats per Antoni Serra. Evidentment aquesta selecció, d’un potencial enorme, va imposar-se per 51-91.
A aquell final de temporada, s’hi va sumar l’alegria pel títol en el Campionat Provincial Infantil, amb un equip que estava format bàsicament per jugadors de l’Escola Montserrat, i que era entrenat per Sebastià Solé. El formaven Ortega, Genisans, Criado, Jimeno, Salazar, Genisans, Gonzàlez, Mateo i Serra. L’any següent la majoria d’aquests jugadors jugant ja de juvenils van arribar a la fase semifinal.
La 2a Divisió envia l’equip a jugar a la pista del Velòdrom
Després de l’ascens ben aviat vindrien els problemes, ja que a la nova categoria ja s’havia de jugar en pista coberta. Es pensava a cobrir la pista de la Gàbia, però encara es tardaria molt a veure acomplert el somni, i de moment l’Esportiva, després d’un acord amb Esport Ciclista Mataró va poder anar a jugar la pista del Velòdrom. Però l’equip només podia entrenar-hi un dia a la setmana, i de fet durant tota la temporada va costar adaptar-se a la nova pista.
El grup que li va tocar en sort a l’equip groc-i-morat era de gran nivell: Espanyol, Laietà, Mollet, Cercle Catòlic de Badalona, CC Gràcia, Ademar de Badalona, Terrassa, Granollers, Salle Barcelona, Ripollet i Santa Coloma, junt amb l’Esportiva com a representants catalans, al costat del Marcol i el Llíria com a representants valencians.
Santi Solé va continuar com entrenador i la plantilla la formaven Costart, Xiqués, Martín, Espàrrech, Benet Fité, Fors, Vidal, Mons, Caminada, amb aparicions també dels júniors Rigau, Llisorgas, Sancho, Jiménez, Ràmia i Ferrer.
L’Esportiva no va començar bé, notant el fort salt qualitatiu, i va perdre els sis primers partits, cosa que va portar la directiva a cessar a Solé, i col·locar a la direcció de l’equip a un tàndem format per Solana i el jove Jaume Ventura, que va servir per guanyar el primer partit a la pista del Cercle Catòlic de Gràcia. Però es va tornar a tocar de peus a terra amb correctius molt importants com un 98-50 a l’Hospitalet i un 75-36 a la pista del Marcol a València.
Ja dins la segona volta va arribar el segon triomf contra l’Espanyol (71-69) i l’equip, dirigit a la pista per Leo Martín, es va aferrar a la possibilitat d’escapar del darrer lloc, que era l’únic que descendia directament. Al final es va aconseguir derrotar el Lluïsos de Gràcia per 86-60, endossant-li el descens directe.
La classificació d’una categoria que, com es pot veure amb els noms dels equips, era molt dura, la van encapçalar el Círcol Catòlic de Badalona amb 47 i La Salle Barcelona amb 42, que van pujar a la màxima categoria estatal. Després quedaren Ripollet 40, Santa Coloma 38, Marcol València 36, Granollers 36, Hospitalet 35, Llíria 31, Espanyol 26, Mollet 21, Aeenar Badalona 18, Laietà 17, Terrassa 13, ESPORTIVA 10, Lluïsos Gràcia 10.
La categoria guanyada un any abans es perd a la promoció
Però al final d’aquella temporada 1972-73, l’Esportiva es va veure obligada a jugar la promoció contra el Calella, que entrenava l’ex-jugador groc-i-negre Vallès, i ja se sap que aquestes coses poden acabar malament…
En el partit d’anada jugat a Pineda, perquè aleshores Calella tampoc disposava de pavelló cobert, l’Esportiva, negada en atac, amb Fité i Costart, els dos principals puntals, anul·lats, va perdre clamorosament per 68-42, i això va significar una diferència insalvable per la tornada. Al Velòdrom el llast que pesava era excessiu i des de bon començament ja es va veure que seria impossible de superar el desavantatge. Al final només es va poder guanyar per 69-65, baixant l’equip mataroní novament a 3a Divisió.
En el pròxim número parlarem d’un altre equip de bàsquet que va saber mantenir durant més temps la categoria assolida amb el seu ascens.
